8

Més de dos-cents homes, entre cavallers i peons, van sortir de Perapertusa i van endinsar-se en terres occitanes sense trobar cap patrulla francesa. Ramon Trencavell encapçalava la columna i el seu ímpetu era tan fort que, més que no pas encapçalar-la, semblava que l’estirés amb una energia tan vigorosa com invisible. Abans de partir, el vescomte havia ordenat als seus soldats que fessin via cap a Tolosa i que no s’entretinguessin pel camí, feta excepció de les aturades imprescindibles per deixar reposar homes i bèsties. El cert, però, és que els homes no tenien tampoc gaires motius per entretenir-se. El paisatge que creuaven era desolat. Els pobles que no estaven incendiats eren mig buits de vida. Molts conreus, que en aquella època de l’any haurien hagut d’estar florits i esclatants, eren ermots mig devorats per les males herbes. Els camins eren curulls de clots, pedres i branques caigudes perquè ja ningú no en tenia cura. Les poques persones que no fugien al pas de la columna semblaven ànimes errants. Les seves mirades miserables no sabien distingir si aquells homes armats eren d’un bàndol o de l’altre, i de fet ben poc els importava. Morir d’una llançada o malviure fins a morir de fam eren les dues opcions que tenien al davant, i molts ja no escatien quina devia ser la menys dolenta.

Van arribar a les proximitats de Tolosa sense cap entrebanc ni encontre amb l’enemic. Certament, els informes que indicaven un debilitament imparable de les forces de Montfort eren ben exactes. Van acampar al lloc acordat amb Ramon de Tolosa, a la vora de la confluència dels rius Garona i Arieja, i es van disposar a esperar. Des d’allà s’albirava la ciutat de Tolosa. Segons es contava, era una de les ciutats més belles del món, i era probable que fos cert. Construïda sobretot amb pedra rosada, les seves muralles, barbacanes i torres de defensa brillaven amb diferents tonalitats càlides segons la posició del sol, però era al capvespre, quan els darrers raigs solars s’aferraven a les pedres en un intent inútil per no desaparèixer, que la ciutat oferia un espectacle formidable. A l’Artal li costava no girar-hi els ulls per admirar-la des del seu lloc de guàrdia.

No van passar gaires dies fins que va arribar la host del comte de Tolosa, encapçalada triomfalment per ell mateix. Havia travessat mig país a cuita-corrents per plantar-se davant la seva ciutat natal ocupada amb la intenció de reclamar-la. El petit exèrcit amb el qual havia sortit de Bellcaire havia crescut al seu pas per viles i ciutats. El xiuxiueig que parlava de l’alçament contra els ocupants s’havia convertit ràpidament en rumor, i aquest rumor havia esdevingut aviat una proclama llegida a places i mercats, proclama que s’havia transformat definitivament en un clam de guerra. Els croats s’havien reclòs en castells i ciutats fortificades, i cada dia que passava perdien el control d’un nou bocí de país. Ramon de Tolosa i Ramon Trencavell, els dos Ramons, tal com els anomenava la tropa, es van reunir immediatament amb els seus barons, mentre les dues hosts es fusionaven en un únic exèrcit alliberador. Els capitans van disposar que el campament s’eixamplés i comencés a prendre el veritable aspecte d’un setge sobre Tolosa.

No va caldre que els homes treballessin gaire. L’endemà mateix de l’arribada del comte la ciutat es va revoltar. La sola contemplació del seu estendard comtal, la creu daurada dins d’un fons roig, havia encès l’espurna de la revolta llargament covada. Els cònsols de la vila, amb el suport dels gremis i la petita noblesa que no havia fugit quan Tolosa havia caigut en mans dels croats, es van aplegar en assemblea per jurar lleialtat al seu senyor legítim, i van obrir-li les portes de la ciutat. La petita guarnició francesa no va poder fer res per impedir-ho. Els soldats que no es van rendir van ser massacrats, esquarterats i llançats al fossat des de les muralles. Només un petit grup d’homes lleials a Montfort van aconseguir fer-se forts en un castellet interior, dit Narbonès, situat just damunt el portal que obria el camí cap a Narbona.

