3

Un cel gris com el plom cobria la plana del Rosselló i la caiguda d’un xàfec era només qüestió de temps. Sobre les muntanyes del Canigó els núvols ja s’estaven buidant i l’Artal podia veure, en la llunyania, com els llampecs es precipitaven amb fúria sobre aquelles muntanyes imponents. Amb una mica de sort arribaria a Perpinyà abans no comencés l’aiguat. Va accelerar el pas. Els pocs viatgers que circulaven pel camí també havien percebut l’amenaça imminent de la pluja i tots semblaven tenir pressa. Al seu voltant, el vent que precedia la tempesta feia voleiar centenars de fulles grogues. La tardor havia arribat puntual a la seva cita anual i res no feia pensar que seria suau. Just on el camí coronava un petit turó, l’Artal va albirar la ciutat de Perpinyà, arrecerada rere les seves muralles. Al seu davant, les hortes, les vinyes i els petits llogarrets esquitxaven una terra absolutament plana. Al darrere d’aquesta estampa, un mar fosquíssim es confonia amb el cel en l’horitzó. Una garsa que l’observava dalt d’una pedra al llindar del camí va grallar dos cops i va alçar un vol ras. Ella també devia cuitar a trobar un forat abans no esclatés la tempesta.

Mentre apressava el pas va pensar en els darrers dies viscuts a la casa que havia estat la llar del seu germà i la seva muller. La família de l’Arsenda, malgrat la tragèdia, l’havia acollit com un fill. Després d’explicar-li les circumstàncies de la mort d’en Berenguer i el segrest de l’Arsenda, li havien pregat que es quedés uns dies amb ells per fer plegats el dol. Durant aquell sojorn havia resat al costat de la tomba del germà i havia maleït la seva dissort. Primer, els croats francesos li havien arrabassat el rei. Després, una llopada salvatge havia devorat en Fauquet. El cop definitiu havia estat l’assassinat vil del seu únic germà per haver volgut defensar la seva muller, que sens dubte seria cremada viva sota l’acusació d’heretgia. El fet que estigués embarassada feia posar els pèls de punta. Què més li podia passar? Quin havia estat el seu pecat terrible que havia desfermat aquella onada de desgràcies? El mossèn de Queragut l’havia ajudat a trobar un llumet en aquella tenebra i de mica en mica havia anat fent el cor fort. Després d’ajudar la família de l’Arsenda a acabar la verema, l’Artal havia venut les pertinences del seu germà, pagat els seus escassos deutes i havia seguit el seu camí.

La roba que duia ara, així com la que portava en un sarró, havia pertangut al seu germà, i això el feia sentir a prop seu i el reconfortava una mica. Recordava com si fos ahir el dia que en Berenguer li havia dit que abandonava la Cerdanya per casar-se amb una occitana i que pensava anar-se’n a viure amb la seva nova família. Segons li va dir, tenien una mica de terra al Donasà i l’havien acollit bé. L’únic inconvenient que l’amoïnava, i així l’hi havia confessat, era que l’Arsenda havia abraçat la fe dels heretges i que potser tindrien problemes per casar-se i viure plegats. A l’Artal aquest fet li importava més aviat poc. Només havia vist l’Arsenda un cop, però la noia li havia semblat no tan sols bonica, amb aquells cabells rojos que sovint es recollia sota un mocador del qual s’escapaven alguns rínxols rebels, sinó treballadora i assenyada, i estava molt content que el seu germà hagués trobat una noia que li fes el pes i hagués triat el seu camí en aquesta vida.

Els dos germans havien quedat orfes uns anys enrere, i es guanyaven la vida llogant-se de pastors o de peons a la Cerdanya. La marxa del seu germà l’havia empès també a abandonar aquelles feines esporàdiques i sense cap futur estable. La seva opció havia estat radical i, després de consultar-ho amb en Berenguer, havia decidit fer-se peó del rei Pere. Era ben sabut que el monarca català tenia una tendència a resoldre els seus problemes polítics per les armes, de manera que sempre anava mancat d’homes joves i valents. Efectivament, no li va costar gaire aconseguir el seu objectiu. Després de travessar el Cadí, havia resseguit el riu Llobregat fins a Barcelona, on un oficial del rei de seguida l’havia acceptat a la host reial i ja no se n’havia mogut. Havia format part de la guàrdia personal del rei i l’havia acompanyat l’any abans a la batalla de Las Navas de Tolosa, on una aliança de sobirans cristians havia derrotat un colossal exèrcit musulmà. Però l’eufòria d’aquella victòria, que li havia fet guanyar al seu rei el malnom de Catòlic, havia durat ben poc. Després havia arribat el desastre de Muret.

L’Artal va fer un esforç per no pensar més en el passat, i es va concentrar en les següents passes que hauria de fer. No havia estat mai a Perpinyà, tot i ser la segona ciutat de Catalunya en població, riquesa i puixança. La vila era la capital del comtat del Rosselló i la Cerdanya, un territori amplíssim que el rei Pere havia fusionat i lliurat en feu al seu oncle Sanç, un dels nobles més lleials a la corona. L’any anterior, el 1212, el comte Sanç havia cedit aquest territori al seu únic fill i cosí del rei, Nunó Sanç. Qui sap si aquest comte acceptaria llogar-lo també per a la seva host. Al capdavall, l’Artal havia après a ser un bon soldat, disciplinat i valent, i no es veia fent cap altra feina.

