14

L’hivern a Montoliu havia estat dur. Una tardor benigna havia anat seguida de dies de molt de fred, neu, vent i successives glaçades que havien malmès les collites. Fins i tot l’aigua de l’estany del pati del monestir s’havia congelat i els peixets que hi vivien havien desaparegut sota la gruixuda capa de gel. Les nenes i les religioses s’havien hagut d’abrigar i la neu que cobria camins i carrers els havia impedit fer les petites sortides habituals que alegraven l’ànim de les minyones i alleujaven la seva rutina diària. Un cel somort i gris rebia cada matí les nenes, quan es llevaven, i les acomiadava a la nit. Sense ni un raig de sol, els dies eren tots iguals, les hores costaven de passar i aquella llum trista que s’escolava pels finestrons no ajudava gens ni mica a posar un xic d’alegria a l’ambient enrarit que es respirava al monestir.

D’ençà que l’Elisenda havia deixat anar aquelles paraules que revelaven el secret de la germana Juliana i que ella havia guardat tant de temps, els esdeveniments s’havien precipitat. «Com podia saber, jo, que aquella monja tafanera escoltava rere la porta?», li havia dit a la Ideleta. N’estava penedida perquè, malgrat la ràbia que recordava haver sentit en aquell moment contra la germana Juliana, en el fons del seu cor no li volia cap mal.

Després que se li escapés el secret, l’Elisenda no havia pogut dormir en tota la nit. La Ideleta va estar una estona fent-li preguntes, però, davant de la negativa de la seva amiga a dir res més, es va acabar adormint. L’Elisenda, en canvi, va donar voltes tota la nit. Suava, els llençols regirats i humits la molestaven i no es podia treure del cap que havia traït la confidència de la germana Juliana i, alhora, s’havia traït a ella mateixa perquè no havia estat capaç de mantenir la paraula que havia donat.

Però el pitjor encara no havia arribat. Al matí, mentre baixava les escales per anar a esmorzar, la mà ferma de la germana Maria la va aturar.

—Després d’esmorzar vine a la meva cel·la —li va dir sense contemplacions—. I no t’entretinguis.

L’Elisenda quasi no va tastar el pa, calent i acabat de coure al forn, i només va engolir dos glops del bol de llet d’ametlles. Sense dir res a la Ideleta, que la mirava sense gosar fer preguntes, es va dirigir a la petita cel·la de la germana Maria. S’esperava el pitjor, però no entenia per què l’havia cridat. Ja havien parlat la tarda abans i creia que tot havia quedat clar. Què volia, ara? Per què no la deixava tranquil·la?

L’Elisenda va picar a la porta. La monja va obrir, la va convidar a entrar i a seure i en un to molt cordial i afable, que l’Elisenda no s’esperava, li va preguntar:

—Ja has esmorzat? Si que has anat de pressa. No calia pas córrer tant!

—No volia fer-vos esperar, germana —va contestar l’Elisenda.

—Ben fet, bonica. No s’ha de fer esperar les persones grans. M’agrada veure que et vas convertint en una noia assenyada i ben educada.

Aquestes paraules amables, en boca de la germana Maria, van sorprendre molt la minyona. No eren gens habituals, com tampoc no ho era el to cordial que havia utilitzat. La nena es va posar en guàrdia i la monja va prosseguir en el mateix to:

—Fas mala cara, aquest matí. Que no et trobes bé?

—No he dormit gaire bé, germana. Però no serà res. De ben segur que demà estaré millor.

—Estaràs millor a condició que dormis aquesta propera nit, no et sembla? I si hi ha alguna cosa que et preocupa i no et deixa dormir m’ho has de dir.

—No hi ha res, germana. Gràcies per la vostra atenció, però ja us vaig dir ahir que no hi ha res que m’amoïni.

—N’estàs ben segura, d’això? No m’estàs pas dient una mentida, oi?

—I ara, germana! Mentir és pecat, prou que ho sé!