L’entrada del comte Ramon a la seva ciutat va ser una festa. Els carrers es van omplir a vessar de gent enfervorida que s’apinyava per veure el seu comte. Era tan jove que molts no l’havien vist mai, però l’havien desitjat i somniat amb tant delit que els semblava el guerrer més valent del món. El comte es deixava estimar i abraçava efusivament la seva gent amb llàgrimes als ulls. El petit trajecte que menava fins al palau comtal es va perllongar diverses hores, de tanta gent que volia veure’l i tocar-lo. Aquella nit els dos Ramons i els seus lloctinents van sopar i beure joiosos al saló principal del palau, mentre la disbauxa popular prenia els carrers en improvisades gresques a l’aire lliure. Els únics que no celebraven res eren els homes que vigilaven el castellet Narbonès, on els darrers fidels a Montfort comprovaven rere els merlets fins a quin punt aquella ciutat els havia arribat a odiar.

Una de les primeres ordres del comte restablert va ser l’alliberament dels jueus de la ciutat. Tot just prendre Tolosa, Montfort havia fet incendiar el call, havia enviat els hebreus a les masmorres i els havia confiscat els béns. Tot i que havia estat ell qui havia donat aquestes ordres ningú no dubtava que era la seva muller qui les havia inspirat. L’odi intransigent d’Alix de Montmorency envers els jueus, a qui acusava de traïdors i mentiders per naturalesa, era conegut i temut per tothom. Ai dels hebreus desventurats que s’interposaven en el seu camí! Ramon de Tolosa també va alliberar la resta de presoners, va restaurar tots els poders als seus cònsols i va permetre que els càtars fossin lliures de practicar les seves creences amb llibertat.

Durant aquells primers dies a Tolosa, l’Artal passejava per la ciutat sempre que tenia una estona lliure. Li agradava veure l’alegria als carrers i la dels seus habitants enfeinats reconstruint les cases que havien quedat malmeses. Es respirava una pau que s’encomanava a l’esperit, i les primeres mesures adoptades per Ramon de Tolosa demostraven que els tolosans havien fet bé d’obrir-li les portes de la ciutat. Tot i així, l’Artal no acabava d’entendre la raó per la qual el comte, no essent ell mateix un heretge, tractava cristians i càtars com a iguals. Era una manera de fer no gens habitual entre altres cristians, i va decidir comentar el tema amb en Jaspert de seguida que se li’n presentés l’oportunitat.

—Senyor, us puc fer una pregunta? —va dir-li una tarda que el va trobar sol a la seva cambra.

—És clar, Artal. Què vols saber? Si la resposta és a les meves mans, intentaré contestar-te.

L’Artal va plantejar el seu problema sense embuts. Ara ja no li feia tanta vergonya adreçar-se al seu senyor perquè sempre que ho feia en Jaspert l’escoltava amb atenció i li responia amb paciència.

—No és cap cosa estranya, aquesta actitud del comte —va respondre el faidit—. A tu et sembla una paradoxa perquè sempre has vist les persecucions dels cristians contra els càtars i saps que és el mateix papa, aquell que hauria de ser el millor cristià del món, qui ha ordenat la croada contra nosaltres. Però encara que tu sempre hagis vist que la gent actua així, això no vol dir ni que estigui ben fet ni que sigui l’única manera de comportar-se. De bons i de dolents n’hi ha a tot arreu —va dir en Jaspert, content de veure que l’escuder assentia amb el cap i seguia les explicacions—. El comte Ramon tracta els càtars com a germans de fe, perquè això és el que som, i als germans no se’ls passa per les armes, oi?

—No, senyor —va contestar ràpidament l’Artal, que semblava voler afegir alguna altra cosa, però no s’hi acabava de decidir. En Jaspert va respectar el silenci de l’escuder per deixar-lo pensar i va reblar:

—Tenim les nostres diferències, però sempre en podem parlar perquè hi ha tolerància i respecte cap a l’altre. I el més important és que tothom pugui practicar les seves creences lliurement i sense fer mal a ningú.

—Crec recordar, missenyor, que un dia us vaig dir que em semblava que els vostres enemics s’aprofiten de la bondat de la vostra religió per prendre-us les terres i guanyar poder, i cada cop ho veig més clar —va dir l’Artal, posant en paraules el que feia una estona que pensava.

