21

Jaspert de Barberà va deixar sobre la taula la carta segellada que acabava de llegir dues vegades. Va respirar profundament, va recolzar el cap contra el respatller del banc i va cloure els ulls. Aquella notícia, llargament esperada, l’hauria d’haver fet saltar d’alegria. Així ho esperava, sens dubte, qui la hi havia enviada. Tot i així sentia un nus a l’estómac i un buit al cervell. El contingut de la carta, d’alguna manera, era un innegable triomf personal, però no deixava de ser l’única bona notícia d’un context general que, encara que intentés convèncer-se del contrari, era un fracàs rotund.

La carta estava escrita en llatí i era signada pel mateix papa Innocenci IV. El pontífex li comunicava que havia decidit aixecar-li l’excomunió i que, per tant, podia tornar a rebre els sagraments. L’escrit era curt i sense floritures innecessàries, tal com corresponia a un simple document administratiu. Ara bé, el papa especificava que el faidit, a partir d’ara, podia penedir-se, confessar-se i assumir la penitència. No era aquell un recordatori menor o sense importància. Ben al contrari, aquell esment era potser la part més important de la carta. Innocenci IV li aixecava l’excomunió però alhora li recordava que vivia en pecat i l’encoratjava a penedir-se’n. Resolt el problema religiós, el pecat al qual es referia el pontífex no podia ser cap altre que la rebel·lió que mantenia en contra del poder de França, la qual havia estat, precisament, el motiu polític de la seva excomunió. Guanyada pràcticament la croada francesa, el papa es podia permetre el luxe de mostrar-se magnànim amb alguns vençuts i, en el seu cas, obria la porta a perdonar-lo sense revenja.

Escrites amb lletra menuda en un costat de la carta, dues frases en català afegien: «Ho hem aconseguit. Ara sigues un bon cristià». Aquest afegitó estava signat amb dues lletres: R. P., que corresponien a les inicials de Ramon de Penyafort. Aquest frare dominic, conseller de la més absoluta confiança del rei Jaume, havia estat el negociador que havia aconseguit l’aixecament de l’excomunió. La seva tasca no havia estat fàcil ni ràpida. Pocs mesos abans de morir, sis anys enrere, Nunó Sanç havia començat a fer les primeres gestions que havien culminat en aquella missiva. El mateix comte així li ho havia anunciat, malgrat les queixes de Jaspert de Barberà, que havia argumentat que no li calia el perdó papal perquè la seva religió càtara no li reconeixia cap autoritat i, per tant, l’excomunió no li provocava ni fred ni calor. Nunó Sanç n’era ben conscient, però com a bon amic li va respondre que el manteniment de l’excomunió no només l’exposava a la persecució dels inquisidors, sinó que suposava un maldecap addicional per al rei Jaume, a qui s’acusava, amb raó, de donar aixopluc i refugi als proscrits de la fe. Aquell segon argument era certament de pes i el faidit va acabar per acceptar la mediació del seu senyor i amic.

El comte també li havia dit que havia demanat al rei en persona que intercedís davant de Roma i havia afegit que el monarca hi havia accedit de gust. Jaume I era ja un home madur i feia dècades que governava un país en expansió i una família igualment en expansió, però mai no havia oblidat el servei que Jaspert de Barberà li havia prestat durant la conquesta de Mallorca. El rei podia ser despietat amb els enemics, arrogant amb els adversaris i aspre amb els nobles, però sabia correspondre generosament la lleialtat com cap altre monarca del món conegut.

Com amb altres comeses que requerien diplomàcia i mà esquerra, Jaume I havia encomanat aquella missió al frare Penyafort, el qual es movia per Roma com si fos a casa seva. Aquest dominic era un home ben curiós i ple de contradiccions. Era dels pocs homes capaços de combinar lleialtats compartides i fins i tot contraposades. Per exemple, era fidel a la corona catalana i al papat, els quals estaven obertament enfrontats en moltes disputes terrenals. En Penyafort havia estat un inquisidor sever i alhora era un frare pietós i compassiu. Era un estudiós ortodox en matèria doctrinal, però li agradava el debat teològic amb els jueus i havia obligat els frares més misògins de l’orde dels dominics a acceptar-hi la plena participació de la branca femenina. Jaspert de Barberà va recordar l’única vegada que havia parlat amb en Ramon de Penyafort. Havia estat exactament en aquella mateixa cambra on era, a la seva residència de Castellrosselló. El dominic l’havia visitat per preparar la millor estratègia per acostar-se al pontífex i traslladar-li aquella petició singular. El frare li havia demanat que li expliqués la seva vida fil per randa i sense oblidar-ne cap detall amb l’objectiu de saber quins obstacles polítics i religiosos podia trobar en el llarg recorregut que l’esperava pels enrevessats racons de la cúria pontifícia.

