12

Des que l’Elisenda havia sentit dels llavis de la germana Juliana la confessió sobre el seu passat, la vida al monestir continuava sent aparentment plàcida, però la nena ja no es trobava tan bé com abans en aquell món aïllat de la maldat que, com li recordaven sovint, assolava el món exterior. Cada cop li interessava més el món de l’heretgia que els frares i les monges s’entestaven a presentar com el pitjor dels mals. No era qüestió que pensés que els heretges fossin bones persones, però creia que si la germana Juliana n’havia estat quan era jove potser no eren tan malignes com els pintaven. L’Elisenda hauria volgut comentar aquestes inquietuds amb algú, però havia promès que guardaria el secret i estava decidida a complir la seva paraula. Qualsevol cosa que digués podia aixecar sospites i la germana Juliana, l’única persona amb qui en podria parlar, no semblava gaire disposada a acceptar la seva companyia des que li havia fet la confessió. En efecte, l’Elisenda havia intentat acostar-se moltes vegades a la seva monja preferida, però des d’aquell matí als corrals, ja feia més d’un any, la germana Juliana defugia la seva companyia. Quan la nena se li acostava per acompanyar-la als corrals després de l’esmorzar i abans d’anar a estudi, la monja li deia que tenia pressa i que aniria molt més ràpid si anava ella sola a buscar els ous i alimentar els conills. Si l’Elisenda la buscava a la tarda, a l’hora del berenar, per explicar-li entusiasmada, com feia abans, el que havia après aquell dia, la religiosa adduïa que tenia feina a la cuina i que no es podia entretenir amb xerrameques.

L’Elisenda no entenia aquest nou capteniment de la germana Juliana i n’enyorava l’afecte i les estones que abans passaven plegades. Tot i que el seu cos començava a arrodonir-se i a insinuar formes de joveneta, s’havia aprimat perquè no tenia gana, havia perdut l’interès pels estudis i gairebé no parlava. Tenia moltes preguntes a fer i ningú a qui adreçar-les. Se sentia sola. Durant les estones d’esbarjo mirava de dissimular i jugar amb les seves companyes, que la veien una mica moixa i la burxaven perquè els expliqués què era el que l’amoïnava. Durant les lliçons el seu pensament es perdia mirant per la finestra els núvols que passaven, i el seu cap marxava molt lluny dels murs d’aquell monestir que havia estat fins aleshores casa seva. Era un lloc segur, però es preguntava com seria el món d’allà fora. Si hi havia tants pecadors i eren tan dolents com fra Bertran deia, el món devia ser un lloc ben perillós. Com s’ho feien els homes i les dones de bona fe per viure entre tanta maldat?

A la germana Maria no li havia passat per alt aquest canvi d’actitud de l’Elisenda. Feia temps que l’observava i la inquietava que una de les millors alumnes que tenia, una de les més vives i despertes, es mostrés ara apagada i distant. Havia intentat interessar-la en temes que suposava que li agradarien, però tot havia estat inútil i va decidir parlar-hi directament tan bon punt en tingués l’ocasió.

—Elisenda —la va abordar una tarda que es van creuar en una de les galeries del claustre que conduïen a la sala de brodar.

—Digueu-me, germana —va respondre la minyona educadament i aturant-se.

—Elisenda —va repetir la germana Maria de manera pausada—. Ja fa temps que et veig capficada. Tinc la sensació que no ets la mateixa nena alegre i espavilada que tots coneixem. Hi ha alguna cosa que et capfica? Si em dius què t’amoïna, segur que et podrem ajudar.

L’Elisenda es va quedar ben sorpresa. A ella, que li agradava tant preguntar, la incomodaven les preguntes directes que els altres li adreçaven, i només de pensar que el seu estat d’ànim i les seves cabòries haguessin pogut ser un tema de conversa de la germana Maria amb altres religioses del monestir la va fer sentir malament.

