16
Les gavines que sobrevolaven la costa de Salou no se’n sabien avenir. Desenes de veles inflades pel vent salpaven de la costa i s’endinsaven en un mar blavíssim i absolutament pla. Era el 5 de setembre de 1229. La flota catalana estava formada per més de cent cinquanta naus de tots els tipus i grandàries. El nucli de l’expedició l’integraven una vintena de galeres fortes, en una de les quals viatjava el mateix rei. Jaume I volia que els seus homes sabessin que no anaven sols en aquella aventura i que la sort que correguessin seria, també, la que correria ell mateix. Per aquesta raó, l’estendard reial dels quatre pals de sang sobre el fons d’or onejava suaument muntat damunt d’un llarg trinquet aixecat al castell de popa. La primera i la darrera naus del comboi naval duien grans llanternes enceses, de manera que la resta de vaixells no es perdessin durant les nits.
El comte Nunó havia finançat tres tarides amples i sòlides. Aquestes embarcacions, a banda de carregar bestiar, muntures i proveïments de tota mena, també transportaven la seva host rossellonesa. Els seus cavallers, sergents i peons, acostumats a l’acció i les cavalcades, passaven com podien les hores interminables damunt d’aquells taulons de fusta. No tenien altre remei que estar-se a la intempèrie pel fet que navegaven en naus d’una única coberta. Les dotzenes de rems i vogadors que hi havia a cada banda de la nau no deixaven gaire espai per estirar les cames. Ben aviat la pudor es va fer mestressa de les naus. La brisa marina, poc vigorosa, no dissipava aquella fortor nascuda a l’escalf dels fems i els pixums del bestiar, barrejada amb la suor de dotzenes d’homes apinyats els uns contra els altres.
En una d’aquestes tarides hi viatjaven el cavaller faidit i el seu escuder. L’Artal no havia navegat mai i ja era segur que recordaria aquell viatge durant la resta dels seus dies. A la pudor que l’envoltava calia afegir-hi el balanceig constant de la nau.
—Em sembla que tu i jo estem fets més aviat per caminar damunt la terra ferma —va dir Jaspert de Barberà al seu escuder.
—Temo que és així, missenyor —va respondre l’Artal. Estava a punt de verbalitzar una segona frase quan una glopada li va pujar com un llampec i no va tenir més remei que abocar-la per la borda. No havia hagut d’esperar gaire per saber què era allò que cauria per la borda si anaven mal dades!
Afortunadament per a l’Artal, l’endemà de salpar de Salou les naus més avançades ja van albirar la costa. El rei havia consultat a alguns mariners catalans quin podria ser el millor lloc per tocar terra i li havien fet saber que hi havia dues illes, anomenades Dragonera i Pantaleu, que tenien fonts d’aigua dolça i llocs segurs per desembarcar. Tenint en compte que els musulmans ja devien haver percebut la presència de la flota des de les seves torres de guaita, el rei va considerar que calia ser prudent i concentrar les forces en un lloc fàcilment defensable i de difícil accés des de Mallorca. Per tant, va ordenar als seus còmits que posessin rumb a les dues illes i que totes les naus es concentressin al seu voltant. Al llarg de tot el dia els vaixells van anar arribant-hi, seguint la galera reial, i van situar-se els uns al costat dels altres.
Mentre la flota feia les maniobres per atracar i desembarcar els homes als dos illots, els primers grups de soldats musulmans van començar a aparèixer a la costa de Mallorca. La majoria anaven a peu i molts altres a cavall, però tots estaven armats fins a les dents. Com que la distància entre uns i altres era escassa, ja que no arribava al tret de ballesta des de l’illot de Pantaleu, cristians i musulmans van intercanviar els primers insults i amenaces d’aquella guerra. De moment, però, el xoc va ser verbal i els dos enemics van passar la jornada examinant-se curosament.
