9

Les oques es van desvetllar de sobte de la capcinada que feien acaronades pels raigs del sol, i van córrer esvalotades cap al petit estany de seguida que van sentir el xivarri de les nenes que s’acostaven. Aquelles aigües plàcides d’aquella bassa on podien nedar era l’únic refugi que trobaven quan aquell estol de feres cridaneres ocupaven els horts que separaven l’abadia de les primeres cases de Montoliu. Com cada matí, després d’assistir a matines i esmorzar en una taula immensa situada dins la cuina del monestir, les tres dotzenes de nenes de totes les edats sortien a esbargir-se una estona pels rodals. Per a totes elles, aquella fugaç fugida de la rutina era la millor part del dia i maleïen els dies que, per culpa del fred, la pluja o la neu, havien de romandre tota la jornada recloses dins d’aquell monestir que era, des que havien nascut, la seva llar.

Però aquell dia, malgrat que eren a les acaballes de l’hivern, el sol brillava amb força i el cel era net com una patena, i les nenes es van escampar ràpidament pels camps. Mentre algunes s’empaitaven i d’altres anaven a collir flors pels marges de les hortes, tres minyones de les més petites acompanyaven una monja que es dirigia, com cada matí, a buscar ous als corrals dels masovers. No era pas la primera vegada que la seguien. La petita Elisenda i les seves dues amigues semblaven preferir la companyia de les monges que no pas els jocs i les corredisses amb les seves companyes. No era qüestió que a l’Elisenda no li agradés jugar ni tampoc no era el cas que les altres minyones la detestessin per cap raó. Senzillament, ho preferia, i sempre que podia les seguia en les seves feines quotidianes, i les seves dues amigues, la Cecília i la Ideleta, seguien sempre l’Elisenda. Eren inseparables i allà on anava l’una anaven les altres. Les religioses, val a dir, no hi posaven gaires pegues i es divertien amb la seva presència i, sobretot, amb les seves converses inusuals per a criatures tan petites. Una de les monges que tenia més paciència amb les nenes era la germana Juliana, i aquell matí era precisament ella qui anava a cercar els ous. L’Elisenda la seguia tan de pressa com podia. Era una nena espavilada, alegre i vivaç. Els seus ulls enormes sempre brillaven plens de curiositat sota una rinxolada cabellera pèl-roja, habitualment recollida en dues llargues trenes. La Cecília i la Ideleta anaven al darrere, carregant el cistell que la germana Juliana els havia encomanat i apressant el pas per no quedar-se massa enrere. La Cecília, que era una mica més gran que les seves amigues, estirava amb una mà el cistell que havien de portar fins al galliner i caminava amb pas decidit. Duia els cabells molt curts perquè deia que li molestaven i les monges els hi tallaven sovint, agraïdes perquè això els estalviava la feina de tenir-ne cura. La Ideleta seguia el pas com podia sense remugar. Era grassoneta i la seva llarga cabellera rossa emmarcava una cara pigada i rodona on brillaven uns claríssims ulls blaus.

El monestir de Montoliu no era res de l’altre món, especialment si se’l comparava amb altres abadies no gaire llunyanes, però les nenes que hi vivien no en coneixien d’altre i, per tant, el consideraven el més bonic que podia haver-hi. Només en comptades ocasions n’abandonaven els límits, i sempre per fer alguna sortida pels pobles propers amb motiu de fires, festes i mercats. Les nenes es delien per aquelles escapades, moments només comparables a les escassíssimes visites d’algun joglar o algun titellaire a l’abadia, que feien les delícies de grans i petits. Quan sortien ho feien sempre sota l’estricta vigilància de les monges, i sovint les acompanyava també algun guarda armat de l’abadia. Segons els deien, el món era ple de perills i amenaces, raó per la qual calia ser prudents i no abaixar mai la vigilància. Aquesta cantarella, repetida constantment per les religioses, havia fet forat en els cervellets tendres d’aquelles nenes, sobretot de les més petites, com l’Elisenda i les seves amigues, les quals sospiraven alleujades cada vegada que tornaven al monestir després d’alguna d’aquelles excursions.

