18
Madina Mayurqa feia honor a la seva reputació de plaça inexpugnable. Una muralla alta i llarguíssima envoltava la ciutat. Torres imponents s’aixecaven damunt dels portals, coronades pels estendards negres del valí. El port, visible des de les posicions catalanes, acollia un tràfec de naus que entraven i sortien, fent palès que el bloqueig naval de la flota catalana era encara lluny de ser una realitat que deixés la capital sarraïna sense proveïments exteriors. Per contra, no es percebia cap moviment apressat de soldats ni a les muralles ni a les torres. Madina Mayurqa semblava en calma, com si no s’adonés que tenia l’enemic cristià davant mateix de les seves portes. Sens dubte, el valí i els seus homes es consideraven segurs, i devien tenir motius per sentir-se’n. Havien perdut els primers combats, certament, però una cosa era vèncer una batalla a camp obert i una altra de ben diferent era prendre una ciutat poderosament fortificada i defensada per un exèrcit experimentat. Ben entrada la tardor, el factor temps també afavoria els defensors i perjudicava els invasors, els quals, com a dificultat addicional, eren lluny de casa seva i tenien les línies de proveïment a mercè de la mar i el vent.
El rei català era ben conscient de totes aquestes dificultats i els dubtes el devien tenallar en alguns moments, però fos com fos no exhibia en públic cap mostra de debilitat. Al contrari. Ràpidament va comprendre que no tenia prou homes per sotmetre la ciutat a un setge complet i en condicions, i per tant va ordenar amb determinació que l’envoltessin només de manera parcial. Calia, a més, fortificar bé el seu campament perquè el risc de patir un atac era molt alt. No només era probable que els assetjats intentessin alguna sortida, sinó que es donava per fet que la resta de l’illa, totalment en mans musulmanes, no abandonaria la capital a la seva dissort i organitzaria cavalcades per anorrear la host catalana per la rereguarda. El monarca va inspeccionar amb atenció les defenses de la ciutat i va establir el seu campament just al davant del portal de Bab al-Khal, des d’on sortia un dels principals camins que comunicaven la capital amb tots els racons de l’illa.
Mentre tots els homes s’abocaven a la fortificació del camp català, cavant rases i aixecant palissades de fusta, palla i fang, els barons del rei van dissenyar l’estratègia d’atac. Altre cop aplegats al voltant d’una taula a la tenda reial, van desplegar un plànol de la ciutat i van analitzar-ne els punts dèbils. Tal com sospitaven, ni el terreny els era favorable ni les fortificacions de Madina Mayurqa semblaven tenir cap baula feble. El setge se’ls presentava llarg i costós. Veient les cares llargues dels seus lloctinents, Jaume I va prendre la paraula.
—Cavallers, no hem arribat fins aquí per desanimar-nos, ara. Sóc el primer a comprendre que aquesta batalla no la guanyarem pas amb facilitat, però creieu-me si us dic que Déu no ens abandonarà i que la conquesta de Mallorca serà cantada pels joglars fins a la fi dels dies d’aquest món.
Els barons van assentir amb el cap sense gaire entusiasme. Al capdavall, pensaven, més valia posar bona cara al mal temps, perquè si una cosa tenien ben clara era que el rei no pensava fer marxa enrere. La tossuderia era el tret que caracteritzava aquell monarca tan jove com enèrgic. Jaume I va prosseguir.
—Farem un setge formal amb tots els seus elements. Intentarem aïllar la ciutat per terra i per mar per fer-la rendir de fam, i organitzarem cavalcades als territoris més propers a la capital per destruir les collites, confiscar el bestiar i allunyar-ne la població. El bloqueig ha de ser total i el valí ha de perdre l’esperança de rebre cap ajut exterior. De seguida que podrem, cavarem trinxeres i mines sota les muralles per esfondrar-les i cada dia tirarem pedres sobre la ciutat amb els trabuquets i fonèvols que construirem.
—També els llançarem animals morts, esquarterats i podrits per escampar pestilències entre els habitants de Madina Mayurqa. Amb una mica de sort, fins i tot, podrem emmetzinar-los les cisternes —va afegir el comte Nunó—. No hi ha dubte que els ginys seran determinants en aquest setge.
—Hi estic del tot d’acord —va assentir el monarca. I girant-se cap a Jaspert de Barberà va afegir—: Amic meu, vós assumireu la construcció, el comandament i la protecció dels ginys de guerra.