L’endemà, Jaume I va cridar els seus lloctinents i altres nobles per celebrar un consell militar. Situats dins la tenda reial plantada a la Dragonera, es van exposar i estudiar les diferents alternatives. De seguida van constatar dues debilitats que ja sabien d’antuvi que haurien d’afrontar: l’estol català ja havia estat descobert pels musulmans i la mobilitat lenta d’una flota formada per tantes naus tan diferents impedia una ràpida maniobra i prendre terra per sorpresa. Un desembarcament en presència de l’enemic quedava descartat perquè la meitat dels homes moririen a la platja sense haver avançat ni tan sols una desena de passes. En conseqüència, l’única opció realista per desembarcar una força de combat i establir un cap de pont consistia a dividir les naus, escollir les més ràpides i desplaçar-les veloçment a un indret on una força expedicionària fos capaç de fer-s’hi forta mentre arribava la resta de l’exèrcit. El comte Nunó va prendre la paraula.
—Cavallers, si el nostre senyor rei no hi té inconvenient, de grat voldria encapçalar aquesta força. —Va fer una pausa per buscar l’assentiment reial amb la mirada i, després d’obtenir un quasi imperceptible gest d’aprovació de Jaume I, va prosseguir—: Com bé sabeu, els meus vincles amb el rei són sanguinis i antics. Li he demostrat sempre la meva disposició a servir-lo, fins i tot quan només era un infant i la corona encara li ballava damunt del cap. Per aquesta raó, i bo i sabent que tots vosaltres també friseu per entrar en combat i demostrar-li la vostra lleialtat en aquesta missió, crec que sóc mereixedor de l’honor de ser el primer a posar el peu i l’espasa en aquesta terra que aviat serà nostra.
Davant la mirada satisfeta del rei, la resta de nobles catalans va començar a competir de manera atropellada per veure qui elogiava més el comte Nunó i qui obtenia també el permís reial per acompanyar-lo en aquella primera acció militar de la croada. La veu enèrgica de Guillem de Montcada es va imposar damunt la resta.
—Benvolgut Nunó, heu parlat amb molta raó i ningú no us manllevarà aquest dret i aquest privilegi. Ara bé, com a cap d’un dels llinatges més antics i forts del país reclamo també el dret del meu casal a participar, al vostre costat i a les vostres ordres, en aquest primer combat. —Tots els presents van celebrar la proposta i van tornar a atropellar-se els uns als altres en l’ús de la paraula. Llavors el rei va aixecar una mà i tothom va callar—. Barons, constato complagut que no m’ha calgut encomanar a ningú aquesta comesa arriscada i perillosa. I no podria trobar ningú més escaient per encapçalar-la que el meu bon amic Nunó i, al seu costat, el cavaller Guillem de Montcada. Per tant, dono per tancat aquest consell militar i us demano que prepareu una host per al combat i encomaneu als còmits l’elecció de les naus més ràpides per al desembarcament.
La nit següent, emparades per la foscor, una dotzena de naus menors i algunes tarides van abandonar la flota i es van dirigir al sud. Resseguien, a una distància considerable, la costa de Mallorca, on centellejaven les fogueres dels campaments musulmans. Els vogadors remaven amb més cura que mai, intentant no fer cap remor. Penjats literalment de la proa, els còmits tenien la mirada clavada en la nit i guiaven les naus amb l’escassa llum que els oferia una lluna en quart creixent. Els sarraïns, confiats que la seva presència havia paralitzat la flota invasora, ni tan sols podien imaginar que més de cinc-cents homes es disposaven a posar els peus sobre la seva illa, en una petita platja situada al fons d’una cala protegida que es trobava tot just a un parell d’hores de marxa del seu campament.
