15

A mitjans d’agost d’aquell any de 1229, el comte Nunó va sortir de Perpinyà al capdavant de la seva host. Desenes de cavallers i peons, seguits de carros i traginers, dones i criatures, trobadors i comerciants, rodamons i aventurers, van emprendre el camí de migdia per unir-se a l’exèrcit que s’estava agrupant als voltants de Tarragona. Units a la columna, Jaspert de Barberà i el seu escuder cavalcaven de costat, habitualment en silenci i sense confraternitzar gaire amb els altres cavallers. La columna va travessar les Alberes i va baixar a la plana de l’Empordà. Van deixar enrere Figueres i Girona sense entrar-hi. Nunó preferia no veure’s en el compromís de trobar-se amb altres comtes i barons, no fos cas que li preguntessin coses que era millor no haver de respondre. Tothom el tenia per un dels homes més propers al rei, i per aquesta mateixa raó tothom volia tenir-lo a la vora.

El comte només va fer una excepció. Durant un parell de dies, juntament amb alguns dels seus cavallers, van reposar al castell de Montsoriu, considerat una de les fortaleses més inexpugnables del país, mentre el gruix de la columna prosseguia lentament el seu camí. L’Artal, embadalit per les vistes infinites que s’albiraven des de les seves torres, es deixava endur pels records i pensava en la dissort de la seva família, tots morts, i d’aquella manera tan tràgica! «Si almenys la criatura fos viva», murmurava l’Artal. S’aferrava, però, a les paraules d’un joglar que havia trobat a Castellrosselló feia unes setmanes i amb el qual havia tingut una conversa del tot inesperada. El músic havia estat cridat per la senyora Saurimonda per a una de les seves festes al castell. Faltaven pocs dies per marxar i mentre l’Artal, per ordre del seu amo, comprava provisions per al viatge al mercat del poble, un joglar se li havia acostat i li havia dit:

—Bon dia tingueu. Sóc Guillem de Cortada. M’han dit que sou l’escuder del noble cavaller Jaspert de Barberà.

—Doncs us han donat bona informació. Us puc ajudar en alguna cosa? —va oferir-se l’Artal, sorprès que algú el busqués.

—No necessito res. Només volia conèixer l’home de qui m’han parlat últimament. Sóc joglar i m’ha arribat l’avís que busqueu un nebot o una neboda, una criatura filla d’una heretge condemnada que es deia Arsenda, que segurament va ser segrestada pels croats just després de néixer.

—Sí, sí…, sóc jo —es va apressar a respondre l’Artal amb una llum d’esperança als ulls—. Em porteu notícies? Digueu-me que l’heu trobat, us ho prego per Déu!

—No, encara no —va respondre el seu interlocutor, visiblement contrariat per no haver pogut satisfer aquell escuder que el penetrava amb la mirada.

L’Artal va fer un gest de decepció. Per un moment havia cregut que aquest cop aquell joglar seria portador de la notícia que esperava.

—Encara no, però, si és viva, la trobarem —va afegir el joglar, donant la mà a l’Artal amb un gest ferm—. Ja hi podeu pujar de peus. No és pas la primera vegada, ni serà tampoc la darrera, que els joglars ens en sortim d’una cosa així. Som molts, ens movem pertot arreu i a tot arreu som benvinguts. Jo mateix, quan acabi la festa de la senyora Saurimonda, he de marxar cap a Carcassona, i d’allà encara aniré més al nord. Trobarem aquesta criatura, a fe de Déu, si encara és viva.

Des d’aquella conversa, l’Artal havia recuperat un bri d’esperança, i ara, dalt d’aquelles muralles, contemplant el paisatge que s’estenia als seus peus, somniava com seria la trobada amb el fill del seu germà. S’imaginava que seria un nen, gairebé un noi ja, alt i prim com en Berenguer. Devia tenir el caràcter afable del seu pare? Què li agradava fer? Podrien viure plegats? Aquelles preguntes van conduir els pensaments de l’Artal cap a Jaspert de Barberà. Si els joglars trobaven el seu nebot, hauria de parlar amb el seu senyor. Podria continuar al seu servei i fer-se càrrec del vailet? Esperava poder combinar ambdues responsabilitats, perquè per res del món volia renunciar a la vida que menava a Castellrosselló, però tornar a tenir una família era el que més desitjava en aquest món, i el record de les estones que havia passat amb l’infant Jaume, després del rescat, li va entelar els ulls i li va nuar la gola.

