20

La germana Juliana no aconseguia agafar el son. Sabia que havia d’estar alerta per si sentia algun moviment que delatés l’arribada dels homes que havien de rescatar l’Elisenda. Per sort, el repic de la pluja contra la teulada, però sobretot els trons que ara i adés la corprenien, la tenien ben desperta. Sempre, des de ben jove, havia pensat que aquelles tempestes tan terribles només podien ser obra del dimoni. Els llamps i els trons havien de ser necessàriament expressions diabòliques per atemorir la gent pietosa i desencaminar-la dels camins de Nostre Senyor. A vegades, però, en el fons més pregon del seu pensament, creia que potser era el mateix Déu qui enviava aquells temporals per expressar el seu disgust i la seva ira. Els mateixos creients, fins i tot aquells que més es vantaven de ser-li els més devots, no paraven de donar-li motius d’irritació. Aquell monestir, i les terribles històries secretes de les nenes que hi vivien, n’era un dels exemples més terrorífics. La germana Juliana es va regirar al llit, en l’enèsim intent de deixar de pensar en la tempesta i en el gran pecat del qual havia estat còmplice durant tants anys. Afortunadament aquella mateixa tarda havia pogut reparar, almenys en part, aquesta culpa. Parlar sense embuts amb l’Elisenda li havia anat bé. Encara que estava a punt de separar-se de la seva minyona preferida, sentia que tenia l’esperit en pau i que havia fet el que havia de fer.

Just quan el cap se li tornava a omplir d’aquells pensaments, va sentir un soroll al passadís. Va afinar l’orella i va contenir la respiració. Era una fressa dèbil, apagada, intencionadament ofegada. Tot i així, li era ben audible. Va girar el cap instintivament envers la porta. La foscor era absoluta dins la seva cambra i també havia de ser-ho al passadís. Tot i així, una llum somorta va perfilar la seva porta i es va escolar furtivament dins la seva habitació. Ja no n’hi havia cap dubte. Algú caminava pel passadís i no volia ser descobert. La germana Juliana va pregar Déu perquè aquelles passes fossin dels homes que esperava i no d’algun bandoler que s’hagués esmunyit dins del monestir. També hi havia la possibilitat, va pensar, que aquelles passes misterioses fossin d’alguna de les minyones, que a vegades sortien del llit amb la intenció d’arribar al rebost per endrapar alguna cosa o, pitjor encara, de ficar els seus ditets dins les caixes de fusta on els feligresos de la contrada introduïen les seves almoines. No seria pas la primera vegada que n’enxampava alguna fora de la cambra, d’on no podien sortir un cop havien anat a dormir fins que les cridessin per anar al rés de matines.

La religiosa, tan temorosa per la tempesta, es va alçar del llit d’una revolada, amb determinació. Va cobrir l’espai que hi havia entre el llit i la paret amb tres gambades i va obrir la porta sense pensar-s’ho dues vegades. La primera cara que va veure no era precisament el rostre espantadís i alhora angelical d’alguna de les nenes. Més aviat al contrari. La faç bruna i castigada d’Oliver de Termes, tenebrosament il·luminada per la llàntia, la va esglaiar i de la seva gola va sortir-ne un xisclet breu. Instintivament, el faidit li va posar la mà a la boca i la va empènyer contra la paret. Jaspert de Barberà s’hi va acostar de seguida i li va posar la punta de la daga al coll mentre alçava el dit índex i se’l posava davant dels llavis.

—Xsssst… —va fer en veu molt baixa, gairebé inaudible, a cau d’orella—. Si sento un sol mot sortint d’aquesta boca serà la darrera cosa que direu en aquesta vida, germana.

Els ulls espantats de la religiosa s’havien clavat en les pupil·les del faidit.

—Mata-la —va dir Oliver de Termes, secament—. Carregar una monja només ens durà maldecaps i no ens servirà de res.

La germana Juliana va començar a tremolar i els ulls se li van omplir de llàgrimes. La seva mirada, completament terroritzada, penetrava els ulls de Jaspert de Barberà convertida en una súplica per salvar la vida.

—Deixeu-me parlar —va dir amb un fil de veu, abans de fiar la seva pell a una sola pregunta—. Algú de vosaltres es diu Artal?

La pregunta va sorprendre els tres homes, especialment l’escuder.

—Jo sóc l’Artal. Com és que sabeu el meu nom? Què em voleu?

La monja va sospirar alleujada. Per un moment havia cregut que se les havia amb un grup de bandolers i havia temut de veritat per la seva vida.

—Sóc la germana Juliana. Sé el que heu vingut a fer. El joglar Guillem de Cortada m’ha avisat de la vostra arribada. Jo us conduiré fins a la cambra de les nenes i avisaré l’Elisenda. Fins i tot la noia us espera.