—Els ginys de guerra? —va preguntar, sorprès, el cavaller faidit—. Si aquesta és la vostra voluntat ho faré de grat, però potser la meva experiència al camp de batalla pot fer-vos més servei…
El rei no va dubtar ni un segon abans de respondre:
—Benvolgut Jaspert, sóc coneixedor de la vostra perícia amb les armes. El comte Nunó sempre m’ho ha assegurat i així ho heu demostrat en el combat contra els sarraïns en aquesta mateixa illa. Ara bé, també sé que l’ajut del vostre escuder, el mateix que va participar en la partida que em va rescatar de les mans de Montfort, va ser providencial per matar-lo d’una pedrada disparada per un fonèvol durant el setge de Tolosa. Vaig errat?
—En absolut, missenyor.
—Tinc el pressentiment que vós i el vostre escuder teniu un do del qual en sóc sens dubte beneficiari. Em va rescatar del captiveri en una ocasió perquè vós vau demanar que ell hi participés i posteriorment va matar l’assassí del meu pare en el curs d’una sortida heroica que vós lideràveu. Estic segur que aquí també em fareu un bon servei i és per això que us vull al capdavant dels ginys de guerra i a ell al vostre costat. Em sembla que durant molt de temps no hi haurà altra acció que la maquinària dels ginys i vull que vós la comandeu i la vetlleu.
—No en parlem més, doncs —va dir en Jaspert, una mica afalagat—. Si penseu que us podré servir bé en aquest lloc de ben segur que teniu raó. Espero estar a l’altura de la vostra confiança.
Acordat aquest aspecte, els barons van detallar els plans exposats pel rei i es van dividir les tasques. El comte Nunó va rebre l’encàrrec d’assegurar la via terrestre de proveïment de queviures i reforços a partir del cap de pont establert a Santa Ponça. El còmit Pere Martell, per la seva banda, asseguraria un trànsit regular de naus entre els ports catalans i l’illa. Assegurar la rereguarda i la línia de proveïment semblava una obsessió del rei. Quedar aïllat en terra hostil era irremeiablement el pas previ a la derrota.
Aviat va quedar palès que aquest temor a les cavalcades i els atacs per l’esquena no era una por infundada. Una matinada, quan tot just feia tres setmanes que estaven acampats i amb prou feines havien construït dos trabuquets que ja havien començat a martellejar la ciutat, una columna de sarraïns es va aproximar sigil·losament al camp català. Provenien de les muntanyes que s’alçaven al nord de Madina Mayurqa i que resseguien tota la costa occidental de l’illa fins a l’extrem septentrional. Els almogàvers, que havien fet llargues incursions d’exploració, ja havien avisat que a les muntanyes i els boscos s’amagaven partides musulmanes, i que un atac per la rereguarda era només qüestió de temps. Advertit del perill, el rei havia traçat un pla per afrontar una ràtzia contra el seu campament. Apostats a camp obert i ben ocults entre roques i matolls, alguns almogàvers van veure arribar els musulmans, en silenci i armats fins a les dents, i van córrer sense fer fressa fins al camp català, on els catalans ràpidament van preparar la defensa. Un centenar de soldats es van entaforar dins la rasa que encerclava el campament. Mentrestant, un nombre similar de ballesters es va parapetar rere la palissada de fusta que formava la segona línia de defensa. Els sentinelles de guarda van ser retirats i tothom va restar en silenci.
Els sarraïns, confiats per la manca de moviment i de crits d’alarma, es van atansar fins a escassos metres de la rasa. Ja duien les espases i les destrals a les mans, preparades per esquarterar i esventrar aquells gossos infidels que havien gosat posar els peus a la seva illa i n’assetjaven la capital. Quan van sentir el crit ja era tard. «Tireu!». Aquell mot en una llengua incomprensible va ser la darrera paraula que molts d’ells van sentir abans de morir.
Els ballesters del rei es van alçar i van fer una descàrrega mortal. Les fletxes van travessar cames, braços, pits i caps. Els ferits encara no havien caigut a terra quan els soldats van sortir de la rasa per atacar-los. El xoc va durar poca estona. Els sarraïns que anaven al darrere van fugir quan van sentir els xiscles esgarrifosos dels seus companys malferits. Els crits dels almogàvers, que coneixien bé, també van esvair els dubtes dels més valents. «Desperta ferro, desperta!», i el ferro estava ben despert, a fe de Déu.