El faidit, obedient, així ho havia fet i havia passat tota una tarda relatant la seva vida, des del seu naixement a Barberà fins a aquell mateix instant. El cavaller descabdellava la seva biografia mentre el seu interlocutor prenia notes d’allò que considerava més rellevant per al seu cas. De tant en tant li feia preguntes, sobretot referides a la seva fe i a la seva tossuderia a mantenir-s’hi fidel. El faidit només havia passat per alt l’assalt al monestir de Montoliu i la mort de fra Bertran de Lapeira. No ho havia fet pas perquè considerés que aquest fet podia perjudicar el procés o excitar les ires romanes, sinó perquè li va semblar de mal gust, tenint en compte que Ramon de Penyafort també era un frare dominic. Podia ser un home pietós i dialogant, i de ben segur que no hauria aprovat els mètodes de Lapeira, però era clar que tampoc no hauria celebrat gens que hagués esbudellat un membre del seu propi orde.

El cavaller es va alçar del banc i es va acostar a la llar de foc, on les flames s’atipaven de valent amb un tió gros de pi. Cada vegada que recordava els fets de Montoliu el torbament el tenallava. I els recordava cada dia des de feia quinze anys. Cada jorn de tots aquests anys es penedia d’haver acceptat la proposta de l’Artal d’assaltar el monestir i alliberar-ne l’Elisenda. Li ho hauria d’haver prohibit i retenir-lo al Rosselló. Els riscos d’aquella missió eren massa alts, però llavors no els havia percebut. Si hagués imposat la seva voluntat no haurien salvat la noia, però l’Artal encara seria viu.

Ho recordava com si hagués passat el dia abans. Després d’abandonar el monestir havien enfilat al trot el camí de retorn. Deixaven enrere tres cadàvers i un llit buit. Passarien hores, si Déu volia, abans que ningú no s’adonés de res. A trenc d’alba ja serien als primers contraforts arrecerats del massís de les Corberes, on podrien reposar i atendre l’Artal, a qui el faidit sostenia davant seu, damunt del seu cavall. Li havien cobert la ferida amb una bena i Jaspert de Barberà li pressionava la nafra amb la mà per contenir-li l’hemorràgia. Tan bon punt arribessin a un lloc segur, li rentaria la ferida, li posaria una bena nova i deixaria que el seu escuder dormís una bona pila d’hores abans de reprendre la marxa. L’endemà al vespre, si no tenien cap mal entrebanc, arribarien a Perpinyà i els metges jueus del comte Nunó es farien càrrec de l’Artal amb els seus coneixements tan misteriosos com eficaços.

Però no havia passat res de tot això. Mentre cavalcaven dins la foscor el faidit notava com el cos del seu escuder es debilitava per moments i es refredava enmig d’una suor freda que li regalimava per la cara. El seu escuder patia, ara i adés, violents tremolors de mal averany. Aparentment l’hemorràgia estava continguda, però una ferida al ventre mai no era una nafra de fàcil remei. Calia afanyar-se o l’Artal no sobreviuria. Quan van arribar a les Alberes, van aturar-se enmig d’un bosc d’alzines velles. Van descavalcar de pressa i van recolzar l’Artal sota un arbre. Quan el van descobrir ja feia estona que era mort. Blanc com la primera neu i amb el rostre absolutament plàcid, semblava que dormís. Tenia els ulls i els llavis tancats, i hauria estat totalment serè si no hagués estat perquè tenia els punys closos, com si encara estigués disposat, en aquesta vida o en l’altra, al combat per salvar la seva neboda.

