19

La visió del cel nocturn estrellat era tan bella que l’Artal es resistia a adormir-se. De tant en tant un estel fugaç creuava la nit tan de pressa que l’escuder tenia el temps just de clavar-hi els ulls durant un instant fugisser. El cansament, però, el vencia lentament i els ulls se li començaven a aclucar. El foc encès feia un parell d’hores ja gairebé s’havia apagat i les brases que encara resistien la mort inevitable res no podien contra un fred humit que retornava arrossegant-se al lloc del qual havia estat foragitat temporalment. A dues passes, ben embolcallat sota una capa, Jaspert de Barberà recolzava l’esquena contra un arbre. El cavaller sí que tenia els ulls ben oberts. Feia el primer torn de guàrdia i es trobaven en territori enemic. Deixar-se guanyar per la son era una imprudència que podien pagar amb la vida. A la vora del faidit, Oliver de Termes feia estona que no pensava ni en els estels ni en cap altra cosa. S’havia adormit tot just després de devorar la llebre que havia caigut en un dels paranys posats per l’escuder. A ell li tocava el segon torn de guàrdia i no tenia cap intenció de regatejar-li ni un minut a Morfeu.

Tots tres eren a una hora de marxa de l’abadia de Montoliu, acampats en una clariana d’un bosc antic de roures i alzines, situat a la falda d’una muntanya de pendent suau. El vilatge més proper era prou lluny per estar segurs que ningú no els trobaria, ni tan sols per atzar. Només una patrulla francesa, a la recerca d’heretges fugitius, podia topar-se amb ells. Una altra possibilitat, pitjor que un mal encontre amb els croats, era que els trobés una llopada o algun ós. Aquella època de l’any, tot just passat l’hivern i amb les feres afamades, era la pitjor per a aquesta mena d’ensurts.

El cavaller faidit i el seu escuder havien abandonat Mallorca poques setmanes després de la conquesta de la capital sarraïna. Hi havien romàs només el temps imprescindible per ajudar el rei a pacificar la rodalia de la ciutat conquerida i de seguida havien demanat a Nunó Sanç que els permetés tornar al Rosselló al més aviat possible en alguna de les naus que enllaçaven els ports catalans amb les noves terres conquerides. Li havien explicat els motius que els impulsaven a tornar. El comte no s’havia fet pregar i els havia donat el vistiplau per embarcar tan aviat com poguessin, cosa que havien fet al cap de dos dies.

Després de desembarcar a Barcelona, ràpidament havien enfilat cap al nord i havien arribat a Castellrosselló amb la intenció de quedar-s’hi el temps just de planificar l’expedició fins a Montoliu per rescatar l’Elisenda. El temps els jugava en contra. Tal com havia advertit el joglar, la noia compliria setze anys aquell mateix any de 1230 i la majoria de noies, quan arribaven a aquella edat, abandonaven el monestir. Si l’Elisenda marxava de Montoliu seria del tot impossible seguir-ne el rastre.

Una setmana després, havien sortit en direcció a les terres occitanes, però ja no eren dos, sinó tres. Just el dia abans, havien rebut la visita d’Oliver de Termes, el qual s’havia assabentat del retorn dels seus amics. Tan bon punt havia tingut coneixement de la missió que tenien previst emprendre l’endemà mateix no s’ho havia pensat dues vegades. «Vindré amb vosaltres, si m’hi voleu», els va anunciar. «Per arribar fins a Montoliu us caldrà creuar les meves terres, ocupades pels francesos, i ja fa temps que volia acostar-m’hi per recordar-los que ni me n’he oblidat ni els he perdonat, i que tinc la intenció de recuperar-les», havia afegit. Dit i fet. L’endemà havien sortit tots tres cap al nord. Una espasa més, havia pensat l’Artal, mai no seria sobrera en una aventura com aquella.

Els tres genets van travessar, com Oliver de Termes havia predit, les seves terres confiscades. Eren situades al bell mig del camí fins a Montoliu. De bona gana ell hauria trotat orgullosament pel carrer principal de la seva vila natal a plena llum del sol, per atemorir-ne els ocupants i donar esperança als seus vassalls, però en Jaspert no li ho va permetre. Quan tornessin al Rosselló, un cop finalitzada la missió, ja podria exhibir-se com un gallet si ho desitjava, però no li consentiria que posés en risc el rescat.