Una hora més tard, el camp era cobert de cadàvers. N’hi havia ben bé mig centenar, i tots eren sarraïns. La sorpresa i la superioritat numèrica dels catalans havien estat letals. Alguns musulmans ferits encara s’arrossegaven i demanaven clemència alçant el palmell de la mà, però la pietat era un concepte que els almogàvers desconeixien i els remataven a cops de pedra abans de robar-los les coses de valor. Els soldats del rei, més disciplinats i ben pagats, van començar a apilar els cossos per cremar-los, però poc després el monarca en persona s’hi va acostar i va aturar-los amb un gest.
—Abans de cremar-los, talleu-los el cap —va ordenar davant la sorpresa dels seus homes—. Després, apileu-los a la vora dels trabuquets dins d’uns cistells.
Al cap de dos dies, quan aquells caps ja pudien de valent, va ordenar que els trabuquets els llancessin sobre la ciutat. Desenes de testes van sobrepassar les muralles i van rebentar contra cases, places i mesquites. A cada descàrrega els almogàvers de la host cantaven i aplaudien, bo i imaginant el terror que aquella pluja de cranis provocaria entre els assetjats. Jaspert de Barberà ordenava cada llançament, però només calia mirar-li el rostre per capir que desaprovava aquella mesura despietada i sense honor. No hauria pogut imaginar mai que aquell infant que havien salvat de les urpes de Montfort s’acabés comportant de la mateixa manera que el seu segrestador.
No era pas l’únic que ho pensava. La fermesa implacable exhibida pel jove monarca havia sorprès tothom excepte el seu cercle més proper. Amb poc més de vint anys, Jaume I comandava la seva host amb la seguretat d’un guerrer amb mil batalles a les espatlles i no li tremolava la mà a l’hora d’aplicar els càstigs més severs tant als presoners de guerra com als propis homes més indisciplinats. Ell mateix se sotmetia al seu propi rigor amb abnegació, conscient que el manteniment de la seva autoritat l’obligava a donar exemple. Donar mostres de debilitat enmig d’un setge advers, pensava, hauria estat el preludi de la desfeta i el motí. El rei només es va mostrar indulgent en una qüestió: els hebreus. Després d’alguns contactes secrets amb els emissaris del valí, mig miler de jueus, sobretot ancians, dones i infants, carregats amb les seves pertinences i el seu bestiar, van sortir per un dels portals menors de Madina Mayurqa. Alguns es van apressar a embarcar a les naus reials per marxar cap a Barcelona, on sens dubte serien ben acollits al call de la ciutat. D’altres es van instal·lar al camp militar català, amb l’esperança que una victòria del rei els permetria tornar a la ciutat i recuperar les seves cases. Ningú no va explicar com ni per quina raó s’havia permès la sortida dels jueus de la ciutat, atès que, coneguda com era la simpatia que el rei sentia per ells, fàcilment haurien pogut ser convertits en ostatges per part del valí.
Davant d’aquesta incertesa, va córrer la brama entre la tropa que el rei havia pagat el seu rescat o, pitjor encara, que el valí hauria pactat la seva fugida al nord de l’Àfrica a canvi de les vides dels jueus. Alguns homes de la host catalana van començar a queixar-se’n públicament i a acusar el rei de conxorxar-se amb els musulmans. D’altres lamentaven la sortida dels hebreus perquè, essent una comunitat benestant, el botí de Madina Mayurqa s’havia reduït de manera considerable. Quan el rei va assabentar-se’n va tallar-ho de soca-rel. Per ordre seva, alguns cavallers van capturar dos o tres esvalotadors i els van penjar d’un arbre ben visible, tant des del camp català com des dels murs de la ciutat.