El seu cavaller, agenollat davant seu, es va senyar i va pronunciar algunes oracions en veu baixa. Després va vetllar el cadàver una estona llarga. Al seu darrere, Oliver de Termes no deia res. Sentia la mort de l’Artal com si li haguessin arrencat un braç, però considerava, a la seva manera, que era a Jaspert de Barberà a qui corresponia centralitzar tot el dolor. L’Elisenda contemplava l’escena sense por, però un sentiment de culpabilitat li tenallava el cor. Encara no era capaç d’assimilar tot el que havia viscut aquelles hores, però ja tenia ben clar que aquell noi havia mort per treure-la, amb tota la bona fe del món, del monestir de Montoliu. Era el seu oncle i només havia pogut abraçar-lo un instant. La seva família, tant de temps anhelada, s’esborrava un cop més amb la mort de l’Artal. Els dubtes sobre el seu futur tornaven a omplir-li el cap. El cavaller Jaspert de Barberà infonia respecte i es mostrava distant, però alhora li semblava un home bo. Havia comandat el seu rescat amb seguretat i sens dubte tenia vincles forts amb el seu oncle mort. Però ara, sense l’Artal, què seria d’ella? L’Elisenda es va penedir immediatament dels pensaments egoistes que li venien al cap en aquell moment tan dolorós i un sentiment de pietat envers aquell home dissortat, el seu oncle, i el cavaller que vetllava el seu cos i pregava per la seva ànima, li va aflorar al mig del cor.

El cavaller va embolcallar el cos de l’Artal, van menjar una mica en silenci i quan el sol va començar a davallar van reprendre la marxa. Durant tot el trajecte, en Jaspert va subjectar l’escuder contra el seu cos, qui sap si amb la pretensió inconscient que el seu escalf li pogués retornar la vida. En algun moment de la nit van entrar als dominis del comte Nunó i a mitja tarda ja eren a Castellrosselló. L’endemà, en Jaspert va fer enterrar el cos de l’Artal al petit cementiri que s’obria al costat de l’esglesiola. Més tard va coronar la tomba amb una creu de pedra, que duia gravat el nom de l’Artal. Des de llavors, i malgrat la seva condició de càtar excomunicat, sovint entrava al cementiri i pregava al costat d’aquella tomba que lentament s’havia anat cobrint d’herba i flors silvestres, sobre les quals les papallones ballaven despreocupades durant l’estiu.

Dos cops secs a la porta van apartar-lo sobtadament d’aquells pensaments tristíssims.

—Elisenda, passa —va respondre el faidit, alleujat.

La porta es va obrir i aquella mossa fràgil i aterrida que havien rescatat del monestir de Montoliu va entrar a la cambra, convertida en una dona alta i esvelta, de pas segur i rostre alegre. Conservava els cabells rojos de la seva infància, heretats de la seva mare, i els duia recollits en una llarga trena que li davallava pel bell mig de l’esquena. A les mans premia amb força un mocador brodat, com si fos un talismà del qual esperés treure’n força i coratge.

—Ja saps que no cal que truquis per entrar —va afegir el cavaller—. Castellrosselló és també casa teva i te n’has de fer senyora. No sé pas per què m’obligues a recordar-t’ho pràcticament cada dia.

—Certament, no cal que m’ho recordis, però jo tampoc no cal que et repeteixi que no et vull destorbar quan estàs ocupat amb els teus afers.

Jaspert de Barberà s’hi va acostar, li va agafar les mans i li va dir:

—Tu no destorbes mai. Ans al contrari, si no fos per la teva presència, aquesta casa seria una de les més tristes de tot el comtat.

Ella li va prendre les mans, les va alçar, les hi va besar i li va oferir un dels seus somriures balsàmics.

—Gràcies, però crec que exageres. Tens salut, bons amics, el favor del rei i no et manca res. I em tens a mi, que t’estimo com al pare que em van matar.

—I jo t’estimo com la filla que mai no he tingut —li va respondre el faidit.