Dos dies després, durant els quals van transitar per camins secundaris, albiraven Montoliu. Situada en una plana clapejada d’hortes i petits bosquets, la vila s’apinyava al voltant d’una esglesiola, talment com si les casetes tinguessin por del monestir que s’encastava en un lateral del poblet. Els voltants de Montoliu no oferien cap recer i la proximitat de Carcassona i el seu castell, ben visible a ull nu, no aconsellava perdre el temps per aquells rodals. Per tant, els dos cavallers faidits i l’escuder van vorejar la vila en direcció als primers contraforts d’una serralada que s’alçava imponent al nord de la plana. Allà havien acampat al fons d’un bosc tan espès i ombrívol que ni tan sols els carboners de la contrada hi gosaven entrar.

Durant els dies successius, els tres expedicionaris s’havien acostat al monestir, de matinada o al capvespre per no ser percebuts, per tal d’observar els moviments de la comunitat i les rutines dels guardes del recinte. Les nenes només sortien al matí, a primera hora, i després tornaven a l’abadia, d’on ja no sortien fins l’endemà. Un assalt a aquella hora no tenia cap viabilitat. Per començar, no podien saber quina d’aquella munió de nenes podria ser l’Elisenda. I encara que ho haguessin sabut i l’haguessin atrapat, la fugida els resultaria difícil perquè els guardes avisarien els soldats de Carcassona, els quals emprendrien una persecució que, en aquella planura infinita, només podia acabar amb la captura i execució dels dos faidits i el seu escuder. Per tant, l’únic pla viable era accedir al monestir de nit, localitzar l’Elisenda i fugir del lloc mentre encara fos fosc i sense que ningú donés el senyal d’alarma. L’endemà al matí, quan es descobrís el rescat de la noia, els intrusos ja serien ben lluny de Montoliu cavalcant en direcció al comtat de Rosselló. Aquest pla, és clar, era molt més fàcil d’explicar que no pas de dur a la pràctica, però Oliver de Termes estava entusiasmat i així ho havia deixat clar durant el sopar.

—No és tan difícil i vosaltres no hauríeu de trobar-hi tantes pegues —deia als seus companys mentre es fregava les mans davant del foc—. No dieu que heu participat en la conquesta de Madina Mayurqa? Doncs si heu conquerit una de les ciutats més ben fortificades del món conegut no us han de tremolar les cames a l’hora d’assaltar un convent de monges, a fe de Déu!

—Les missions que semblen més fàcils sovint acaben sent les més perilloses, amic meu —havia replicat Jaspert de Barberà—. Com bé diu la dita, l’home previngut val per dos, i et ben juro que a Mallorca estàvem mil vegades previnguts. En canvi, si entrem al monestir pensant que serà un simple joc de criatures, podem patir un mal encontre o una desgràcia de la qual ens hàgim de penedir la resta de la nostra vida.

L’Artal, que escorxava una llebre, no havia pogut evitar dir-hi la seva:

—Sí em permeteu la meva opinió, crec que el meu senyor diu cosa certa. Ja hem vist que al monestir no hi ha només monges. Tenen alguns guardes armats i el poble és a tocar, de manera que altres homes del vilatge podrien irrompre-hi ràpidament en cas de perill.

—Ho veus, amic? —havia aprofitat el seu amo—. L’ull temorós del meu escuder és més prudent que la teva confiança en la teva força. Entrarem al monestir de nit, però no ho farem pas de qualsevol manera.

Mentre l’Artal posava la llebre a rostir damunt del foc, Jaspert de Barberà havia decidit imposar el seu criteri.

—Esperarem que plogui i llavors hi entrarem —havia sentenciat enigmàticament.

L’altre cavaller i l’escuder es van mirar estranyats, però abans no van poder badar boca, el seu company ja s’havia recolzat contra un arbre i cobert amb una capa fins al nas. Des de sota del mantell, la seva veu havia afegit:

—Jo faré el primer torn de guàrdia i l’Oliver farà el segon. Afanyeu-vos amb la llebre i reposeu per agafar forces, perquè tan bon punt faci mal temps resoldrem l’afer que ens ha dut fins a aquest racó de món!

