17

Van passar dos mesos llargs fins que la germana Juliana no va tornar a deixar-se veure pel pati del monestir. Estava molt més prima i a la cara li havien nascut petites arrugues que li havien envellit el rostre de sobte. Per contra, les mans se li havien allisat i lluïen molt més fines que abans de marxar. L’Elisenda es mirava aquelles mans, ara tan blanques, i no gosava preguntar-li què havia passat i on havia estat durant aquell temps. Recordava la nota que havia trobat al llibre de missa i tenia moltes ganes de parlar amb ella, però no volia que la monja tingués altre cop més problemes per culpa seva i se’n mantenia allunyada. D’altra banda, la vigilància de la germana Maria era fèrria i no li treia l’ull de sobre.

L’Elisenda llanguia amb el cap ple de cabòries, però feia el cor fort davant les amigues i les religioses, sobretot davant la germana Maria, per no haver d’afrontar preguntes incòmodes ni més problemes. Quan li venien les ganes de plorar, feia esforços per contenir les llàgrimes i pensava que havia de concentrar les seves energies a trobar la manera de sortir d’aquell monestir. A les nits, quan li costava adormir-se, imaginava mil plans de fuga, però sempre topava amb els mateixos esculls. Què faria sola en aquell món hostil? I si mai no trobava la seva família? Per on podria començar a buscar-la? I si, al cap i a fi, no en tenia, de família? Al matí, l’Elisenda mirava de recompondre’s i dissimular la seva ànsia. Es passava les estones d’esbarjo fitant la germana Juliana, que sempre jugava amb les més petites, bo i esperant una paraula o un senyal d’afecte de part d’ella. La monja evitava la seva mirada, però, de lluny, quan les nenes s’apressaven a fer la filera per anar a estudi o quan sortien del refectori havent dinat, la germana Juliana mirava l’Elisenda i, entendrida, confiava que trobaria el moment per demostrar-li tot l’afecte que li professava.

El senyal esperat va arribar quan l’Elisenda ja començava a perdre tota esperança. Altre cop una nota concisa dins del llibre d’oracions, escrita amb un traç ràpid i nerviós, li anunciava que la germana Juliana l’esperaria aquella tarda als corrals. L’Elisenda ja no es va poder concentrar en la missa i recitava les oracions d’esma, sense posar-hi atenció, perquè només tenia al cap trobar la manera de sortir del monestir i anar fins a la casa del masover sense que la germana Maria se n’adonés. Els diumenges a la tarda, sobretot a l’estiu, la disciplina es relaxava una mica i les noies més grans podien sortir a fer un volt pels camps adjacents al monestir, sempre que no se n’allunyessin gaire. No li va costar convèncer la Ideleta i la Cecília que l’acompanyessin a passeig i, un cop fora, la deixessin anar sola als corrals i l’esperessin per tornar plegades al monestir.

—M’ha costat una mica trobar la manera de venir sola —va fer l’Elisenda de seguida que va veure la germana Juliana prop de les gàbies dels conills.

—Ja ho sé, bonica, però no podia esperar més. Havia de parlar amb tu. Seguem un moment a l’ombra, que estarem millor. Però no ens podem pas entretenir. Jo encara he d’anar al mercat —va dir la monja mostrant-li el cabàs buit que duia penjat al braç.

—I doncs, què m’heu de dir? Jo també us volia preguntar…

—Sí, m’imagino que tens mil preguntes al cap. Però deixa’m primer que t’expliqui el que m’ha passat i com ha anat tot.