Els homes no sortien de la seva sorpresa. Allò seria més fàcil del que havien pensat. Si aquella monja deia la veritat tot aniria bé, però calia ser prudents.

—Anem amb compte que no sigui una trampa —va advertir l’Oliver al seu amic.

—Us juro per Déu que és veritat. Com hauria de saber el vostre nom, si no?

—Ho esbrinarem de seguida, germana. Vós indiqueu-nos el camí fins al dormitori, però si ens esteu ensarronant no veureu mai més el sol —va respondre l’Oliver, acostant-li la punta de la daga.

Els homes es van deixar conduir per la religiosa fins a la cambra on dormien les noies. Amb les presses, la germana Juliana no s’havia calçat i a cada passa el fred de les rajoles li travessava els peus. Sort que la cambra de les minyones no era lluny.

—En aquesta cambra hi dormen totes les noies més grans, les que tenen més de dotze anys… Jo entraré i avisaré l’Elisenda. Si alguna de les noies està desperta no s’espantarà si em veu a mi.

—Entesos, però deixarem la porta oberta i us observarem des del llindar —va dir Jaspert de Barberà, fent-li confiança i avançant el braç cap al pom. De sobte, es va aturar i va acostar-se lentament a Oliver de Termes, sense deixar d’observar la religiosa de reüll.

—Amic meu, desfés el camí i espera’ns als estables amb els cavalls a punt de marxa —li va dir en veu baixa—. Si hem de sortir esperitats d’aquí serà millor que no perdem el temps ensellant.

L’altre faidit va assentir amb el cap i es va allunyar pel passadís en direcció a les escales. El seu amic el va observar uns instants fins que el va perdre de vista i va acabar d’obrir la porta del dormitori amb una lentitud exasperant. Una espelma situada damunt d’una taula al mig de la cambra il·luminava de manera dèbil la desena de llits que s’estenien a cada banda del passadís central. Jaspert de Barberà va fer un gest amb el cap i la germana Juliana va entrar, procurant que els taulons de fusta del terra de l’habitació no grinyolessin sota els seus peus descalços. La tempesta s’anava desfent i podia sentir la respiració pausada i compassada de les nenes. Res no feia pensar que cap d’elles no estigués dormint. Calia aprofitar el moment i no entretenir-se. Es va acostar fins a tocar el llit de l’Elisenda. Lentament va apartar la flassada i va descobrir el rostre d’aquella noia que dormia amb placidesa. La seva pell blanquíssima reflectia la llum de l’espelma. En sentir la remor de la germana Juliana, la minyona va obrir els ulls. Instintivament va entendre que havia arribat l’hora i una esgarrifança de por i dubte li va recórrer l’espinada. Fora del llit feia fred. La germana Juliana no li va deixar temps per pensar, li va tirar una flassada sobre les espatlles i la va ajudar a calçar-se. Aquells cavallers l’esperaven rere la porta i calia no perdre temps. Després d’una curta abraçada, la monja va apressar la noia fins al passadís. L’Elisenda esperava aquell moment, però ara que havia arribat l’hora una certa recança li envaïa el cor. Tremolava com una fulla fràgil i abandonar els braços de la germana Juliana per llançar-se a la foscor de la nit amb uns homes que no coneixia de res ara li semblava una bogeria. Les paraules d’ànim de la germana Juliana, que li deia a cau d’orella que tot aniria bé, van ajudar-la a fer l’última passa per arribar a la porta. Al passadís l’esperaven un cavaller i un home més jove. Tots dos van fer una lleu reverència amb el cap i l’Artal va acostar-se a la noia. «Sóc el teu oncle, Elisenda», li va dir en veu baixa. Volia dir-li més coses, però l’emoció li va nuar la gola. Sense dubtar-ho l’Elisenda se li va llançar als braços. L’Artal va rebre-la amb els seus ben oberts i la va estrènyer en una abraçada maldestra causada per la sorpresa. La germana Juliana, una passa enrere, es mirava, entendrida i amb llàgrimes als ulls, l’oncle i la neboda, i se sentia feliç. S’havia fet justícia. Calia, però, completar la fugida.

—Jo aniré al davant —va tallar la germana Juliana— i m’asseguraré que no hi hagi ningú voltant. Tothom sap que les nits de tempesta no dormo i no s’estranyaran si em veuen anant cap al rebost, des d’on es pot accedir als estables.