L’Elisenda, després de comprovar de cua d’ull que les seves companyes les seguien, va agafar la mà de la germana Juliana per indicar-li que havia d’anar una mica més a poc a poc. La nena volia parlar i no podia caminar tan de pressa.

—Germana Juliana —va començar, fent servir el to remarcadament innocent que imprimia sempre a les seves preguntes—, no voleu tenir fills?

Aquesta vegada va agafar la monja amb la guàrdia baixa.

—Elisenda, quina mena de pregunta és, aquesta? —va exclamar la religiosa—. Saps perfectament que les monges no ens podem casar i que estem absolutament dedicades al servei de Déu.

—Sí, això ja ho sé —va respondre l’Elisenda arronsant les espatlles—. Però jo només pregunto si en voldríeu tenir, encara que no pugueu tenir-ne mai.

La germana Juliana va rumiar uns instants abans de respondre.

—Quan vaig prendre la decisió de servir Déu ho vaig fer amb totes les conseqüències i renúncies. Per tant, no acostumo a pensar gaire en aquells altres camins als quals vaig renunciar perquè no serveix per a res donar voltes a les coses impossibles.

Conscient que la seva contesta no responia amb gaire precisió la pregunta de la nena, la religiosa va esguardar-la de reüll per veure’n la reacció. Va sospirar alleujada quan va comprovar que l’Elisenda no deia res i es donava més o menys per satisfeta. Havien arribat al galliner i les nenes havien dipositat el cistell a terra. L’Elisenda havia deixat anar la mà de la germana Juliana, i just quan la monja ja pensava que aquella mena de cabòries li havien marxat del magí, la nena va tornar a la càrrega.

—Doncs a mi m’agradaria tenir fills. De fet, germana Juliana, he decidit que en tindré molts quan sigui gran.

—Quines coses de pensar, a la teva edat! Si només tens sis anys, valga’m Déu! —la va renyar la monja—. Me’n faig creus! D’això és del que parleu totes tres tot el dia?

La Cecília i la Ideleta es van fer enrere en veure que la monja semblava enfadada i van negar amb el cap. L’Elisenda, per contra, va insistir.

—Que potser Déu no vol que jo tingui fills, quan sigui gran? Sempre dieu que Jesús s’estima molt els nens, oi?

—És clar que se’ls estima! Però encara ets molt petita per rumiar aquesta mena de pensaments, Elisenda.

—Sabeu què, germana Juliana? A mi m’hauria agradat conèixer la meva mare —va dir l’Elisenda—. Li diria que, encara que em va abandonar a la porta d’aquest monestir una nit d’hivern, jo me l’estimo molt. Segur que m’hi va deixar a contracor i amb molta pena. Per això vull tenir molts fills; per no abandonar-los mai.

Ara sí que la religiosa va quedar clavada com un estaquirot. Les paraules de la minyona la van entendrir com no pensava que pogués fer-ho. Es va girar cap a la nena, que l’esguardava amb els seus ullassos ben oberts, i es va agenollar al seu costat.

—Això que has dit és molt bonic, Elisenda. Jo també estic segura que la teva mare t’estimava molt i ens va venir a buscar per tal que tinguéssim cura de tu perquè ella no podia donar-te la vida feliç que et mereixes.

Dit això, li va fer un petó al cap i es va adreçar a les altres dues nenes, que s’havien entristit de cop. La Ideleta semblava a punt de posar-se a plorar i la Cecília, de caràcter més fort, havia adoptat un posat indiferent, però l’alegria se li havia esborrat del rostre.

—Els vostres pares també us estimaven molt i segur que van pensar que aquí estaríeu ben cuidades i ateses. Que no esteu bé amb nosaltres?

—Sí, germana Juliana. Sí que estem bé —es va apressar a contestar la més gran—. Però a vegades diem que ens hauria agradat conèixer la nostra família i jugar amb els nostres germans, oi, Ideleta?

La Cecília va buscar amb la mirada l’ajut de la seva amiga, que, amb els ulls clavats a terra, es cargolava amb un dit un rínxol de la seva llarga cabellera rossa i no gosava intervenir. La germana Juliana va intentar animar-les.