El faidit sabia que no haurien d’esperar gaire temps. Les tempestes eren freqüents en aquella època. La primavera havia esclatat amb força, aquell any, i, molt més d’hora del que tocava, les flors dels marges i de les hortes que envoltaven el monestir de Montoliu lluïen els seus colors formant un mantell a terra més bonic que les catifes que ornaven els millors palaus. Les roselles tacaven de color vermell els camps verds de blat, que ja espigava, i l’aire era ple de petites boles de pol·len que volaven des dels pollancres propers i cobrien el pati del monestir com si hagués nevat. Les nenes gaudien perseguint aquells borrissols de cotó i bufant amb força per fer-los fer encara un darrer giravolt abans no caiguessin a terra. «Són angelets», deien les més petites, entre rialles i crits d’alegria que les monges compartien.

Les nenes més grans podien tornar a sortir del monestir una estona a la tarda i gaudir del sol i de l’aire fresc. La Cecília i la Ideleta ja s’havien acostumat que, en algun moment de la tarda, l’Elisenda desapareixeria per anar a trobar la germana Juliana als corrals a prop de la casa del masover. Després de tot el que havia passat, les nenes consideraven que allò era molt arriscat, però tot i així estaven disposades a cobrir la seva amiga si mai la germana Maria s’adonava que no era amb elles.

Aquella tarda amenaçava pluja i uns nuvolots negres s’acostaven a poc a poc per ponent empesos per un ventet suau que aixecava remolins d’herba i feia voleiar els cabells rojos de l’Elisenda mentre corria cap als corrals. La germana Juliana ja feia estona que l’esperava. Estava nerviosa i anava amunt i avall, de les gàbies dels conills al galliner i altre cop a les gàbies, per calmar-se. No volia precipitar-se perquè allò que havia de dir a l’Elisenda era molt important i calia que la nena entengués bé les instruccions que ella havia rebut d’en Guillem feia només uns dies, quan es van trobar al mercat. L’Elisenda va arribar rabent i amb les galtes vermelles.

—Dispenseu el retard, germana! És que la Ideleta havia d’acabar una labor i no trobava el moment de deixar l’agulla. Ja sabeu que hem de sortir totes tres juntes per no aixecar sospites. Però ja sóc aquí —va dir cridant perquè la Juliana sortís del galliner.

—No passa res, Elisenda, però és que tinc notícies molt importants i has d’escoltar-me bé. Para atenció, sisplau, perquè tot ha de sortir bé si vols marxar d’aquí abans que t’enviïn a París.

Davant dels ulls com taronges de la minyona, la monja li va explicar fil per randa la seva conversa amb el joglar Guillem de Cortada. Va ser així com l’Elisenda va saber que feia anys que els joglars la buscaven, que tenia un oncle que s’havia entestat a trobar-la i que, un cop assabentat de la seva existència a Montoliu, havia decidit anar fins allà a rescatar-la. Això darrer l’hi havia dit en Guillem aquell mateix matí, va dir la monja amb precipitació i com a colofó de tot el que li havia explicat.

Malgrat l’excitació inicial, l’Elisenda es va prendre la notícia amb més calma de la que la monja havia previst. Certament era una noia extraordinària, i en aquell moment de trasbals va demostrar tenir sang freda i el cap ben clar.

—Quan serà, tot això? Us ho ha dit, en Guillem? —va preguntar la mossa.

—No sé pas quan serà. El joglar només m’ha dit que hem d’estar preparades, que el teu oncle ve cap aquí amb uns companys i que ja buscaran la manera d’entrar al monestir. Podria ser avui mateix o qualsevol dia de les properes setmanes. Elisenda, estic tan contenta per tu!

—Sortirà bé, germana Juliana. Sortirà bé perquè si el meu oncle és tan valent per venir fins aquí per endur-se’m, no dubteu que ho haurà previst tot i tindrà un pla molt ben pensat.

—Déu t’escolti, Elisenda. Jo procuraré estar alerta dia i nit i així que vegi moviment t’avisaré. Em sap molt de greu que marxis, però jo sé que estaràs bé. Per fi tindràs la família que tant anhelaves —va dir la monja amb llàgrimes als ulls.

