11
El sol suau del capvespre començava a lliscar sobre les teulades de Montoliu i del monestir. Com cada dia, les nenes farien un descans de la seva classe de costura de la tarda i sortirien al claustre a berenar i a estirar les cames. Després encara haurien de tornar-se a reunir per resar el rosari abans que les més petites no fossin cridades al menjador per parar taula i les grans haguessin d’ajudar a acabar de preparar el sopar que la monja cuinera ja hauria enraigat.
La vida s’escolava lentament i plàcida entre els murs del monestir i les nenes creixien lluny dels problemes d’un món que bullia de maldat. Rere els murs tot era pau i ordre. Les monges tenien prou cura que les nenes visquessin en un ambient tranquil, net i endreçat. Fora d’alguna discussió sense importància, quan alguna nena acusava una altra d’haver-li pres algun estri durant l’estudi o el llibre d’oracions abans d’entrar a missa, les nenes tenien bona relació entre elles i amb les religioses. Fra Benet, que donava les lliçons de filosofia a les més grans, i fra Bertran de Lapeira, que visitava el monestir sempre que la seva feina li ho permetia, eren molt estimats per les minyones, que buscaven sovint el seu consell, ja fos durant la confessió o quan tenien ocasió de parlar amb ells a les hores d’esbarjo.
L’Elisenda tenia una devoció especial per fra Bertran i, com ella, també les seves amigues compartien aquest sentiment. Els agradava parlar amb aquell home, a qui veien sempre tan segur de si mateix, tan enèrgic i tan savi. El frare sempre tenia una paraula amable per a les nenes, els preguntava com anaven els estudis i sabia què agradava més a cadascuna d’elles. En les paraules que els adreçava sempre hi havia algun comentari per animar-les a fer un esforç en això o en allò, segons les febleses de cada una, que comentava sovint amb la germana Maria.
L’amistat entre l’Elisenda, la Cecília i la Ideleta s’havia consolidat al llarg dels anys, però ara que ja eren més grandetes el caràcter de cadascuna anava aflorant i ja no els agradaven les mateixes coses. A la Ideleta li agradava molt cosir i no veia el moment d’entrar a la sala de costura. Només la promesa del berenar que preparaven les monges podia vèncer les seves ganes de quedar-se a la sala i no interrompre la labor. Menjar li agradava encara més que cosir i continuava sent una nena grassoneta amb cara de pa de ral i uns cabells ben rossos que despertava molta tendresa. La Cecília no entenia que es pogués perdre el temps d’aquella manera, menjant i cosint, i li’n feia befa tot sovint. Ella menjava allò just per alimentar-se i no era gens llaminera, però desplegava tanta energia que les religioses que treballaven a la cuina es preguntaven com ho feia. Era una noia prima i alta que no parava en tot el dia i que només es podia estar quieta quan escoltava la lectura de les Sagrades Escriptures. Era feliç jugant a saltar o a córrer amb les més petites i empaitant els animals que pasturaven pels voltants del monestir, però encara ho era més quan una novícia pujava al faristol i llegia amb veu suau els Fets dels Apòstols o qualsevol dels llibres de la Bíblia. Aleshores, la minyona es quedava embadalida mirant-la i escoltant-la. No podia ni moure’s de tan encantada com estava. Al matí següent sempre tenia alguna pregunta sobre la lectura per a la germana Maria o per a fra Benet. A les seves amigues els havia dit moltes vegades que somniava vestir els hàbits i la toca algun dia, i fins i tot havia preguntat a la germana Juliana què s’havia de fer per fer-se monja.
L’Elisenda, que ja tenia gairebé dotze anys, gaudia més amb les hores d’estudi del matí. De les set arts liberals de la Grècia antiga que les noies del convent de Montoliu aprenien a l’aula d’estudi la preferida de l’Elisenda era la dialèctica. L’apassionava la construcció coherent de les idees i la seva defensa aferrissada per demostrar-ne la solidesa i evitar qualsevol contradicció que les invalidés. L’art de la discussió i la controvèrsia li semblava una disciplina fascinant i venerava aquells savis grecs que havien destinat jornades senceres a batre’s en duels dialèctics davant dels seus alumnes per provar els seus raonaments. Sentia admiració per la Grècia clàssica i no comprenia com els homes havien pogut degenerar fins al punt de convertir aquell paradís terrenal en un camp de batalla fratricida on uns i altres es mataven per raons religioses o polítiques que la majoria eren incapaços d’entendre.