—No em passa res —va mentir l’Elisenda, decidida a no desvelar cap de les seves preocupacions.

—Això no és veritat, Elisenda. Potser tu no saps ben bé què et passa, però alguna cosa et passa, d’això no n’hi ha cap dubte.

—Potser teniu raó —es va apressar a replicar l’Elisenda, que va veure en les paraules de la germana Maria una via de sortida per evitar tocar temes que ella considerava íntims i personals—. Em trobo estranya, però no sabria explicar què em passa.

La monja se la va mirar de fit a fit i va semblar que valorava les paraules de l’Elisenda, mentre la nena es repetia que no havia de caure en cap parany perquè de cap manera no volia confessar l’enyorança que sentia d’una família que ni tan sols coneixia, ni tampoc delatar la germana Juliana davant la comunitat.

—Ah! Ja m’ho pensava! —va fer la germana Maria assentint amb el cap—. Saps, Elisenda, les nenes quan es fen grans passen per moments de canvis d’humor i d’estat d’ànim. Allò que els agradava fer quan eren més petites, de cop i volta les fastigueja i sembla que hagin perdut l’interès per tot allò que les envolta.

—Sí, és això, exactament. Això és el que em passa —va somicar l’Elisenda per acabar de convèncer la germana Maria.

—I a vegades no t’agafen ganes de marxar, de sortir d’aquí i canviar de vida?

La pregunta va sorprendre l’Elisenda. Del seu desig d’anar a buscar els seus pares només n’havia parlat amb la germana Juliana i ni tan sols ho havia explicat a les seves amigues. De seguida va sospitar de la monja. Feia un any que li guardava el seu secret i ara descobria que segurament ella l’havia traït explicant a la germana Maria, i potser fins i tot a fra Bertran o a fra Benet, les seves ganes de trobar la seva família. Li van venir temptacions de xerrar-ho tot, però es va contenir.

—Ganes de marxar del monestir? Mai de la vida! Jo aquí estic bé i el món de fora em fa més aviat por —va mentir.

—Bé, doncs si és així no ens hem de preocupar gaire. Tot això passarà i d’aquí a poc temps tornaràs a gaudir amb els estudis, com sempre has fet, i a gaudir de bones estones amb les teves companyes. Ara el que has de fer és prendre paciència, no capficar-te i distreure’t. Quan et vinguin pensaments al cap o problemes que no saps com solucionar, resa. Déu t’ajudarà, perquè Déu sempre hi és per donar-nos un cop de mà —va dir la monja d’una tirada i satisfeta en comprovar que l’explicació que ella havia trobat a la conducta de l’Elisenda era encertada.

La nena va sospirar contenta perquè ja semblava que s’havia escapolit quan, inesperadament, la monja li va etzibar:

—I la germana Juliana? Ja no passeu tantes estones juntes, oi? Que t’has enfadat amb ella?

—No, no, i ara! —va respondre l’Elisenda. Sabia que havia d’anar amb compte per no delatar-se. Cap inflexió de veu ni cap expressió ambigua no passarien desapercebudes a aquella monja tafanera—. La germana Juliana té molta feina i a mi ja no m’agrada tant anar darrere d’ella als corrals i a buscar verdures. Com bé heu dit, ja m’he fet gran i prefereixo estar tranquil·la, pensant en les meves coses.

—Ja t’he dit que no has de pensar tant. Resa més i pensa menys. És un bon consell, creu-me —va afegir la monja, autoritària—. Au, ara vés a la sala de brodar que les altres ja hi deuen ser totes. I fes les paus amb la germana Juliana i torneu a ser amigues, que ella t’estima molt.