—Sí, bonica. Mentir és un gran pecat —va repetir la germana Maria, agafant la mà de l’Elisenda entre les seves i acostant-s’hi per xiuxiuejar-li a cau d’orella unes paraules que li van glaçar el cor—: Aleshores, per què vas dient a les teves amigues que la germana Juliana és una heretge? És una acusació molt greu, Elisenda, molt i molt greu.

—Jo no ho he pas dit, això —va replicar l’Elisenda ràpidament, però notava que les cames li feien figa i que les mans li tremolaven.

—Sí, Elisenda, ho has dit. Ho sé del cert. Però no pateixis. L’única cosa important ara és que m’expliquis per que ho has dit i d’on ho has tret. Si m’ho dius no et passarà res. Ara bé, si no m’ho dius hauré de castigar-te altra vegada, i ja saps que no m’agrada. O potser haurem d’anar a parlar amb fra Bertran…

En sentir el nom d’aquell home que venerava, l’Elisenda es va ensorrar. Tot el coratge que havia mostrat es va fer miques només de pensar que fra Bertran pogués interrogar-la i agafar-la en fals.

—No, no, germana Maria. No digueu res a fra Bertran. Us diré com ho he sabut i sabreu que no menteixo.

—Així m’agrada. Ets una nena intel·ligent i estava convençuda que series raonable. Digues-me, doncs, com has sabut això tan horrorós sobre la germana Juliana —va dir la monja, acostant-se-li encara més per infondre-li confiança.

—Doncs perquè m’ho va dir ella mateixa —va fer l’Elisenda amb un fil de veu i amb llàgrimes als ulls. No sabia calcular les conseqüències que allò tindria, però intuïa que a la germana Juliana l’esperaven moments difícils.

—No ploris, Elisenda. Has estat molt valenta i t’agraeixo de tot cor que m’ho hagis dit. —El to de la germana Maria s’havia tornat a endurir. Ara ja tenia el que volia i no li calia continuar afalagant aquella nena obstinada. Abans d’acomiadar-la encara va afegir—: I no vull més converses a cau d’orella amb les teves amiguetes quan sigui l’hora de dormir. M’has entès?

«Així és com ho ha sabut, doncs», va pensar l’Elisenda. Era evident que aquella monja xafardera escoltava rere les portes i, a més a més, tenia la impudència de no amagar-ho. Li caldria avisar les companyes. Aquella dona tenia ulls i orelles pertot arreu.

L’Elisenda va baixar lentament al claustre, aprofitant un raig de sol per escalfar-se les mans i el cor i eixugant-se les llàgrimes, que no podia contenir. Havia intentat no plorar gaire davant la germana Maria, però ara ja podia deixar-se anar. Les seves companyes ja eren a estudi i totes les germanes estaven ocupades amb les feines que tenien encomanades. Les oques, que els dies freds d’hivern eren acollides al claustre, campaven al seu aire i ni es van immutar en veure l’Elisenda, que va seure en un racó, encara somicant. Se sentia sola i desgraciada. Hauria volgut tenir a prop una mare o una germana gran que la consolés. En parlaria amb la Cecília i la Ideleta, de tot el que havia passat, però de ben segur que no seria el mateix. Una mare o una germana gran podrien entendre-la i, sobretot, aconsellar-la i consolar-la. Les amigues potser només sabrien preguntar, però no tindrien cap remei. «De totes maneres, tant se val», es va dir, cansada de plorar i de patir, «ara ja no hi ha res a fer». Amb l’últim bri d’energia que li quedava va fer un esforç per posar-se dreta i anar cap a la biblioteca a reunir-se amb les companyes. Potser la lliçó de fra Benet la distrauria una mica.

L’endemà al matí, l’ànim de l’Elisenda havia millorat força. Havia pogut parlar amb les seves amigues una estoneta durant l’esbarjo de la tarda. No havia volgut ser gaire explícita, però va haver de respondre les preguntes de la Ideleta, que, des de la nit abans, contenia amb prou feines la curiositat. També va haver d’aguantar-li algun comentari desagradable sobre la germana Juliana, com els que havia fet a la nit, i va haver de mossegar-se la llengua per no replicar a la Cecília quan va dir, malèvolament, que qualsevol càstig que rebés la germana Juliana seria massa benèvol comparat amb el que havia fet en el passat.