—Heu de pensar que Déu ho ha volgut així. I ho ha fet perquè això és el millor per a vosaltres. Aquí esteu segures. Ja sabeu que fora hi ha guerra i homes molt dolents que només volen fer mal a la gent de bona voluntat.

Les nenes van dir que sí amb el cap i la religiosa, donant per acabada aquella conversa tan inesperada com incòmoda, va llançar un grapat de pinso per terra. Les gallines s’hi van abocar amb desfici i les menudes van poder agafar uns quants ous que encara eren calents.

—Molt bé, nenes! —les va animar la monja—. Amb això farem un bon pa de pessic per a les postres. Oi que m’hi ajudareu?

—Jo trencaré els ous i els batré —va dir l’Elisenda, que ja havia recuperat la seva energia habitual.

—Doncs a mi m’agrada més fer la massa amb la farina —va cridar la Cecília, delerosa d’empastifar-se de dalt a baix—. Me la deixareu fer, germana Juliana?

—I tant!, és clar que sí. I tu, Ideleta, què voldràs fer? —va preguntar la monja, que veia que la nena encara estava capficada.

—Jo? Menjar-me el pastís!

Les nenes van esclatar a riure i la germana Juliana va somriure ben satisfeta. Seguida de les tres menudes, la monja va enfilar directa cap a les gàbies dels conills.

—Avui menjarem carn? —va preguntar la Ideleta.

—Sí. D’aquí pocs dies comença la Quaresma i passarem molt de temps sense menjar-ne. No et sembla bé? —va respondre la religiosa esguardant la nena amb curiositat.

—Sí, em sembla bé —va respondre la nena, que no perdia mai la gana.

Després de passejar-se una estona per davant les gàbies observant amb atenció els conills que hi estaven reclosos, la monja en va obrir una, va agafar l’animal per les orelles i el va treure de la seva petita presó. Sense pensar-s’ho dues vegades, el va subjectar per les potes del darrere i li va colpejar el cap violentament contra una paret, un cop que li va causar una mort instantània. Les nenes no es van immutar. Havien vist aquella acció tantes vegades que els era del tot familiar. La germana Juliana va repetir l’operació amb un altre animal i va considerar que amb dos conills ja en tenien prou per a l’estofat que pensava cuinar per al dinar. De ben segur que cadascuna de la trentena de nenes rebria com a mínim una mica de carn al seu plat. Els altres ingredients del potatge serien cols, naps, cebes i porros, una mica segons allò que trobés al rebost.

Amb el cistell ple d’ous i els dos conills, van emprendre el camí de retorn al monestir. L’Elisenda caminava de nou al costat de la germana Juliana, i les altres dues nenes, que ja havien oblidat la conversa del galliner, anaven al darrere i posaven a prova la seva memòria intentant recordar un poema molt llarg que fra Benet els estava ensenyant i que haurien de recitar quan tornessin a classe. El cap de l’Elisenda no parava mai de rumiar. La germana Juliana prou que la coneixia i per aquesta raó no li va estranyar gens que, quan encara no havien fet ni deu passes, la minyona digués, amb un fil de veu:

—Germana Juliana, algunes nits tinc por que no vinguin els heretges al monestir i se’ns enduguin a les seves ciutats del pecat.

—I ara! No has de tenir pas por de res, minyona meva! —li va respondre la monja, bo i amanyagant-li els cabells—. En aquesta abadia estem tots ben segurs i no has de passar ànsia. Els heretges viuen molt lluny i, com saps, els guardes del monestir tanquen i barren bé totes les portes cada nit.

—Sí, ja ho sé. Però tinc por i no sé pas com treure-me-la del damunt…

—Ho entenc perfectament, Elisenda. Però has de procurar no pensar-hi i resar molt fort cada nit perquè Déu ens protegeixi bé mentre dormim.

—Ja ho faig, això de resar fort. I procuro no pensar-hi —va dir la nena—. Però com que vós i les altres germanes en parleu tan sovint, dels heretges i de les seves malvestats, no és gens fàcil no pensar-hi!