L’Elisenda va fer una petita reverència amb el cap abans de continuar el seu camí apressadament. La noia va arribar de seguida fins a la sala de costura, on les seves companyes ja tenien les labors a les mans i, assegudes en rotllanes, cosien o brodaven mentre una de les novícies llegia, del faristol estant, un passatge de la Bíblia. Després d’aquella conversa tan poc agradable, només li faltava haver de posar-se a brodar. Les classes de costura eren les que menys li agradaven. Era una activitat per a la qual no tenia gaire traça, i enfilar l’agulla sovint la treia de polleguera. A vegades li suaven les mans i tacava la labor o no li corria l’agulla. Altres cops s’equivocava seguint el dibuix i en comptes d’un punt doble n’havia fet un de senzill. Sense perdre més temps i procurant posar bona cara, l’Elisenda va seure al costat de la Ideleta, que la mirava estranyada per aquell retard tan poc habitual, i va començar a brodar.

No havia passat gaire estona quan la porta es va obrir de sobte. Davant la cara esglaiada de l’Elisenda, la germana Maria va entrar a la sala acompanyada de fra Bertran.

—Nenes, escolteu-me, sisplau —va dir la monja mentre feia un gest a la novícia, que ràpidament va tancar la Bíblia i va seure—. Fra Bertran ha vingut altre cop a fer-vos una visita. Li heu d’estar ben agraïdes perquè té molta feina, però tot i així troba sempre un moment per venir fins a Montoliu.

Com era habitual, el frare es va dirigir a les nenes amb veu dolça:

—Avui estic molt content i he vingut a explicar-vos la raó de la meva alegria. —Les nenes van deixar les labors a la falda i es van redreçar a la cadira amb ganes d’escoltar-lo. Sempre era preferible escoltar les històries i consells de fra Bertran que romandre en silenci tot cosint i escoltant textos bíblics que totes podien recitar de memòria—. Escolteu-me bé. Durant les darreres setmanes més de cinquanta heretges han estat cremats a la foguera. Això vol dir que hi ha cinquanta pecadors menys en aquest món, i això plau molt a Déu —va dir fra Bertran amb veu ferma. I, de seguida, canviant el to per un altre de més dolç, va afegir—: Si tot va bé, doncs, minyones meves, quan sortiu d’aquí podreu viure en un món en pau. A alguna de vosaltres ja li queda, de fet, poc temps per marxar del monestir i començar una nova vida.

—Dispenseu —va interrompre una de les nenes més grans alçant el braç.

Fra Bertran li va indicar amb un gest de la mà que podia parlar.

—No entenc gaire bé per què, abans de morir cremats de viu en viu, no es penedeixen dels seus pecats, tots aquests homes dolents. Jo no trigaria ni dos minuts a renegar i penedir-me dels meus pecats!

Les nenes es van esvalotar i van esclatar en un riure contagiós. La germana Maria, que se les mirava disgustada, va haver de posar ordre i demanar atenció.

—Tu mateixa ho has dit! No se’n penedeixen perquè són dolents —va respondre fra Bertran.

Quasi totes les nenes van assentir amb el cap, com si fos l’explicació més lògica del món. El religiós va prosseguir:

—Com a bons cristians que som, nosaltres els donem l’oportunitat de demanar perdó i penedir-se dels seus pecats. Els tenim un temps a la presó, aïllats de les males companyies, perquè reflexionin i s’adonin del seu pecat mortal. Mentre són allà, els preguntem molt sovint si ja han canviat d’idea i si estan disposats a abraçar la fe veritable, l’única que Déu admet. De tant en tant n’hi ha algun que confessa que és un pecador i vol venir amb nosaltres, però la majoria s’entesten a continuar el seu camí de perdició i no volen ni sentir parlar de penediment. Aleshores només ens queda una sortida: cremar-los vius, com cremaran un cop morts per sempre més al foc de l’infern.

L’Elisenda s’escoltava aquelles paraules i un calfred li va glaçar el cor. No podia deixar de pensar en la germana Juliana, i s’imaginava aquella monja afectuosa, de la qual tenia tants bons records, encara que ara la relació fos més freda, cremant a la foguera. Si no s’hagués penedit dels seus pecats, la foguera potser hauria estat el seu destí i ella mai no l’hauria conegut. No podia ni pensar que ella fos una d’aquelles presoneres que havia estat a la presó, qui sap si sotmesa a terribles turments. La història de la monja cada cop la intrigava més, però si no podia acostar-s’hi les seves preguntes no obtindrien resposta.