El cavaller, però, s’havia quedat impassible, buscant la força d’esperit necessària per culminar una gesta que sabia justa i honorable, però que ara li semblava una acció abominable. Alliberar l’Elisenda de les urpes dels assassins dels seus pares li resultava, en aquell moment, un segrest vil. No li semblava gaire honorable separar aquella minyona de les seves companyes ni del lloc on havia crescut i viscut. Ell mateix, que es tenia per un cavaller que intentava complir tots els codis d’honor, es veia a si mateix, en aquell instant, com un simple bandit nocturn. No trobava les forces i els segons li pesaven com si fossin hores. Qui eren ells, pensava de sobte, per alterar la que havia estat fins llavors la voluntat de Déu?

—Heu de sortir d’aquí com abans millor —va insistir la germana Juliana veient la immobilitat del faidit. En Jaspert va reaccionar de sobte i, amb la mirada perduda com si tornés d’algun lloc llunyà, va ordenar:

—Teniu raó. Som-hi i acabem el que hem començat. Artal, tu protegeix la noia. Jo aniré al darrere.

L’Elisenda va fer una ultima mirada dins la cambra on dormien les seves companyes i es va acomiadar, amb els ulls, de la Ideleta i de la Cecília. Segurament no les tornaria a veure. No veuria la Cecília vestida amb els hàbits de monja i no viuria amb la Ideleta, com tantes vegades havien planejat. El seu propi futur, que fra Bertran li havia dit que ja estava escrit, se li representava ara com una enorme incògnita. Aferrant-se a la mà de l’Artal es va deixar conduir apressadament per la galeria fins a les escales que duien a la planta baixa.

Tots quatre van avançar per una de les galeries laterals del claustre en direcció als accessos a les cuines i el rebost. El pla havia funcionat i quan toquessin a matines ja serien lluny de Montoliu i qualsevol intent de persecució estaria abocat al fracàs. De sobte, tot just havien girat per prendre la segona galeria lateral del claustre, la germana Juliana es va aturar i va fer un gest demanant silenci. Havia sentit passes, però no es veia ningú a la vora. «Deu haver estat el vent», va dir fluixet l’Artal estrenyent més fort la mà de l’Elisenda per infondre-li confiança. Arrapats a la paret, van avançar una mica més. Només faltaven quatre passes per arribar a la porta del rebost. En Jaspert, l’últim d’arribar-hi, va tancar la porta al seu darrere i tots quatre es van mirar amb un somriure als llavis.

—No perdem més temps, germana. Us agraïm de tot cor la vostra ajuda inesperada i providencial, però si algú se n’assabenta tindreu problemes —va dir en Jaspert—. Torneu a la vostra cel·la i demà mostreu-vos tan sorpresa com la resta de la comunitat.

La monja va dubtar un instant, però de seguida va assentir amb el cap. Per un moment havia considerat la possibilitat de fugir de Montoliu, però en el fons de la seva ànima sabia que el seu lloc era aquell monestir que tant estimava i detestava al mateix temps. L’Elisenda i la germana Juliana es van fondre en una llarga abraçada i es van desitjar sort abans que la religiosa, obeint les paraules d’en Jaspert, sortís del rebost en direcció a la seva cambra.

Els dos homes i l’Elisenda van sortir del rebost i van passar per davant de la cuina, on romanien els cadàvers dels dos guardes dissortats. En pocs instants arribarien als estables.

De sobte, una porta lateral es va obrir de bat a bat.

—Qui camina pels passadissos, a aquestes hores de la nit? —va fer una veu.

Tots tres es van quedar glaçats. Feblement il·luminat amb la llàntia que sostenia amb la mà esquerra, fra Bertran de Lapeira estava tan sorprès com ells per aquella inesperada topada nocturna.

L’Artal va reaccionar com calia i d’un bot va escometre el monjo. El va empènyer contra la paret i li va posar el punyal a l’entrecuix, punxant-li els testicles.

—Us aconsello que no feu cap moviment o perdreu per sempre la part del cos que sense dubte més aprecieu, dominic llardós.

Contra tot pronòstic, el frare no va perdre la calma ni el sentit de la ironia. Tants anys de guerra i persecució d’heretges li havien ensenyat que perdre els nervis era el pas previ a perdre la vida.

—Si us he de ser sincer, aprecio més algunes altres parts del meu cos i, arribat el cas que n’hagués de perdre alguna, potser triaria precisament aquella sobre la qual teniu el punyal.

L’Artal va resseguir el cos del monjo cap amunt amb la punta del coltell i es va aturar just damunt del melic.

—Potser us estimeu més la vostra gran panxassa de gripau? Si us faig un trau aquí tots els vostres budells cauran a terra i us dessagnareu com un garrí…

Fra Bertran no va respondre. Va apartar els ulls de l’escuder i els va clavar en l’Elisenda, terroritzada i aferrada a Jaspert de Barberà.

—On us emporteu aquesta pobra noia? —va preguntar el monjo—. Us demano, per pietat, que la deixeu aquí i que em prengueu a mi en el seu lloc.