L’Elisenda no plorava. No podia perquè estava massa emocionada. El ventet suau que l’havia acompanyat fins als corrals havia girat per convertir-se en un vent fort i l’Elisenda tremolava de fred. Ara els núvols avançaven més de pressa i se sentia tronar en l’horitzó. El cap li bullia amb preguntes que, de moment, no podia respondre. Com devia ser, aquell oncle que no coneixia? On devia viure? Quan es va adonar que la germana Juliana plorava, va apartar totes les incògnites que l’atabalaven i la va abraçar.

—Jo no us oblidaré mai, germana. Us prometo que sempre estareu en el meu record. Tots aquests anys vós heu estat la mare que no he tingut i ho seguireu sent, encara que estiguem lluny l’una de l’altra.

La religiosa es va calmar una mica i, eixugant-se les llàgrimes amb la punta del davantal que li cobria l’hàbit, es va redreçar i va dir:

—Elisenda, abans no marxis et vull dir una altra cosa. No em perdonaria mai que te n’anessis d’aquí sense saber la veritat dels teus orígens. Qui sap si algú altre sap la veritat i te la voldrà dir. Espero que em sabràs perdonar que t’ho hagi amagat fins ara. No et volia fer mal i de poc t’hauria servit saber la veritat si, de totes maneres, t’havies d’estar aquí dins. Però ara ja ets gran i estàs a punt de començar una nova vida. Tens dret a saber d’on véns.

Davant una Elisenda atònita que anava de sorpresa en sorpresa, la germana Juliana li va parlar, sense estalviar detalls, de la seva mare, de les tortures que havia patit en el seu captiveri a Carcassona, de la fermesa de les seves creences fins al moment de la seva mort, de la seva arribada al monestir i dels seus primers anys.

L’Elisenda l’escoltava sense interrompre-la i ara sí que les llàgrimes li brollaven sense que ella pogués fer res per aturar-les.

—Però has de saber una altra cosa, Elisenda —va afegir la monja, aturant-se un moment per buscar les paraules més adequades. Sabia que aquella última veritat que havia de dir faria molt de mal a la nena, però no podia callar—. El pitjor de tota aquesta desgraciada història és que qui va ordenar la mort de la teva mare, qui va condemnar-la a la foguera, va ser…

—Qui, germana? Qui va ser? —va suplicar la noia, que havia deixat de plorar i tremolava d’angoixa.

—Va ser fra Bertran de Lapeira. Ho sento de veritat, preciosa meva —va dir la monja abraçant-la.

Un llamp va il·luminar el cel, que s’havia ennegrit de cop, i un tro eixordador es va deixar sentir ben a prop. L’Elisenda es va deixar caure a terra. Tantes emocions alhora havien posat fi a la seva sang freda. La ràbia i la impotència contra aquell home, que ella havia admirat i venerat sense saber la veritat que ocultava, eren tan intenses que ni tan sols podia parlar. Es va alçar amb l’ajuda de la religiosa i, sense poder badar boca, va girar cua i es va apressar cap al monestir sota les primeres gotes de pluja. Quan hi va arribar, duia els cabells mullats i se li havia embrutat el vestit. Però ni tan sols se n’havia adonat. El seu magí era una torrentada de pensaments contradictoris. La il·lusió de la fugida del monestir amb el seu oncle, que sense conèixer-la arriscava la seva vida per salvar-la, contrastava amb l’odi i el gran fàstic que sentia envers aquell frare que se li apareixia ara com el més miserable de tots els homes.

Des de la muntanya estant, els dos cavallers faidits i l’Artal podien veure com l’aiguat anava conquerint bocins de la plana. Carcassona ja feia estona que era sota el diluvi i la tempesta avançava amb avidesa cap a Montoliu. Calia afanyar-se. Jaspert de Barberà va ordenar als seus amics que recollissin tots els patracols i no deixessin res enrere, perquè ja no tornarien a acampar en aquell lloc mai més. No va passar gaire estona quan tots tres van començar a baixar cap al pla. Trotaven en silenci, ben coberts sota les capes. El camí era desert. En aquells temps de guerra, ningú no volia que la nit el trobés als camps o als senders, i menys encara si amenaçava pluja. Les portes i finestres es tancaven amb pany i forrellat. Les viles closes barraven els portals i posaven guaites als campanars. Cap mesura no era sobrera a l’hora de prevenir el perill.

