6
Nunó Sanç no volia quedar-se ni un dia més a Narbona. Amb l’infant Jaume a les seves mans, ja no hi havia cap motiu per romandre en una ciutat que, malgrat ser governada per un home amistós i sensat, no deixava d’estar situada al bell mig de territori hostil. Se sentia terriblement insegur i l’angoixava saber que no controlava una situació que podia capgirar-se en qualsevol moment. Calia retornar a Catalunya al més aviat possible i així ho va comunicar a l’arquebisbe tan bon punt va deixar el nen amb la dida a la seva cambra i va situar alguns homes de guàrdia davant la porta.
—Us entenc perfectament, però us prego que us quedeu una nit més —va respondre-li Arnau Amalric—. Aviat es pondrà el sol i si marxeu ara la nit us agafarà massa a la vora. Els homes de Montfort no deuen ser lluny i ja sabeu que són perillosos. Feu-me confiança; sigueu prudent i marxeu demà al matí. Penseu, sobretot, en aquest dissortat minyó que ha viscut uns temps terribles. No sap qui sou ni tampoc què signifiquen els colors dels vostres estendards, encara que siguin els del país que un dia haurà de governar. Reconforteu-lo avui i feu-li entendre que el seu malson s’ha acabat.
—Perdoneu-me —va dir el comte després d’escoltar-lo—. Les vostres paraules són ben encertades. He estat descortès i us demano disculpes. La vostra actitud i generositat han estat providencials en tot moment i jo ara m’he comportat com un roí.
—No hi patiu i ara aneu a veure l’infant. Jo, si us sembla bé, aquest mateix vespre escriuré una carta al papa per fer-li saber que la missió ha estat reeixida i que l’hereu del tron d’Aragó se’n torna al seu país. Demà al matí disposaré una escorta que us acompanyarà fins a Salses. Cal ser prudents.
El comte va encaixar amb l’arquebisbe i va respirar fondo. Arnau Amalric li demostrava, una vegada més, que era un home de paraula. Resultava reconfortant, però Nunó Sanç també hi veia una lliçó de vida. El bé i el mal es repartien de manera equitativa, amb independència del lloc i el moment concrets. Les circumstàncies passatgeres no hi tenien cap incidència, en l’aparició i l’expansió del bé o el mal. Aquell arquebisbe, malgrat justificar i fomentar una croada sanguinària contra els càtars, no deixava de ser una bona persona. Per contra, homes que ell havia considerat bons i lleials servidors de la corona, alguns dels quals havia arribat a tenir per amics personals, no havien dubtat a abandonar-lo quan les coses havien anat mal dades. La línia que separava la bondat de la maldat, la bona fe de la malícia, no distingia res més que això i dividia els homes des del principi dels temps al marge de qualsevol altra consideració. I Arnau Amalric n’era la demostració vivent.
Seguint el consell de l’arquebisbe, Nunó Sanç va passar la resta del dia a la seva cambra amb l’infant Jaume. Amb l’ajut de la mainadera i de l’Artal, que no es volia separar ni un instant del nen, el comte va intentar fer-li entendre que ells eren amics seus i que havien anat a buscar-lo per dur-lo a casa, al seu país.
L’Artal atenia totes les necessitats del nen i estava pendent de les seves paraules i les seves preguntes. Nunó Sanç havia donat ordres estrictes i ningú havia de dir-li al nen, de moment, que el seu pare i la seva mare havien mort durant el seu captiveri en mans de Simó de Monforte però a l’Artal se li trencava el cor quan el nen preguntava pels seus pares. En algun moment, mentre el contemplava jugar o li explicava històries per entretenir-lo i allunyar les preguntes incòmodes, l’Artal pensava com devia ser, això de tenir fills. No havia tingut germans més petits i tampoc havia pogut arribar a conèixer el seu nebot perquè a l’Arsenda se l’havien endut abans de tenir la criatura que esperava. Però en aquella cambra, acompanyat de la mainadera i el nen i veient com en Jaume es distreia i fins i tot somreia tímidament amb els contes que ell inventava, l’Artal va pensar que potser seria un bon pare i que la vida al costat d’un infant, veient-lo créixer i fer-se gran, havia de ser força satisfactòria. Llàstima que a Castellrosselló, i encara menys fent d’escuder, probablement no tindria gaires oportunitats de conèixer una mossa adequada. El futur rei, però, li esventava aquests pensaments quan li reclamava, ara i adés, que inventés noves històries de dames i cavallers.
Guillem de Mont-Rodon també va visitar l’hereu del tron un parell de cops aquell mateix dia. Malgrat l’aspror de caràcter que habitualment tenien els templers, fra Guillem va exhibir una delicadesa en el tracte amb el nen que va sorprendre tothom, fins al punt que va ser ell qui es va quedar al seu costat a l’hora de dormir explicant-li tota mena d’aventures de cavalleries que embadalien el minyó.