Per contra, avorria terriblement la retòrica, precisament una art tan propera a la dialèctica. Si bé li agradava endreçar els pensaments i posar-los a prova, l’espantava defensar les seves idees en públic i contrastar-les amb els mestres o amb les seves companyes. En realitat era una paradoxa, perquè li costava molt poc fer les preguntes més estranyes i enrevessades quan parlava a soles amb la germana Juliana o amb fra Benet, però no havia superat un cert torbament cada vegada que havia de parlar en públic, encara que fos davant les seves estimades companyes de monestir. De les cinc arts restants, la gramàtica, l’aritmètica, la geometria, la música i l’astronomia, era aquesta darrera la que li semblava més misteriosa i fascinant. El fet que l’Univers acollís més de mil estels, els quals donaven voltes a la Terra sense parar, demostrava que el gran misteri de la Vida i la Creació només podia ser una obra divina davant la qual la petitesa dels homes quedava ben palesa. I era precisament d’astronomia que els parlava, en aquell moment, fra Benet, sens dubte el mestre més bonhomiós del monestir.
—Beda el Venerable, fa cinc segles, va escriure el llibre De temporum ratione, en tenim una còpia a la biblioteca del monestir. En aquest llibre, el mestre especifica la manera de calcular el temps.
—Calcular el temps? —va preguntar l’Elisenda des del seu escriptori.
—És clar —va respondre fra Benet—. El pas del temps no és permanent ni immutable i està sotmès a molts condicionants que algú ha de calcular. Te’n posaré un exemple: el sistema de càlcul de Beda el Venerable serveix per fixar, cada any, quin és el dia de Pasqua, que marca la fi de la Quaresma i de la Setmana Santa.
—Però si sempre cau en diumenge! —va saltar l’Elisenda, que va provocar les rialles de les seves companyes.
—Això que dius és correcte, però no sé si us heu fixat que no sempre és el mateix diumenge de l’any. No heu notat que, per Pasqua, a vegades encara fa molt de fred i altres anys totes les flors ja han florit?
Després de rumiar-hi uns instants, moltes de les nenes van assentir amb el cap.
—És cert! No sé pas com s’ho devia pensar, tot això tan complicat, però certament aquest Beda devia ser molt llest! —va cridar una de les alumnes més grans de la classe.
—En efecte, Beda el Venerable era molt llest, però no us penseu pas que no cometia errors. Tots en cometem, i no pel fet de rebre el títol de Venerable n’estava exempt. En aquest mateix llibre afirma que la Terra sobre la qual ens trobem es va crear l’any 3952 abans de Crist, i això altres doctors de l’Església han demostrat que no és així.
Totes les nenes van posar cara d’estupefacció.
—Tants anys té, la Terra? —van dir un parell de noies al mateix temps.
—I doncs què us penseu? —va respondre el mestre—. Ja fa més de mil anys que Jesucrist va néixer, va viure i va ressuscitar.
Just en aquell moment les campanes del monestir van tocar quatre cops. Era l’hora que marcava, cada dia, la fi de l’estudi. Fra Benet va somriure, va tancar el seu llibre i va anunciar que la lliçó es reprendria en aquell mateix punt. Les nenes van alçar-se, es van acomiadar del mestre i van sortir de l’aula. L’Elisenda va ser la darrera. Va endreçar amb cura el seu escriptori, es va alçar i va posar el tamboret sota la taula. Era una nena alta i bonica, amb els cabells castanys amb tonalitats rogenques, especialment marcades durant els mesos d’estiu. Continuava essent la nena espavilada i curiosa que sempre havia estat, i no havia perdut l’hàbit de fer totes les preguntes imaginables. Sovint demanava per quina raó i de quina manera havia arribat en aquell monestir, i malgrat que la resposta era invariablement la mateixa, sempre es quedava amb una petita ombra de dubte que germinava un temps després i la feia tornar a plantejar, tossuda, preguntes inconvenients. Les monges perdien la paciència amb l’Elisenda, i no eren poques les vegades que la castigaven, una mica a contracor perquè era una mossa que es feia estimar.