En això la minyona tenia tota la raó del món. La germana Juliana també pensava que en aquell monestir se’n parlava massa, dels càtars. La voluntat fèrria dels dominics per convertir aquelles nenes en bones cristianes implicava, a ulls dels frares, la necessitat de repetir fins a l’extenuació totes les maldats dels heretges. A vegades, la monja tenia la percepció que amb aquella insistència els dominics intentaven esborrar el terrible secret que s’amagava rere els murs del monestir.

—Per què són tan dolents, els heretges? —va insistir la nena—. No ho veuen pas, ells, que no són bons?

—Els càtars són heretges desviats de la paraula de Déu —va respondre la germana Juliana—. I aquesta és la raó per la qual són dolents i no coneixen el Bé.

—Però, si no ho he entès malament, ells també creuen en Déu…

—En realitat, Elisenda, ells creuen que hi ha dos déus. Estan convençuts que tot el món és obra d’un déu malvat, i en aquesta gran creació diabòlica únicament les ànimes han estat creades per un déu bo.

L’Elisenda s’havia aturat i la mirava amb els ulls esbatanats.

—I com ho sabeu, això? —va preguntar la petita Elisenda, esglaiada—. No ens ho heu explicat mai abans.

—Doncs ho sé perquè… —La monja va callar de cop. Tot d’una, amb un gest contrariat, va acabar la frase que havia deixat a mitges—. Ho sé perquè ho sé. Ho sé perquè la gent gran sabem aquestes coses i perquè els frares ens les expliquen. I ara prou de xerrameca, Elisenda, que m’acabes la paciència! No podries fer com les teves companyes i dedicar el temps d’esbarjo a jugar i perseguir les oques?

La nena va arrufar el nas i va girar el cap en senyal de protesta, però encara va tenir esma de fer un darrer comentari.

—Jo prou que ho voldria, germana Juliana, però el meu caparró pensa tot el dia!

—Doncs que no pensi tant, per l’amor de Déu!

Quan la monja acabava de pronunciar aquelles paraules, va obrir-se la portella per la qual havien sortit les nenes feia una estona i una altra monja va fer repicar una campaneta de bronze que duia a la mà. No li va caldre fer-la sonar gaire estona. Totes les nenes sabien que la campana marcava la fi de l’esbarjo i que començava l’hora d’estudi. Calia afanyar-se. Les monges eren bones i afectuoses, però eren inflexibles amb el compliment estricte dels horaris. Arribar tard a missa, a taula, a estudi i al llit era motiu de càstig, i per això totes van córrer cap a la portella. Quasi simultàniament, les oques van començar a sortir de l’aigua i a cercar un bon jaç on tornar a escalfar-se a la llum del sol. Sabien que ja no hi hauria més corredisses durant la resta del dia i només l’endemà al matí, quan la canalla tornés a sortir del monestir, altre cop haurien de refugiar-se a la bassa a cuita-corrents.

La germana Juliana va fer córrer les nenes. No volia que les renyessin si entraven tard a la classe.

—Vinga, afanyeu-vos, que encara sereu les últimes d’arribar a estudi! I recordeu que a la tarda m’heu d’ajudar a fer el pastís, m’ho heu promès.

—D’acord —va dir l’Elisenda mentre es posava a córrer, seguida com sempre de les seves dues amigues. I girant el cap mentre s’apressava, va afegir—: Fins després, germana. Intentaré no fer-vos perdre la paciència, però no us ho puc assegurar!