—Ni ho somnieu, monjo del diable —va engaltar-li el faidit—. Hem vingut a alliberar l’Elisenda de les vostres urpes i no podreu fer res per impedir-ho.

El frare semblava conservar el cap fred.

—Veig que en sabeu el nom i tot! No sou, doncs, una colla de bandits amb l’únic objectiu de segrestar una ànima innocent per satisfer les vostres passions més miserables i després deixar-la moribunda perquè els llops se’n disputin les restes?

—Qui mal fa, mal pensa —va saltar l’Artal—. Sou vosaltres, dominics malèfics, qui vau matar els seus pares i vau entaforar aquesta noia aquí dins. I m’hi jugo cent sous que ni tan sols l’hi heu dit mai, m’equivoco? —L’escuder va mirar la noia mentre punxava amb força creixent la panxa del monjo amb el punyal. La cara de la noia va empal·lidir a l’instant i els seus ulls van girar-se cap a fra Bertran amb una mirada plena de menyspreu. El monjo va desviar els ulls de la noia i va fulminar l’escuder amb una mirada de foc—. Veig que no vaig gens errat, fill de gossa —va seguir l’Artal—. Et mataré aquí mateix i de seguida comprovaràs que a l’infern t’hi guarden un lloc.

—Atura’t —va fer Jaspert de Barberà—. Crec que ja s’ha vessat prou sang aquesta nit. Lliga’l i emmordassa’l bé, i marxem d’aquí.

L’escuder va respirar fondo abans d’obeir el seu senyor. Va afluixar la daga de la panxa del monjo.

—Has tingut sort. El meu senyor, a qui tu deus considerar un heretge, té l’ànima més pura que no pas tu. Recorda-ho sempre mentre visquis!

L’Artal va retirar el coltell de la panxa del frare i el va embeinar. Mentre el subjectava amb la mà dreta, va buscar un tros de corda al sarró. Aprofitant el moment, de sobte, el monjo va treure un coltell de sota l’hàbit i l’hi va clavar al ventre. Va treure’n el coltell i un raig de sang va esquitxar la paret. L’Elisenda va deixar anar un xisclet sord. En Bertran de Lapeira es disposava a apunyalar-lo per segona vegada, però un cop de puny del faidit el va fer caure a terra. Jaspert de Barberà va desembeinar ràpidament amb la mà dreta i li va posar l’espasa al pit.

—T’has aprofitat traïdorament de la meva compassió per ferir el meu escuder. Disposa’t a morir.

—Heretges del dimoni, cremareu tots de viu en viu a les fogueres del rei! —va exclamar fra Bertran—. No podreu escapar al vostre destí inevitable, tal com va cremar la mare satànica de l’Elisenda…

No va tenir temps d’acabar la frase. D’un sol tall, el faidit li va obrir la panxa de banda a banda. Els budells del monjo van escampar-se immediatament per terra enmig d’un gran bassal de sang fosca i llefiscosa. Fra Bertran va començar a fer petits udols com un cadellet. Empal·lidia per moments mentre intentava debades tapar-se l’esquinçada amb les mans. Temorós que els seus crits poguessin alertar altres monjos, Jaspert de Barberà va recolzar la punta de l’espasa al coll del desgraciat i l’hi va prémer a poc a poc fins que la fulla va tocar la llosa de pedra. Sense dir res, el faidit va retirar l’espasa, la va netejar amb la roba del frare i la va embeinar. Després es va agenollar davant del seu escuder, que es pressionava la ferida amb un drap de roba, ajudat per l’Elisenda, que s’havia agenollat al seu costat. Estava conscient.

—Artal, et veus amb cor de moure’t?

L’escuder va assentir amb el cap i va traçar un intent de somriure.

—D’acord. T’alçaré i et duré fins als cavalls. Però no pateixis. Muntarem tots dos el meu cavall, que no es cansarà fins que siguem prou lluny.

—Moltes mercès per ajudar-me, senyor —va dir l’Artal amb veu dèbil.

—De totes les bestieses que has arribat a dir, aquesta certament és la més grossa que has dit mai —va respondre Jaspert de Barberà.

El cavaller va alçar el seu escuder i se’l va carregar a l’espatlla. Després va dirigir-se ràpidament als estables, on Oliver de Termes els esperava amb els cavalls preparats, cada cop més neguitós. Darrere d’en Jaspert i agafant la mà de l’Artal per infondre-li ànims, l’Elisenda va respirar l’aire fresc de la nit i l’olor de la terra mullada va semblar-li un bon auguri de futur. La cosa que més desitjava al món era sortir d’aquell monestir i trobar totes les respostes a les mil preguntes que li venien al cap.