Aquella nit els ànims continuaven encesos, però tots els soldats havien entès que aquell jove coronat tenia allò que calia per governar i imposar la seva voluntat. Per això els homes es van escampar en petits grups al voltant de les fogueres amb la intenció de no cridar gaire l’atenció dels barons i els senescals del rei. L’Artal es va asseure amb altres escuders a la vora de la tenda del seu senyor. A diferència d’altres nobles, el seu amo només el tenia a ell i procurava no perdre-li la tenda de vista ni un moment. No hi guardaven monedes ni coses de valor, precisament, però un lladregot es podia endur quelcom molt més valuós si els furtava una espasa o la cota de malles. Els seus companys van treure pa i formatge, i se’ls passaven de l’un a l’altre per tal que tots se’n servissin una bona llesca i un bon tall. Una llonganissa va aparèixer d’algun sarró i aviat es va fer fonedissa entre les dents afamades dels escuders. Una bóta de vi de pell de cabra també va començar a córrer i, amb la panxa plena i l’esperit a la sang, els ànims caldejats es van començar a refredar.
—Aviam si podem conquerir aviat aquesta maleïda ciutat i podem marxar d’una vegada d’aquesta illa del dimoni —va dir un dels homes—. Ja som a les portes de l’hivern i no em vull ni imaginar la possibilitat de passar-lo acampats aquí, amb les tendes com a única protecció i els sarraïns rosegant-nos els talons…
—Diuen que el valí s’està quedant sense queviures i que el seu entorn li prega que fugi o que compri la seva llibertat abans no sigui massa tard —va dir l’Artal.
—També diuen que ha enviat missatgers a les terres del nord de l’Àfrica i que aviat veurem un estol immens de naus musulmanes que arriben a socórrer-lo —va tallar-lo un dels escuders de l’arquebisbe Aspàreg—. I si això és cert, ja podem encomanar les nostres ànimes a Déu perquè no sortirem pas vius de Mallorca.
—No és això precisament el que canten les cançons dels joglars andalusins —va interrompre una veu inesperada—. Més aviat canten la dissort del valí i la seva manca de coratge.
Just rere l’escuder de l’arquebisbe acabava d’aparèixer un home jove, una mica esprimatxat. Per la seva indumentària era evident que no era un soldat ni un escuder. Sense demanar permís, l’home va avançar i es va fer un lloc entre els comensals, que es van moure una mica per encabir-lo. Va deixar un llaüt davant seu i es va presentar.
—Em dic Bernat de Campins i sóc un joglar al servei del rei. He arribat avui mateix amb una nau de queviures i subministraments, junt amb tres músics més que el nostre monarca ha contractat per animar els seus homes.
—Si el rei ha contractat joglars per entretenir-nos vol dir que el setge s’allargarà —va rondinar de nou l’escuder de l’arquebisbe.
—Doncs a mi em sembla un gest que honora el nostre rei —va saltar l’Artal.
—Jo també ho crec així —va afegir-s’hi el joglar—. És clar que, ho he d’admetre, en sóc la part beneficiada!
Tots van riure de valent i li van passar la bóta de vi. L’home va fer un llarg traguet, es va eixugar els llavis amb la màniga i va agafar el llaüt, disposat a cantar-los la primera cançó. Just quan semblava que anava a començar es va aturar, va mirar els rostres d’aquells homes i va dir:
—Abans de començar a cantar, us haig de dir que estic buscant el jove escuder del cavaller Jaspert de Barberà. Es diu Artal, si no ho recordo malament. M’han dit que era en aquesta foguera d’escuders i, per tant, suposo que deu ser un de vosaltres.
—Sóc jo la persona que cerques —va dir l’Artal, tan sorprès com els seus companys, que l’esguardaven astorats.
—Gràcies a Déu! —va dir el joglar—. Et duc un missatge de part d’en Guerau de Rocafixada, gran trobador i gran amic meu, a qui sembla que vas conèixer al setge de Tolosa de 1218, durant el qual el diable Montfort va trobar la mort. —El cor del jove escuder va fer una tombarella. No li va sortir cap mot i va assentir quasi imperceptiblement amb el cap—. Sabent que havia de venir a Mallorca, i sabent que el teu senyor forma part de la host reial, em va encarregar que et trobés i et digués el següent —va prosseguir el músic ambulant—. Ha pogut saber, per via d’un altre joglar, que la filla del teu germà és viva; viu al monestir de Montoliu sota custòdia dels dominics i es diu Elisenda. —L’Artal es va posar a suar i el cor va començar a bategar-li molt de pressa. Havien passat tants anys des del setge de Tolosa que havia donat per fet que la conversa amb Guerau de Rocafixada no havia estat altra cosa que un moment fugisser d’esperança il·lusòria. El joglar se’l mirava, potser esperant alguna reacció, però davant del silenci estupefacte de l’escuder va continuar—: També em demana que et digui que l’Elisenda ja té quinze anys i t’avisa que les noies abandonen l’abadia quan en compleixen setze. —I sospirant amb l’alleujament de qui ha complert un encàrrec delicat, va reblar—: Certament, no sé pas si això són bones o males notícies, però en Guerau no va afegir res més del que t’he dit. Només va dir-me que tu ja ho entendries i sabries com procedir.
