7
Quan l’Artal va veure la torre de Castellrosselló i totes les cases que s’arrapaven al seu voltant va notar que el cor li feia un bot d’alegria. Encara que no hi havia viscut ni un any, ja considerava aquell llogarret com casa seva i no se li acudia cap altre lloc on pogués trobar-se millor, especialment després de viure l’aventura més extraordinària de la seva vida. La participació en la missió de rescat del futur rei seria sens dubte una història que explicaria sovint als néts davant la llar de foc durant les llargues nits d’hivern i davant una gerra de cervesa als amics durant les llargues vesprades d’estiu, i devia aquell privilegi a la petició que havia fet el seu senyor, a qui enyorava i que tenia tantes ganes de retrobar com la vida reposada i sense ensurts que fins llavors estava associada al seu servei.
Va accelerar el pas del seu cavall durant el darrer tram que li faltava. Aviat es faria de nit i no volia que el seu retorn sorprengués Jaspert de Barberà quan ja fos fosc. Ningú no esperava visites després de la posta del sol i valia més ser prudent. En aquells temps tèrbols calia no temptar la sort i evitar que la presència d’un jove rondant pels afores d’un poble ben entrada la nit pogués ser confosa amb la irrupció d’un bandit o un lladre de bestiar. No seria la primera vegada que algun forassenyat rebés una pedrada o una atzagaiada per part d’un guàrdia. L’hàbit ancestral de preguntar primer i atacar després s’havia capgirat des de l’inici de la croada.
Va arribar a casa del cavaller faidit quan el sol es començava a ocultar rere les muntanyes i la seva pròpia ombra es difuminava perillosament. La porta de l’era romania encara oberta, de manera que l’Artal va entrar al pati, va desensellar i va guiar el cavall fins a l’estable. El cavall negre del seu senyor, habitualment altiu, semblava alegrar-se de la tornada del seu company de quadra. Després de tantes setmanes sol com un mussol, fins i tot aquell vell rossí xaruc li semblava la millor companyia del món. L’Artal va tancar la porta de l’estable i va apressar-se cap a la casa.
—Senyor Jaspert, sóc l’Artal, ja he tornat! —va cridar mentre entrava al casalot i començava a resseguir totes les cambres.
No hi havia ningú a la planta baixa, de manera que l’escuder va pujar les escales i es va dirigir cap a l’estança principal de la planta noble, allà on al seu amo li agradava passar els vespres a la vora de la llar encesa. Va picar a la porta i va entrar-hi sense esperar resposta.
—Missenyor, ja he tornat…
No va poder acabar la frase. Davant seu, dret davant del foc i amb una copa de bronze a la mà, un cavaller del tot desconegut l’esguardava amb la seva mateixa cara de sorpresa.
—Tu deus ser l’Artal, oi? —va preguntar el cavaller passats els primers instants d’estranyesa i dibuixant un somriure una mica forçat, sens dubte amb la intenció de transmetre confiança a l’escuder.
—Qui sou vós? On és el meu senyor?
—Em dic Oliver de Termes i sóc un bon amic del teu senyor. No has pas d’inquietar-te ni témer res. En Jaspert de Barberà ha anat a visitar la senyora Saurimonda. Ha dit que tornaria al capvespre, de manera que ja no pot trigar.
Aquestes paraules van tranquil·litzar una mica l’Artal, que ja sabia que quan el seu senyor i la senyora Saurimonda passaven la tarda junts no trobaven mai el moment de posar fi a les seves converses. Tot i així, estava una mica contrariat perquè hauria volgut veure el seu senyor de seguida i explicar-li tots els detalls de la missió que li havia estat encomanada. Estava segur que Jaspert de Barberà estaria orgullós de com s’havia comportat el seu escuder. També desitjava explicar-li el que havia sabut sobre la mort de l’Arsenda. Unes paraules de consol del seu amo, que sempre sabia dir allò just, o l’escalf de la senyora Saurimonda, l’haurien ajudat a passar el tràngol. Ja feia dies que tenia ganes de poder parlar de la seva tristesa obertament amb algú, ara que ja no hi havia dubtes sobre la mort cruel de l’Arsenda i la criatura que portava al ventre. Tampoc no veia el moment de dir-li a la senyora Saurimonda que el malson que el perseguia tantes nits en realitat era un anunci fatal. Tot i així, no hi havia més remei que esperar el retorn del seu amo, de manera que l’Artal va abandonar l’actitud defensiva i va avançar cap al centre de la cambra. Al cap i a la fi, aquell cavaller no en tenia cap culpa de tot allò i, en tant que amic del seu amo, es mereixia tota la seva atenció i el seu respecte. El cavaller va prosseguir, convençut que havia de donar més detalls sobre la seva presència inesperada en aquella casa.
—El teu senyor i jo fa molt de temps que ens coneixem. Tots dos som càtars occitans i tots dos hem estat acollits pel comte Nunó Sanç, sempre tan generós.