Amb les primeres llums de l’albada, els guaites musulmans es van adonar de l’operació i van donar el crit d’alarma. No van trigar a localitzar l’estol català, que ja s’acostava a la costa, i una columna de guerrers va sortir al galop desesperadament a trobar-los. Per més que esperonessin els cavalls no hi arribarien a temps. Les primeres naus catalanes van tocar fons i el comte Nunó, junt amb una primera companyia d’almogàvers, van saltar a l’aigua. Van cobrir la poca distància que els separava de la platja i ràpidament es van escampar pels rodals amb la missió de vigilar l’arribada de l’enemic i contenir-lo fins que tots els homes haguessin desembarcat i establert un cap de pont. Des de la platja, el comte Nunó donava ordres i gesticulava enèrgic per accelerar el desembarcament, conscient que tota aquella maniobra se’n podia anar en orris si els musulmans arribaven abans d’hora.
Quan ja havien baixat tres centenars de peons, escortats per uns cinquanta cavallers, els primers genets sarraïns van aparèixer dalt d’un turó situat a un tret de fona. No eren gaire més de cent, i sense pensar-s’ho dues vegades es van llançar a un atac contra els catalans. Abans no van acostar-se a la platja mitja dotzena ja havien caigut foradats per les atzagaies dels almogàvers emboscats. Un nombre similar va ser abatut per la pluja de fletxes disparades pels ballesters catalans encara embarcats. La resta de sarraïns, cada cop més convençuts que aquell atac havia estat una imprudència que pagarien ben cara, va veure impotent com els cavallers catalans començaven una càrrega en formació tancada que no podrien aturar. El xoc va ser tan brutal com breu, i pocs minuts més tard les onades més agosarades llepaven la sang d’aquells desventurats, alguns dels quals aquell dia havien vist per primera i darrera vegada un català.
Un dels cavallers que havia participat en aquell primer combat en terra ferma contra els sarraïns era Jaspert de Barberà. Veient que alguns cavallers pretenien continuar la cavalcada a la cacera de musulmans, el faidit va ordenar el replegament cap a la platja per protegir-la fins que tota l’expedició hagués desembarcat i el cap de pont fos assegurat. Quan els cavallers van tornar, el gruix de la tropa ja havia desembarcat i les forces es desplegaven, per afinitats senyorials, als diferents llocs elevats al voltant del punt de desembarcament. Algunes partides enemigues van començar a aparèixer pels rodats, però no gosaven atacar i van limitar-se a observar, impotents, com aquells catalans infidels havien aconseguit prendre possessió d’un boci de la seva illa. El desembarcament havia estat un èxit i l’estratègia inicial dels sarraïns, que preveia fer-lo impossible, havia fracassat. Calia un nou pla per contenir la invasió i evitar que es consolidés i s’apoderés de més territori. Per tant, l’exèrcit del valí va desplaçar-se cap a llevant amb l’objectiu prioritari de barrar el pas entre la host catalana i Madina Mayurqa.
Durant la resta de la jornada, la flota catalana va desplaçar-se, ja sense pressa, des de les illes de Dragonera i Pantaleu fins a la platja conquerida. L’indret, segons alguns navegants catalans integrats en l’expedició, rebia el nom àrab de Sanat Busa per la gran quantitat de joncs que hi havia al lloc. Per una mala pronunciació del nom, ràpidament els peons catalans van començar a referir-se al lloc com a Santa Ponça, el nom d’una santa inexistent que va irritar alguns eclesiàstics que acompanyaven l’expedició, però que van ser incapaços de canviar malgrat els seus precs i renecs.
Mentre els musulmans es reagrupaven en una muntanya propera, que els catalans van saber més tard que es deia Portopí, el rei català reunia per segon cop en dos dies el seu consell militar. Tots els barons catalans van coincidir que, assolit el primer èxit inicial i desmoralitzat l’enemic, era imprescindible mantenir la iniciativa. En conseqüència, van acordar que la host catalana atacaria el gruix de l’exèrcit musulmà tan bon punt fos possible fer-ho. Cada dia que passés hi havia més possibilitats que l’enemic rebés reforços de l’interior de l’illa, i per tant calia colpejar-lo de seguida.