Mentre la noia rumiava com parlar amb la germana Juliana, fra Bertran continuava explicant, amb tot detall, que els heretges morien a la foguera rostits com conills entre xiscles de pànic i dolor. S’entretenia a definir el color de les flames i gairebé les dibuixava ascendint lentament fins a llepar els cossos d’aquells pecadors. Les nenes se’l miraven cada cop més espantades. Algunes tremolaven i els queia la labor que tenien a la falda, altres es tapaven la cara amb les mans, com si així conjuressin la imatge terrorífica que fra Bertran els pintava davant dels ulls. Una de les més petites va començar a ploriquejar i la novícia que seia en un racó de la sala va haver d’aixecar-se per endur-se-la al pati i consolar-la. Fins i tot la germana Maria va considerar que allò ja passava de mida i va demanar a fra Bertran, adduint que ja era hora de sopar, que deixés sortir les nenes perquè havien d’ajudar a parar taula.

L’Elisenda i les seves companyes van ser de les primeres a abandonar la sala, i es van amagar en un racó del pati. Estaven nervioses i volien comentar les paraules de fra Bertran abans d’entrar al menjador, on ja no podrien parlar.

—Ho heu sentit bé? És horrible! Avui no podré dormir pensant en aquests pobres desgraciats —va dir la Ideleta, encara impressionada.

—Bé, no oblidis que són heretges. Potser es mereixen el que els ha passat —va dir taxativament la Cecília, que sempre era més dura en els seus judicis.

—Per més heretges que siguin, morir a la foguera és terrible. No podrien trobar una altra manera de castigar-los? —va afegir la Ideleta, gairebé suplicant.

L’Elisenda va intervenir:

—Jo també ho penso, Cecília. Sembla que no tinguis cor. Ningú no es mereix aquest càstig tan horrible. Potser si els tinguessin més temps a la presó, amb més temps per pensar, com ens ha dit fra Bertran, molts d’aquests heretges haurien vist que estaven equivocats i se n’haurien penedit.

La germana Juliana estava sempre present en els pensaments de l’Elisenda, però les paraules de fra Bertran a la sala de costura havien atiat encara més el cabdell de preguntes que tenia al cap. El secret que guardava li nuava la gola. Necessitava airejar-se, però la religiosa que s’encarregava del menjador havia trobat a faltar el pomell de noies que parlaven al pati i havia sortit a buscar-les.

—Què hi feu, aquí? Que no heu vist que ja és hora de sopar? La vostra taula encara no està parada. Au, vinga! Afanyeu-vos, que es és tard i vol ploure!

—De seguida, germana, ja veníem —va dir l’Elisenda mentre feia un gest a les seves companyes perquè entressin al menjador.

Després de sopar bledes amb cansalada les nenes es van dirigir a la cambra del pis de dalt per preparar-se per dormir. Tenien poc temps per posar-se la camisola, endreçar la roba i pentinar-se. La germana Maria pujava sempre a dir-los bona nit i a comprovar que tothom fos al seu llit i en silenci. Plegades, deien l’última oració del dia i la monja sortia de la cambra sense fer soroll i tancava la porta. Algunes de les nenes s’adormien fins i tot abans no s’acabés la pregària. Les que romanien encara una estona despertes no sabien que la germana Maria es quedava una estona rere la porta per comprovar que, efectivament, el silenci regnava en aquell dormitori. Si sentia algun xiuxiueig, parava l’orella. Sabia que les nenes aprofitaven aquells moments abans d’adormir-se per explicar-se allò que els havia passat durant el dia i intercanviar impressions. Com a responsable d’aquelles criatures, la monja volia saber què pensaven i què sentien, i les seves converses íntimes, quan creien que ningú no les sentia, eren la millor font d’informació. Normalment, però, les nenes parlaven de coses sense gaire importància i la son les vencia de seguida. Aleshores, la germana Maria es retirava sense fer soroll.