Els ulls de l’Elisenda passaven de l’espant a la sorpresa i de la sorpresa al dolor a mesura que la monja desgranava el seu relat. Aquella tarda va saber que la monja havia estat castigada per fra Bertran quan el dominic s’havia assabentat de les converses que mantenia amb les nenes, especialment la que havia tingut amb ella mateixa. Una fiblada de culpabilitat va colpir el pit de l’Elisenda mentre la monja li explicava la desagradable conversa mantinguda amb el frare dominic. Després d’allò, havia passat uns dies horribles de patiment esperant el càstig sense poder parlar amb ningú ni acostar-se a les seves nenes estimades. Segons deia la monja, aquells dies de soledat i incertesa havien estat pitjors que el càstig que vindria després. Un bon dia, per ordre de fra Bertran, un dels guardes del monestir la va portar a una petita cabana perduda enmig d’un bosquet, no gaire lluny de Montoliu. Vestida amb quatre parracs, sense més aliment que els ous que ponien dues gallines, el pa que ella mateixa coïa i els fruits que recollia pel bosc, la germana Juliana havia passat dos mesos sola i en silenci, sense més companyia que els seus pecats i sense més consol que les oracions que dirigia a Déu per fer-se perdonar. Passat aquell temps, va haver de sotmetre’s a l’examen de la germana Maria i a una última conversa amb fra Bertran abans de poder reincorporar-se a les seves tasques habituals. Però tot i que havia promès que no tornaria a intimar amb les nenes ni a parlar amb elles de temes delicats, fra Bertran havia donat ordres estrictes a la germana Maria de vigilar-la de ben a prop i segar de soca-rel qualsevol intent d’aproximació a les nenes més grans del monestir.

—El càstig, ja ho veus, encara continua —va concloure la germana Juliana amb llàgrimes als ulls—. Per a mi és una tortura no poder acostar-me a vosaltres.

—Potser si parleu amb fra Bertran ell entendrà que això és massa dur per a vós i s’avindrà a afluixar la corda —va dir l’Elisenda.

—No t’ho creguis pas, això. Fra Bertran no és com tu et penses. El teniu idealitzat i el poseu en un altar, però l’hauries d’haver vist, amb aquell dit acusador assenyalant-me i cridant. No em va voler ni escoltar. No em va deixar ni parlar ni defensar-me. Que Déu em perdoni pel que et diré, però fra Bertran és un home sense pietat. Faries bé de no refiar-te d’ell. —I la monja va afegir, amb veu sobtadament dolça i agafant entre les seves les mans tremoloses de l’Elisenda—: No puc dir-te res més, però algun dia sabràs tota la veritat, petita meva.

L’Elisenda es mirava aquelles mans amigues, que els dos mesos lluny de les hortes havien esllanguit, i pensava com havia enyorat l’afecte d’aquella monja que sempre l’havia tractat tan bé. Ella havia estat el més proper a una mare que mai havia tingut. Una nova glopada de culpabilitat li va envair el cor.

—Jo us volia demanar perdó. Com ja deveu haver imaginat, vaig ser jo qui vaig xerrar el vostre secret. Va ser sense voler. Se’m va escapar una nit que estava molt enfadada i la germana Maria ho va sentir. Jo no sabia que ella escoltava rere la porta. Mai li ho hauria dit, a ella! —va dir l’Elisenda sanglotant.

—Ja ho sé, bonica, ja ho sé. Ara hem d’oblidar-ho tot i anar amb compte. Trobarem algun altre moment per parlar, totes dues soles com ara, i m’explicaràs tot el que passa per aquest cap que mai s’està quiet —va dir la monja, acaronant els cabells de la nena, humits per la suor i les llàgrimes—. Si tenim paciència, a poc a poc tot tornarà a ser com abans.

L’Elisenda sabia que res no tornaria a ser com abans, però les carícies d’aquelles mans afectuoses van ser un bàlsam per al seu cor ferit.

—Jo el que voldria és marxar d’aquí —va murmurar l’Elisenda entre sanglots—. Cada dia penso en una manera diferent de sortir i anar a buscar la meva família, però se’m fa difícil imaginar-me la vida fora del monestir i el món em fa molta por.

—T’entenc molt bé —va contestar la monja sospirant. I va afegir—: Buscarem la manera, no pateixis. Jo t’hi ajudaré. Aquests dos mesos tan llargs m’han servit per adonar-me de moltes coses. El món és molt complicat, Elisenda. No tots els que diuen que són bons ho són, ni els dolents són sempre tan dolents com ens volen fer creure. —L’Elisenda es va mirar la germana Juliana amb ulls inquisitius i la monja només va afegir, enigmàtica—: Tots hem de trobar el nostre lloc, i hem de decidir quin és aquest lloc per nosaltres mateixos, sense imposicions. Tu també hi tens dret i també el trobaràs.