—Per això som aquí, Artal. Per defensar-nos i recuperar allò que ens pertany per dret i per naixença. I encara tenim feina! —va afegir el faidit, mentre els ulls li desapareixien sota les arrugues de les parpelles.

L’Artal sabia que la conversa s’havia acabat i es va retirar pensant en la sort que havia tingut entrant al servei d’aquell cavaller. Ja no se sentia un fracassat i, tot i que enyorava el seu germà i la seva cunyada, creia que servir en Jaspert era el millor que li havia passat a la vida. Potser en el futur també podria ajudar-lo a recuperar les seves terres. Si el cavaller errant el necessitava, ell hi seria, va dir-se l’Artal afirmant la seva decisió amb un cop de cap mentre obria la porta del carrer i es tornava a endinsar en la frenètica activitat de la ciutat. Aquí, un grup d’homes s’afanyava carregant pedres; allà, un capatàs donava ordres cridant a plens pulmons a un altre grup que treballava al peu de la muralla; més enllà homes armats amb pics i pales cavaven sense descans per engrandir el fossat que envoltava la ciutat. Pertot arreu se sentia el brogit de les eines dels obrers que repicaven les parets de les torres de defensa, molt malmeses per la llarga guerra, o feinejaven reforçant la muralla. Les dones també anaven amunt i avall, carregant galledes d’aigua o de sorra o feixucs taulons de fusta que havien de servir per muntar les bastides. Les corredisses dels més menuts, que sortien de casa carregats amb un cistell per portar un bocí de pa o un càntir d’aigua fresca al pare o la mare, acabaven de complicar el trànsit per una ciutat que tot just alliberada es tornava a preparar per a la guerra.

En efecte, els tolosans sabien que més tard o més d’hora Montfort intentaria reconquerir la ciutat. I, si ho aconseguia, no hi havia cap dubte que aquesta vegada seria menys clement amb la seva població i la passaria sencera a ganivet. Al capdavall, tota la vila s’havia revoltat com un sol home contra el seu poder i havia obert les portes de bat a bat al seu comte legítim. En fer-ho, a ulls de Montfort tots els tolosans havien esdevingut còmplices d’un crim de traïció. Per aquesta raó, tots els ciutadans s’havien mobilitzat quan Ramon de Tolosa havia ordenat la reconstrucció de les defenses de la ciutat. Aquesta feina colossal havia començat per les barbacanes dels portals de la ciutat, autèntics baluards fortificats que Montfort hauria de prendre en primer lloc si pretenia forçar l’entrada per alguna de les portalades de Tolosa.

En paral·lel, el comte va negociar amb els francesos acorralats al castellet Narbonès la seva rendició i salconduit cap a Carcassona, quarter general del cabdill de la croada. Alguns dels seus barons s’hi van mostrar contraris. El comte, afirmaven, confonia la magnanimitat amb la imprudència. Alliberar aquells enemics només serviria per engrandir l’exèrcit amb el qual, més tard o més d’hora, Montfort intentaria la revenja. Per contra, el comte adduïa que mostrar-se benèvol afebliria la moral de l’enemic i provocaria esquerdes en la determinació d’aquells francesos. Fos com fos, el senyor de Tolosa va imposar la seva voluntat i els francesos van abandonar la ciutat de matinada, per evitar que fossin linxats per la població.

A banda d’assegurar la defensa de Tolosa, calia aixecar tot el país contra els croats per foragitar-los-en per sempre més. El comte va enviar emissaris arreu de les contrades occitanes per fer saber la notícia del seu retorn a la ciutat i per buscar suports a la revolta. La primera resposta positiva va arribar dels senyors de Foix i Comenge, que feia anys que resistien als seus castells remots contra els ocupants. Altres viles, com Marsella, també es van afegir a la rebel·lió tan bon punt van conèixer la notícia de la presa de Tolosa. Lentament aquell país vençut s’alçava contra els croats i cada missatge d’adhesió que arribava era rebut amb un esclat d’alegria popular. Malauradament, els croats retenien amb comoditat Carcassona, Narbona i Besiers, així com els territoris que envoltaven aquestes ciutats i els principals camins que les unien. Entre els llogarrets que mantenien sota control hi havia Barberà i Termes, de manera que no era previsible que els dos amics faidits poguessin recuperar els seus feus a curt termini.