L’Elisenda, la Cecília i la Ideleta, les tres millors amigues, tenien els llits de costat. L’Elisenda ocupava el que estava més a prop de la porta i la Ideleta dormia al mig. Ja havia tancat els ulls, per fer creure a la germana Maria que es moria de son, però en sentir que la porta es tancava es va girar envers l’Elisenda i, en veu molt baixa, li va dir:

—Pssssst! Elisenda! Per què has arribat tan tard avui a la sala de brodar?

Darrere la porta, en sentir aquest nom, la germana Maria va parar l’orella i va contenir la respiració. Després de la conversa amb la minyona, alguna cosa dins seu li deia que aviat esbrinaria coses molt interessants.

—No res. La germana Maria m’ha aturat per parlar una estona. Ja saps que és molt tafanera. M’ha preguntat què em passava i en què pensava. Jo crec que tot plegat era una excusa per burxar. Però no li he dit res. No n’ha de fer res, ella, de les meves coses!

Ara la germana Maria s’havia acostat encara més a la porta i, lluny de sentir-se ofesa pel que estava sentint, esperava que la conversa anés a més i assabentar-se de tot allò que no li havia pogut sostreure a l’Elisenda a la tarda.

—I quines són, aquestes coses? A mi sí que me les pots dir, oi? —va fer la Ideleta. Ella també havia notat que l’Elisenda havia canviat i patia per ella perquè la considerava una germana gran. A vegades li deia que quan haguessin de marxar del monestir anirien a viure juntes i no se separarien mai.

—Doncs tinc moltes ganes de sortir d’aquí i de buscar la meva família. Tu no hi penses, en qui deuen ser els teus pares, on són, on viuen? Jo no m’ho trec del cap…

—Sí, hi penso sovint, però miro de distreure’m perquè crec que no ho sabrem mai.

—Un dia en vaig parlar amb la germana Juliana —va continuar l’Elisenda—, i ara penso que ella ho deu haver xerrat i per això la germana Maria em vigila de prop.

La Ideleta va romandre uns instants en silenci, fins al punt que l’Elisenda va pensar que potser s’havia adormit. Just quan estava a punt de preguntar-li si ja dormia, la petita va dir:

—Ja sé que, a tu, la germana Juliana sempre t’ha agradat molt. Però jo sempre he pensat que no és de fiar. T’has fixat que és molt poruga i sempre vol quedar bé amb tothom? Sempre he pensat que tafaneja pertot arreu i explica les xafarderies de tothom. Per això jo no li dic mai gaire res. No m’estranyaria, com bé dius, que hagués estat ella qui ho hagués explicat a la germana Maria.

Aquella nova perspectiva sobre la germana Juliana la va neguitejar. L’Elisenda va repassar de nou tota la conversa d’aquella tarda i va esclatar.

—Em sembla que tens raó, Ideleta. Al final de la conversa la germana Maria m’ha demanat, com qui no vol la cosa, que no oblidés la germana Juliana i que tornés a parlar amb ella com feia abans. Maleïda traïdora! —va exclamar amb vehemència, i amb una veu que expressava tota la ràbia que sentia contra la germana Juliana, va afegir—: Què es pot esperar d’una heretge!

La Ideleta es va remoure dins del llit. La germana Maria gairebé va caure a terra de l’ensurt. La porta per poc que no s’obre de bat a bat quan la monja s’hi va recolzar per mantenir l’equilibri. L’Elisenda es va tapar la boca amb les mans com per no deixar que s’acabessin d’escapar aquelles paraules que, de totes maneres, ja havien arribat a les orelles de qui mai les hauria d’haver sentit.