La germana Juliana i l’Elisenda es van acomiadar amb una llarga abraçada i la monja va enfilar el camí del mercat. Mentre anava a trobar la Cecília i la Ideleta, l’Elisenda se sentia contenta per primera vegada des de feia molt de temps. Fugir del monestir ja no li semblava tan urgent. Havia recuperat el contacte amb la seva monja preferida i cada cop faltava menys per poder veure aquell món que tant l’encuriosia i que fins ara només havia vist amb els ulls dels altres. Això la va fer pensar en fra Bertran i les misterioses paraules de la germana Juliana. Què havia volgut dir? Amb l’excitació de la reconciliació, l’Elisenda no havia parat prou atenció, però recordava que la monja li havia dit que encara no sabia tota la veritat. De quina veritat parlava? El cap de l’Elisenda tornava a rutllar, però la nena va esventar tots aquests pensaments. «Ara no», es va dir, «ara només vull pensar en la germana Juliana». I d’un pas decidit i amb un somriure sincer als llavis es va acostar a les seves amigues, que ja l’esperaven per tornar al monestir.

Mentre feien temps abans de sopar, les més petites jugaven sota la supervisió d’una de les monges a la galeria més propera al refectori. A la galeria oposada, les més grans es van asseure entre les columnes que separaven el passadís lateral del pati del claustre, just sota els capitells que representaven les bèsties de l’infern que tanta por els havien fet quan eren petites. Allà acostumaven a parlar de les seves cabòries, dels seus somnis i del futur que els esperava. A vegades debatien sobre les lliçons que havien après o, com aquell dia, comentaven les poques notícies que els arribaven des de l’exterior.

—M’ha dit la cuinera que el rei dels catalans ha posat els peus a Mallorca i aviat assetjarà la capital dels sarraïns —va dir una de les noies.

—Doncs ja podem donar per fet que a hores d’ara ja deu haver-hi posat setge, si tenim en compte el retard amb què circulen les notícies —va respondre l’Elisenda.

Totes van riure de valent, bo i sabent que aquelles paraules no descrivien altra cosa que la realitat.

—Doncs a mi em sembla molt be que el rei Jaume foragiti els sarraïns de Mallorca i de tot arreu on pugui —va dir una altra minyona—. Els musulmans em fan por. Molta més que no pas els càtars, que comptat i debatut també són cristians!

—Tens molta raó —va dir l’Elisenda—. Diuen que els sarraïns ataquen les viles costaneres i s’enduen tothom en els seus vaixells fins a les costes barbaresques. Allà venen homes, dones i criatures com a esclaus. I els que no poden vendre els maten allà mateix! —La Cecília es va senyar. «Ave Maria Puríssima», va dir en veu baixa—. Però no hem de patir pas, nosaltres —va continuar l’Elisenda—. Montoliu és a moltes llegües de la mar i hi ha molts castells entre nosaltres i la costa. No crec que tinguem mai l’ocasió de veure un sarraí.

—Déu t’escolti —va dir la Cecília tornant a senyar-se.

—A més, si arribessin fins aquí haurien de trobar la manera d’entrar al monestir, i tenim guardes armats, portes ferrades i murs ben alts —va fer una altra de les minyones—. Fra Bertran sempre assegura que enlloc com aquí estarem mai tan segures i protegides.

—Mireu, precisament fra Bertran és al pati —va saltar l’Elisenda. Després de la conversa de la tarda amb la germana Juliana, l’Elisenda no va poder evitar una esgarrifança en veure el frare que s’apropava.