Malgrat la dissort personal que l’acompanyava, l’Artal tenia la certesa que ser escuder de Jaspert de Barberà l’arrossegava a viure situacions que molts altres només podien somniar. Al vespre, quan parlava amb els altres escuders i els explicava les seves vivències, notava que el miraven amb una barreja d’admiració i enveja. Quants no haurien donat tot el que tenien per haver pogut participar en el rescat del jove rei? I quines cares no posaven quan els explicava que ell havia contribuït a carregar la pedra que havia de matar Simó de Montfort, l’espectre diabòlic del qual cremava per sempre als abismes de l’infern!

Un d’aquells dies de repòs a Montsoriu, de sobte, un neguit el va travessar com una fletxa. I si algun joglar s’acostava a Castellrosselló amb bones notícies i ell no s’hi trobava? L’expedició militar a Mallorca es podia perllongar durant molt temps i cada dia que fos fora de casa hi havia el risc que aparegués aquell o algun altre joglar amb l’anhelada notícia. Ara s’adonava que no havia explicat a ningú el seu secret i, per tant, ningú no preguntaria res a cap joglar sobre aquesta qüestió. Potser, va pensar per asserenar-se, el joglar confiaria la notícia a la senyora Saurimonda i ella li guardaria l’encàrrec fins a la tornada.

No gaire convençut, i amb el neguit encara encongint-li l’estómac, es va acostar a un grup de peons i escuders que rostien un conill davant les cuines del castell. Els homes el van saludar i el van convidar a seure amb ells i compartir aquell àpat.

—M’han dit que fa molt bon temps i que el mar està calmat —va dir un dels peons, després d’engolir un bon raig de vi de la bóta que duia penjada al coll i passar-la a un company—. Esperem que es mantingui el bon temps durant el viatge…

—Sí, espero que tindrem una bona travessia —va reblar un altre peó.

—I que haurem de fer si les coses canvien? —va aprofitar per preguntar l’Artal, tot demanant la bóta amb un gest de la mà per dissimular el seu neguit. Mai no havia navegat i no les tenia pas totes.

—Res de res. Què vols fer, beneït? Un cop dalt del vaixell ja no es gira cua. Si fa mal temps i hi ha mala mar només pots serrar les dents. I, si van molt mal dades, per la borda! —va replicar un dels escuders, sorneguer.

Tots van riure de valent, alguns van fer gestos exagerats de fàstic i altres van donar un cop amistós a l’esquena de l’Artal per tranquil·litzar-lo. La bóta va continuar passant de mà en mà, entre riures i gresca, però aquella nit l’Artal se’n va anar a dormir sense saber què era allò que hauria d’anar per la borda si feia tempesta.

Quan van reprendre la marxa, l’amo del castell, Guillem de Montsoriu, es va unir a l’expedició amb una petita host. El grup va accelerar la marxa per tal d’encalçar el gruix de l’expedició. Després de vorejar Sant Celoni, una vila fortificada amb una important presència de l’orde de l’Hospital, finalment van trobar la columna a Trentapasses. Era aquest un llogarret de casetes que s’arrapaven al voltant d’una esglesiola. Com tants altres indrets, els seus habitants s’havien aplegat a les sagreres establertes per les assemblees de Pau i Treva, que preservaven de la violència qualsevol tros de terra situat dins d’un límit de trenta passes en qualsevol direcció al voltant d’una església. Dins d’aquests límits hi havien construït les seves cases, estables i magatzems, i tan gran era la seva fe en aquesta protecció que fins i tot n’havien adoptat el nom.

Mentre la host del comte Nunó prosseguia el seu camí, el rei ultimava els preparatius de l’expedició i superava els darrers entrebancs. La negativa de les Corts d’Aragó a participar en la croada no havia descoratjat el monarca català. El rei Jaume estava convençut que se’n sortiria amb les pròpies forces perquè estava íntimament segur que la seva voluntat estava guiada per la voluntat divina. Així ho havia expressat als seus consellers, els quals ja havien assumit feia temps que el rei era un tossut al qual difícilment es feia canviar de parer.