—No us havia vist mai per aquí, tot i així —va dir l’Artal imprimint expressament un deix de sospita en les seves paraules.
—Certament, i no et falta raó. El comte Nunó m’allotja en un dels seus castells marítims, a la vila de Cotlliure, on a canvi de la seva hospitalitat prenc part en les tasques de vigilància de les costes contra els pirates. I creu-me si et dic que aquesta feina no s’acaba mai. Els sarraïns cada vegada són més agosarats i es deixen veure més sovint.
Oliver de Termes es va asseure en una cadira davant del foc i va beure d’un glop tot el contingut del seu got. Va agafar un gerro de vi situat sobre una taula i va tornar a omplir-se’l. Amb un gest va convidar l’Artal a seure al seu costat i va dir:
—Mentre esperem en Jaspert t’explicaré la meva història, si et sembla bé. Així matarem l’estona i entendràs per què els vincles que m’hi uneixen van més enllà de l’amistat.
L’Artal va seure en una cadira al costat del foc. Va servir-se un got de vi i amb un gest del cap va acceptar la proposta d’aquell enigmàtic cavaller.
—Fa molts segles que la meva família està arrelada a Termes, un petit féu no gaire lluny, precisament, de Barberà. Allà hi tenim unes terres tan extenses que són treballades per més de mig centenar de famílies de masovers i arrendataris. És un indret meravellós, de turons suaus i terra fèrtil, poblat de bona gent que no té altra ambició que viure de la seva feina i passar per aquesta vida de la millor manera possible. Aquest era el paisatge de la meva infància fins que un mal dia van arribar els homes de Montfort. Van arrasar les cases i els camps i van matar tothom que els va plantar cara, començant pel meu pare, que va empunyar l’espasa per defensar la seva terra i la seva gent. La meva mare amb prou feines va tenir temps d’arreplegar-nos a mi i els meus germans i fugir a cuita-corrents cap a Catalunya, on hi teníem velles amistats que ens van acollir com bons cristians. Des de llavors vivim aquí com ànimes en pena, mentre els maleïts francesos ocupen Termes i la resta del meu país.
—La vostra història s’assembla tant a la del meu amo… —va dir l’Artal quasi per a si mateix.
—Sí. És per això que, quan ens vam conèixer a Perpinyà fa uns quants anys, de seguida vam fer amistat. Entre els exiliats, ja ho saps prou, aquestes històries són massa habituals i provoquen una germanor que no hauríem forjat en altres circumstàncies més favorables. És per això que de seguida vam establir una bona companyonia.
El cavaller va fer una pausa llarga abans de reprendre la seva història de nostàlgia. Va dibuixar per a l’Artal una infància idíl·lica, embellida i mitificada per aquell desterrament forçat. Mentre parlava, l’escuder l’estudiava de cap a peus. Oliver de Termes era molt jove. Sens dubte tenia una edat més propera a la seva que no pas a la de Jaspert de Barberà. Tot i això, la seva penosa existència de combats i fugides l’havia envellit de manera prematura. En això s’assemblava força al seu senyor. Tots dos estaven marcats per la desgràcia, la qual havia deixat una empremta inesborrable en els seus cossos desgastats. Quan va acabar la narració, tots dos van restar en silenci contemplant el foc de la llar, on les llames hipnòtiques escuraven les darreres restes d’un tió de pi. No va passar gaire estona fins que van sentir que algú obria la portalada de la casa, pujava les escales i avançava cap a la cambra. L’Artal es va alçar d’un bot i va fer un parell de passes cap a l’entrada. La porta es va obrir i va entrar Jaspert de Barberà, el rostre del qual amb prou feines va dibuixar alguna reacció en veure el seu escuder palplantat com un estaquirot al bell mig de l’estança.
—Missenyor, ja he tornat a casa i porto bones notícies. La missió de rescat de l’infant Jaume ha estat un succés.
—Cap de les dues coses que em dius em són desconegudes —va dir el faidit en un to burleta mentre li tustava l’esquena amb la mà a tall de salutació—. El comte Nunó va tenir bona cura d’enviar un missatger a Perpinyà des de Gardeny i la bona notícia del rescat de l’hereu del tron s’ha escampat fins al racó més remot del comtat. I ara, quan he creuat l’era, he sentit el renill inconfusible del teu cavall, la qual cosa era un indici inequívoc que, igual que el teu cavall, tu també t’havies dignat per fi a tornar al lloc que et correspon.
L’Artal va obrir uns ulls com unes taronges davant d’aquella darrera frase, però la riallada d’Oliver de Termes i la picada d’ullet consegüent de Jaspert de Barberà van fer-li entendre que aquell era, tal com recordava, un dels seus habituals comentaris sarcàstics que tant l’incomodaven. Era evident que la presència del seu amic Oliver feia aflorar amb més força aquella tendència del seu amo.
—Veig que ja us heu conegut, vosaltres dos —va fer Jaspert de Barberà mentre es servia un got de vi i es deixava caure en una cadira.