Totes les noies es van girar i van veure com el dominic avançava pel pati interior del claustre per un dels camins empedrats que el creuaven en diagonal. Va vorejar el pou situat al bell mig i va continuar el seu trajecte en direcció al grup de noies. El pas dels anys havia deixat empremta en fra Bertran de Lapeira. El seu aspecte rodanxó de feia uns anys fregava ja l’obesitat. Una enorme papada li anul·lava el coll i era impossible escatir on començava el cap i on s’acabava el tors. Duia, com sempre, l’hàbit negre i blanc dels dominics, i calçava unes sandàlies que deixaven entreveure uns peus tan inflats i lletosos com les altres parts visibles del seu cos.

—Bon vespre tingueu, estimades meves —va dir el frare mentre s’asseia al costat del grup de noies.

—Bon vespre, fra Bertran —van respondre totes alhora.

—Em comentava fa un moment fra Benet que totes mostreu un interès viu per les seves lliçons. No sabeu que content m’han fet les seves paraules. Ja sabeu que els dominics hem fet vot de castedat, però a totes vosaltres us tinc la consideració de filles meves i és per això que el vostre amor per l’estudi i la vostra disciplina a l’aula em satisfan enormement.

Algunes noies es van enrojolar i altres van somriure, afalagades per aquelles paraules. L’Elisenda, instintivament, es va separar una mica del grup i s’escoltava les paraules de fra Bertran amb desconfiança. La germana Juliana li havia sembrat el dubte i aquell monjo que sempre havia considerat un pare començava a semblar-li fals i poc de fiar. Malgrat els seus nous sentiments, l’Elisenda va posar cara d’interès.

—Tot allò que apreneu a Montoliu us servirà per a la vida nova que començareu ben aviat —va prosseguir el frare—. Com ja sabeu, algunes de vosaltres complireu aviat els setze anys i, malgrat la gran tristor que aquest fet em provocarà, haureu de marxar a complir el destí que Déu us ha volgut reservar. Tu, Cecília, per exemple, sembla que estàs decidida a fer-te monja. N’estem molt contents i tots t’ajudarem durant el teu noviciat.

Totes les noies van assentir amb el cap, però l’alegria havia desaparegut sobtadament dels seus rostres. Per a cadascuna d’elles, òrfenes de pare i mare, la vida a Montoliu ho era tot i les altres companyes eren la seva única i veritable família. La perspectiva de separar-se’n algun dia, tot i ser un fat conegut i inevitable, no deixava de ser sempre un pensament dolorós.

—Precisament vinc per parlar sobre el futur d’una de vosaltres —va prosseguir el dominic—. Avui he rebut noves que confirmen un anhel llargament esperat i que garanteixen un bon destí per a tu, Elisenda.

Fra Bertran va mirar fixament la noia, que va quedar tan sorpresa com les altres.

—Jo? —va preguntar, avergonyida davant les mirades plenes de curiositat de les seves companyes.

El dominic va dibuixar un somrís. Sabia que la noia era tímida i no suportava ser el centre d’atenció, però no havia pogut evitar la temptació, una mica cruel, de posar-la en un compromís davant les altres internes.

—Si m’acompanyes a passejar pel claustre, t’ho comunicaré personalment. Estic segur que les notícies que et duc et complauran. Després, tu mateixa decidiràs si les vols compartir amb les teves companyes.

Ella va assentir amb el cap, va saltar al claustre i tots dos van començar a passejar damunt el camí empedrat. El cel s’enfosquia ràpidament i una monja començava a encendre amb parsimònia les quatre llànties situades al centre de cadascuna de les galeries laterals. El frare va mirar al cel.

—Fa massa calor. No m’agrada gens l’estiu.

—A mi m’agrada molt la calor, tant de bo fes sempre aquest temps —va respondre la noia, amb ganes de portar la contrària sense ni tan sols saber ben bé per què.

Fra Bertran va anar directe al gra:

—Elisenda, alguns frares i monges d’aquest monestir pensem que, a diferència de les teves companyes, et mereixes un destí especial. Ja deus haver intuït, durant aquests darrers anys, que tens un interès més viu i una intel·ligència més aguda que la majoria de les altres minyones, no és cert?