Els dies s’escolaven tranquils i l’Elisenda anava agafant forces i es mostrava més alegre. La vida al monestir no semblava haver canviat gens i, a poc a poc, es va anar convencent que potser tot allò hauria quedat oblidat i que no hi hauria represàlies. Ni per a ella ni per a ningú. La germana Juliana continuava tractant-la amb distància, però ja s’hi havia acostumat. L’Elisenda no podia saber que la mateixa tarda del dia que ella havia parlat amb la germana Maria i havia confessat, la germana Juliana havia estat cridada a capítol i que ara esperava, resignada, la decisió de fra Bertran sobre el seu futur.

Aquella tarda, la germana Juliana, neguitosa, havia entrat a la sala capitular, on l’esperava fra Bertran. No era conscient d’haver fet res malament, però la germana Maria li havia comunicat al migdia, mentre feinejava a la cuina, que a la tarda fra Bertran volia parlar amb ella. Sabia que una trobada a soles amb fra Bertran no era habitual i es preguntava què devia ser allò tan important que voldria dir-li, però no podia ni imaginar-se el que l’esperava. A l’hora indicada, va trucar a la porta i va demanar permís per entrar. Fra Bertran la va fer seure al seu davant. Una enorme taula de fusta massissa els separava i a la llar de foc espetegava un tronc gruixut que escalfava l’estança.

—Germana Juliana —va començar fra Bertran—, tinc pressa i l’assumpte pel qual us he fet cridar és força lleig, així que parlaré sense embuts.

—Sí, és clar. Digueu-me, fra Bertran —va dir la germana Juliana amb una veu tremolosa. Aquelles primeres paraules no auguraven res de bo.

—Desgraciadament, he estat coneixedor d’una notícia molt dolenta relacionada amb la vostra persona; amb el vostre passat, per ser més exactes.

A la germana Juliana no li calia sentir res més. Ja no va poder dissimular la tremolor de les mans i la blancor del seu rostre palesava que se li havia glaçat la sang.

—Ha arribat a les meves orelles que, de jove, vau formar part d’aquesta colla d’homes i dones sense ànima, que només es mereixen el foc de l’infern.

—No, perdoneu-me —va saltar la germana, fent el cor fort i traient les energies del fons de la seva ànima—. No sóc una heretge. Reconec que ho vaig ser, però me’n vaig penedir quan vaig conèixer ben bé les seves creences. Va arribar un moment que vaig veure clar on era la veritable fe i no vaig poder seguir defensant aquelles idees inspirades pel diable.

—Sí, germana Juliana. Us entenc. A vegades la joventut ens porta pel camí equivocat i el vostre penediment és digne d’elogi. —La monja va sospirar alleujada, però fra Bertran va continuar—: Certament, jo podria arribar a perdonar aquest pecat de joventut. Si Déu us ha acollit i ha permès que vestíssiu l’hàbit i prenguéssiu els vots, qui sóc jo per no perdonar-vos? —La monja no va poder badar boca. No s’esperava aquella absolució tan ràpida i, alleujada, va assentir diverses vegades amb el cap. Però el frare va prosseguir, en un to molt més enèrgic que va paralitzar la dona altre cop—: Però el que no us puc pas perdonar, de cap de les maneres, és que aneu escampant dins dels murs d’aquest lloc sagrat el vostre passat pecaminós. Què és això d’atabalar aquestes pobres nenes amb les vostres històries d’heretges? Que no veieu que els ompliu el cap d’idees malsanes? Elles us admiren! Hauríeu de ser un model per a elles, com si fóssiu les mares que no tenen. I com preteneu ser un bon model si saben que vau ser una heretge? O és que voleu que tota la feina que fem aquí se’n vagi en orris? —va tronar fra Bertran posant-se dret i assenyalant la pobra dona amb l’índex de la mà dreta.