—En efecte —va respondre-li l’altre faidit—. No he pogut estar-me d’explicar-li qui sóc i d’on vinc, abusant de la seva paciència.
—Ben fet, amic meu. Ara et toca explicar-li, doncs, per què has vingut fins a Castellrosselló.
Oliver de Termes va somriure i va esguardar un Artal cada cop més sorprès. No havia passat més d’una hora des que havia tornat a casa i les sorpreses s’encadenaven les unes amb les altres. Alguna cosa li deia que la vida rutinària i calmada que tant anhelava se li escaparia de les mans en un tres i no res.
—En Jaspert té raó, Artal. Ara et diré el motiu pel qual he vingut fins aquí. No ho he fet pas per amistat ni per cortesia, no et pensis —va dir mirant de reüll el seu vell amic i apuntant un somriure mofeta—. He vingut fins aquí per convèncer el teu senyor que ha arribat el moment d’entrar en acció en defensa dels nostres drets legítims. El comte Ramon de Tolosa i el vescomte de Carcassona, Ramon Trencavell, estan aplegant una host per alliberar els territoris occitans i restablir-hi la pau i la seguretat, com a pas previ al retorn de tots els exiliats. —Oliver de Termes va fer una pausa, potser esperant alguna possible resposta de l’escuder. L’Artal el mirava amb atenció, però no deia res, de manera que va prosseguir—: Totes les grans ciutats del país, començant per Tolosa, estan en mans de Montfort. Només algunes s’escapen al seu control, com la vila fortificada de Foix. La majoria de pobles petits, les muntanyes i els boscos són terra de ningú, i és per aquí per on es mouen les nostres partides armades i per on els croats només s’aventuren en gran nombre per por de les emboscades. Aquesta situació s’ha mantingut en un equilibri inestable durant molt de temps, però, contra tot pronòstic, Montfort comença a perdre força sobre el terreny i es debilita cada cop més. S’albira, per primera vegada des de la batalla de Muret, la possibilitat d’una victòria definitiva contra l’exèrcit croat.
Els ulls d’Oliver de Termes brillaven amb força mentre pronunciava aquelles paraules. No hi havia cap dubte que l’ànsia de revenja havia niat durant molts anys al fons del seu cor i la perspectiva de tornar a Montfort tot el mal que li havia fet li injectava una vitalitat enorme.
—Hi ha una causa objectiva que explica el trencament de l’equilibri militar —va intervenir Jaspert de Barberà—. El rei de França ha reduït durant els darrers mesos l’enviament d’homes i moneda per a la croada. No sabem si el rei francès té altres guerres en perspectiva o, senzillament, s’està cansant d’aquesta llarga campanya que no s’acaba mai i que li buida el tresor. Però sigui per la raó que sigui, el cas és que l’ocasió és idònia per passar a l’atac. És per això que els barons occitans, encapçalats per Ramon de Tolosa i Ramon Trencavell, estan aplegant tota la gent possible per reconquerir tot el país. És hora d’alliberar la meva pàtria i jo no hi puc faltar.
—Però, i el comte Nunó? —va gosar preguntar l’Artal—. Recordeu que en sou vassall i potser us necessitarà, especialment ara que caldrà afermar la pau a Catalunya per permetre el restabliment del Casal de Barcelona en la persona de l’infant Jaume.
Jaspert de Barberà va somriure complagut. Veia amb satisfacció com el seu escuder anava afinant el judici i fins i tot s’atrevia a donar una opinió, i no gens desencertada, sobre un assumpte polític. L’Artal no només anava madurant físicament sinó que començava a demostrar interès i capacitat per observar i analitzar el món que l’envoltava, i això agradava especialment a en Jaspert, que se sentia tan responsable de donar feina a aquell xicot desvalgut que havia conegut a Perpinyà com de la seva formació perquè esdevingués un home de bé. Encara amb un somriure als llavis, en Jaspert va aclarir:
—Nunó Sanç ens acull als seus territoris perquè és un bon cristià i perquè sap que la nostra lleialtat envers el Casal de Barcelona és sincera. Però també és molt conscient, des del mateix dia que ens va acollir, que algun dia marxarem al nord per recuperar allò que ens pertany. I aquest moment ha arribat ara. És evident que li ho comunicaré per carta i que esperaré el seu vistiplau, però no tinc cap dubte que acceptarà la nostra decisió i pregarà per l’èxit de l’expedició. Al capdavall, allunyar els francesos de la frontera i establir-hi un govern amic ajudarà a consolidar l’hereu del tron.
—Així doncs, Artal, aviat veuràs que la fama de bon guerrer que té el teu senyor no és pas una faula per a infants —va dir Oliver de Termes—. Només espero que tot aquest temps que ha passat en aquest indret recollit i apartat no li hagi encarcarat massa els ossos i els músculs!