Tal com la religiosa havia predit, aquelles menudes van ser les últimes a escolar-se per la portella. La monja que l’havia obert la va tancar i el silenci i la calma van tornar als horts i els corrals de l’abadia. Dins del monestir les minyones van deixar de córrer i van creuar pausadament el claustre per una de les galeries laterals, on tenien els dormitoris, i es van dirigir a la biblioteca. Aquesta cambra havia abandonat la seva funció, tot i que en mantenia el nom, i les monges l’havien habilitat com a sala d’estudi i formació de les nenes. Allà hi havia dos espais ben diferenciats, separats per un paravent. A una banda de la sala, cada matí les més petites hi rebien classe de lectura i oratòria, de cant i música, d’educació i bones maneres. A l’altra banda, les més grans també rebien lliçons de filosofia i d’història, sobretot clàssica. De fet, les narracions històriques era allò que més agradava a les minyones, i totes volien fer-se grans per aprendre’n més. Totes, petites i grans, rebien classe de religió cada dia, al final del matí. També al menjador, on no els estava permès parlar, una novícia els llegia fragments de l’Evangeli. Les tardes eren més disteses perquè les nenes les passaven a la sala de costura, on aprenien a brodar. Les monges preparaven labors senzilles per a les petites i els ensenyaven a enfilar les agulles i a fer anar les tisores. Les més grans treballaven en brodats molt més complicats i vistosos o ajudaven les monges a repassar la roba del convent, molt malmesa per les contínues bugades. En aquesta sala les nenes tenien permís per parlar entre elles, sempre que ho fessin en veu baixa. Moltes vegades, la remor de les converses de les nenes pujava de to i les monges havien d’imposar silenci. Si no podien contenir el xivarri, una novícia es posava a llegir passatges bíblics o les monges iniciaven el rés del rosari, i aleshores totes havien de callar i seguir l’oració recitant, quan tocava, els parenostres, els glòries i els avemaries.

Un dels temes més populars en les converses entre les nenes més grans era l’expectació que els causava la vida que les esperava fora, perquè totes sabien que quan complirien els setze anys haurien d’abandonar el monestir. Algunes, poques, optarien per la vocació religiosa i serien enviades com a novícies en altres abadies i convents. Altres romandrien als voltants del monestir i es convertirien en cuineres o bugaderes de la comunitat. La majoria, però, entrarien al servei de famílies benestants com a dames de companyia, cambreres o institutrius. Només un grapat trobarien un altre camí que les conduiria a un casament de conveniència amb algun burgès fadrí o algun noble de comarques, massa pobre per aspirar a casar-se amb la filla d’un altre baró. Però totes, o gairebé totes, tindrien existències més o menys felices i donarien, en vigílies de la mort, gràcies al cel per la vida que haurien viscut.

L’Elisenda i les seves amigues van esmunyir-se fins al seu lloc habitual, prop d’un finestró abocat al claustre. Havien triat aquell lloc perquè els permetia veure el cel i, de tant en tant, algun ocell hi treia el cap encuriosit. La germana Maria, una vella caparruda i rondinaire, va demanar a una de les minyones que s’alcés i avancés al capdavant de la sala. Li va donar un llibre, amb el dit li va assenyalar un punt d’una pàgina marcada i li va ordenar que comencés a llegir en veu alta. Era un passatge de l’Antic Testament, que la nena, d’uns deu anys, va començar a llegir amb facilitat. La monja va somriure amb satisfacció. Les directrius dels frares dominics eren ben clares. Les nenes havien d’aprendre a llegir bé i a comprendre allò que llegien. Només així podrien llegir en veu alta les Sagrades Escriptures als seus fills o als fills dels altres. En canvi, tal com recomanaven els erudits en qüestions educatives, no era imprescindible que les nenes aprenguessin a escriure. No era pas qüestió d’impedir que n’aprenguessin; senzillament no calia posar l’accent en aquest aspecte.

La nena no havia acabat de llegir la primera pàgina quan la porta es va obrir de sobte. La germana Maria es va alçar instantàniament, i totes les minyones van imitar-la sense dubtar-ho. Un frare dominic va entrar a l’estança. Ho va fer a poc a poc, prenent-se tot el temps del món, mentre repassava amb la mirada aquells rostres angelicals.

—Déu vos guard, filletes meves. Bon dia tingueu!

—Déu vos guard a vós també, fra Bertran —van respondre totes les nenes a l’uníson.

L’Elisenda estava contenta. Des de ben petita s’estimava molt fra Bertran de Lapeira i des que en tenia memòria l’havia considerat com el pare que mai no havia tingut.