Van passar els mesos i va arribar la tardor sense que Montfort hagués reaccionat. Aquest fet evidenciava la debilitat dels croats i confirmava que el cabdill francès anava curt d’homes. En altres ocasions la seva resposta havia estat fulminant i letal, i si trigava a presentar-se davant Tolosa per assetjar la ciutat no era, de ben segur, per falta de ganes. Quan van començar les pluges tardorenques, el comte Ramon va donar per fet que els croats ja no suposarien cap amenaça per a la ciutat fins l’any següent. Les guerres no es feien mai a l’hivern i aquesta era una de les poques normes de la guerra que Montfort havia respectat fins llavors. Tota la ciutat va respirar alleugerida i el comte va anunciar un banquet i una festa per celebrar que tots plegats passarien un Nadal en pau.

Els preparatius per a aquella celebració van acabar de convertir la ciutat on un rusc gegantí on tothom sabia exactament què havia de fer. Els homes treballaven de manera incansable a les muralles i als fossats, mentre los dones enllestien els preparatius de la que havia de ser, segons es contava, la festassa més gran que mai recordarien en la seva vida. Viandes de tota mena entraven cada dia a Tolosa i totes les bótes de vi de la rodalia van ser conduïdes a les tavernes i a les cases nobles de la ciutat. Les ampolles d’hidromel també afloraven pertot arreu i no eren pocs els que feien broma comparant la multiplicació d’aquella beguda alcohòlica amb la conversió de l’aigua en vi durant les noces de Canà.

La vigília de la festassa la xerinola i la gresca ja s’havien fet mestresses de Tolosa i era impossible trobar cap indret de la ciutat on no arribessin la música i les cançons. El comte havia llogat tota mena de firaires, músics, titellaires, trobadors, comediants i joglars per amenitzar aquella gran celebració que ompliria a vessar totes les tavernes i places de la ciutat. Havia allotjat els de més anomenada al seu propi palau, on actuarien privadament per als seus convidats, Tothom esperava especialment l’actuació d’en Guerau de Rocafixada, un trobador de renom originari del comtat de Foix. No només era cèlebre per les seves cançons i el seu domini del llaüt, sinó també per la seva bel·ligerancia contra els croats i el seu amor insubornable a la gent del país. Per això Montfort havia posat preu al seu cap, la qual cosa encara havia engrandit més la seva fama a ulls de tothom.

El dia de la festa, al matí, el comte va anunciar que els escuders i els ajudants dels seus barons també podrien assistir a la festa del palau comtal, si bé ells haurien de sopar a les cuines i només podrien accedir al saló principal quan els nobles haguessin acabat el seu tiberi. L’Artal estava eufòric davant la perspectiva de compartir una part de la festa amb el seu senyor, i aquesta era, precisament, la intenció secreta de Ramon de Tolosa. De ben segur que tots els altres escuders estarien igual de contents i la notícia es propagaria per la ciutat i incrementaria encara més, si és que això era possible, la fama del comte. Havia passat massa anys desterrat dels seus dominis i qualsevol gest, per petit que fos, havia de contribuir a guanyar-se les ments i els cors dels seus vassalls.

Així doncs, i complint les instruccions del senyor de la ciutat, els escuders dels nobles barons van sopar a cor què vols a les cuines del palau, atipant-se de valent a base de costelles de corder, faves i cigrons, tot ben regat amb vi i cervesa, i acompanyat de pa cuit aquella mateixa tarda. Apinyats com estaven els uns contra els altres, i a la vora dels focs de la cuina, aviat l’Artal va començar a acalorar-se i a suar. Quan van acabar el tiberi els van convidar a pujar al saló principal, on servirien pastissos de massapà, formatges i vi dolç per postres. No va ser necessari que els ho diguessin dos cops; tota la colla es va precipitar a les escales amb la intenció d’airejar-se i estirar una mica les cames.