—No hi pateixis, bon amic, que no et deixaré sol al camp de batalla —va somriure Jaspert de Barberà. I, adoptant de cop i volta un posat molt seriós, va mirar l’Artal i li va dir—: Confio que m’acompanyaràs en aquesta guerra com a escuder meu que ets i per la teva experiència amb les armes, però entenc que la decisió et correspon a tu perquè no ets pas vassall ni serf meu, sinó que només t’uneix a mi un acord lliure i remunerat.
—Teniu molta raó —va saltar l’Artal—. Però us acompanyaré en aquesta guerra perquè jo també tinc les meves raons per lluitar contra Montfort. No sóc càtar, com bé sabeu; ni tampoc sóc occità. Però els francesos van matar el meu germà i el meu rei, i us ben juro per Déu que intentaré venjar-los encara que sigui la darrera cosa que faci en aquesta vida.
Aquelles paraules li van revenir sovint al cap durant les setmanes que van restar a Castellrosselló. L’Artal havia tornat a la seva rutina habitual, tot i que aquells dies no servia només el seu senyor, sinó també l’amic del seu senyor, que sojornava amb ells. L’escuder no sabia quan arribaria l’ordre de partir cap a la guerra, però intuïa que seria més aviat que no pas tard, i per això feinejava amb diligència perquè volia tenir-ho tot a punt quan arribés l’ordre d’emprendre el camí. Els dies passaven a poc a poc, però l’ambient de la casa i l’humor de Jaspert havien canviat molt. Segurament, la presència d’Oliver ajudava que el seu senyor tingués més ganes d’enraonar i fer broma. Entre els dos amics hi havia una relació d’igual a igual i l’Artal gaudia veient el seu amo en tan bona companyia. D’altra banda, la senyora Saurimonda també freqüentava la casa més sovint i, encara que això signifiqués una mica més de trasbals i feina per a l’Artal, l’escuder la feia de bon grat perquè aquella presència femenina endolcia una mica l’ambient generalment més aspre del casalot.
Algunes tardes, Saurimonda es presentava just després de l’àpat del migdia i no marxava fins ben entrada la nit, quan ja era fosc i els dos homes l’havien d’acompanyar al castell. La dama quasi sempre portava algun llibre a les mans i baixava acompanyada de la cuinera, que carregava en un cistell algunes viandes perquè els tres amics mengessin durant la tarda que passarien junts: fruits secs, figues o algun pastís de formatge o ametlles, que a la cuinera Joana li sortien especialment bé. L’Artal s’apressava a disposar tot allò en safates i, després, les pujava a la sala de la planta noble, junt amb una ampolla de vi dolç o de cervesa i tres gots. Un cop tot ben servit, l’Artal tornava a baixar per xerrar una mica amb la cuinera abans que no marxés altra vegada cap al castell. La Joana era una dona gran i afable que sempre s’interessava per la vida de l’Artal, i ell li agraïa aquelles estones d’esbarjo, asseguts als tamborets de la cuina, vora el foc. Aquella tarda, però, la conversa va agafar un gir inesperadament trist.
—Sabeu, Joana, aviat marxarem a la guerra. S’està preparant una campanya per alliberar Tolosa i nosaltres hi anirem. Aviat sortirem cap a Perapertusa per unir-nos a la host de… —explicava l’Artal il·lusionat i emocionat.
—I tanta il·lusió et fa la guerra? —va interrompre’l la cuinera amb una energia que va espantar l’Artal i quasi el fa saltar del tamboret.
—No és il·lusió. M’he acostumat a la meva vida tranquil·la aquí i no us nego que em fa una mica de por abandonar-la ara, però el meu deure és servir el meu senyor, sigui aquí o al camp de batalla —va respondre l’Artal, posant en les seves paraules tot l’èmfasi de què era capaç per tal de convèncer la cuinera, o qui sap si a ell mateix.
—No entendré mai aquestes ganes de matar i de morir que teniu els homes! Tu el que has de fer és trobar una bona noia treballadora i que t’estimi, que et cuidi i et doni molts fills i deixar-te estar de guerres on no se t’hi ha perdut res! —va replicar la Joana, eixugant-se una llàgrima furtiva que el record del marit i del fill morts a la guerra encara feia brollar d’aquells ulls blavíssims.
—Es pot morir de moltes maneres, Joana —va contestar l’Aital sense poder evitar recordar el seu germà, assassinat per aquell dominic del diable, i la seva cunyada envoltada de flames.
La imatge de l’Arsenda cremant a la pira que el petit Jaume li havia descrit li venia al cap sovint. S’havia resignat a no veure’ls mai més, quin remei, però sentia que venjar la seva mort i la del seu rei era un deure que no podia defugir, tal com li havia dit a en Jaspert feia uns dies.
—Ara tinc l’oportunitat de complir amb el meu deure i així ho faré —va concloure l’Artal eixugant-se també els ulls i agafant amb un gest ràpid, per dissimular l’emoció, una de les safates que havia de portar a dalt.
—No, si ja sé que no hi ha manera! Quan se us fica una cosa al cap… Només espero que torneu sans i estalvis. Aneu amb compte i torneu sencers, per l’amor de Déu —va afegir la cuinera amb tendresa mentre l’escuder ja grimpava escales amunt.