Al cap de dos dies, un impacient Jaume I va considerar que ja tenia prou forces per llançar l’assalt, si bé molts dels seus homes encara estaven ocupats en les tasques de desembarcament de queviures, bestiar i tot allò necessari per dur a terme una guerra prolongada. Els seus lloctinents, per complaure’l o per un excés de confiança, no hi van posar cap objecció, de manera que el rei va manar a Guillem de Montcada, que havia cedit al comte Nunó l’honor de dirigir el desembarcament, que fos ell qui ara encapçalés l’atac contra l’enemic. Ben cofoi, el noble va acceptar l’encàrrec amb agraïment i va proposar una avantguarda formada per tres centenars de cavallers armats i dos milers de peons. Aquesta força havia de dur a terme la primera escomesa, que seria tan forta que escamparia l’enemic pels vessants de la muntanya. Altres companyies de catalans estarien situades al voltant de Portopí, de manera que els enemics hi toparien inevitablement en la seva fugida i els seria impossible sortir vius d’aquella trampa gegantina. El rei i la seva host, juntament amb les companyies d’alguns nobles, romandrien als peus de la muntanya i emprendrien un segon atac per la bretxa oberta.
Jaume I va aprovar el pla i Guillem de Montcada va posar fil a l’agulla. Va aplegar la força necessària i sense pensar-s’ho dues vegades es va llançar en un atac directe contra la força central dels sarraïns, els quals van tenir el temps just de replegar-se en formació i preparar-se per al xoc brutal que els esperava. Rere els cavalls armats, seguien centenars de peons catalans proferint els crits de guerra i enarborant els estendards dels seus senyors. Llances, espases, destrals, coltells i maces estaven a punt per destrossar qualsevol enemic que se’ls posés al davant.
La topada va ser terrible. Els cavalls armats dels barons catalans van esclafar els musulmans que van tenir la desgràcia de patir el primer xoc, però la força inicial de les bèsties cuirassades va ser frenada abans d’hora per la resistència de la segona fila de defensa, situada a una alçada superior pel fet que tota la força sarraïna s’esglaonava puig amunt. Els comandants musulmans ho preveien, i tan bon punt van percebre l’alentiment de la càrrega catalana van ordenar un contraatac general. Els cavallers, frenats en aquell oceà de peons sarraïns, intentaven retrocedir o defensar-se a cops d’espasa, ferint i matant a dreta i esquerra. L’un rere l’altre, però, els barons catalans eren aterrats de les seves muntures i apunyalats per sota els elms, els entaforaven coll endins les fulles de les dagues sarraïnes. Només alguns van aconseguir obrir-se pas a tall d’espasa cap enrere, on els peons catalans feien pressió contra l’enemic per alliberar els seus senyors. Davant aquesta desfeta imprevista, el rei va ordenar que una segona columna de cavallers i peons entrés en combat. Perduda l’embranzida inicial, però, els dos exèrcits van quedar palplantats l’un davant de l’altre, sense decidir-se cap dels dos a carregar, i escometent-se només ocasionalment i intercanviant tota mena de fletxes i atzagaies. Jaume I s’irritava i perdia la paciència. Els seus homes es comportaven com vedells davant un enemic que, al capdavall, tampoc no gosava començar un atac frontal.
—Vergonya, cavallers, vergonya! —va exclamar alçant el puny.
Al seu costat, altres barons es miraven entre si sense gosar intervenir ni prendre la iniciativa. Quan el rei esclatava d’ira era millor no badar boca.
—Carreguem nosaltres i demostrem als nostres homes acovardits que les batalles es guanyen quan no es té por!
El comte Nunó va agafar-li les regnes abans que esperonés el cavall.
—Missenyor, només tenim un centenar de cavallers i no arribem als mil peons! Apleguem les altres columnes disperses abans de llançar-nos muntanya amunt.