Al saló principal l’ambient estava menys carregat. L’estança no només era considerablement més gran, sinó que alguns finestrals estaven oberts i l’aire fred de finals d’octubre entrava en aquella cambra com una torrentada refrescant. Un centenar de comensals s’abocaven a les postres que tot just havien portat els criats. A la taula principal, a la vora del comte de Tolosa i del vescomte de Carcassona, Jaspert de Barberà i Oliver de Termes reien i bevien, talment com si haguessin guanyat la guerra definitivament. L’Artal els va observar esperant captar la seva atenció, però els dos faidits xerraven animadament entre ells, aliens al sarau que els envoltava, de manera que va continuar la gresca amb els seus companys de rang en un racó de la sala, sense perdre de vista els suculents dolços de massapà, que desapareixien per moments. Just quan queixalava el primer pastisset, un grup de músics va irrompre a la gran sala i la cridòria va esclatar.

Havien passat ja unes hores de gresca i l’Artal ho començava a veure tot ben emboirat. Els efectes embriagadors del vi i de l’hidromel es deixaven sentir en un cos com el seu, poc habituat a beure alcohol, i menys encara en gran quantitat. Per si fos poc, havia menjat com si fos el darrer dia de la seva vida i amb prou feines s’aguantava dret. Es va arrossegar fins a un racó i es va asseure a terra a la vora d’uns porticons oberts per airejar-se. Va tancar els ulls i va provar de fer una capcinadeta. Per fortuna, feia una bona estona que en Guerau de Rocafixada havia començat el seu repertori de cançons cavalleresques i amoroses, i la cridòria generalitzada havia deixat pas a un ambient més amable, on la majoria de participants al banquet escoltaven les tonades i aquells que xerraven ho feien en veu més baixa. El trobador va acabar una cançó, va deixar passar uns instants i va anunciar que cantaria una de les seves composicions més recents, la qual cosa va aixecar una certa expectació. Va respirar fondo, va tocar unes notes amb el llaüt i de seguida va començar a cantar, en un to suau i pausat.

L’Artal va obrir uns ulls com dues taronges. Tothom havia quedat mut i abaltit pel contingut d’aquella cançó tristíssima. Alguns cavallers es van alçar i van aixecar les copes en honor al trobador i a les víctimes de la croada. L’Artal va buscar en Guerau amb la mirada i el va veure com s’inclinava satisfet davant l’audiència a la qual havia glaçat la sang. L’escuder s’hi va acostar, va esperar que el músic es retires a una taula per beure un got de vi i el va abordar.

—Bona nit tingueu, amic —li va dir l’Artal—. Sou un gran glossador i un gran intèrpret, si em permeteu dir-vos-ho.

El trobador el va mirar complagut.

—Us ho agraeixo molt, de debò. Amb una audiència tan bufada com la d’aquest vespre, és un honor que algú encara tingui la paciència i la voluntat d’escoltar-me.

L’Artal va riure de bon grat i va fer dringar el seu got amb el del músic.

—Doncs brindo pel vostre talent, i estic segur que no sóc pas l’únic que n’ha gaudit i el sap reconèixer.

En Guerau va alçar el seu got i tots dos van engolir-ne el contingut d’una glopada. Tan bon punt van deixar els vasos damunt la taula, l’Artal va canviar el to i va anar directe al gra.

—Si teniu un moment, Guerau, us volia posar una qüestió arran de la vostra darrera cançó.

—I tant, només faltaria. Em sembla que aquesta nit ja no en cantaré cap altra. —I, assenyalant al seu voltant amb un cop de cap, va afegir—: No crec que ningú me’n demani més, de manera que tinc tot el temps del món.

L’Artal es va empassar saliva i va deixar anar les paraules que tenia rumiades:

—En la vostra lletra heu dit que les condemnades que estan embarassades les deixen parir abans de cremar-les. I després, si us he entès bé, els croats s’ocupen de l’educació d’aquestes pobres criatures. És cert, això?

—Tan cert com que em dic Guerau de Rocafixada. Els prelats de Roma que dirigeixen la croada des del punt de vista espiritual han arribat a la conclusió, després d’intensos debats teològics, que els infants que les càtares duen al ventre no són culpables d’heretgia, raó per la qual han de ser salvats de la mort i educats segons els seus criteris.