A dalt, el to de la conversa entre els tres amics era ben diferent. Les primeres preguntes sobre la imminent partida dels cavallers i l’escuder havien derivat cap a una qüestió que inquietava Saurimonda. La dama no entenia per quina raó, si els càtars estaven contra la violència, en Jaspert i l’Oliver volien anar a la guerra. Saurimonda era una dona intel·ligent, que sabia estar a l’altura de les converses dels dos amics i, tot i que era cristiana i no compartia la fe càtara, s’interessava pels assumptes teològics sobre els quals ells conversaven sovint i preguntava, sense cap mena de recança, allò que no veia clar.
Quan l’Artal va entrar a la sala per deixar-hi una safata plena de dàtils i ametlles, Saurimonda acabava de preguntar:
—Refusar la violència i anar a la guerra no és una greu contradicció?
—Jo no ho veig pas així —es va apressar a contestar l’Oliver, sempre més ràpid i menys reflexiu que en Jaspert—. Nosaltres no hem pas començat aquesta guerra. Són els francesos i els croats papals qui ens han foragitat de les nostres terres. Bé les hem de defensar i recuperar, no us sembla?
—Sí, és clar. Això ho sap tothom —va replicar Saurimonda i, sense cedir terreny, va afegir—: Però jo voldria saber si el fet d’anar a combatre i actuar amb violència no suposa una contradicció per a vosaltres, una mena de dilema moral. Quina justificació hi trobeu? Com us ho expliqueu?
—No ho sé —va contestar l’Oliver, una mica desconcertat per les preguntes directes de la dona—, per a mi és una cosa natural. Només defensem allò que és nostre, i ho hem de fer amb les armes perquè l’enemic ens ataca…
Oliver de Termes, no tan avesat com Jaspert de Barberà a les converses amb una dona intel·ligent i llegida com ho era Saurimonda, començava a posar-se nerviós i era conscient que havia contestat amb una certa duresa. No volia enrarir l’ambient cordial que regnava en les seves trobades d’aquells dies, però les preguntes directes d’una dama l’incomodaven una mica. En Jaspert se’n va adonar i va decidir que era el moment d’intervenir, però abans de fer-ho, i mentre encara rosegava l’os de l’últim dàtil que havia tastat, Saurimonda va prendre la paraula per plantejar una qüestió no pas menor:
—Em sembla que les vostres creences i les vostres pràctiques no estan fetes per a aquest món bàrbar on els litigis es resolen per les armes i on la gent no pensa per ella mateixa sinó que segueix cegament les ordres de reis i papes, massa sovint més preocupats per qüestions terrenals que no pas celestials.
L’Oliver va sospirar alleujat. Les paraules de Saurimonda havien portat la conversa a un nivell més general. Moltes vegades en Jaspert i ell també havien parlat de la contradicció que comportava professar la fe càtara i, alhora, estar lligat pel vincle de vassallatge a un noble o un rei cristià, un vincle que els obligava a anar a la guerra quan se’ls necessitava. Mai no havien resolt la qüestió de forma definitiva, però sovint es conformaven concloent que quan es tractava de defensar allò que els havien pres, com era el cas ara mateix, no podien pas defugir els seus deures envers les seves terres i la seva gent.
—Tots dos teniu raó —va intervenir en Jaspert—. D’una banda, el vassallatge ens obliga a servir els nostres senyors, així com ells estan obligats a protegir els seus vassalls. Així funciona aquest món i ho acceptem de bon grat. —En sentir aquelles paraules, l’Artal, que havia escoltat tota la conversa perquè s’havia adonat que el foc defallia i estava atiant el nou tronc que havia posat a cremar, es va girar de cop i va mirar el seu senyor, que també li va adreçar una mirada còmplice. Després va mirar la dama i va afegir—: Per això ens hem de mantenir ferms en la nostra fe i per això hem de defensar allò que és nostre. La nostra terra és el bressol on la nostra fe podrà créixer i desenvolupar-se sense persecucions ni guerres. Per això necessitem recuperar-la i fer-ne un lloc lliure i pacífic, un lloc on els homes i les dones puguin fer, en pau i harmonia, el seu camí de trànsit per aquest món de misèria i anar cap a Déu, oi, Oliver?
—Déu t’escolti, Jaspert. Però encara tenim molta feina per endavant! —va dir el seu company, alçant el puny.
—El que dieu, Jaspert, és molt bonic —va dir Saurimonda per posar fi a una conversa que ella havia iniciat, però que ara s’adonava que incomodava una mica els seus amfitrions—. Us desitjo el millor, però em sap greu que marxeu. No tinc cap ganes d’haver-me d’abstenir de la vostra companyia i us trobaré a faltar, ja en podeu estar ben segurs.