La pregunta va desconcertar la noia. Si bé era veritat que sempre havia estat conscient que la majoria de les seves companyes no es feien les preguntes que ella es feia ni mostraven gaire interès per la majoria de qüestions, també era igualment cert que en cap moment s’havia sentit especial ni havia tingut la impressió de ser un peix fora de l’aigua.

—M’afalagueu, fra Bertran, però el fet és que totes les nenes estudiem les mateixes lliçons i totes tenim bona disposició a aprendre les ensenyances que rebem a Montoliu —va respondre, pensant que era la resposta més correcta que podia dir.

El frare va somriure.

—No ho dubto pas, això. Però hem notat que destaques per damunt de les altres i per això hem pensat que ets la noia adient per formar part del seguici de dames de la princesa Elisabet de França.

—La princesa Elisabet? —va preguntar, més sorpresa que mai, l’Elisenda.

El nom, en efecte, no li era gens desconegut. Totes les nenes del monestir havien celebrat el naixement de la filla del rei Lluís VIII i de la reina Blanca de Castella amb uns pastissos de crema, un gotet de vi dolç i una missa en el seu honor. Havia estat el 1225 i només al cap d’un any el seu germà Lluís havia esdevingut rei després de la mort prematura del monarca a causa de la disenteria. Per tant, la princesa Elisabet era la germana del rei de França, encara que només fos una nena que aviat compliria cinc anys.

—Sí —va respondre fra Bertran—. La mare del rei escollirà aviat les dames de companyia, les cambreres i les institutrius de la princesa, i alguns nobles de la Cort consideren que alguna noia nascuda en terres occitanes hauria de formar part d’aquest cercle de confiança. El motiu d’aquesta decisió és polític i té com a objectiu demostrar a tothom que aquestes contrades són tan franceses com la mateixa vila de París. A tu, tanmateix, les raons no t’han d’importar i has de valorar el fet que hagis estat tu la noia escollida. De ben segur que entendràs que una oportunitat com aquesta no es presenta pas cada dia, i t’asseguro que cap altra noia de les moltes que han passat per Montoliu no ha rebut mai abans un honor com aquest. —L’Elisenda estava aclaparada i amb un nus a l’estómac. No sabia què dir. Fra Bertran va prosseguir—. Segons conten, la princesa és una nena encantadora, amb un interès prematur i sorprenent per les qüestions de l’Església. De ben segur que serà una bona cristiana, i una persona com tu, criada i educada en un monestir, li serà de més servei i utilitat que no pas les altres dames de companyia procedents de famílies riques en terres i en or, però massa sovint pobres en misericòrdia, bon criteri i educació.

—Certament em sento molt honorada per aquesta missió que m’encomaneu —va dir a la fi l’Elisenda—. Espero de tot cor no decebre-us.

—No tinc cap dubte que no em decebràs, filla meva —va respondre fra Bertran.

En aquell moment una monja va treure el cap per la porta del refectori i va tocar la campaneta que marcava l’hora del sopar. Totes les nenes, unes més de pressa i altres fent el ronso, van començar a caminar cap al menjador comunitari.

—I quan marxaré del monestir? —va preguntar la noia.

—Hauries de ser-hi la propera Setmana Santa. La mare del rei vol obsequiar la princesa, que llavors complirà els cinc anys, amb un seguici de dames, del qual formaràs part.

La cara de l’Elisenda, que fins llavors irradiava una joia continguda, va ser solcada per una ombra de tristor. París era molt lluny i si sortir del monestir era el que feia temps que esperava, abandonar la seva terra significava perdre per a sempre l’esperança de trobar la seva família.

—Sé que tindràs una pena molt gran en el moment de partir —va dir el frare, creient que li endevinava els pensaments—. Jo t’acompanyaré per ajudar-te en la partida, el viatge i l’arribada a la Cort. Creu-me que la vida a París no té res a veure amb la que has dut fins ara en aquest indret de pau i amor.