—Això que dieu és tan just com terrible…

—Exactament és el que vaig pensar jo quan ho vaig saber. Si bé és una decisió perfectament justa i misericordiosa, també ho és que no em sé imaginar res més cruel que fer cremar viva una pobra mare després d’haver parit.

Tots dos van romandre en silenci després d’aquelles paraules. Un calfred els recorria l’espinada davant d’aquella bogeria que només podia haver estat ordenada per homes, precisament, sense entranyes. L’Artal va ser el primer a trencar el silenci.

—I no sabeu pas, i dispenseu que abusi de la vostra paciència, on eduquen aquestes criatures dissortades?

—Segons m’han contat, si són nens són lliurats a famílies pageses o de la petita noblesa. Un parell de braços forts que puguin treballar no són mai rebutjats per ningú. En canvi, si són nenes, són enviades a l’abadia dominicana de Sant Joan Baptista de Montoliu, situada a les terres dels senyors de Trencavell, no gaire lluny de Carcassona, sota control de Montfort. Allà hi reclouen i hi eduquen les nenes nascudes de les condemnades. Moltes, quan es fan grans, són enviades a diversos convents per fer-les monges o bé són lliurades als senyors croats per tal de servir-los com a criades.

—És terrible —va dir l’escuder—. Acaben servint els botxins de les seves mares sense ni tan sols ser-ne conscients!

—És esgarrifós, però encara ho és més que moltes d’aquestes condemnades prefereixen que els seus fills i filles tinguin aquesta fi que no pas que morin amb elles a la pira. Encara que visquin enganyats, com a mínim podran viure…

—Déu del cel… —va fer l’Artal.

—I, digueu-me —va preguntar el trobador—, com és que us ha cridat l’atenció aquest fragment de la cançó?

L’Artal feia estona que esperava la pregunta i no havia trobat cap motiu per no dir la veritat, de manera que li va explicar la tràgica mort del seu germà en defensa de la seva muller, la qual estava embarassada quan va ser capturada i que estava convençut que havia mort cremada a Carcassona. Fins llavors havia cregut que l’havien cremat amb la criatura a la panxa, però la cançó li havia fet obrir els ulls a altres possibilitats. I si havia donat a llum abans de morir? I si ell tenia un nebot o neboda, que vivia amb absolut desconeixement de la desgràcia dels seus pares? I si era el cas, on era? Totes aquelles preguntes li havien emergit de cop i volta, juntament amb una munió de records viscuts amb el seu germà.

—Si els botxins sabien que estava embarassada, podeu donar per fet que van esperar el temps necessari fins que va tenir la criatura abans de martiritzar-la i matar-la. És el seu procediment habitual. Quina edat tindria, ara, aquest nen o nena?

L’Artal va calcular amb rapidesa i va respondre:

—Quatre anys, aproximadament. —I després de rumiar una estona, va afegir—: Però, si realment el fill del meu germà és viu, serà impossible saber on és ni com es diu. No ens enganyem…

—Admeto que serà molt difícil de saber, amic meu, però res no és impossible, i menys encara per a un trobador. Tots els músics itinerants ens coneixem i ens veiem sovint en fires i festes, i us ben asseguro que un bon trobador acaba sabent una pila de coses a base de voltar i cantar en ciutats, castells, palaus, convents i monestirs.

—De debò creieu que podeu esbrinar alguna cosa?

—Jo no us asseguro res, perquè només sabem que a principis del 1214 potser la muller del vostre germà va tenir una criatura, possiblement a Carcassona, on la tenien retinguda. I sabem del cert que ella, segons m’heu contat, es deia Arsenda. Són ben poques informacions per començar, però no hi perdem res per fer córrer la veu, a veure si algú en sap res.

—De veritat que m’ajudareu? Fareu això per mi, a qui tot just acabeu de conèixer? —va dir l’Artal, fent esforços per no plorar d’emoció.

—Ho faré per vós, sens dubte, però també ho faré perquè vull ajudar a remeiar aquesta injustícia perversa i terrible.

—Moltes mercès! Estalviaré tot el que calgui per pagar-vos aquest servei!