Tots dos ho deien de tot cor. Després de l’enterrament de l’Artal, el faidit i l’Elisenda havien parlat moltes vegades de la seva història secreta i terrible. Ella havia plorat desconsoladament durant molts dies. Plorava pels seus pares i també plorava per l’Artal, aquell oncle desconegut que havia arriscat i perdut la vida per salvar-la de la seva dissort. Després, lentament, s’havia anat refent gràcies a les atencions de Jaspert de Barberà i del mateix comte Nunó, que li havia enviat diverses dames de companyia per tal que l’animessin en aquell període tan trist com inevitable. La senyora Saurimonda també havia ajudat l’Elisenda a refer-se. Malgrat la diferència d’edat que hi havia entre elles, totes dues havien fet amistat i compartien moltes tardes. En Jaspert sacrificava de bon grat la companyia de Saurimonda en favor de l’Elisenda perquè veia que a la noia li anava bé parlar amb una altra dona. Les seves converses, durant les quals Saurimonda escoltava amb paciència les petites anècdotes de la vida de l’Elisenda al monestir, van ser per a la noia un bàlsam que la va ajudar a tresorejar els bons records i a arraconar els dolents. Uns mesos després, Jaspert de Barberà li va oferir la possibilitat, acordada amb el comte, d’anar a viure a Perpinyà, on li podia garantir una vida menys austera i més agradable al palau comtal. Ella, però, va preferir quedar-se a Castellrosselló i ell no va tenir el valor ni l’esma de negar-l’hi. I a fe de Déu que no se n’havia penedit. De tant en tant, a través d’en Guillem de Cortada o algun altre joglar dels que encara venien a les festes de la senyora Saurimonda, ara més escadusseres, l’Elisenda rebia notícies de Montoliu. Així va saber que el monestir havia retrobat la pau i la serenitat. Després de la mort d’en Bertran de Lapeira, la germana Juliana s’havia mantingut ferma i mai no havia explicat la veritat a ningú, tret de la Ideleta i la Cecília, que havien jurat mantenir el secret i que s’havien alegrat molt sincerament per la sort de la seva amiga. Els dominics, temorosos de ser objecte de befa i convertir-se en blanc de les cançons dels trobadors, van recloure l’afer dins dels gruixuts murs del monestir i, amb el temps, aquells fets es van anar oblidant. L’Elisenda també havia sabut per en Guillem que el somni de la Cecília s’havia fet realitat. Havia pres els vots i ja vestia l’hàbit i la toca. Era feliç al monestir i sovint es veia amb la Ideleta, que s’havia casat amb un bon xicot de Carcassona. Marit i muller portaven un hostal i ben aviat Déu havia beneït aquella unió amb tres infants. La Ideleta ja no tenia gaire temps per cosir, però havia brodat un mocador que en Guillem havia portat a l’Elisenda i que ella guardava com un tresor. Quan estava trista o l’enyorança de les seves amigues i de la germana Juliana era massa dolorosa, estrenyia amb força el mocador i se sentia més a prop d’elles.

L’Elisenda va apartar els ulls del cavaller i els va fixar en la carta que reposava sobre la taula.

—Veig que ja has obert la misteriosa carta que ha arribat aquest matí amb un missatger urgent des de Barcelona.

—Sí. I el seu remitent és l’home més poderós del món.

La cara de l’Elisenda es va il·luminar.

—Has rebut una lletra del papa?

—Així és. Innocenci IV en persona em comunica que m’aixeca l’excomunió. Contra tot pronòstic, en Penyafort se n’ha sortit, cal admetre-ho…

—És una notícia meravellosa, Jaspert!

D’un bot d’alegria la noia li va saltar al coll i el va abraçar. El cavaller va somriure. Si hi havia alguna raó per la qual aquella carta pontifícia el feia feliç era, precisament, per l’Elisenda. Ella no havia renunciat mai a la seva fe cristiana d’obediència romana, ni tampoc en cap moment ell no li havia suggerit la possibilitat que adoptés el catarisme. Per tant, el contingut de la missiva no era, per a ella, un afer menor.

—Ja sé que no tens cap intenció de renunciar a la teva fe i suposo que aquesta carta, ben probablement, no tindrà cap efecte pràctic en el teu comportament —va dir ella—, però em fa molt feliç que l’hagis rebuda i intueixo que és un bon punt de partida per a una nova etapa.

—Què vols dir? —li va preguntar el cavaller, mirant-se-la encuriosit.

—Vull dir que ara has fet les paus amb el poder de Déu a la terra, encara que tu no el reconeguis, i d’alguna manera, encara que probablement ho neguis, t’has tret un bon pes del damunt. Potser és el moment de cloure, també, la teva guerra personal amb el poder terrenal dels homes.

—Atura’t, Elisenda —va fer el faidit, una mica contrariat—. Potser he fet les paus amb Roma; això no ho nego pas. I estic molt agraït al rei Jaume per la seva benevolència. Però jo no he fet les paus amb França i no tinc cap intenció de fer-les.

—Doncs la majoria dels teus antics companys d’armes ja fa temps que les han fet i no sembla que, per a ells, hagi estat una decisió desencertada. Aquesta guerra vostra està perduda i cada cop ho veu més gent! —va dir la noia d’una tirada i prement més fort el mocador que duia a la mà dreta.