Els dos faidits i el seu escuder van aproximar-se a Montoliu. El silenci hauria estat absolut si no hagués estat pels trons, que glaçaven la sang, i per la pluja, que els queia al damunt cada cop amb més fúria. Van accelerar el pas cap al monestir, la silueta del qual es retallava perfectament cada vegada que un llampec il·luminava la plana de manera espectral. Els tres genets van arribar-hi pel camí que duia a la portalada principal. L’aiguat començava a ser torrencial i el camí es desdibuixava per moments en forma de rierols desbocats i fang dens que dificultava el pas dels cavalls. Van accelerar el pas i van arribar al terra empedrat que precedia la portalada. Jaspert de Barberà va descavalcar, va anar directe a una porta lateral, més petita, i va picar amb força.

Va esperar uns instants, que se li van fer eterns. L’espetec de l’aigua contra la pedra era eixordador. Potser els guardes feien una ronda a l’altra punta del monestir i encara passarien una bona estona sota la pluja. Aquesta possibilitat el va irritar i va picar amb força per segon cop. De nou va passar una estona sense que es percebés cap moviment a l’altra banda de la porta. Just quan el faidit estava a punt de trucar per tercer cop, ja sense gaire esperança, es va obrir l’espiell. Dos ulls desconfiats van aparèixer a l’altra banda.

—Qui sou, que truqueu en plena nit de tempesta?

—Som cavallers del país al servei del rei de França i ens dirigim a Carcassona. Amaurí de Montfort ens hi ha convocat. Per tant, no heu pas de tenir recança. La pluja ens ha sorprès encara lluny d’arribar a la ciutat i us demanem allotjament per a aquesta nit. Estem xops i només volem jaure a la vora d’un bon foc fins demà al matí.

La mirada del guarda es va relaxar una mica. Esmentar el nom del cap de la croada era sens dubte un bon senyal que hauria de tranquil·litzar qualsevol enemic de l’heretgia. Tot i així, la desconfiança era encara massa forta i l’home no semblava gaire inclinat a obrir-los el portal.

—Si aneu al poble trobareu allotjament en qualsevol de les cases de la vila. Montoliu és molt lleial al seu senyor i sens dubte us rebran de bon grat.

—La nostra missió ha de romandre en secret i no ens podem exposar a ser vistos per persones que podrien col·laborar amb l’heretgia —va reaccionar amb rapidesa el faidit—. En canvi, el vostre convent, governat pels dominics, és de ben segur el recer adient per als cavallers de Montfort.

Aquest raonament va fer el seu efecte en el magí del guarda, que va assentir amb el cap. Tot i això, no semblava que es decidís encara a obrir-los la porta de fusta ferrada que el separava d’aquells desconeguts.

—Sens dubte teniu raó, senyor, però nosaltres tenim ordres estrictes de no obrir la porta quan es fa fosc.

—Deixeu-vos de romanços i deixeu-nos passar, per l’amor de Déu! —va intervenir Oliver de Termes, avançant cap al portal—. No som bandolers ni heretges! Som cavallers al servei d’en Montfort xops de cap a peus, i us demanem passar la nit al vostre monestir. És que és aspirar a massa? A més, no passeu ànsia perquè pagarem sense recança el nostre allotjament per contribuir a la gran obra dels germans dominics en aquesta terra assetjada per Satanàs.

Aquesta nova perspectiva monetària va acabar d’inclinar la balança. Els ulls van desaparèixer de l’espiell i la porta es va obrir. Els tres visitants van entrar apressadament sota cobert subjectant les muntures. El guarda, un home de mitjana edat únicament armat amb una espasa que duia cordada al cinturó, els va guiar fins a l’estable, on l’Artal va desensellar els animals. Després van anar a les cuines del monestir, on un altre guarda, més jove i una mica escardalenc, remenava una olleta penjada d’uns clemàstecs damunt del foc. Allà, per donar-los confiança i vèncer de manera definitiva qualsevol neguit que poguessin covar, Oliver de Termes els va lliurar dues monedes de plata. Els dos guardes les van fer desaparèixer ràpidament dins les seves butxaques sense ni tal sols donar-li’n les gràcies i van oferir sopar als nouvinguts, mentre els convidaven a acomodar-se a la vora de la llar.