Aquell matí l’Elisenda tornava a estar capficada. Les monges, sobretot la germana Juliana, ja li havien dit mil vegades, responent les seves preguntes insistents, que la seva mare l’havia deixada a la porta del convent perquè no se’n podia fer càrrec, però ella es preguntava per què la seva mare no havia tornat a buscar-la. Ja s’havia fet gran i podria ajudar en les feines de la llar o fins i tot treballar fora de casa per portar algun sou a la família. Rumiant sobre tot això, la nena va creuar el pati i va anar a buscar la seva monja preferida. Segur que trobaria la germana Juliana als galliners o a les gàbies dels conills de la casa del masover o feinejant a les hortes. La religiosa, que ja rondava la quarantena, era una dona vigorosa, acostumada a la feina dura i a qui li agradava més estar a l’aire lliure i remenar la terra que remenar rosaris i llibres d’oracions. Les seves mans afables, que no escatimaven mai les carícies i els gestos amables cap a les nenes del monestir, eren plenes de durícies, però ella sempre deia que la natura era un regal diví i que tenir-ne cura era la millor mostra d’agraïment a Déu que els homes podien fer.
Quan ja s’acostava a la casa del masover, l’Elisenda va veure que la germana Juliana en tornava, carregada amb un gran cabàs ple de verdures, d’on sobreeixien les puntes ben verdes d’uns manats de porros i de cebes.
—Bon dia, Elisenda —va fer de lluny la monja, accelerant el pas per encalçar la nena—. Ja heu acabat la lliçó amb fra Benet? Mira què m’ha donat el masover: verdures a dojo! Amb el pa dur que va sobrar d’ahir, aquesta nit tindrem sopa de verdures per sopar.
—Molt bé, germana —va contestar l’Elisenda, sense gaire entusiasme.
—Però si a tu t’agraden molt les verdures en sopa —va dir la monja, una mica sorpresa per la manca d’il·lusió de la nena.
—No és això, germana. Sí que m’agraden, però no tinc ganes de pensar en el menjar.
—Vaja! I doncs, què et passa?
—Doncs que he pensat que si els meus pares vinguessin a buscar-me, jo els podria ajudar en les feines de casa o fins i tot treballar fora. Potser ells no saben que ja m’he fet gran i que puc fer tot el que em demanin. No em podríeu dir qui són i on viuen?
—És que jo no ho sé, qui són, Elisenda, ja t’ho he dit moltes vegades. Però no has de pensar en aquestes coses. Si ha de passar, passarà —va contestar la monja, entristida en veure el posat moix d’aquella nena que estimava tant.
—A vegades tinc moltes ganes de marxar d’aquí i anar a buscar la meva família —va dir la nena sense alçar la veu, però amb una convicció que va espantar la germana Juliana.
—I ara! Quines coses de pensar, Elisenda. Què faries tu sola, allà fora? Quina ximpleria! —va exclamar la germana Juliana, que no se’n sabia avenir del que acabava de dir la nena i volia trobar la manera de treure-li aquella idea del cap—. Ara el que has de fer és preparar-te molt i estudiar de valent, així, quan siguis gran i surtis d’aquí, tindràs alguna manera de guanyar-te la vida i qui sap si trobaràs els teus pares i els podràs ajudar. Tot al seu temps, Elisenda.
—Sí, ja ho sé. Jo no hi vull pensar, però com ho faig si aquests pensaments em vénen al cap sense voler-ho jo?
—Doncs de seguida que et vinguin aquestes cabòries al cap, has de pensar que aquí estàs segura. El món de fora està ben girat. La guerra continua i ningú no sap quan s’acabarà. Els heretges s’entesten en les seves creences i malgrat tots els esforços dels soldats del papa i del rei de França no hi ha manera de derrotar-los de manera definitiva.
L’Elisenda ja havia sentit tantes vegades aquells arguments que cada cop que els tornava a escoltar la convencien menys. Malgrat que tenia el cap una mica emboirat per la seva preocupació, se li va acudir una pregunta i va buscar les paraules per expressar-la. La germana Juliana s’havia posat a caminar perquè s’estava fent tard.
—Germana, els heretges tenen fills?
—Per què ho preguntes, això? —va respondre amb sorpresa la monja, que s’ho esperava tot de l’Elisenda menys aquella pregunta.