L’Elisenda acabava de posar el dit sobre la nafra més dolorosa. Menys de dos anys enrere Lluís IX, rei de França, havia ofert una amnistia general i el retorn de les seves possessions legítimes als faidits que li juressin fidelitat i abjuressin públicament del catarisme. Aquella crida, acollida en un primer moment amb burles populars i cançons satíriques, es va convertir en una llavor verinosa plantada al cor de molts rebels. Lentament va germinar i el dubte va créixer com una heura pels cossos i les ments dels faidits. Molts d’ells havien viscut tota la vida en guerra i a l’exili. D’altres ho havien perdut tot i només els esperava una mort decrèpita en un hospital de pobres o en algun monestir perdut.

La possibilitat de tornar a casa els va corcar l’ànima i els va tòrcer la dignitat. El primer a rendir-se va ser el més valent, perquè va ser objecte d’insults i amenaces. Després, altres van seguir el camí obert. A poc a poc, una bona part dels exiliats de Perpinyà, Barcelona, Girona, Empúries, Berga o Balaguer van embeinar l’espasa i van començar a retornar al seu país discretament, capcots, humiliats i vençuts. Alguns membres de la mateixa casa Trencavell també ho van fer. De tots ells, però, aquell a qui el faidit no podria perdonar mai seria Oliver de Termes. Vivia la seva traïció d’una manera personalment dolorosa. Que el seu amic i company d’armes hagués estat temptat i a la fi hagués jurat lleialtat al rei de França era un fet que no havia pensat mai que arribaria a veure. Sens dubte avergonyit, Oliver de Termes ni tan sols s’havia acomiadat d’ell abans d’emprendre el camí dels derrotats i tornar al seu enyorat castell de Termes. Ell, en canvi, no s’havia pas rendit. Ni tan sols li havia passat pel cap. Juntament amb altres faidits, romania encara doblement fidel a la seva fe i al seu país. Des de feia quinze anys, cada primavera aplegava una companyia de guerrers i feia cavalcades per les terres occitanes per recordar a l’invasor francès que encara no havia guanyat la croada. Pensar en la traïció de tants companys el treia de polleguera.

—Alguns d’aquests traïdors fins i tot s’han fet més papistes que el mateix papa i s’han allistat a la nova croada que el rei de França prepara contra els sarraïns a Terra Santa. Es pot tenir un comportament més ridícul i mancat d’honor? I tu pretens que jo m’hi sumi i oblidi els companys caiguts al camp de batalla?

L’Elisenda se li va acostar i li va posar la mà a l’espatlla.

—No t’hi capfiquis més, Jaspert. Ja n’hem parlat moltes vegades i aquesta qüestió només serveix per posar-te de mal humor —va dir-li amb to suau—. No hauria d’haver tret el tema novament. Et demano disculpes.

—No t’has pas de disculpar de res, Elisenda —va respondre el faidit—. De fet, tens tota la raó. Sóc jo qui t’ha de demanar perdó. És que no me’n sé avenir. Tanta sang vessada i tants perills viscuts per acabar convertits en palafreners del rei francès em resulta del tot incomprensible.

Ella el va estirar delicadament cap al banc i tots dos van seure de costat, a la vora del foc. Van estar-se una estona en silenci, durant el qual l’únic so perceptible era el lleu espetarrec de les flames. L’Elisenda sabia que el cap del faidit bullia amb aquell assumpte. Només havia de deixar passar una estona i mirar de calmar-lo. Al cap i a la fi, aquesta vegada havia estat ella qui havia tret el tema i se’n sentia culpable.

—Jo també he rebut notícies —va dir la noia amb la veu enrogallada. Volia allunyar en Jaspert de les seves cabòries, però també necessitava desfogar-se—. Malauradament no són bones com les que has rebut tu. El que m’ha arribat a mi és una molt mala notícia.

—Què ha passat? —va respondre el cavaller, sincerament sorprès.

—És morta —va dir l’Elisenda, abaixant la veu i eixugant-se una llàgrima amb la punta del mocador brodat que li havia regalat la Ideleta—. La germana Juliana és morta. Ha mort en pau al seu llit del monestir. Ho he sabut per un titellaire, amic del joglar Guillem de Cortada, que s’allotja al castell de la dama Saurimonda.