—Tingueu, una mica de brou ben calent us farà entrar en calor. Fa una nit de mil dimonis, a fe de Déu! —va dir el guarda que els havia obert la porta, mentre els omplia un bol de caldo, hi posava una cullera de fusta i en lliurava un a cadascú.

Els tres nouvinguts no s’ho van pensar dues vegades i van afanyar-se a prendre aquell brou calent. Després d’uns quants dies fent bivac i menjant tot allò que arreplegaven pel bosc, un bol de caldo era un autèntic mannà enviat pel cel davant del qual la missió podia endarrerir-se una estona. Mentre engolien la sopa, l’altre guarda tallava unes llesques de pa i els les anava donant. Després va llescar uns trossos de llonganissa i també els en va oferir. L’Artal i Oliver de Termes en van agafar de bon grat, però Jaspert de Barberà els va refusar amb un gest lleuger amb el palmell de la mà.

—Així doncs, us dirigiu a Carcassona a veure el nostre senyor vescomte —va dir el guarda més veterà, sense cap més intenció que donar conversa als inesperats convidats—. Quan l’Amaurí de Montfort no recorre el país a la recerca d’heretges sempre rep una bona munió de gent al seu castell. Li agrada veure’s amb tothom i saber de primera mà tot el que s’esdevé en aquestes terres perilloses. Suposo que és per parlar d’aquestes coses que us deu voler veure.

—Així és —va dir secament Jaspert de Barberà—. Però, com us he dit, la missió per a la qual hi som convocats és secreta, de manera que us prego que no ens pregunteu més sobre el motiu del nostre viatge.

El guarda va arronsar les espatlles i va fer una ganyota.

—No patiu, cavaller. No tinc pas cap intenció de ficar el nas en els assumptes del senyor vescomte! Només pretenia ser cortès amb vós i els vostres acompanyants.

—Doncs parleu d’altres afers, si no us fa res.

Els dos guardes van optar per feinejar una mica per la cuina, o fer-ho veure, per passar l’estona i esquivar el tracte amb uns visitants que els començaven a ser una mica incòmodes.

—Diuen que aquest monestir acull les nenes més ben educades de tot el regne —va saltar sobtadament Oliver de Termes, intentant refer el clima de confiança—. Sens dubte és mèrit dels frares i les monges dominiques que regeixen aquesta abadia.

—Mèrit? —va respondre el guarda més jove, content de poder recuperar una conversa que donava per perduda—. Més aviat és un miracle, tenint en compte que som en un país en guerra.

Oliver de Termes va somriure i va dir:

—Ja ho podeu ben dir. Aquesta maleïda guerra ja fa massa anys que dura. Tant de bo el Sant Pare i el rei de França es decidissin a posar totes les seves energies al servei d’aquesta croada i poguéssim fer desaparèixer tots els heretges d’aquest país d’un cop i per sempre.

—Tot arribarà, cavaller, no hi patiu —va fer el guarda veterà—. Els barons càtars cada cop són més febles i tenen menys homes. Cada dia perden un bocí de terreny. I sense el suport del rei català, enderiat ara a fer la guerra als sarraïns, només és qüestió de temps fins que optin per rendir-se. Si no, el seu destí inevitable serà la pira de foc, si Déu vol.

—Si Déu vol —va murmurar l’Aital, serrant les dents i tancant els punys de ràbia.

—Però aquí, al monestir, i tan a la vora de Carcassona, deveu estar a recer de les malvestats —va dir Oliver de Termes, intentant dur la conversa novament pel camí que volia—. Les minyones poden sentir-se ben segures, sens dubte.

—No tant com us pot semblar, creieu-me —va respondre el guarda de més edat, mentre remenava el seu bol de brou fumejant amb una cullera de fusta—. Les parades dels heretges apareixen quan menys te les esperes i desapareixen tan de pressa com han vingut. I ara que la conquesta de Mallorca s’ha acabat, tornarem a tenir topades d’aquestes, ja em podeu ben creure.

—Per què ho dieu? —va saltar l’Artal, encuriosit.

—Que no us arriba la informació, a la vostra contrada? És sabut que molts heretges han participat en aquesta expedició al servei del rei català i ara, acabada la conquesta, tot fa pensar que alguns tornaran a les cavalcades i la guerra petita.