—Us agraeixo molt els vostres mots, missenyora, però no patiu abans d’hora. A aquest pas no marxarem mai, perquè el meu escuder fa el ronso i no acaba de tenir completament a punt tot el que ens cal —va dir en Jaspert alçant la veu perquè l’Artal el sentís bé, bo i posant aquells ullets riallers que desapareixien sota les arrugues de les parpelles, que l’escuder ja coneixia.
La broma d’en Jaspert, que tots menys un enrojolat Artal havien entès, va acabar de distendre l’ambient i els amics, entre rialles, van tornar-se a omplir els gots. L’escuder va optar per sortir de la cambra al més aviat possible, com si volgués demostrar amb aquella rapidesa que no perdia el temps i que tot estaria llest per marxar quan arribés l’ordre.
No va passar gaire temps fins que Jaspert de Barberà els va anunciar que tenia el vistiplau del comte Nunó per emprendre aquella expedició i va ordenar al seu escuder que fes els últims preparatius per marxar a reunir-se amb les forces de Ramon Trencavell. Al cap de tres dies abandonaven el lloc i s’encaminaven cap a ponent. Sota la mirada imponent del Canigó, els tres homes muntats a cavall avançaven en filera enmig de la boira matinal i atacats per un fred intens que anunciava un hivern prematur. Cadascun d’ells amb prou feines podia distingir el company que el precedia. Es dirigien al castell de Perapertusa, situat en territori occità però just al llindar del vescomtat de Fenollet, un petit feu vassall del comte Nunó. La seva situació fronterera el convertia en una peça clau de l’anell defensiu exterior del comtat de Rosselló, raó per la qual sempre hi havia una guarnició ben proveïda. Era allà on Ramon Trencavell començava a reunir la seva força abans de fer el salt als territoris conquerits per l’enemic.
Muntant el seu cavall i tancant la petita comitiva, l’Artal es va adonar que temps enrere havia recorregut aquell mateix camí, però en sentit contrari. Llavors era només un fugitiu. No. Pitjor encara. Era un supervivent de la batalla on havia mort el seu rei i senyor. Únicament el destí havia volgut que no caigués al camp de Muret al costat dels seus companys. A vegades se sentia culpable de ser-ne un dels pocs supervivents. L’horror d’aquell combat o la nostàlgia dels amics caiguts eren records que anaven quedant enrere, però el sentiment de culpa romania intacte des del primer dia. Per què ell no havia mort aquell dia? Per quina raó no havia estat un altre qui havia sobreviscut? Eren preguntes que no tenien resposta. Qui sap si ni tan sols eren les preguntes que calia fer-se, perquè només arribava a una mateixa conclusió: la Providència jugava capriciosament amb les vides dels homes i no pagava la pena fer-se preguntes que només servien per augmentar l’angoixa i la constatació de la pròpia petitesa davant dels capricis de Déu. Precedint-lo, Jaspert de Barberà marxava de manera pausada i en silenci. Malgrat que es mostrava habitualment distant i no deixava gaire espai a la companyonia, l’Artal havia desenvolupat una profunda admiració cap al seu senyor, que sempre el tractava amb respecte i afabilitat i mostrava una paciència infinita quan l’Artal li preguntava qualsevol cosa. Només aquelles darreres setmanes en Jaspert s’havia mostrat més conversador i obert de caràcter, sens dubte a causa de la presència del seu amic Oliver. Era ben clar que els llaços que els unien eren sòlids, i les desgràcies compartides els havien enfortit encara més.
Tot just havien albirat el castell de Perapertusa, imponent damunt la seva rocassa, quan van començar a caure les primeres volves de neu. L’Artal va cobrir-se amb el capell i va estirar-lo cap endavant amb les dues mans per protegir-se les orelles. El fred començava a ficar-se-li per l’espinada i la humitat li feia venir calfreds. Aviat, però, serien en aquella formidable fortalesa i podrien recuperar-se a la vora de la llar. Esculpit sobre una penya, Perapertusa era un dels castells més altius que mai havia vist. Les seves muralles, fortificacions i patis resseguien el cim de la muntanya. En un extrem hi havia la torre de l’homenatge, des de la qual els guaites atalaiaven un territori immens. A dalt de tot hi onejava una gran senyera reial d’Aragó per deixar ben clar als croats francesos que aquella fortalesa marcava els límits del seu terror.
Els tres homes van entrar dins el recinte fortificat pel portal principal. Es van identificar a la guàrdia i van demanar veure Ramon Trencavell al més aviat possible. Mentre els escortaven cap a la torre principal van comprovar que Perapertusa s’estava convertint, en efecte, en un veritable campament militar càtar. Homes i dones circulaven atrafegats amunt i avall pels patis, magatzems i estables, on desenes de cavalls es premien els uns contra els altres per escalfar-se mútuament. El recinte bullia d’activitat, però sobretot bullia d’energia i vitalitat. No calia parlar amb cap d’aquells homes per saber que tots tenien un mateix objectiu compartit que els havia dut fins aquell castell de frontera. Els tambors de guerra havien sonat amb força i la crida s’havia escampat arreu del país. Cada dia arribaven nous guerrers disposats a entrar en combat contra els invasors croats. A vegades venien cavallers faidits, ben armats i amb una petita host: altres cops, però, eren simples pagesos fugitius i desarmats que veien aquella campanya com l’única opció de recuperar les seves terres. A uns i altres, membres de la noblesa o integrants del poble menut, els unia la mateixa set de revenja contra els croats i contra el seu cabdill suprem. Ells, i només ells, eren els culpables de l’esfondrament del seu món i de les seves esperances. I només si aconseguien derrotar els croats i foragitar-los del país podrien començar la reconstrucció de la seva pàtria perduda.