Va entrar a Perpinyà just quan començaven a caure les primeres gotes de pluja. Un tro esfereïdor va fer tremolar tota la vila i la poca gent que encara hi havia pels carrers va córrer a la recerca de cobert. Ell també es va posar a córrer cap al centre de la ciutat, amb l’esperança de trobar alguna fonda on pogués menjar i dormir. Després de fer un parell de tombs, va trobar-ne una al costat d’una església en construcció, dedicada a sant Joan. Com que no sabia quants dies s’hi estaria, va arribar a un acord amb l’hostaler i es va instal·lar en una cambra petitíssima a les golfes, situada just sota la teulada. Va menjar una sopa de pa acompanyada d’un got de vi i de mica en mica es va anar refent del viatge. La humitat se li havia ficat al moll dels ossos. Al seu voltant, els altres hostes parlaven de la desfeta de Muret i es preguntaven, angoixats, pel futur del regne. Amb l’infant Jaume en mans de l’enemic, quin futur els esperava? Cauria també Catalunya en mans dels francesos a causa de l’enfrontament del rei Pere amb el papat? L’Artal va estar temptat de dir-hi la seva, però la tràgica mort del seu germà l’havia estabornit per dins i la darrera cosa que li venia de gust era parlar i discutir amb la gent. A més, l’endemà es volia presentar al palau comtal ben d’hora per posar-se a disposició de les forces de Nunó i no va trigar gaire a anar-se’n a dormir.

Aquella primera nit a Perpinyà va tenir malsons, barrejats i distorsionats amb l’espetec constant de la pluja sobre el seu cap. Enmig d’un bosc tenebrós, el seu germà el cridava des de la tomba perquè l’ajudés a sortir-ne i ell, esfereït, començava a excavar amb les mans per treure’l del sot. De sobte, la terra que li embrutava les mans i se li ficava per sota les ungles esdevenia líquida, i s’adonava terroritzat que les tenia cobertes de sang. Els crits d’auxili del seu germà eren cada cop més esgarrifosos i l’Artal foradava més i més de pressa aquella terra ensangonada, absolutament desesperat. Els seus dits, a la fi, tocaven un cos i s’aferraven al llençol mortuori. «Berenguer, resisteix, ja et trec d’aquí!», cridava l’Artal. Just quan li notava el cap i treia la darrera capa de terra descobria que el rostre era de l’Arsenda, amb els ulls ben oberts i encesos d’un foc ardent.

Es va despertar de cop. No sabia quantes hores havia dormit. Després de la tempesta nocturna, el cel era ben blau i el sol brillava amb força, però ja havia perdut la capacitat calorífica de l’estiu. Va beure un bol de llet d’ametlla i va devorar un tros de formatge. Després va sortir ben resolt cap al palau comtal. Calia no perdre temps. Va caminar pels carrers estrets de la ciutat i va dirigir-se a la residència del comte Nunó, situada dalt d’un turonet a migdia de la vila. L’edifici, protegit amb fortes muralles i torres de guaita, era una talaia perfecta des d’on s’albirava tota la plana del Rosselló. L’Artal es va presentar a la guàrdia com a soldat del rei Pere i supervivent de la batalla de Muret. Ràpidament el van fer entrar i va ser rebut per un sergent. L’oficial ja estava assabentat dels detalls de la derrota, però va demanar a l’Artal que li relatés la batalla i el seu periple posterior. El jove li ho va explicar tot fil per randa sense ometre cap detall. Quan va acabar el seu relat, va demanar al sergent si podia allistar-se a les forces del comte o si, per contra, creia convenient que es dirigís a Barcelona per posar-se a disposició del regent, si és que ja se n’havia designat algun.

—El teu oferiment t’honora i la teva lleialtat a la corona és admirable, però per desgràcia no et podem ajudar —va respondre el sergent—. El comte Nunó va sortir fa dos dies cap a la ciutat de Barcelona per debatre amb els altres nobles quines són les següents passes a fer. Com saps, l’infant Jaume és ostatge en mans de l’assassí del seu pare. La incertesa és absoluta, però una cosa sí que és clara: el camí de la guerra s’ha acabat amb la mort del rei i ara no és moment de bastir més exèrcits. No tenim rei ni tenim diners. Em sap greu.

Aquella resposta li va caure com un gerro d’aigua freda. De fet, tenia tota la lògica del món, però ell no ho havia volgut veure i havia confós la realitat amb els seus desitjos. Davant del seu silenci, l’oficial va tornar a parlar.

—El millor que pots fer és tornar a casa dels teus pares. Estaran contents de retrobar-te perquè la notícia de la mort del rei ja corre arreu del país. Et deuen haver donat per mort.

Només li faltava aquell afegitó per acabar-lo d’ensorrar. Després d’uns segons en silenci, va fer el cor fort i va agrair a l’oficial el seu temps i el consell que li havia donat. Va girar cua i va sortir del recinte emmurallat. Va caminar unes passes sense rumb entre una munió de gent atrafegada que anava amunt i avall enmig d’un xivarri considerable. Malgrat la vida intensa que l’envoltava, l’Artal estava absort en si mateix. El cap li bullia de pensaments. No s’havia trobat mai tan perdut a la vida. No tenia nord i no sabia què fer. Va vagarejar com un rodamón pels carrers de Perpinyà durant gran part del matí, considerant una pila de possibilitats. Tot i així, no en veia cap de factible. La cadena de desgràcies que acumulava el feien ser pessimista i trobava pegues i impediments a qualsevol opció que li sorgís al cervell.

Unes hores més tard, l’Artal s’havia rendit a la realitat. Assegut en una taula dins d’una taverna i mentre bevia una aigua de vida, comptava les monedes que li restaven una vegada i una altra. Només veia una sortida realista a la seva situació. Si caminava a bon ritme i no era assaltat per bandolers, en tindria prou per arribar a la Cerdanya i segurament no tindria problemes per recuperar les feines que havia abandonat uns anys enrere. Potser alguna nit l’hauria de passar al ras per estalviar, però de gana no en passaria. Tornar com un fracassat no li feia cap gràcia, però, si havia de ser sincer amb si mateix, fins llavors la seva vida havia estat només això: un fracàs.