Dit això, i intuint que el noi necessitava pair aquella notícia amb calma, va afanyar-se a agafar el seu llaüt i va començar a tocar una cançó més aviat alegre, amb la vana intenció d’aixecar els ànims de l’Artal. Després en va cantar algunes més, satisfet de veure com aquells soldats rudes i violents se l’escoltaven embadalits. Aviat, però, es va disculpar i els va dir que havia de seguir la seva ronda, perquè pocs eren els joglars contractats i moltes les fogueres que calia visitar. De ben segur, els va prometre, que més d’hora que no pas tard tornaria a tocar per a ells.
Quan el joglar ja marxava, l’Artal se li va acostar per agrair-li la notícia i disculpar-se pel seu silenci, que podria haver estat interpretat pel músic com un gest de menyspreu o desinterès.
—No passis ànsia —li va respondre Bernat de Campins—. De seguida he entès que aquestes noves tenen una importància cabdal per a tu i és ben normal que hagis necessitat una estona per endreçar els teus pensaments. Espero que t’hagi estat útil i que tot sigui a fi de bé.
—Jo també espero que sigui a fi de bé, creu-me —va dir l’Artal—. Permet-me, però, que et faci una pregunta abans de marxar. Com ha pogut saber, el joglar enviat per Guerau de Rocafixada, tota aquesta informació? Imagino que els dominics no deuen pas explicar l’origen de les nenes al primer que ho demana…
Bernat de Campins va esclafir a riure.
—Creu-me, amic meu, que quan un joglar vol saber una cosa no l’atura res ni ningú. I menys encara una monja, que tots sabem que a vegades estan disposades a qualsevol cosa a canvi d’algun petit pecat de la carn…
Dit això, tots dos van encaixar i es van acomiadar. Aquella nit l’escuder la va passar en blanc. Dins la tenda que compartia amb el seu senyor, el seu cervell li retornava constantment la cara del joglar explicant que, en efecte, l’Arsenda havia donat a llum abans de ser cremada viva. I que el fruit del seu ventre era una nena que es deia Elisenda i que vivia, sens dubte absolutament aliena al seu veritable origen familiar, en un convent on era educada i alimentada pels mateixos assassins de la seva mare. És que, potser, podia imaginar-se una perversió més terrible? Quina mena de monjos i monges eren, aquella gent? Com podien tenir les consciències tranquil·les mentre cuidaven les filles d’unes mares a qui havien cremat sense pietat? Fins i tot era possible que aquells monjos i monges acabessin estimant de debò aquelles nenes innocents, a qui amagaven el crim més abominable que algú pogués perpetrar. Aquests pensaments el torbaven i no va aclucar els ulls en tota la nit. L’endemà a trenc d’alba, mentre esmorzava amb el seu amo, no va poder contenir-se més i li va explicar tota la història fil per randa. El faidit va romandre una estona en silenci, però no mostrava cap signe de sorpresa.
—Aquests croats han perdut definitivament la poca humanitat que els restava —va dir a la fi—. Ja no són homes com nosaltres. Són bèsties insensibles i fanatitzades.
—Missenyor, heu de saber que el dia que en Guerau de Rocafixada va parlar-me per primera vegada d’aquesta possibilitat, durant el setge de Tolosa, vaig jurar-me que si algun dia es confirmava la notícia no m’aturaria fins a rescatar el fill o filla del meu germà. Ara ja ho sé del cert i us anuncio que, quan tornem a Catalunya, abandonaré la meva feina al vostre servei per complir la meva promesa. Em sap greu, creieu-me, però no em perdonaria mai no haver-ho intentat.
—Benvolgut Artal, ets un home coratjós i de principis ferms. El teu germà hauria estat molt orgullós de tu —va respondre el cavaller. I mirant el seu interlocutor amb ulls burletes, va afegir—: Has de saber, però, que no tinc cap intenció de canviar d’escuder, de manera que em veuré obligat a acompanyar-te en aquesta missió.