La germana Juliana va començar a plorar, mentre el pes de totes aquelles acusacions li queia al damunt. Hauria volgut fer-se petita i que se l’empassés la terra. L’Elisenda havia xerrat el seu secret. Les paraules de fra Bertran no deixaven cap escletxa al dubte, i ella havia estat molt imprudent per haver confiat en aquella criatura. Va intentar balbucejar alguna cosa, però el frare la va fer callar alçant el dit.

—No en vull parlar més —va dir fra Bertran—. Ara sortireu d’aquí i reprendreu la vostra feina. Mentrestant, jo pensaré el càstig que us imposaré. Ja us tornaré a cridar, però, entretant, ni us acosteu a les nenes, entesos? Si la germana Maria us hi veu a la vora seré implacable. I ara, feu el favor de sortir. I a Déu siau!

—A Déu siau, fra Bertran —se’n va acomiadar la germana Juliana, veient que no tindria oportunitat de defensar-se i que hauria d’entomar, en silenci i sense queixar-se, el càstig que el monjo li prescrivís.

La germana Juliana sentia vergonya i ràbia. Vergonya perquè ara tothom coneixia el seu secret. Aquell secret que ella havia preservat sempre ara era a l’abast de tothom. Fins on devia haver arribat? Ho sabien totes les monges o només la germana Maria? Ho devien saber també les novícies? I les nenes? Sens dubte el seu secret devia haver anat passant de les unes a les altres, i allò ja no es podia aturar. També sentia ràbia perquè creia que ja havia expiat amb escreix aquell pecat de joventut, com l’havia anomenat fra Bertran. No només s’havia fet monja i havia renunciat a la família i al món, sinó que mirava de comportar-se correctament a ulls de Déu. Havia lliurat totes les seves energies a aquella comunitat. Havia obeït sense queixar-se totes les ordres de la germana Maria i de fra Bertran; els havia servit també a ells quan ho havien necessitat i ara seria castigada per una petita imprudència i per la xerrameca d’una nena que no tenia dos dits de front.

Aliena a la trobada entre fra Bertran i la germana Juliana, l’Elisenda no trobava res d’estrany en el capteniment distant de la germana Juliana, però la Ideleta sí que va notar que les altres religioses procuraven no acostar-s’hi, no parlaven amb ella a la cuina ni la saludaven quan es creuaven al pati. De retruc, la germana Juliana passava molt més temps que abans amb les gallines i els conills, i mercadejant amb els camperols dels rodals. Quan li ho va comentar a la seva amiga, l’Elisenda es va fixar que, a diferència d’abans, la monja ja no s’acostava a les nenes a l’hora de l’esbarjo i que si alguna l’anava a buscar la germana Juliana en fugia a cuita-corrents. El cor de la minyona se li va encongir en veure el buit que tothom feia a aquella monja que s’havia convertit en una ombra silent. I patia encara més perquè sabia que ella era la culpable d’aquella dissort.

Van passar les setmanes i, malgrat la seva amargura, la germana Juliana es va anar calmant. Continuava sentint vergonya davant les seves companyes, que la miraven amb menyspreu i amb prou feines li dirigien la paraula. Seguia pensant que la germana Maria i fra Bertran s’havien comportat injustament amb ella i temia que el càstig que encara li havien de comunicar fos excessiu. S’esperava el pitjor i no sabia d’on trauria les forces per complir-lo. Però la ràbia contra l’Elisenda havia anat minvant per deixar pas a la compassió. Quan veia la nena de lluny, parlant amb les companyes o jugant al pati, se la mirava i pensava que era tota una injustícia que, com totes les altres, l’Elisenda hagués de viure allà dintre, sense mare i sense família. No podia retreure-li que hagués xerrat més del compte. Al cap i a la fi, ella també ho havia fet. I ella era una persona adulta que s’hauria hagut de controlar més.

Un bon dia d’aquell hivern tan fred, la germana Juliana va desaparèixer. Les nenes no van tornar-la a veure ni al pati, ni a la cuina, ni a les gàbies dels conills. Però l’Elisenda sabia que tornaria. En obrir el seu llibre de missa, el diumenge següent a la desaparició de la monja, hi va trobar una nota manuscrita. Deia simplement: «Elisenda, no pateixis. Estaré bé. Ens tornarem a veure. Juliana».