De sobte, un vailet que no devia tenir més de vuit anys va entrar a l’hostal com un esperitat i li va esventar aquests pensaments. El marrec es va enfilar damunt d’un tamboret i va picar les mans diverses vegades per cridar l’atenció de tothom abans de proclamar:

—Escolteu-me, bona gent! Hi ha un cavaller que busca escuder, a qui donarà hostal i aliment i pagarà, si la fortuna els acompanya, tres sous cada setmana. Si hi esteu interessats, el cavaller farà la seva tria aquesta tarda a l’hora de vespres davant del portal de Vernet.

Dit això, va saludar amb el cap, va baixar del tamboret i va sortir disparat per la porta a la recerca d’un altre alberg on fer l’anunci per al qual, sens dubte, havia estat contractat pel cavaller. L’Artal va somriure per la gràcia amb la qual aquell noiet havia complert la seva missió. A casa seva estarien ben feliços amb aquest ingrés inesperat. Era evident, per si mai ho havia dubtat, que la fortuna no es repartia de manera justa per a tothom. En tot cas, va decidir anar a la trobada amb el cavaller a l’hora indicada. No tenia cap intenció d’optar a ser el seu escuder. La decisió de tornar a la seva vida anterior ja estava presa, malgrat que el regust del fracàs que arrossegaria amb ell durant tot el camí de tornada, i vés a saber quant de temps més, li pesava al pit com un fardell feixuc de carregar. Distreure’s una mica li aniria bé i una tria d’escuders sempre era un espectacle entretingut que potser l’ajudaria a allunyar les cabòries i emprendre el camí cap a casa amb un altre ànim.

El portal de Vernet estava orientat a ponent. A la part interior, dins la ciutat, hi havia una petita esplanada on els pagesos dels rodals hi venien a vendre els seus productes. Aquella tarda, però, la gent que s’hi estava congregant no venia atreta per les cols, les bledes o els ous frescos, sinó per veure la tria d’un escuder. Quan l’Artal hi va arribar ja hi havia prop d’un centenar de curiosos, entre els quals dos o tres nois que feien tota la cara de voler aspirar a la feina anunciada. Assegut en un pedrís, el cavaller sense escuder esperava amb paciència que les campanes toquessin les vespres per començar la selecció. Era un home jove, que no devia arribar als trenta anys, malgrat que semblava vell i castigat pel pas del temps. Era alt, fort i corpulent, amb els cabells llargs i una barba negra i espessa. Tot i la gernació que l’observava, l’home semblava abstret en els seus pensaments i tenia els ulls clavats en l’infinit.

L’Artal es va fixar en la cota d’armes que li cobria el pit. Franges roges i blanques horitzontals s’alternaven en la tela. Una filera de petits símbols heràldics esquitxava el color blanc. L’escut del cavaller també tenia els mateixos colors. Si calia fer cas de les marques i bonys que eren ben visibles a l’escut, era ben clar que el cavaller havia dut una vida poc pacífica. «Mal presagi per als aspirants a escuder», va pensar. L’home no duia cap elm ni cap estendard, però portava una espasa lligada al cinturó, fent ús del dret a anar armat dins de la ciutat per la seva condició nobiliària. De sobte les campanes de les esglésies de la vila van tocar vespres. Immediatament després, el cavaller es va alçar i es va adreçar a la massa que l’observava.

—Sóc Jaspert de Barberà, fill de Guillem de Barberà, senyor del castell d’Alaric i del feu de Barberà, vassall de Ramon Trencavell i fidel servidor del rei d’Aragó.

Una remor es va alçar entre la gernació que l’escoltava. El cavaller va comprendre les raons del murmuri però no va dir res i va esperar pacientment que s’apagués. També l’Artal va comprendre la situació. Aquell home era un fugitiu dels croats francesos. El castell d’Alaric era una fortificació propera a Carcassona i havia caigut en mans de Simó de Montfort feia uns tres anys. Tothom ho recordava perquè es deia que el senyor del lloc li havia plantat cara com un lleó i, segons cantaven els joglars, abans d’abandonar la fortalesa havia aconseguit matar els germans Guillaume i Amaury de Poissy, dos cavallers francesos molt propers al mateix Montfort.

—Com sabeu, busco un escuder perquè entri avui mateix al meu servei —va prosseguir el cavaller—. Garanteixo sostre i aliment, així com una muntura i armes de guerra. Mentre pugui, a més, pagaré una setmanada de tres sous.

Tothom el mirava sense moure un dit. Els dos o tres nois que l’Artal havia detectat es feien enrere lentament intentant confondre’s amb la gernació. Ser escuder d’un cavaller faidit, el terme amb el qual eren coneguts els nobles càtars desposseïts dels seus béns, era la drecera més ràpida i segura per acabar devorat viu per les flames dels croats. I més encara en aquell cas, perquè Montfort no li donaria treva per haver matat els seus companys i tard o d’hora arribaria el moment de la revenja.

Jaspert de Barberà va repetir per segon cop la seva oferta, però al seu rostre ja es començava a dibuixar el regust amarg de la decepció. De fet, era una possibilitat que havia previst. No era pas cap secret que els faidits no tenien, precisament, la bossa plena. Amb els béns terrenals confiscats, depenien absolutament de la generositat dels comtes i dels reis catalans per sobreviure. I el seu cas no era diferent dels altres. Del seu lloc estant, una onada de compassió va ennuvolar els ulls de l’Artal. La visió d’aquell home, tan digne però tan sol i amb un rostre on s’hi endevinaven les marques de la guerra i l’exili, va despertar en ell, per un moment, el desig d’acompanyar-lo i fer-li costat. El faidit, com si hagués captat el sentiment fugaç de l’Artal i necessités acabar-lo d’aferrar, es va armar de valor i va repetir la seva proposta per tercera vegada davant la multitud impassible i encuriosida. Va deixar passar una estona, dret esperant el miracle. Imperceptiblement, mentre el cavaller parlava, l’Artal va avançar una cama, però de seguida va tornar a la posició inicial, obligant-se a no fer cas a un primer impuls juvenil que l’arrossegava cap a allò desconegut. Ja havia patit prou seguint el seu rei Pere i veient-lo morir al camp de batalla. Potser havia arribat l’hora de mirar pel seu futur i procurar-se una vida tranquil·la al seu país, entre la seva gent. Però, immòbil entre la multitud, també pensava que a casa sempre seria a temps de tornar-hi, ningú no els esperava, ni a ell ni al seu fracàs. Allà ja sabia què hi trobaria: les mateixes feines itinerants, la mateixa gent, els mateixos rumors i xafarderies i el dolor per la mort dels pares i del germà, el record dels quals, a casa, seria molt més present.