Els ulls de l’Artal van esclatar d’alegria.
—De debò? M’acompanyareu a Montoliu a rescatar l’Elisenda?
—Dóna-ho per fet. Ja fa temps que no fem una cavalcada per les terres que em pertanyen per dret. A més, no serà una missió fàcil i crec que necessitaràs ajuda si vols tenir alguna possibilitat de sortir-te’n.
L’escuder va somriure feliç, però va aprofitar el bon humor i la bona disposició del seu amo per treure una qüestió que l’amoïnava.
—Missenyor, abans que us decidiu en ferm a acompanyar-m’hi també us voldria fer saber que tinc la intenció de viure amb la meva neboda, i és possible que aquest fet sigui un inconvenient per a vós.
El cavaller faidit se’l va mirar amb els seus ulls burletes.
—I es pot saber per quins set sous hauria de ser un inconvenient per a mi?
—Penso que si fos un noi podria viure amb nosaltres, a Castellrosselló, on em podria ajudar amb la feina, que em fa molta falta, tot sigui dit. Jo ja em vaig fent gran i un noi jove i fort ens aniria bé a tots dos. Però una noia…
Jaspert de Barberà va alçar la mà per fer-lo callar.
—Ja sé per on vas, Artal. Però no has pas de patir per això perquè jo no tinc inconvenient que visqui amb nosaltres. No em voldria separar de tu, ves per on, no em ve de gust. Després de tants anys i tantes aventures plegats, aquest cavaller que et parla ha agafat afecte pel seu escuder. I és ben clar que, si no el vull perdre, hauré de conviure amb la seva neboda, oi? Doncs no se’n parli més. —I veient que el seu escuder estava a punt de sucumbir a una energia desbordant, va afegir, aixecant la mà—: Però ara no vulguis córrer. Primerament, acabem d’esmorzar. I et vull recordar que abans de salvar la teva neboda hem de conquerir la ciutat a la qual hem posat setge. No voldria pas que el rei et fes penjar per deserció.
Jaspert de Barberà tenia raó, com sempre. Però aquella espera seria menys feixuga si sabia que el seu senyor l’acompanyaria en aquell rescat. Ben pensat, la idea d’intentar-ho sol li glaçava la sang. Assaltar en solitari una abadia en un país estrany ara li semblava un disbarat. En canvi, fer-ho amb el seu amo li semblava que seria poca cosa més que un joc d’infants. Se sentia l’escuder més afortunat del món conegut.
Va passar encara un cert temps, que a l’Artal se li va fer etern, fins que l’assalt final contra Madina Mayurqa va començar a dibuixar-se en l’horitzó. La trinxera que els homes del rei construïen a l’aire lliure en direcció a la muralla propera al portal de Portopí avançava a bon ritme. Després d’obtenir el permís del rei, Jaspert de Barberà havia dissenyat un enorme mantell, muntat sobre sis grans rodes ferrades i ben protegit per una coberta de fusta i fang, que permetia als catalans cavar la trinxera a resguard de les sagetes i les atzagaies. Si no es produïen retards, aviat arribarien a la base de la muralla i podrien començar els treballs per minar-la per sota i provocar-ne l’esfondrament d’un bon tram, fet que obriria la bretxa per on s’iniciaria l’assalt de la ciutat. Prèviament ja havien intentat obrir algunes caves subterrànies, però l’esforç era colossal i havien tingut topades greus amb les mines en sentit contrari que excavaven els sarraïns. Per tant, si bé era cert que una cava al descobert evidenciava els plans dels catalans, també ho era que era més fàcilment defensable i de construcció més ràpida. Els assetjats, veient esglaiats com aquella enorme trinxera avançava com una serp envers la ciutat, hi tiraven pedres de totes les mides des dels seus trabuquets i clamaven a Al·là que els aturés, però la cava s’acostava més i més cada dia sense que res no la pogués aturar.