La noia va mirar-lo i va assentir amb el cap. No volia parlar per por d’esclatar en una torrentada de plors. No només hauria d’anar tan lluny sinó que, a més, ho faria acompanyada d’aquell home que començava a repugnar-li. Per què volia fer-la marxar tan lluny? De què volia apartar-la? L’Elisenda va fer un tímid intent:

—Jo us agraeixo molt tot l’interès i l’atenció que em dediqueu i no vull semblar desagraïda, però no podríeu trobar-me una altra ocupació, alguna cosa, encara que sigui menys honorable, però a prop d’aquí? M’espanta la idea d’anar a París i no voldria allunyar-me d’aquest monestir, que és casa meva —va mentir l’Elisenda.

—Filla meva —va respondre fra Bertran—, entenc perfectament el que dius i com et sents, però el teu futur ja està escrit. Creu-me, jo sé el que et convé i què és el millor per a tu. No se’n parli més. Ara, Elisenda, vés a sopar amb les teves companyes i aquesta nit dóna gràcies a Déu per la vida que t’espera.

La noia va fer una lleu reverència de comiat i es va allunyar de fra Bertran apressadament cap al refectori. No volia que el monjo veiés com les primeres llàgrimes li vessaven dels ulls i li regalimaven per les galtes. Fra Bertran va avançar en direcció contrària, cap a la seva cambra. Mentre caminava va constatar, un cop més, que els camins de Déu eren realment inescrutables. Aquella minyona tan formosa i espavilada, nascuda en una masmorra humida i fosca de Carcassona pocs dies abans que ell mateix ordenés la mort de la seva mare en una pira, seria ben aviat una dama de la Cort de França.

La germana Juliana va arribar al mercat quan alguns pagesos dels rodals ja recollien les seves parades. Sabia que s’acostava el vespre, però no havia volgut deixar passar més dies sense parlar amb l’Elisenda. Havia vist la nena contenta i se sentia satisfeta. Ja trobaria el que havia vingut a buscar i, si no, ja s’arreglaria amb alguna altra cosa. Va donar unes quantes voltes, observant les viandes i preguntant-ne els preus. De sobte, un noi jove s’hi va apropar i se li va adreçar:

—Germana, perdoneu l’atreviment. Sóc Guillem de Cortada, joglar, explicador de rondalles i titellaire, per servir-vos —va fer, exagerant una reverència.

—I què voleu de mi? —va contestar la germana Juliana amb sorpresa—. Que no sabeu que les monges no tenim recursos i no ens podem permetre el luxe de llogar joglars? Ja m’agradaria a mi que poguéssiu fer riure les nenes del monestir, però hauríeu de fer la vostra feina sense esperar res més a canvi que un plat de sopa, un bocí de pa i un jaç on dormir.

—I no podríem afegir-hi un got de vi? —va replicar en Guillem, picant-li l’ullet.

—Ja ho veurem! Si l’entreteniment s’ho val, potser sí —va fer rient la germana Juliana.

El joglar també va riure complagut. Aquella monja semblava amable i oberta i ell tenia un encàrrec per complir.

—I digueu-me, germana, quanta gent hi viviu al monestir? Em cal saber-ho per preparar la meva actuació —va preguntar, dirigint la conversa cap a allò que li interessava.

—Mireu… —va fer la monja, comptant amb els dits de la mà—. Som deu germanes a la comunitat i una trentena de nenes que hi tenim acollides. Són òrfenes, sabeu? I tenen diferents edats. Potser les més petites ja seran a dormir quan vingueu al monestir, però les grans seran…, unes vint, diria jo.

—Molt bé. La canalla sempre és un públic agraït. I quina edat tenen aquestes nenes, si es pot saber?

—Ens arriben quan són molt petites i s’estan amb nosaltres fins als setze anys.

El joglar es va acostar més a la monja. Allò començava a interessar-li:

—I què els ha passat a aquestes nenes? Pobretes! Òrfenes de pare i mare des de tan petites? —va preguntar.

—Si voleu que us digui la veritat, a mi em fan molta llàstima.