—Senyor, jo estic disposat a ser el vostre escuder, si ho considereu oportú —va dir l’Artal mentre feia una passa endavant, ara ben decidida, per desmarcar-se de la gent.

El cavaller va mudar el rostre immediatament i els ulls li van espurnejar amb orgull. La concurrència va començar a murmurar altra vegada. Alguns aprovaven la decisió de l’Artal, però algunes dones es van senyar. El noi, més sorprès que ningú per la seva pròpia gosadia, hauria estat incapaç d’explicar les seves raons. Una barreja de compassió, necessitat, instint aventurer i atreviment juvenil l’havia empès a oferir-se al cavaller. El faidit s’hi va acostar pausadament mentre l’esguardava de dalt a baix.

—Com et dius, vailet?

—Artal, senyor.

—Tens alguna experiència amb les armes?

—Ja ho crec, senyor. He estat soldat de la guàrdia del rei Pere, al Cel sigui, i l’he acompanyat a les batalles de Las Navas de Tolosa i Muret, on, com bé sabeu, el rei ha mort.

Els ulls de tothom estaven clavats en l’Artal. Jaspert de Barberà va restar mut uns instants abans de prendre la paraula.

—Bé, si és així no caldrà que et sotmeti a les proves que tenia pensades i que són habituals en aquests casos. Ja saps quines són les condicions que puc oferir-te; l’allotjament i el menjar els tindràs garantits, i cobraràs tres sous cada setmana, sempre que te’ls pugui pagar. Ho acceptes?

L’Artal va respondre afirmativament sense vacil·lar. El cavaller va recollir el seu escut i va fer un gest al seu nou escuder perquè el seguís. Jaspert de Barberà va avançar entre la munió de gent, que li va obrir un passadís per tal que passés, i es va endinsar a la vila. Tots dos van creuar la ciutat per sortir-ne pel portal de llevant. L’Artal va aprofitar el pas pel centre per recollir els seus patracols a l’alberg, pagar l’estatge i acomiadar-se de l’hostaler. Jaspert de Barberà caminava al seu davant a pas lleuger. No va dir res en tot el trajecte fins arribar al seu destí. Durant la caminada, l’Artal va tenir temps de pensar sobre la decisió que havia pres, que ara li semblava una mica precipitada. Altre cop s’havia deixat endur per l’impuls dels seus sentiments i ara se’n penedia una mica. No sabia gaire res del cert sobre els càtars i la distància que hi mantenia el seu nou amo, de la mateixa manera que el respecte que li infonia aquell home adust que semblava cavil·lar tota l’estona no li permetia apropar-s’hi i preguntar-li tot allò que ara l’amoïnava sobre la vida que l’esperava. La inquietud li feia perdre el pas i l’Artal va decidir, passant-se la mà pel front en un gest ràpid per espantar els dubtes, que pitjor hauria estat tornar a casa amb les mans i el sarró buits. Si la nova situació no li convenia, sempre podria marxar. Decidit a donar-se un temps de prova, va accelerar el pas per posar-se de nou darrere d’en Jaspert, i així van arribar a Castellrosselló, un poblet encimbellat damunt d’un turó i situat a mig camí entre Perpinyà i el mar, on van arribar quan el sol es començava a pondre. El lloc disposava d’una torre de guaita magnífica, als peus de la qual s’estrenyien les cases i els corrals, que configuraven una estructura de vila closa.

L’Artal no va trigar a saber la raó per la qual el seu nou amo havia triat Castellrosselló per establir-s’hi. La senyora del lloc, de nom Saurimonda, havia acollit Jaspert de Barberà i li donava allotjament i protecció. Li havia cedit una casa forta als afores de la vila, que disposava de pou, estable i corrals. Tot i així, el faidit no tenia bestiar de cap mena i la casa estava moblada de manera molt austera i senzilla. La cuinera de la senyora duia viandes a la casa cada dia, de manera que les necessitats bàsiques del cavaller estaven cobertes. L’escuder aviat va descobrir que Jaspert de Barberà no era l’únic càtar que vivia a Castellrosselló. El comte Nunó els acollia de bon grat als seus dominis, però procurava que no es quedessin a Perpinyà per evitar possibles problemes amb l’Església o amb els croats que terroritzaven les terres d’Occitània. Aquest zel per evitar que es fessin notar no li servia de gaire, i no eren poques les veus que acusaven el mateix comte d’haver abraçat l’heretgia. Tot i així, com a la resta de territoris catalans, l’Església no anava gaire més enllà de la queixa formal i totes les amenaces quedaven en un curiós estat de suspensió.

La convivència de l’Artal amb el seu senyor a Castellrosselló el va fer entrar en contacte amb la vida dels càtars. No era la primera vegada que en veia; tots els comtats catalans eren un lloc de refugi habitual per als herètics i no era infreqüent trobar-ne. Sense anar més lluny, alguns pobles del Cadí, a prop d’on havia feinejat en moltes ocasions, n’havien acollit durant els darrers anys i s’hi havien establert petites comunitats de manera permanent. Però ara tenia l’oportunitat de veure’ls de prop, començant pel seu propi senyor i els amics i veïns que el visitaven sovint.