—Perquè penso que els heretges no deuen pas tenir un monestir com aquest per deixar-hi els seus fills a recer i deuen haver de suportar les guerres i la fam.
—Doncs, no. No els calen monestirs com aquest, als heretges, perquè… —La germana Juliana va dubtar un moment abans d’afegir, d’una tirada—: perquè no tenen fills. Ja saps que ells abominen de totes les coses terrenals. Tant és així que pensen que la procreació o el matrimoni són coses condemnables, perquè perpetuen aquest món terrenal tan dolent.
—Així doncs, no els agrada viure i tenir una família?
—No, els heretges no volen família i amb prou feines accepten la vida. Te’n faries creus, petita meva! Pensa que n’hi ha que veuen en el suïcidi el camí més ràpid i segur per marxar d’aquest món. I ja saps que llevar-se la pròpia vida donada pel Creador és un dels més grans pecats que es poden cometre.
L’Elisenda es va aturar i va mirar la monja amb els ulls ben oberts. Malgrat les preocupacions que l’atabalaven de tant en tant, ella creia que la vida era una cosa bonica i que valia la pena. Encara que no tingués família podia tenir amics, llegir llibres o passejar. Ella no tenia família, però no voldria pas renunciar a les seves amigues, a les germanes del convent i als seus mestres. No podia entendre que les creences d’algú el poguessin portar a llevar-se la vida.
—És cert això que em dieu? Ho trobo horrorós! No m’ho puc creure, segur que us ho heu inventat perquè em passin les ganes que tinc de marxar a buscar els meus pares.
—No, Elisenda, no m’invento res. Et prometo que és ben cert.
—I com ho sabeu? Els mestres no ens ho han explicat mai, això. Els frares ho saben tot, i si no ens n’han dit res, no deu ser pas veritat —va replicar la nena en un to insolent.
La germana Juliana començava a perdre la paciència. Es feia tard i l’esperaven a la cuina per acabar de preparar el dinar. Havia dit que anava d’una correguda a buscar cebes i ja feia més de mitja hora que havia marxat.
—Elisenda, tinc pressa. Avui no em puc entretenir, però no m’agrada gens que dubtis de la meva paraula —va dir la monja, començant a caminar a pas lleuger. No volia haver d’enfrontar-se a les cares llargues de les germanes, que devien estar a la cuina fent les feines que li tocaven a ella.
—Doncs digueu-me com ho sabeu, tot això. Com és que sabeu més coses que fra Benet i fra Bertran? Avui mateix els ho preguntaré i ja veureu com em diran que no és veritat —la va amenaçar l’Elisenda.
La monja no sabia com sortir d’aquell atzucac. No podia pas permetre que fra Bertran sabés que parlava d’aquestes coses amb les nenes. El dominic vigilava de molt a prop l’educació religiosa del monestir i donava ordres molt estrictes a les religioses sobre què havien de dir i com ho havien de dir. Una de les coses en què més insistia era que no s’havien de tocar temes que les minyones no poguessin entendre, perquè allò només faria que els volés la imaginació i que se’ls omplís el cap de pardals.
—Segur que fra Bertran em dirà la veritat. Ell ho sap tot i no diu mai mentides —va insistir l’Elisenda.
La monja suava. El cabàs ple de verdures li pesava més i més, l’obstinació d’aquella criatura la treia de polleguera i cada cop es feia més tard.
—No, Elisenda. No cal que en parlis amb fra Bertran —va dir finalment—. Et diré com és que ho sé, jo, tot això, però m’has de prometre que no ho diràs a ningú més, i menys encara a les teves companyes. M’ho promets?
—Ho prometo —va respondre la nena amb la il·lusió de ser partícip d’un gran secret i amb una satisfacció quasi malèvola d’haver-se sortit amb la seva.
—Doncs ho sé perquè jo mateixa, quan era jove, era una heretge que vivia al marge de l’Església de Roma. —La cara de la nena va dibuixar perfectament la sorpresa majúscula que acabava de tenir. Que la seva monja preferida hagués estat una heretge no formava part d’allò que mai hauria pogut arribar a imaginar—. Per això els conec bé, els heretges, i per això mateix també sé molt bé que estan ben equivocats —va afegir la germana Juliana un instant abans de marxar apressadament, deixant l’Elisenda, muda, estupefacta i palplantada, a mig camí del monestir.