—Benvinguts! —va exclamar Ramon Trencavell, un home d’aspecte jove i enèrgic, quan els tres nouvinguts van entrar al saló principal de la torre de l’homenatge—. No sabeu fins a quin punt estic joiós de veure-us aquí i de saber que la nostra campanya podrà comptar amb el valor i l’experiència de dos guerrers com vosaltres.
Mentre l’Artal romania en un discret segon pla, el vescomte de Carcassona va abraçar els dos faidits i els va acompanyar a la vora d’una gran llar de foc, on de seguida un servent els va oferir vi calent per escalfar-se. Mentre tots tres parlaven dels preparatius de la campanya, un oficial va indicar a l’escuder que el seguís. El va conduir a la cuina del castell, on també va poder beure i menjar a cor què vols. Després li van mostrar l’habitació que ocuparien els dos cavallers, mentre que ell mateix, a causa de la manca d’espai causada pel flux continu de voluntaris, hauria de compartir jaç als magatzems amb altres escuders.
Van passar els dies i les setmanes sense que es produís el menor indici que la marxa cap al nord s’acostés. Ramon Trencavell havia deixat ben clar que aquell petit exèrcit no es posaria en moviment fins que passés l’hivern, i era ben lògic que ho hagués ordenat així. Les guerres sempre venien amb el bon temps, com les orenetes, i dequeien quan arribava la tardor, com les fulles. De vegades, fins i tot es decretaven treves durant els períodes de collita per tal que els soldats poguessin anar a ajudar les seves famílies a dallar el blat o l’ordi. Tot i així, va arribar la primavera i tampoc no es percebia el menor moviment. Ramon Trencavell esguardava sovint els camins que menaven al castell des de la torre mestra. Amb posat pensarós, semblava esperar un senyal, una indicació que li fes saber que havia arribat el moment d’emprendre el camí de la lluita. Els homes s’inquietaven i confabulaven pels racons, però ningú no gosava preguntar res al vescomte. Tot comptat i debatut, ningú no podia tenir més ganes d’entrar en combat que el mateix Ramon Trencavell. Montfort no només havia mort el seu pare i havia ocupat la seva ciutat, sinó que li havia usurpat desvergonyidament el títol de vescomte. Certament, cap d’aquells homes que es concentraven a Perapertusa podia tenir més raons per anar a la guerra.
Aquella espera indefinida també començava a esquerdar la moral de Jaspert de Barberà i Oliver de Termes, que no veien el moment de sortir de la fortalesa en la qual estaven enclaustrats per marxar cap al nord. Un vespre, quan tots dos mataven el temps jugant a escacs il·luminats per unes espelmes que hi posaven més esma que claror, Ramon Trencavell se’ls va atansar amb una expressió d’alegria incontenible.
—Amics, acaba d’arribar un missatger personal del comte de Tolosa. Ha dut les millors notícies que podíem esperar. L’usurpador Simó de Montfort, fins ara invencible als camps de batalla, ha fracassat en el setge de Bellcaire.
Els dos faidits el van contemplar amb estupefacció. Feia setmanes que aquesta petita ciutat provençal defensada pel comte Ramon de Tolosa, que només tenia dinou anys, resistia un setge furiós comandat pel mateix Montfort, però l’equilibri de forces no feia preveure cap desenllaç a curt termini, ni en un sentit ni en l’altre. Per això van preguntar-li per les circumstàncies d’aquella victòria inesperada. El vescomte els va explicar fil per randa el contingut del missatge.
La batalla de Bellcaire, vila fortificada assentada a la ribera dreta del riu Roine, havia estat, en realitat, un doble setge. D’una banda, el comte Ramon havia pres la ciutat per sorpresa i assetjava la petita guarnició croada que s’havia fet forta dins del castell de la vila. Al mateix temps, les tropes de Montfort havien encerclat Bellcaire i intentaven amb assalts tan furiosos com inútils socórrer els homes atrapats dins del castell. Els dies passaven i ni els uns ni els altres aconseguien el seu objectiu; Montfort no tenia prou homes per conquerir la ciutat ni els tolosans tenien prou força per prendre el castell de la ciutat. Aviat els enemics s’havien conformat amb resistir, ben conscients que aquell qui aguantés més temps sense cedir la posició esdevindria el vencedor de la batalla.