El primer matí, en llevar-se després d’una nit agitada durant la qual l’Artal va tornar a tenir malsons, en Jaspert va reclamar-lo a la gran sala del pis de dalt on el senyor passava llargues hores, com aviat comprovaria l’escuder, llegint uns llibres gruixudíssims o conversant tranquil·lament amb els amics.

L’Artal, que ja havia fet un bon esmorzar, es va presentar a la sala amb un vas de llet i uns ous remenats, l’esmorzar d’en Jaspert, tal com li havia indicat l’amo la nit abans, tot just en arribar a Castellrosselló.

—Ous remenats i llet és el que menjo per esmorzar —li havia comunicat en Jaspert en obrir la porta del casalot—. I durant el dia, una mica de verdures, pa i peix. Menjar animals de sang calenta és un acte impur que embruteix el cos i l’ànima —havia afegit el cavaller, mentre li mostrava la cuina.

Aquell havia estat el primer aprenentatge de l’Artal sobre els càtars i la seva forma de vida. Immediatament, li va venir al cap el dubte sobre el que ell mateix podria menjar si aquells eren els costums de la casa, però, com si li endevinés el pensament, en Jaspert havia afegit:

—Tu pots menjar el que vulguis. Allà tu amb la teva consciència i amb la salut del teu cos i de la teva ànima.

—Sí, missenyor —havia contestat lacònicament l’Artal.

—Bona nit, Artal. Demà, quan et cridi, puja’m el que t’he demanat i parlarem una estona —havia conclòs el faidit en un to sec que posava fi a aquella primera conversa.

—Bona nit, missenyor…, sí…, demà, ous…, llet. Bona nit —havia balbucejat l’escuder i pensava, gratant-se el cap, que seria una cosa molt estranya cuinar bledes per al seu amo i rostir-se una cuixa de pollastre per a ell. No li acabava de semblar del tot bé i potser hauria preferit rebre una ordre més clara sobre el que s’esperava que mengés a partir d’ara. Ell era un home d’impulsos i li costava prendre decisions si havia de valorar els pros i els contres.

Precisament per això, mentre pujava les escales de dues en dues per servir el frugal esmorzar, el primer que preparava per al seu senyor, i encara una mica emboirat pel malson de la nit, confiava rebre ordres i indicacions concretes relacionades amb els seus deures. Però en Jaspert, després d’haver pres un glop de llet i amb prou feines una cullerada d’ous del plat que l’Artal havia deixat amb cura sobre la vella taula de fusta, va agafar l’escuder per l’espatlla i el va fer girar sobre els seus peus tot mostrant, amb un cert orgull als ulls, una prestatgeria de fusta senzilla, al costat de la llar de foc, on s’apinyaven una sèrie de llibres, gruixuts i ben enquadernats.

—Saps llegir, Artal? —li va etzibar en Jaspert.

—Només una mica, missenyor. Vaig anar a escola quan era petit, però de seguida vaig haver de posar-me a feinejar per guanyar-me les garrofes. No seria capaç de llegir aquests llibres tan grossos —va contestar l’escuder, una mica avergonyit.

—Amb paciència, Artal, amb temps, constància i paciència tot és possible. Són clàssics grecs i llatins, d’uns escriptors molt savis que van viure i escriure fa centenars d’anys, tants anys que no t’ho pots ni imaginar —va dir en Jaspert amb una veu reposada que palesava l’admiració que sentia cap a aquells volums i els autors que els havien escrit.

—I tots són vostres? —va preguntar l’Artal tímidament, perquè era la primera vegada que gosava adreçar-se de forma tan directa al seu amo.

—I ara! No, no… —va respondre el seu senyor amb un somriure als llavis—. El que contenen aquests llibres és de tots. És la saviesa que els seus autors van deixar a tots els homes perquè en gaudim i aprenguem a viure de forma noble i recta.

L’escuder no s’esperava pas una resposta així. Ell només havia preguntat de qui eren els llibres perquè li havia estranyat que en una casa tan austera on no hi havia cap luxe ni cap objecte que no fos estrictament necessari hi hagués, en canvi, uns llibres tan ben cuidats i enquadernats en pell, amb lletres daurades a les cobertes. Es veia d’una hora lluny que havien de valdre molts diners, i el seu amo, al cap i a la fi, era un proscrit refugiat en unes terres que no eren les seves i que vivia de la bondat dels nobles del Rosselló que l’havien acollit. Però l’Artal estava confós i se sentia malament. Potser l’amo s’havia ofès amb la pregunta i per això havia contestat d’aquella manera tan estranya i en aquell to una mica sorneguer. Altre cop, com si pogués llegir els pensaments del seu nou servidor, en Jaspert va afegir en un to suau i tranquil·litzador:

—No em cal comprar llibres. La senyora Saurimonda, que té una bona biblioteca, me’ls deixa tot el temps que vulgui. Ella també llegeix molt i li agrada compartir les seves lectures i impressions. És una persona molt agradable amb qui m’agrada molt parlar. Algun dia d’aquests la coneixeràs. D’altra banda, hi ha molts monestirs als voltants que també els presten de bon grat a canvi tan sols d’una petita penyora.

Com ho feia, en Jaspert, per saber sempre el que l’Artal pensava? L’escuder encara trigaria un temps a decidir que en Jaspert no tenia poders ocults ni practicava cap mena de màgia secreta. La seva capacitat per posar-se al lloc de l’altre era el seu únic secret, i això ho feia amb tothom i en tot tipus de situacions. Ara per ara, però, l’Artal estava sorprès i tot allò li feia una mica de por. Ell, que rarament havia sentit por davant homes armats fins a les dents i en formació de batalla, ara sentia que no trepitjava terreny segur davant d’aquell home d’ulls penetrants, que vivia tot sol envoltat de llibres, que no menjava carn i no tenia possessions terrenals, però que, malgrat tot, semblava serè i satisfet amb la seva vida. En Jaspert no li va donar més temps per continuar pensant. El va prendre amablement pel braç i li va dir:

—Au! Vine, anirem a fer un tomb per la casa i els estables. T’he de donar una cosa.