Per tant, el rei va posar al servei de l’expedició la pràctica totalitat dels seus efectius, uns dos-cents cavallers armats i més d’un miler de peons i ballesters. El comte Nunó, que es perfilava a ulls de tothom com el lloctinent del sobirà en aquella aventura, hi aportaria un centenar de cavallers i mig miler de peons, una xifra perillosament elevada que deixava les seves guarnicions rosselloneses sota mínims. La majoria de nobles catalans també van optar per prendre part personalment en l’expedició, junt amb els seus petits exèrcits privats. La totpoderosa família Montcada aportava una força formada per més de quatre-cents cavallers i peons, i seria dirigida per Guillem de Montcada en persona.

A més de les aportacions dels nobles i els senyors, les ciutats sota jurisdicció reial també van fer un esforç bel·lic. Barcelona, Girona, Tarragona, Tortosa i Tàrrega van aportar a la causa contingents armats triats entre les seves milícies urbanes. Algunes ciutats molt llunyanes i amb febles vincles amb la corona, com Narbona, Marsella o Gènova, també van fer-hi les seves contribucions. Per a totes aquestes viles la motivació era de caràcter pràctic, perquè la seva implicació en la croada els afavoriria després en el repartiment de les viles i ports mallorquins, fet que alhora esperonaria els respectius gremis i confraries de comerciants. «Ja ho veus, Artal, a la taula d’en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat», li va dir a cau d’orella Jaspert de Barberà durant una de les sessions de recompte de tropes. I va afegir, alçant les celles en senyal de resignació: «Si no fos per l’interès egoista de bona part dels participants, aquesta expedició no salparia mai de port».

L’Església, que havia atiat durant molt de temps una acció contundent contra els sarraïns, tampoc no va desentendre’s de l’expedició. A banda d’abocar-hi totes les benediccions possibles, inclosa una de signada personalment pel papa Gregori IX i enviada amb tota la pompa des de Roma, bisbes i ordes militars van aportar-hi un significatiu nombre de tropes i peons. Semblava una cursa entre els bisbats i les abadies del país per veure qui podia enviar-hi una host major i més ben armada. Si el bisbe de Girona va comprometre una força de cent cavallers i l’abat de Sant Feliu de Guíxols va anunciar una força similar, l’arquebisbat de Tarragona va deixar tothom amb la boca oberta quan va prometre que la seva contribució seria de cent cavallers i un miler de peons llancers. L’arquebisbe Aspàreg Barca estava tan entusiasmat amb la croada que ell mateix es posaria al capdavant de la seva força, tot i que ja fregava els seixanta anys.

Els ordes del Temple i l’Hospital tampoc no van ser gasius en la seva aportació militar. Si bé numèricament eren menys importants, ambdues germandats van enviar-hi els seus millors monjos guerrers. Els templers van posar la seva host sota el lideratge de Bernat de Campans, lloctinent del mestre de l’orde i comanador de Miravet, el qual es va convertir ràpidament en un dels principals consellers militars del rei. Els hospitalers, en soterrada competència amb els templers, van posar la seva host sota el comandament dels seus millors oficials. A banda del lògic interès religiós i la lleialtat sincera i personal que ambdues ordes tenien envers el rei, a ningú no se li escapava que una victòria contra els musulmans i l’annexió de l’illa els suposaria la concessió de terres i béns equivalents a l’esforç demostrat en la comesa.

Quan els senescals del monarca van fer el recompte final d’efectius van quedar meravellats. Si tothom complia les seves promeses, els croats superarien la xifra de deu mil homes, dels quals més d’un miler eren cavallers armats. Aquella força, van considerar, ja era prou notable per garantir una certa igualtat al camp de batalla amb els enemics musulmans que els esperaven. No era garantia de res, matisaven els prudents senescals, però com a mínim la idea nascuda en aquell sopar a Tarragona havia deixat de ser una aventura suïcida.