—No crec pas que n’hi hagin anat tants, a Mallorca… —va respondre el faidit.

—Us en faríeu creus, cavaller. Els heretges són tan curts de gambals que prefereixen perdre la vida lluitant contra els sarraïns en una guerra que els és aliena en comptes de defensar la seva terra com homes d’honor.

Oliver de Termes va agafar aire pausadament i va respirar fondo. Va mirar de reüll el seu company faidit i va reconèixer-hi aquella mirada furiosa que coneixia prou bé. La seva intenció d’obtenir informació sobre les nenes a partir d’aquells dos desventurats no semblava funcionar en absolut. Tot i així, hi va tornar.

—Oblidem els heretges i parleu-nos de la vida monàstica. Jo mateix no descarto, en el tram final de la meva vida, penjar l’espasa i l’escut i prendre els hàbits per fer-me perdonar tots els meus pecats.

Els ulls de Jaspert de Barberà van girar-se cap al seu company i la ira es va transformar en estupefacció. Aquella sortida sí que no se l’esperava pas!

—La vida dins d’aquests murs és serena i devota, certament. Si busqueu el contacte amb Déu, no trobareu un altre indret més adient —va respondre el guarda jove.

Encara no havia acabat de parlar quan va agafar el plat on hi havia la llonganissa i la va tornar a atansar als tres visitants.

—Preneu-ne més, sisplau —va demanar.

Jaspert de Barberà va tornar a refusar l’oferiment amb un petit gest, però aquest cop el guarda no es va donar per vençut.

—De debò que no voleu tastar una mica de llonganissa? —va tornar a insistir el guarda jove—. És feta al mateix monestir, no heu pas de témer res!

—Us he dit que no en vull i us prego que no insistiu, redéu! —va respondre el faidit, cada cop més irritat.

—D’acord, no cal que us esvereu! Sembleu un d’aquests heretges a qui repugna la carn…

—És que ho sóc, vet-ho aquí. I també he tornat de Mallorca, per cert!

Immediatament va treure’s un coltell de sota la capa i el va clavar al bell mig del coll del guarda. L’home va expirar a l’instant amb la mirada incrèdula, incapaç de comprendre res durant el brevíssim instant en què havia vist el punyal i aquest li havia seccionat la caròtide. L’altre guarda es va alçar d’un bot, terroritzat, intentant desenfundar nerviosament la seva espasa. No va tenir temps de sortir-se’n. Sense cap pressa, Oliver de Termes es va aixecar, va agafar la seva espasa i d’un sol cop li va tallar el cap, que va rodolar per l’aire i va caure al mig de la llar de foc, on va provocar un nuvolet d’espurnes i fumera. El cos decapitat va caure a terra com un sac de patates mentre un raig de sang sortia a pressió del coll escapçat.

L’Artal s’havia quedat quiet i bocabadat. Ja havia suposat que aquell final era inevitable, però havia pensat que tindria temps d’acabar de sopar. Tot havia passat tan de pressa que ell romania assegut amb un tassó de caldo a la mà dreta i un trosset de llonganissa a la mà esquerra.

—Penses acabar de sopar o podem emprendre el rescat de la teva neboda? —li va preguntar el seu senyor, burleta.

L’escuder va deixar el menjar a la taula i va desenfundar la seva espasa.

—Perdoneu-me, missenyor. M’heu agafat del tot desprevingut.

—A ells també, em sembla —va somriure Oliver de Termes, mentre netejava la fulla ensangonada de la seva arma amb la roba del guarda decapitat. I girant la mirada cap al seu company, va afegir—: Si no t’haguessis precipitat potser ens haurien dit on dormen les nenes. Ara ens serà més difícil trobar-les.

—Al pas que anàvem no hauríem resolt res i se’ns hauria fet de dia. Potser m’he precipitat, ho admeto, però mira-ho pel cantó positiu: ara tenim més temps per trobar-la i marxar d’aquest maleït monestir.

Els tres homes van agafar una llàntia i van sortir al passadís. El monestir, que havien estudiat des de fora durant molts dies, no era gaire gran i amb tota probabilitat els dormitoris eren al pis de dalt. Van travessar el claustre, van trobar l’escala que pujava al segon pis i sense pensar-s’ho dues vegades la van enfilar.