Encuriosit, l’Artal es va deixar portar mentre en Jaspert li explicava quines serien les seves tasques com a escuder. L’Artal s’hauria d’ocupar de la intendència general del seu senyor, i això incloïa des de la previsió de tots els àpats fins al manteniment de les armes i l’arnès, passant per la cura dels cavalls, la provisió de llenya, el manteniment de la casa i qualsevol altra feina per a la qual fos requerit. L’Artal també havia d’estar preparat per entrar en combat o per defensar l’amo o la casa si fos necessari, i convenia que no oblidés la seva formació militar i l’ús de les armes.

—Jo ja voldria, senyor —va dir l’Artal—, però vaig perdre totes les meves armes en el camp de batalla de Muret. Només em queda una daga curta, que ni tan sols és meva, sinó que la vaig agafar d’un cavaller mort.

—No pateixis —va tranquil·litzar-lo en Jaspert, tot atansant-se a un armari practicat en una paret de roca que hi havia al passadís que conduïa als estables. D’allà en va treure una espasa, no gaire llarga però força ampla, un escut de fusta recobert de pell i pintat amb les franges blanques i vermelles del blasó senyorial, i una llança curta.

—Si m’has de defensar val més que sigui amb armes, no creus? —va dir en Jaspert altre cop amb aquell somriure que se li posava als ulls i els feia encongir fins que quasi no se li veien sota els plecs de les parpelles.

L’Artal aprendria amb el temps a conèixer aquell gest i a saber així quan l’amo no parlava del tot seriosament.

—Però espera’t un moment —va afegir en Jaspert ajupint-se per agafar un altre estri de la part baixa de l’armari.

Era un coltell llarg i fi, amb un mànec d’ivori, que també li va lliurar. Aquesta seria l’arma més preuada de l’Artal.

—Porta aquesta daga sempre al damunt, també quan dormis —li va dir el faidit mentre l’hi donava—. Aquest ganivet serà sovint la teva última defensa i la teva única possibilitat de sortir amb vida d’un mal encontre. És per això que, a les meves contrades, tots aquests coltells duen un mateix nom: misericòrdia.

L’Artal, emocionat, es va estrènyer les armes amb força contra el pit i, ensopegant una mica a causa del pes d’aquells estris que no volia deixar, però fent un esforç per mantenir l’equilibri, va seguir el cavaller passadís enllà, cap a les quadres. Se sentia agraït amb aquell home, el més estrany que mai havia conegut, però també el més generós. Li costava entendre’l, sí, però començava a pensar que amb temps, constància i paciència arribaria a ser un bon escuder per al solitari Jaspert. La decisió d’entrar al seu servei havia estat encertada, pensava ara, content de l’impuls que l’havia empès a fer aquella passa endavant.

Jaspert de Barberà tenia als estables la seva possessió més preuada, si bé tampoc no hauria costat gaire d’endevinar, atès que en tenia ben poques a causa de la seva situació forçosa de fugitiu proscrit. Era un corser de color negre, de set anys, fort, esvelt i musculat. No era un cavall de tracte fàcil, però el seu caràcter altiu desapareixia tant bon punt el faidit el muntava. Llavors li aflorava una fidelitat oculta i tots dos, home i bèstia, esdevenien una única unitat perfectament cohesionada. Al camp de batalla, pensava l’escuder, aquella conjunció de temperaments devia ser una màquina militar letal.

A la petita quadra de la casa s’hi encabia un altre inquilí, un rossí de color terra mullada, més atrotinat i envellit, però el caràcter del qual demostrava que encara havia de donar molta guerra. D’ara endavant seria per al seu ús, segons li va dir el faidit. «Però això no vol dir que sigui teu», li va deixar clar.

Els dies anaven passant i l’Artal els dedicava a servir les necessitats del seu senyor, a mantenir el seu equipament i a entrenar-se per al combat. Els diumenges anava a missa en algun dels monestirs escampats per la rodalia o a la petita església de Castellrosselló. L’Artal s’havia anat acostumant també a la nova dieta alimentària que compartia amb el seu senyor i la veritat és que es trobava bé, potser millor que abans i tot, però de tant en tant no se’n podia estar i negociava algun tracte amb les pageses dels voltants i, a canvi d’alguna moneda o d’algun servei, es menjava un bon tros de cansalada o algun plat d’estofat de conill. Mentre s’esforçava a complir bé totes les tasques que tenia encomanades, el seu senyor feia una vida quasi monàstica. Passava moltes hores davant la llar de foc, al costat d’un finestral, llegint llibres amples i gruixuts. Jaspert de Barberà no sortia gaire del seu casal però sí que rebia visites, sobretot d’altres occitans refugiats al comtat de Rosselló, amb els quals parlaven, segons podia sentir l’Artal quan entrava i sortia per servir-los un refrigeri, de la seva pàtria conquerida i de mil projectes encaminats a foragitar-ne, algun dia, els francesos ocupants. L’Artal no entenia gaire els assumptes d’alta política que el seu amo i els seus amics tractaven les tardes que es reunien a la gran sala d’en Jaspert, i molt menys els entenia quan parlaven de temes religiosos, mentre ell desparava la taula o servia un got de vi. Paraules com reencarnació, transmutació o consolació, que l’Artal sentia mentre anava i venia per la sala, no li deien res, i moltes vegades estava temptat d’intervenir i preguntar-ne el significat. No es va atrevir mai a fer-ho en públic, però un dia que el seu senyor era sol a la sala, llegint vora el foc com era habitual, i que havia cridat l’Artal per demanar-li un got de llet d’ametlla calenta, l’escuder es va armar de valor i li va preguntar:

—D’això, senyor…, em permeteu fer-vos una pregunta?