—Ho lamento molt, Elisenda. Sento molt la mort de la germana Juliana. Sempre he pensat que sort en vam tenir d’ella, aquella nit, i sort que tu la vas tenir sempre al teu costat. Després de tot el que m’has explicat d’ella, entenc perfectament com et sents. Però el dolor passarà, no pateixis, i te’n quedaran els records —va dir el faidit, acaronant els cabells de l’Elisenda.

—La germana Juliana va ser com una mare per a mi —va dir l’Elisenda sense poder contenir les llàgrimes, abassegada pels records. L’Elisenda va estrènyer més fort el mocador, ara humit per les llàgrimes.

En Jaspert, com si li endevinés el pensament, li va agafaries mans i li va dir:

—Elisenda, has de consolar-te. Pensa que per fi les teves amigues han trobat el seu bon camí i tenen la vida que havien somniat. Espero que tu també pensis que has fet sort malgrat que t’hagi tocat viure amb un cavaller tossut que no vol renegar de la seva fe ni sotmetre’s al rei de França.

—Ja saps que estic molt bé a Castellrosselló —va dir l’Elisenda—. Però hauries de mirar de no pensar-hi més, en tot això. A vegades val més resignar-se que no pas viure amargat.

El faidit la va mirar i va procurar somriure. Admirava aquella noia que era capaç, en moments com aquest, de deixar de banda la seva pròpia tristesa i posar-se en el lloc de l’altre. Era conscient que l’Elisenda no tenia cap altra motivació que fer-lo feliç i que tingués una vida agradable. Però la seva ira era més forta.

—Filla meva, jo no puc pas resignar-m’hi. Segurament tens raó quan dius que la guerra està perduda. El fet cert és que mai no hem estat prou forts ni tan sols per entaular negociacions honorables. Podríem afegir molts altres condicionants i repartir les culpes, perquè nosaltres hem comès errors però d’altres, i que Nostre Senyor em perdoni, com els mateixos reis Pere i Jaume, n’han comès també. I també n’han comès els barons occitans, massa preocupats per les seves lluites nobiliàries, el seu tacticisme i les seves guerres privades en comptes d’unir-se en un sol front.

—Raó de més per oblidar-ho tot i dedicar els teus darrers anys a viure en pau i dignitat a Castellrosselló —el va tallar l’Elisenda—. Tu no has perdut mai l’honor ni has regatejat la teva fe, i ara, amb l’aixecament de l’excomunió, ja no hauràs de patir per la persecució inquisitorial i podràs reposar com mereixes, després de tota una vida de lluita. Ja tens més de seixanta anys i Déu ha volgut salvar-te en moments de gran perill. Aprofita l’ocasió que se’t presenta i, per primera vegada, comença a viure la teva pròpia vida i no la del teu dissortat país.

Aquestes paraules el van tornar a encendre. Estava acostumat al caràcter bel·licós de l’Elisenda, que ella deia que li era innat, i a les seves sortides de to, però aquest cop havia anat massa lluny; li havia ferit l’amor propi més pregon.

—Prou! —Va donar un cop de puny a la taula i va fitar la noia amb una mirada de foc—. M’agradaria poder fer-te cas, em pots ben creure —va afegir el faidit. I després d’estar uns instants en silenci, com si busqués la força necessària, va afegir—: Jo encara he de donar la darrera batallada contra França. Ho he de fer per l’honor i la dignitat de tots els que ens han precedit en aquest combat i que no mereixen la traïció indigna d’aquesta colla de renegats. No sé pas quan serà, però sí que sé que serà la definitiva: o encenem el país d’una vegada o moriré en el combat, a fe de Déu!

L’Elisenda no va dubtar-ho ni un instant abans de respondre.

—Doncs si tu vols lliurar la teva darrera batallada jo la lliuraré amb tu, com una filla fa costat al seu pare encara que pensi que està profundament errat. —I amb veu més baixa, però amb la convicció de qui ha après alguna cosa important a la vida i sap que ha arribat el moment de demostrar-ho, va afegir—: Com tu vas fer per l’Artal, com la germana Juliana va fer per mi.

Els ulls de Jaspert de Barberà es van obrir com dues taronges i cap mot no li va sortir per la boca. Mirava aquella noia, que havia tret del seu captiveri invisible a un cost altíssim, i no podia deixar de meravellar-se de la noblesa del seu cor i de la rectitud del seu criteri. A més, tot i que no era filla seva, d’alguna manera havia heretat el seu caràcter indòmit. N’estava orgullós.