La vigília de Nadal, el valí, conscient de la seva situació precària, va enviar un emissari a través del portal de Portopí per intentar una negociació amb el rei cristià. Jaume I va acceptar la invitació, sobretot perquè li permetia una excusa per ordenar una petita treva nadalenca, i va nomenar el comte Nunó el seu negociador, el qual va triar Jaspert de Barberà i nou cavallers més com a escorta personal. Tot i així, la trobada amb el valí Abu Yahya Muhàmmad ibn Alí va ser breu. Dins d’una tenda equidistant entre la muralla i el camp català, el reietó sarraí va oferir una compensació econòmica i un tribut anual si els catalans abandonaven l’illa. Davant la negativa del comte Nunó, el valí va proposar pagar un rescat per cada habitant de la ciutat i que se’n garantís el passatge lliure fins al nord de l’Àfrica. Aquesta proposta, que evidenciava a ulls del comte el desànim musulmà, tampoc va obtenir cap resposta positiva per part de Nunó Sanç, el qual va afirmar que el rei Jaume s’havia pres la conquesta de l’illa com una missió divina i va afegir que deixar marxar els musulmans de Mallorca seria una temeritat, atès que de seguida tornarien amb reforços per reconquerir-la. Per tant, el comte va considerar que les converses havien arribat al final i va encoratjar el valí a defensar-se tan bé com sabés, perquè els catalans assaltarien Madina Mayurqa irremeiablement. Quan la comitiva catalana va arribar al campament català i va retre comptes de la trobada al rei, aquest va riure de valent i va celebrar que Nunó Sanç hagués tallat de soca-rel qualsevol esperança dels sarraïns.
—Allò que Déu ordena s’ha de complir —va exclamar el rei davant dels seus lloctinents—, i sé del cert que el Totpoderós vol que conquerim aquesta illa i no pas que la mercadegem amb els infidels que encara la dominen. Per tant, amics meus, tan bon punt la trinxera arribi a la muralla, procedirem a esfondrar-la i entrarem a la ciutat. No tenim més temps per perdre!
La notícia va córrer com el vent entre els guerrers catalans, que no sabien si celebrar amb més entusiasme la fermesa del rei o la imminència de l’assalt final sobre Madina Mayurqa. Els constructors de la cava oberta van redoblar els seus esforços i els ginys que comandava Jaspert de Barberà també van intensificar la pluja de pedres contra els murs. Els defensors, més conscients que mai que només salvarien la vida si aconseguien resistir el setge, van convertir tota la ciutat en una caserna on cada home, infant o vell que pogués sostenir una espasa i un escut va ser destinat a la lluita. Finalment, el dia 30 de desembre, la trinxera va arribar a la base de la muralla, ja molt malmesa en aquell tram, i els mestres d’obra van començar a excavar-ne els fonaments per fer-la caure. Ho van deixar tot enllestit per esfondrar-la i el rei va decidir que l’atac tingués lloc l’endemà, justament la vigília de cap d’any. Si l’atac reeixia, el nou any 1230 naixeria amb la ciutat musulmana sota el jou cristià.
Abans de la matinada, el rei i els seus cavallers van celebrar missa i van rebre l’eucaristia. Van encomanar-se a Déu, es van armar i van muntar els cavalls cuirassats. Tota la host es va situar en formació, a mitja distància entre el campament i el pany de muralla que estaven a punt d’esfondrar. Amb els primers raigs del sol, els minadors del rei van acabar els treballs a la base del mur i poc després, primer lentament i després amb un gran terrabastall, un tros de muralla es va desplomar, arran de la qual cosa es va obrir una bretxa enmig de la pols i la runa. Contra tot pronòstic, el silenci era absolut i no hi havia indicis de moviment dins la ciutat. Potser s’havien fortificat a la zona portuària o dins les mesquites i castells de la ciutat, i esperaven l’entrada dels cristians per emboscar-los en uns carrerons convertits en rateres. O potser havien assumit que no hi havia defensa possible i havien decidit afrontar el seu fat sense lluitar. Fos com fos, el rei va ordenar l’atac i la host va començar l’assalt per la bretxa. «Sant Jordi! Santa Maria!», cridaven cavallers i peons per apaivagar la pròpia por durant els darrers metres abans d’entrar dins la ciutat temuda.