El trobador va alçar el dit índex de la mà dreta a tall d’advertiment i va dir:

—No digueu ximpleries! Salvar una criatura innocent de les mans dels assassins dels seus pares és una missió que mai no faria per diners. I no oblideu que els botxins del vostre germà i la seva muller són els botxins del meu poble. —I després de rumiar uns instants, va afegir—: Només us faig una observació. Saber alguna cosa certa, si és que mai arribem a saber-la, voldrà el seu temps. Com deveu imaginar, jo no entro als territoris controlats pels croats perquè em penjarien del primer arbre que trobessin. De manera que hauré de comptar amb altres trobadors menys compromesos que viatgen per les terres dels uns i dels altres.

—Si he viscut quatre anys sense saber res de tot això, bé puc viure’n quatre més esperant notícies bones —va contestar l’Artal.

En Guerau de Rocafixada va somriure i va assentir amb el cap. Va mirar al seu voltant, on els primers comensals començaven a marxar cap a les seves cambres fent tentines. La festa s’apagava lentament com les espelmes que il·luminaven la sala.

—Necessito saber una cosa, només —va dir el trobador—. Com us podré trobar?

—Em dic Artal i sóc escuder de Jaspert de Barberà. Habitualment residim al comtat de Rosselló, però hem vingut amb la host del vescomte de Carcassona.

—No cal que digueu res més. Si sou escuder d’en Jaspert de Barberà sempre sabré on trobar-vos o com contactar amb vós. Sou molt afortunat de servir-lo; no tothom té per senyor un dels homes més valents, íntegres i honorables d’aquestes terres.

Els dos homes es van acomiadar com si fossin vells amics i l’Artal va baixar a l’habitació que compartia amb els altres escuders. Es va estirar sobre la seva màrfega amb els ulls oberts com dues taronges. La somnolència que l’havia envaït abans li havia desaparegut del tot. No podia dormir i només pensava en la remota possibilitat que el seu germà tingués una criatura que vivia en algun indret desconegut. On devia viure? Com devia ser? S’assemblava al seu pare o a la seva mare? Mil preguntes li bullien al cap. Cada cop més convençut a mesura que passaven les hores, aquella nit, al castell comtal de Tolosa, l’Artal es va fer un jurament, el més solemne que recordava haver fet mai. Sobre la memòria i la sang vessada del seu germà va jurar que, algun dia, si aquell fill vivia, el trobaria i l’alliberaria de les urpes dels seus segrestadors.

Al matí, tan bon punt es va llevar i va haver esmorzat, l’Artal va córrer a donar la notícia al seu senyor. Quan l’escuder va acabar el relat, que va deixar anar d’una tirada i quasi sense aturar-se per respirar, en Jaspert va contestar:

—No hi ha cap motiu per dubtar de les paraules del trobador. És ben cert que Roma ha dictaminat que els fills de les heretges no són culpables de res i que cal salvar-los i recuperar-los per a la fe. És la seva manera d’impedir que la fe càtara s’estengui, i aquesta pràctica, tot s’ha de dir, és la menys cruel de totes les que s’empesquen. Almenys aquestes criatures se salven de la foguera.

—Sí, però queden a mercè dels botxins de la seva mare —va replicar l’Artal, que no es podia treure del cap el record de l’escena terrorífica de la mort de l’Arsenda a mans d’aquell frare dominic que li havia explicat l’infant Jaume—. Aneu a saber com les tracten!

—Tingues paciència, Artal. Esperem que rebis notícies molt aviat sobre aquesta criatura i que trobem la manera d’alliberar-la tan bon punt sapiguem on és i què fa.

L’Artal va assentir amb el cap i es va acomiadar del seu senyor per dirigir-se a l’estable. El corser negre necessitava una bona raspallada i el seu rossí agrairia unes quantes carícies. Mentre s’hi encaminava es va fixar que Jaspert de Barberà havia emprat el plural en la seva última frase. Tenint en compte que el cavaller faidit mesurava sempre les seves paraules, no hi havia dubte que, si Déu ho volia i es presentava l’ocasió, l’ajudaria en aquella missió tan inesperada com justa. Els llavis li van dibuixar un somriure mentre obria les portes de l’estable.