—No tenim temps per perdre, amic Nunó. Que no ho veieu? Els nostres homes estan aturats en una situació militarment inferior i no saben què fer, talment com si fossin víctimes d’un encanteri. Hem de trencar-lo en sec i que recobrin la força que els ha fugit!
Jaspert de Barberà, situat al costat de Nunó Sanç, va fer avançar el seu cavall i va dir:
—El rei té raó! Cal aprofitar ara, mentre les dues hosts no s’ataquen, per carregar. Si els musulmans ataquen primer, el nostre exèrcit serà destruït avui mateix. —I abans que els altres poguessin replicar, va afegir—: Però també té raó el comte Nunó i no podem exposar la vida del rei. Per tant, els cavallers que ho vulguin que em segueixin, que jo carregaré contra l’enemic per despertar la nostra gent, i la resta que esperi aquí, juntament amb el rei i la resta de les nostres forces.
I sense esperar cap resposta va esperonar el seu cavall i va sortir al galop cap a la batalla, seguit immediatament per una cinquantena de cavallers i els seus escuders i peons.
—Si en Jaspert va al combat, jo el seguiré —va exclamar el rei.
Deixant Nunó Sanç amb la paraula a la boca, el monarca es va llançar al galop rere el cavaller faidit. La seva host personal, amb l’ensenya reial espetegant al vent, va seguir-lo en formació de batalla. El comte de Rosselló, després de deixar anar tres o quatre renecs, va abaixar la visera del seu elm, va aferrar la llança i va esperonar el cavall. La resta de cavallers i peons també es va posar en marxa cap al combat.
L’arribada de la columna reial va capgirar el curs de la batalla. Els sarraïns van estrènyer-se per rebre una nova escomesa i els catalans van recobrar la força perduda. Els cavallers del rei, amb el mateix Jaume I al capdavant, van atropellar les primeres línies enemigues i la formació sarraïna, fins llavors més o menys endreçada, es va desfer com un castell de sorra colpejat per les onades. Els peons catalans es van llançar a l’atac per les bretxes obertes pels cavalls i ràpidament van començar a avançar. La rereguarda musulmana es va replegar muntanya amunt i s’hi va fer forta, deixant la resta de l’exèrcit del valí en mans d’una host catalana que per fi no semblava tenir aturador.
El rei, amb la seva armadura i la cuirassa del cavall esquitxades de sang i brutícia, va aturar-se un moment i va guaitar el cim del turó, delerós d’escometre’l.
—Avui ens matareu, missenyor! —va exclamar un dels seus barons.
—Sant Jordi! Via! Via! —cridava el rei mentre esperonava el seu cavall muntanya amunt. Els seus homes seguien quasi sense esma la seva empenta, procurant no separar-se’n en aquella selva de llances i atzagaies musulmanes que el volien abatre. Si els cavallers creien que el monarca era un temerari, l’entusiasme del rei es va encomanar als seus soldats, que es van abocar massivament contra els enemics i els van empènyer muntanya amunt. Cada cop més acorralats, grups de musulmans van emprendre la fugida pels vessants posteriors de la muntanya, però ràpidament van caure en les emboscades que diversos grups d’almogàvers els havien parat. El parany ideat per Guillem de Montcada era un èxit, però ell mai no ho sabria. Travessat per dues fletxes sarraïnes, el seu cos sense vida passava desapercebut en aquella estesa de cadàvers i moribunds.