Montfort, amb més experiència, de seguida havia entès que no podria guanyar aquell combat. Bellcaire rebia queviures i reforços cada dia mitjançant grans barcasses que navegaven pel Roine. Els mariners que menaven aquelles naus cantaven cançons occitanes i, en passar per davant les posicions dels croats, es burlaven d’ells amb tota mena d’insults i grolleries, tot exhibint les parts impúdiques de manera obscena. Fins i tot mostraven cofois les bótes de vi i el bestiar que introduïen dins la ciutat. Per contra, Montfort només s’aprovisionava a través d’una fràgil línia fins la rereguarda, hostilitzada constantment per grups armats de les contrades veïnes. La manca crònica d’homes d’aquella croada esdevenia letal cada vegada que la resistència era major de l’esperada, com precisament era el cas. Tot i així, els homes de Montfort no eren pas els més dissortats. Qui ho passava pitjor eren els croats bloquejats dins del castell de Bellcaire. Sense poder rebre cap subministrament de l’exterior, ja havien devorat quasi totes les bèsties que tenien, inclosos els gossos, els gats i els cavalls. La cisterna també era buida i aquells desgraciats pregaven tot el dia per tal que es produís algun ruixat. Però Déu finalment havia girat l’esquena als croats i, davant la mort imminent dels defensors del castell, Montfort va acordar amb Ramon de Tolosa l’aixecament del setge i la seva retirada a canvi de la vida d’aquells infortunats. Se’n va anar amb la cua entre cames, deixant dotzenes de morts inútils als peus de les muralles de Bellcaire. Era la primera gran batalla que Montfort perdia i ho havia fet davant d’un jovencell de dinou anys. Estava rabiós.
—És una notícia magnífica, i tant que sí —va exclamar Jaspert de Barberà.
—Qui sap si la sort comença a bufar a favor nostre i, per fi, tindrem l’ocasió de capgirar aquesta maleïda guerra —va afegir Oliver de Termes.
Ramon Trencavell va somriure pletòric i, agafant-los tots dos amb les mans, va afegir:
—El missatger també duia una instrucció directa del comte per a nosaltres. Cal que ens reunim amb ell als afores de Tolosa al més aviat possible. Creu que els croats es troben en una posició d’extrema debilitat i ha rebut informacions dels seus agents segons les quals la ciutat està a punt de revoltar-se contra Montfort i obrir les portes al seu senyor legítim. Cal que ens apressem i acudim a auxiliar-lo.
—Excel·lent! Amic meu, aquesta espera m’estava matant lentament —va exclamar Oliver de Termes—. Et confesso que prefereixo mil vegades morir d’un cop d’espasa de Montfort que continuar podrint-me en aquest castell, encara que sigui amb vosaltres al meu costat.
—Ha! Ha! Ha! —va riure el vescomte—. No pateixis, doncs, que no t’hi podriràs pas, aquí dins. I espero que sigui la teva espasa la que posi fi a l’usurpador.
—I quan tens previst que marxem cap a Tolosa? —va preguntar Jaspert de Barberà.
—De seguida que ho tinguem tot enllestit. No podem perdre més temps.
Ramon Trencavell va encaixar amb els seus amics, va sortir d’una revolada i va ordenar que tots els homes acudissin prestament al pati d’armes. Mentre s’hi aplegaven va anar a buscar el seu estendard i quan va tornar va enfilar-se damunt d’una taula aferrant-lo amb la mà dreta. Tothom acudia a la crida apressat i excitat. S’havia estès la brama que aviat seria l’hora de la partida i del combat. El vescomte va començar a parlar quan encara alguns homes estaven arribant al pati. El flanquejaven els seus principals lloctinents, entre els quals els dos cavallers faidits.
—Homes del país d’oc! Escolteu-me bé, perquè ara us diré les paraules que fa molts dies que espereu que surtin de la meva boca. Us he de dir que el temps d’espera s’ha acabat. Déu ha escoltat finalment les nostres pregàries i mitjançant el comte de Tolosa com a braç executor ha infligit una severa derrota al nostre enemic mortal, Simó de Montfort. Com sabeu, aquesta bèstia sanguinària volia arrasar Bellcaire i passar tots els seus habitants a fil d’espasa. Doncs heu de saber que ha fracassat en el seu propòsit miserable i ha fugit com una rata davant la valentia del comte de Tolosa i dels habitants de la ciutat. Recordeu Besiers i recordeu Carcassona. Ha arribat l’hora de la nostra revenja i no hi haurà pactes ni negociacions. Amb els escorpins no n’hi pot haver; o se’ls esclafà o et claven el punxó i t’injecten el verí. I nosaltres hem decidit esclafar-los. Homes del país d’oc! Aparelleu els vostres cavalls, brunyiu les vostres espases i encomaneu l’ànima a Déu, perquè ha arribat el moment de la revenja. Marxem sobre Tolosa!
Aquestes paraules van ser immediatament respostes amb la cridòria eufòrica d’uns homes als quals aquells mots feien bullir de cop i volta una sang que ja feia massa temps que estava somorta.