—Sí, és clar, Artal. Què vols saber? —va dir en Jaspert, recolzant l’esquena en el respatller de la seva butaca i tancant el llibre, guardant amb el dit índex el punt de la pàgina que estava llegint.

—Si no és massa molèstia per a vós explicar-m’ho —va seguir l’Artal encoratjat pel gest d’en Jaspert—, m’agradaria saber per què els cristians fan la guerra als càtars, els expulsen de les seves terres i els persegueixen. Jo no hi entenc gaire, però ara que us conec no veig que els càtars facin cap mal. No mateu animals, us preocupeu pels vostres amics i companys, sou amables i pacients amb tothom, mai teniu un mal pensament sobre ningú…

—Atura’t, Artal, no t’embalis —va interrompre’l en Jaspert rient a cor què vols—. Em faràs enrogir.

L’Artal sí que va enrogir creient que potser havia anat massa enllà amb les seves paraules d’elogi. Però en Jaspert va sospirar i va prosseguir sense semblar gens molest:

—Mira, Artal, no és un tema fàcil d’explicar, però jo diria que alguns cristians estimen molt els béns terrenals perquè pensen que també són obra de Déu. Nosaltres, en canvi, creiem que aquest món és el lloc de les tenebres i que aquí no hi ha res que valgui la pena tresorejar. La nostra ànima, lluminosa, ha de passar per aquest món practicant el bé i la virtut per guanyar-se la vida en la llum després que el nostre cos mori.

A aquelles altures, l’Artal ja sabia que els càtars no criticaven mai ningú i sempre miraven de buscar el costat bo de les persones i les situacions. Aquesta característica dels càtars l’havia sorprès molt al començament de la seva estada a Castellrosselló, i tot i que havia anat coneixent millor els costums i compartint converses amb els heretges dels voltants, no deixava de sorprendre’l que no fossin gens xerraires ni tafaners. Els catalans, pel que sempre havia percebut, eren els xafarders més grans que Déu havia posat sobre la terra. La vida dels altres era el tema de conversa preferit i la festa era ben grossa si s’havia sabut que determinada dama s’havia embolicat amb el seu proveïdor de vins o si aquell ferrer tenia relacions amb la dona del fuster. Els escàndols, sempre que fossin dels altres, eren el tema predilecte de qualsevol dinar o sopar. És clar que tota aquesta xerrameca a vegades acabava amb assassinats passionals, massa sovint basats únicament en rumors infundats o esperonats per les enraonies populars. Els càtars, per contra, intentaven tirar endavant la pròpia existència amb pau i procuraven pel bé de la seva comunitat, completament aliens a les xafarderies sobre les coses íntimes de cadascú. Tenir un comportament recte i honorable formava part del codi vital de qualsevol d’ells.

Amb aquell comentari sobre els cristians, l’Artal comprenia que el seu senyor no volia carregar les tintes dient maldats i que mirava de contestar la seva pregunta amb moderació i equanimitat, però a vegades aquest capteniment el posava nerviós. Ell era més impulsiu i directe, encara que sovint s’hagués de penedir d’haver parlat massa.

—Ho entenc —va replicar l’Artal, sobtadament agosarat—, però em sembla que els vostres enemics s’aprofiten de la religió per anar acumulant les vostres terres i el vostre poder.

—No vas gens desencaminat. Per això ens volem organitzar per recuperar les terres que ens han pres i tornar a casa nostra. D’això parlem sovint els meus amics i jo —va replicar en Jaspert amb els ulls brillants per l’emoció que li provocava recordar el seu país i l’esperança de tornar aviat a casa.

L’escuder es va retirar discretament en veure que el seu senyor es perdia en aquells pensaments i el va deixar sol amb els seus records. L’Artal començava a trobar la serenor i la calma que necessitava després de la mort del seu rei i del seu germà. Des que els seus pares els havien deixat orfes, tant en Berenguer com ell mateix havien començat una cursa per trobar el seu lloc. El germà gran creia que l’havia trobat, però el camí triat l’havia menat a la desgràcia. Potser ell, al costat d’aquell cavaller herètic i sense pàtria, havia topat amb el seu lloc en aquesta vida. I aquella nova existència sense ensurts ni preocupacions cada dia li agradava més.

Dues de les seves moltes i variades tasques li agradaven especialment. Gaudia tenint cura dels dos únics animals que vivien a l’estable del casal i servint els refrigeris a la sala de la planta noble, quan algú visitava el seu senyor, sobretot quan era la senyora Saurimonda qui s’acostava a saludar el faidit.

Era una dama molt elegant, ja no tan jove però ben alegre, que omplia aquella casa austera, habitualment tan silenciosa, amb les seves rialles o amb la seva veu cristal·lina quan, tot d’una, recitava un poema o es posava a cantar una cançó. A diferència del seu senyor, la senyora Saurimonda menava una vida social intensa i organitzava molt sovint recepcions força concorregudes al seu castell, que, abans d’enviduar, havia compartit amb un marit una mica gelós, segons contaven les dones al mercat i a la sortida de missa. Des que el seu home havia mort, Saurimonda s’havia envoltat d’un grup d’amics fidels, d’una gernació d’admiradors i d’un petit nombre d’artistes protegits a qui ella, amant de les lletres i de les arts, ajudava a tirar endavant. Les festes al castell servien, en part, per donar a conèixer l’obra d’aquells protegits, i no faltava mai algun trobador que recitava la seva última composició. En Jaspert sempre hi era convidat i hauria estat molt benvingut per l’amfitriona, però rara vegada assistia a aquelles vetllades. Ell preferia visitar-la quan estava sola o només acompanyada pels amics més íntims. Això els permetia parlar sense presses ni interrupcions sobre lectures compartides o els últims esdeveniments polítics. Saurimonda gaudia també amb aquelles trobades i, quan feia uns dies que en Jaspert no la visitava, era ella qui baixava fins al vell casalot.