Dins els esperava la sorpresa. Quan els peons catalans d’avançada van superar la bretxa i van entrar a la ciutat van trobar una doble filera de musulmans armats amb escuts i atzagaies que es van llançar a un frenètic atac. Els catalans, terroritzats, van aturar l’atac i els que anaven al davant van quedar atrapats entre els sarraïns i l’onada de soldats catalans que, aliens al contraatac musulmà, continuaven abocant-se per la bretxa. Els cristians queien com mosques travessats per les llances i les espases musulmanes, sense espai per defensar-se ni fugir. Alguns barons del rei van adonar-se de la situació, van aplegar altres cavallers i van llançar-se sense pensar-s’hi per la bretxa en una càrrega cuirassada que va arrasar uns quants catalans abans de penetrar mortalment la línia musulmana. Aquest atac va desmuntar la darrera defensa de la ciutat i els soldats del valí van ser liquidats en poca estona, però no sense vendre cara la seva pell, perquè tots sabien que els catalans no farien presoners.
Ja sense cap oposició que els afrontés, els catalans van envair la ciutat com una torrentada violenta de tardor. Es van escampar per tots els carrers, places i carrerons a la recerca de musulmans, a qui degollaven al mateix lloc on eren atrapats. Alguns van començar immediatament el saqueig, buscant les millors cases i esbotzant-ne les portes i les finestres. La majoria de sarraïns, terroritzats, van fugir cap al centre de la ciutat, fins al port, que es va convertir en una immensa trampa de la qual no podien fugir i on trobarien la mort aquell mateix dia. Només els més inconscients o els que van tenir més sang freda van aconseguir salvar la vida obrint les altres portes de la ciutat i escapant-se vers les muntanyes. Els catalans, massa atrafegats en la bretxa que havien obert i en l’assalt de la ciutat, ni tan sols van parar esment en els centenars de musulmans que fugien de Madina Mayurqa muntanya amunt.
Excitat per la victòria i la cridòria generalitzada, l’Artal va empunyar amb força l’espasa i va buscar la mirada del seu senyor. No li caldria, ni tan sols, un mot d’ordre. Amb un lleu gest d’aprovació en tindria prou per sortir corrent cap a la ciutat conquerida a la recerca de la seva part del botí. La sang li bullia i sentia unes ganes inaturables d’afegir-se a la turba que passava els enemics a fil d’espasa. Qui sap si podria saquejar la casa d’algun ric mercader o, millor encara, capturar viu algun jove sarraí a qui vendre als mercaders d’esclaus per una bona quantitat de sous.
Quan finalment els seus ulls van topar amb els ulls del faidit, palplantat al costat dels ginys, que ja no llançarien més pedres, els ànims se li van refredar de cop. Després de tants anys al servei del seu amo ja coneixia prou bé aquella mirada, que parlava més que la llengua més loquaç. Era evident que Jaspert de Barberà no aprovava aquella destrossa i que no permetria que el seu nom en quedés tacat, encara que fos mitjançant el seu escuder. Intuint quina era la voluntat de l’Artal, el faidit va dir:
—Aquesta matança indigna i sense glòria que estan cometent els nostres companys de lluita, amb el vistiplau del nostre rei, no és pas diferent de la que els croats francesos, amb l’aprovació de Roma, van fer a Besiers. No va quedar-hi ni una ànima viva. «Mateu-los a tots, que Déu ja reconeixerà els seus», diuen que va dir el llegat papal. I així ho van fer. —El seu escuder l’esguardava en silenci, avergonyit pel seu impuls inicial. El faidit va continuar—: Nosaltres, Artal, no pertanyem a aquest món infernal. Deixem que matin i robin, preguem per les ànimes dels desgraciats que han quedat atrapats a la ciutat i preparem-nos per tornar a casa. Tenim una missió per complir, si no vaig errat. Una nena reclama, sense saber-ho, ser rescatada dels botxins dels seus pares. Aquesta missió que ens espera sí que és una veritable croada de Déu, i no la barbàrie de la qual hem estat partícips.
El saqueig de Madina Mayurqa es va perllongar durant tres dies. L’Artal, assegut davant la tenda del seu senyor, contemplava la matança i el saqueig sense immutar-se. La pudor de sang i mort que s’escampava fora els murs de la ciutat vençuda ja no l’afectava. Tampoc no sentia els xiscles de les noies musulmanes que eren violades fins a la mort pels grups d’almogàvers assedegats de maldat. Ja només tenia una idea al cap: embarcar per tornar a Catalunya i llançar-se al rescat de la petita Elisenda abans no sortís del monestir per anar qui sap on i se’n perdés el rastre per sempre més. El seu senyor tenia raó. El món era un infern a la terra, però ell intentaria desfer una part del mal comès i retornaria la seva neboda al lloc que li corresponia, al seu país i entre la seva gent.