L’endemà al matí, a trenc d’alba, el grup de catalans va sortir de Narbona escortat per una guàrdia armada capitanejada per homes de la més estricta confiança de l’arquebisbe. En aquesta ocasió no van agafar camins secundaris ni van prendre precaucions. Van cavalcar pel camí reial de Perpinyà, una via sens dubte més concorreguda però també més curta i directa. Si el secretisme havia estat la prioritat en el camí d’anada, la celeritat ho era en el camí de tornada. El comte preveia entrar aquell mateix vespre en terres catalanes i fer nit al castell de Salses. Durant tot el trajecte van tenir el mar a l’esquena, separat de terra ferma per grans estanys on es barrejava l’aigua dolça i la salada. A la dreta s’alçaven les Corberes, unes muntanyes ermes permanentment anorreades pel vent, on res no hi vivia excepte els sinistres corbs negres que els donaven nom. Aquestes muntanyes desertes i aspres constituïen la frontera natural entre els territoris catalans i els occitans. L’infant Jaume, assegut a la falda de l’Artal, contemplava embadalit aquest paisatge, segurament sense ser del tot conscient que aquell era el seu primer dia de llibertat.
Després de passar la nit al castell de Salses, el comte va aprofitar l’esmorzar amb els seus cavallers per fer-los saber que l’expedició no es dirigiria ni a Perpinyà ni a Barcelona. Calia apressar-se fins arribar al castell de Gardeny, una de les places fortes de l’orde dels Templers. Allà reposarien uns dies abans d’emprendre la part final del viatge fins a Montsó, on l’infant Jaume romandria sota la protecció i la tutela de Guillem de Mont-Rodon. El retorn del futur rei no pacificaria el país de cop i volta ni posaria fi a les bandositats existents. Al contrari, la vida de l’hereu correria un greu perill fins que els nobles insurrectes no comprenguessin que la continuïtat del Casal de Barcelona estava garantida i que l’accés de Jaume al tron era inevitable. Mentre durés aquesta situació d’incertesa, doncs, els templers vetllarien per l’educació del minyó i en garantirien la seguretat física. Tots els presents van considerar que el pla presentat per Nunó Sanç era assenyat i prudent. «Val a dir que tampoc no en tinc cap de millor», va afegir el comte amb un somriure i alçant les celles.
Aquell mateix dia, el grup va reprendre el camí cap al nou destí. Durant les jornades següents l’infant Jaume va fer un canvi notable. El nen tímid i silenciós que havien rebut de mans de Montfort esdevenia lentament un minyó alegre i comunicatiu, delerós de saber coses noves i d’observar tot allò que l’envoltava. El xiquet muntava alternativament a la falda de la mainadera, de fra Guillem o de l’Artal, però era amb l’escuder amb qui preferia viatjar. Les mans de l’Artal havien estat les primeres mans amigues que l’havien sostingut després de la seva reclusió, i l’infant Jaume semblava no oblidar-ho, com tampoc no havia oblidat les històries que l’Artal li havia explicat, la primera tarda a Narbona, i que ara li reclamava una vegada i una altra. El nen ja les sabia de memòria, i quan l’Artal canviava algun dels episodis o no en recordava alguna part, era ell qui s’apressava a rectificar-lo o a recordar-li com anava. També l’escuder gaudia de la companyia del nen. No debades, ell era el més jove del grup, i aprofitava les estones que passava amb l’hereu del tron per recuperar bocins d’una infància que havia perdut massa aviat i somniar un futur que no sabia si mai li arribaria.
L’alegria del minyó només s’ennuvolava de tant en tant, quan alguns records foscos aconseguien escolar-se del racó on l’infant els havia confinat. Llavors restava en silenci i amb la mirada perduda fins que aquestes evocacions es desfeien i recobrava a poc a poc la vitalitat. L’Artal ho percebia i ho patia dolorosament. A vegades intentava distreure’l amb qualsevol facècia i altres cops pensava que era millor que el nen en parlés per esventar els mals records i que no el roseguessin més per dins.
—Què penses, Jaume? —li va preguntar una vegada que havien parat en una clariana a reposar i l’infant s’havia sumit en un d’aquests estats—. T’amoïna alguna cosa?
—Encara criden dins del meu cap… —va respondre el minyó alçant la mirada cap a l’escuder.
—Qui crida?
—Aquelles persones que cremaven vives al fossat. —Una esgarrifança va recórrer l’espinada de l’Artal. Intuïa que aquell pobre infant havia vist coses terribles, però la fredor amb la qual havia pronunciat aquella darrera frase l’havia deixat glaçat. Va buscar ràpidament una resposta, però el nen va continuar—: Quan aquells homes dolents m’obligaven a veure com cremaven els heretges sempre tancava els ulls i em tapava les orelles —va dir el minyó—. Però a vegades xisclaven tan fort que ho sentia igualment…
—No hi pensis més, en tot això —el va tallar l’Artal—. Ara ja no ets entre homes malvats i nosaltres vetllarem per tu. Res de dolent no et passarà a partir d’ara.