Normalment, entrava a la cuina, on gairebé sempre hi trobava l’Artal feinejant, i demanava a l’escuder que l’anunciés al seu amo.

—Bona tarda, Artal. Com va tot? Estàs bé? —va preguntar un dia, sempre interessada en tot i tots els que l’envoltaven.

—Sí, senyora. Gràcies. Us anuncio al senyor?

—Sí, sí, però no tinguis pressa. Abans et vull contar el que em van explicar ahir i que em va deixar ben parada.

—Vós direu —es va apressar a contestar l’Artal, a qui sempre li anava bé una mica de conversa i d’esbarjo, sobretot si es tractava d’escoltar les anècdotes sempre interessants i divertides que explicava la senyora Saurimonda. De fet, ella era un dels pocs lligams que l’Artal tenia amb la societat, i el relat del que passava al seu castell, de les festes que s’hi feien, de les persones que hi assistien o d’allò que s’hi comentava li agradava molt perquè ella ho feia tan bé que era ben bé com si ell mateix hi hagués assistit.

—Doncs, mira. Un dels joglars que va tocar ahir al vespre a casa, mentre jo sopava amb uns amics, ens va explicar, quan ja érem a punt de retirar-nos, que ha conegut un home que moltes vegades somnia coses que tard o d’hora acaben passant. Ens en va donar molts exemples. Ens va dir que un dia aquell home havia somniat que el seu gos havia canviat de color i que el seu pèl marró fosc s’havia tornat, de cop i volta, completament blanc. Al cap de pocs dies d’aquest somni, un vespre, el gos va tornar a casa després de voltar pel poble com feia moltes tardes, i era completament blanc!

—No pot ser! Esteu segura que això és cert?

—Sí, Artal. Així va ser. Però és que al gos li havia caigut a sobre un pot de calç blanca que un xicot que arreglava unes finestres havia penjat de l’escala que feia servir per enfilar-se. Què et sembla?

L’Artal va riure de bon grat acompanyant la rialla amb què Saurimonda havia posat fi a l’anècdota, però no podia dissimular la seva inquietud. Encara que el canvi de color del gos tingués una explicació del tot lògica, el que li havia cridat l’atenció, i molt, era que l’amo del gos hagués somniat amb antelació que el seu gos es tornaria blanc.

—Vós creieu que pot ser, això? —va preguntar espantat a Saurimonda—. Vull dir això de somniar coses que han passat lluny o que tard o d’hora passaran…

—Home, Artal. No sé si és possible. Però si aquell home ho va dir, deu ser veritat, no creus? No veig cap raó perquè menteixi. Ja veig que t’interessa molt tot això —va riure Saurimonda.

—No, és que…

—Què, Artal? Digues, no tinguis por…

—És que jo…, és que a vegades…

—A vegades què, Artal? —La veu suau i el to afectuós i pacient de Saurimonda van ajudar l’Artal, que, finalment, es va animar a parlar.

—Sovint somnio el meu germà, que és mort, i la seva muller, que va ser segrestada pels croats, i jo ja no sé què pensar. Si el que m’heu explicat és cert, potser m’hauria de preocupar —va dir l’Artal d’una tirada, vencent la timidesa i amb ganes d’aprofitar aquella oportunitat que Saurimonda li oferia per buidar el pap.

—Bah! No hi pensis gaire i no t’hi amoïnis. Aquestes coses són històries que els joglars expliquen per entretenir la gent, vés a saber si són certes o no —va replicar la dama prestament perquè veia que l’Artal estava preocupat de debò. Volia allunyar-li les cabòries a aquell noi que sempre li feia una mica de llàstima perquè el veia massa sol i desvalgut. Per reblar el que ja havia dit, Saurimonda va afegir, apropant-se a l’Artal com qui fa una confidència—: Jo diria que moltes de les històries que expliquen els joglars se les inventen. Bé han d’entretenir la gent d’alguna manera, no et sembla?

—Sí, és clar. És la seva feina —va dir l’Artal, no del tot convençut, però fent un esforç per creure’s les últimes paraules de la senyora i allunyar-li del cap els pensaments sinistres.

—Pugeu amb mi. El senyor estarà content de veure-us —va afegir l’escuder, amb un fil de veu, tornant tot d’una a recordar les seves obligacions.

Més tard, mentre Jaspert de Barberà i Saurimonda parlaven de llibres a la sala noble, el noi va anar cap a la quadra. Havia de raspallar els cavalls, arreglar la palla de l’estable i netejar l’abeurador. Eren feines que li agradaven molt perquè s’havia fet amic d’aquells dos animals i els parlava com si fossin humans. Aquella tarda no estava d’humor per parlar, però només tenint els cavalls a prop ja en tenia prou per sentir-se acompanyat i, amb el raspall a la mà, tot acariciant el pèl del corser negre d’en Jaspert mentre el rossí que li estava destinat li donava copets al braç amb el morro reclamant la seva atenció, l’Artal va sospirar i va decidir no capficar-se més amb el somni perquè, de totes maneres, tampoc en trauria l’aigua clara. D’una puntada ferma va fer volar la galleda fins al pou del pati. Amb quatre viatges amb la galleda carregada en tindria prou per omplir l’abeurador que ja havia deixat ben net una estona abans.

Així era la vida a Castellrosselló i així van passar molts mesos. L’Artal se sentia cada cop més feliç amb aquella vida plàcida i sense complicacions, amb els petits moments de conversa amb el seu senyor i amb les distretes visites de la senyora Saurimonda. Però, en el fons del seu esperit, intuïa que aquella calma no duraria gaire temps, i aquest pensament el feia estar neguitós.