La germana Juliana encara tenia molt viu el record de les llàgrimes de l’Elisenda aquella mateixa tarda als corrals, quan havia tornat a preguntar per la seva família. «Una família que segurament ja no existeix», va pensar sospirant la monja. De sobte, una idea li va travessar el cap.

—Ara que hi penso. Vós potser podríeu ajudar-me. Els joglars us moveu pertot arreu, oi? Potser podríeu trobar algun parent d’una d’aquestes nenes.

—Sí, digueu-me. De qui es tracta? —es va apressar a contestar el joglar, esperançat: Amb una mica de sort aquella monja, sense saber-ho, li resoldria el misteri.

—És tracta de l’Elisenda, una de les noies més grans, que aviat deixarà el monestir. —Discretament, la germana Juliana va fer un petit gest amb el cap i tots dos es van dirigir a un lloc més apartat, lluny de les orelles tafaneres—. És una de les meves nenes preferides i ara està molt trista. Em fa mal veure-la així, sabeu? Jo vaig ser qui la vaig recollir dels braços de la monja que ens la va portar al monestir i vaig passar els primers dies sense separar-me’n. Era una criatura forta, però estava desnodrida i no parava de plorar. El dia que em va somriure per primera vegada em vaig sentir la persona més feliç del món.

—Si voleu que miri de trobar-li algun parent haureu de donar-me’n més dades. D’on va venir? Dèieu que us la va portar una monja. Que potser va néixer d’amagat?

—Sí, i tant que va néixer d’amagat, i en secret. Però no és el que us penseu —va dir la germana Juliana abaixant la veu i vigilant que no hi hagués ningú a la vora—. La monja que la va portar era de la presó de Carcassona. Quan me la va lliurar em va dir que era filla d’una de les heretges empresonades. Estava condemnada a cremar a la foguera, però seguint les ordres del bisbe havien hagut d’esperar que la dona donés a llum. Encara recordo que la nit que va portar la criatura, la monja de Carcassona em va parlar d’aquella dona amb admiració, de com havia suportat els turments, els interrogatoris, el fred i la fam. Ja es veu d’on ha tret la fermesa la seva filla. Quina dona! Em va dir que es deia Arsenda, aquella dissortada. No podré oblidar mai aquest nom…

—Germana —va dir el joglar, sense pressa però amb cara de sorpresa—. Franquesa per franquesa. Heu de saber que aquesta mossa té una família que la busca. No és gaire cosa, no us penseu, però es tracta d’un oncle, segons tinc entès. Es diu Artal i és l’escuder d’un gran cavaller, un faidit que s’està a Castellrosselló. Fa temps que dóna veus per trobar el seu nebot o neboda, perquè sap que l’Arsenda, la seva cunyada, estava embarassada quan la van capturar els croats.

La germana Juliana no s’ho podia creure. L’Elisenda tenia algú que l’esperava fora. De sobte, tot havia canviat i el cel s’obria per a aquella nena que tant estimava. Era una notícia tan important que la religiosa hauria abraçat aquell jove allà mateix, enmig de la plaça de Montoliu. Però una ombra de preocupació sobtada la va frenar:

—Sabeu què passa? —va dir amb veu tremolosa—. La nena ja té quinze anys i sé que hi ha plans en ferm per enviar-la a París. I em podeu ben creure si us dic que els dominics no permetran mai que ella torni amb la seva família.

—Per això no heu de patir, germana —la va tranquil·litzar el joglar—. No tinc cap dubte que l’Artal farà tot allò que pugui per recuperar-la. No m’estranyaria que quan li arribi la notícia vingui fins aquí per alliberar l’Elisenda abans no sigui massa tard. Si puc, us informaré a vós dels seus plans, però no us puc prometre res.

—Informeu-me’n si podeu. Us ho agrairé moltíssim i, si és al meu abast, us ajudaré tant com pugui en el rescat. Faré el que sigui perquè l’Elisenda sigui feliç —va respondre la germana Juliana, aclaparada per aquella responsabilitat inesperada, però satisfeta de pensar que es faria justícia.