Quan els primers catalans van coronar la muntanya, amb prou feines hi quedaven sarraïns per defensar-se. Els estendards del valí, estripats i abandonats, eren estesos sobre la bardissa. Des del cim, el rei podia veure com l’enemic fugia i era encalçat, aquí i allà, per cavallers armats del seu exèrcit. La victòria, que per una estona se’ls havia escapat de les mans, era absoluta. Si no hagués estat pel seu arravatament, qui sap si tota la host catalana no s’hauria perdut. Al seu costat, els seus barons fitaven el rei amb orgull i admiració. Un dels que també havia coronat el cim era Jaspert de Barberà, ben cobert de sang musulmana com la resta dels seus companys d’armes. El faidit va desmuntar del cavall, amb l’ajut d’un Artal encara atordit per la batalla, i es va agenollar per pregar. Quasi al mateix temps, el rei va imitar-lo, i de seguida tota la host els va seguir. Dalt de la muntanya, amb la plana mallorquina al davant i la mar immensa al darrere, Jaume I percebia que Déu, efectivament, beneïa aquella conquesta.
Una setmana després de la batalla, el rei va ordenar que la host marxés sobre la capital. Els seus exploradors li confirmaven que la desfeta de l’exèrcit sarraí havia obert de bat a bat el camí de Madina Mayurqa. En aparença, la derrota havia deixat l’enemic sense el seu nucli militar i el valí trigaria a aplegar una força de proporcions similars reclutada entre els centenars de llogarrets i alqueries repartits arreu de l’illa. Per tant, calia treure el màxim profit de la victòria i establir el setge de la ciutat al més aviat possible. Abans d’aixecar el campament, el rei va enviar una nau a Barcelona amb les noves de la bona marxa de l’operació, amb alguns presoners per ser exhibits públicament com a trofeus de guerra i amb la missió d’embarcar, si era possible, més homes per a una missió que ja havia costat la vida a alguns dels seus millors homes.
Precisament la vigília de la marxa, el rei va celebrar una missa en memòria de Guillem de Montcada, enterrat al lloc mateix on havia caigut ferit de mort. Alguns membres de la seva host havien suggerit que el seu cadàver fos traslladat a Catalunya perquè rebés sepultura al panteó familiar, però el rei s’hi va oposar, assegurant que el cavaller ja havia barrejat la seva sang amb aquella terra fins llavors musulmana, i que per aquest fet l’havia purificat i ja havia esdevingut terra catalana. «Aquesta illa ja és casa nostra, com ho és la resta del meu regne», va afirmar per tancar la qüestió.
L’endemà, la host es va posar en marxa i es va moure lentament seguint la costa. La flota catalana acompanyava l’exèrcit del rei, llesta per repel·lir un possible atac naval i per assetjar Madina Mayurqa des del mar. Les patrulles avançades d’almogàvers no van detectar cap columna musulmana en tot el camí. Sense cap incident ni retard, la força expedicionària catalana va arribar a mitja tarda al seu objectiu. El rei va ser el primer a pujar damunt d’un pujol cobert de pins des del qual s’atalaiava la capital de l’enemic. El monarca va quedar immòbil davant l’espectacle que s’oferia davant seu.
Lentament i en silenci, la resta de la host va pujar el puig per contemplar aquella ciutat per la qual havien travessat la mar i que tots volien conquerir. Quan l’Artal i els altres escuders van coronar el turó van contemplar una vista que mai no podrien oblidar. Madina Mayurqa, banyada pel sol de la tarda, apareixia als seus peus com una immensa catifa de color blanc. Era, com proclamaven les cròniques i juraven els navegants, una ciutat gegantina, molt més gran que Barcelona. Per a molts escuders, era la població més gran que mai havien vist, i segurament moririen sense haver-ne vist cap altra de tan gran.
Mentre els homes del rei miraven embadalits aquella ciutat misteriosa i fascinant, els muetzins van començar a cridar a l’oració des dels minarets, que s’enlairaven altius entre la immensitat amorfa de cases i palauets. Aquell cor de veus melodioses i repetitives, que els arribava atenuat per la distància, els va fer comprendre, a tots i cadascun dels catalans, que la conquesta de Mallorca tot just havia començat i que la capital només se’ls retria per la força. L’Artal va empassar saliva, es va senyar i va encomanar, una vegada més, la seva ànima a Déu i al seu germà.