—Sí, això m’ha dit el comte. Però a la nit, quan dormo, se m’apareixen les fogueres i els heretges que s’hi cremen. I tinc molta por.
—Procura pensar en coses alegres que et distreguin d’aquests pensaments —va dir l’Artal, fent un paper que mai abans no havia fet—. Ja veuràs com, amb el temps, aquestes imatges s’aniran fent més i més petites, fins que desapareixeran del tot. Creu-me.
El nen va quedar una estona en silenci. Tot i així, quan l’Artal pensava que les seves paraules havien fet l’efecte buscat, el petit Jaume hi va tornar.
—La dona dels cabells vermells també desapareixerà?
—Quina dona? —va far l’Artal, sorprès per la pregunta.
—La dona dels cabells vermells que van cremar un dia. Ella no cridava i tenia ells ulls tancats. No em feia por, però de cop i volta va obrir ells ulls i em va mirar amb tanta força que em vaig posar a plorar. Eren els ulls de la mort, em va dir Montfort, que em miraven a través d’aquella pecadora.
El cor de l’Artal es va encongir de sobte.
—Tenia els cabells vermells, dius?
—Sí, rojos com el sol quan es pon. No n’havia vist mai, de cabells vermells. I tu? Creus que eren realment els ulls de la mort?
L’escuder no va respondre. El seu cap ja era lluny d’allà. Era a Queragut, amb la família de l’Arsenda, al costat de la tomba del seu germà. No hi havia gaires noies amb els cabells rojos, i amb tota probabilitat encara n’hi havia menys a les masmorres dels croats. Sabia, com sabia tothom, que els càtars capturats eren conduïts a Carcassona, on eren jutjats pels croats i cremats de viu en viu sense excepció. Era possible que la dona agonitzant que turmentava les nits d’aquell minyó fos la muller del seu germà? Sens dubte l’Arsenda i l’infant d’Aragó havien coincidit a Carcassona i era molt probable que Montfort l’hagués obligat a contemplar la seva mort. L’Artal va voler assegurar-se’n, amb l’esperança que allò no fos més que un error.
—I digues-me, Jaume, recordes per atzar si hi havia a Carcassona, quan t’obligaven a veure aquestes coses terribles, un dominic gros, calb i rodanxó? —va dir, esmentant les úniques tres característiques físiques que el pare de l’Arsenda li havia sabut explicar del malànima que se li havia endut la filla.
—Què és un dominic? —va respondre el nen, girant el cap amb els ulls plens de curiositat.
—Un dominic és un frare —va fer l’Artal, per simplificar les coses.
L’infant va rumiar uns instants abans de respondre, com si se submergís en els seus records.
—Hi havia un home gros i sense cabells, que sempre anava vestit de blanc i negre, que em feia molta por. Sempre cridava molt fort, i quan reia em feia venir esgarrifances. M’havia de tapar les orelles amb les mans per no sentir-lo. Per què ho preguntes, Artal?
—Per res, Jaume, per res. —I, abraçant-lo ben fort, va afegir—: Ja no cal que hi pensis més, en tot això. Has d’aprendre a mirar endavant i ja veuràs com ben aviat t’oblidaràs d’aquests records dolents.
La veu condescendent i dolça que havia emprat amb prou feines li servia per ocultar l’abisme que se li havia obert al fons de l’ànima. Ja no en tenia cap dubte. El seu malson recurrent, on apareixia l’Arsenda amb els ulls de foc, no era altra cosa que la premonició que el seu cor temia sobre la mort de la dona del seu germà, dalt d’una pila de troncs encesos, per la mà fanàtica d’aquell frare despietat. Però el més trist i penós, va pensar l’Artal, era que una dona tan vital i alegre com l’Arsenda s’hagués convertit en el pitjor malson d’un nen de sis anys. Maleït fos per sempre més aquell diable vestit de dominic!
Al cap de dues jornades van arribar al castell de Gardeny, on el comanador de la fortalesa, fra Jordà de Peralta, els va acollir amb totes les atencions i comoditats que podia oferir una plaça forta dels templers, que no eren gaires. Allà van passar-hi uns dies de repòs abans d’emprendre el tram final fins a Montsó, on van arribar el darrer dia del mes d’agost. El castell era imponent. Coronava un turó des del qual s’atalaiava una enorme extensió de terreny, fet que impedia qualsevol aproximació per sorpresa a la fortalesa. Els templers s’havien fet amos del castell feia més de mig segle i durant tot aquest temps havien reforçat les muralles i bastit noves torres. Sense dubte, com havia dit el comte Nunó, difícilment es podria trobar un refugi més segur per al futur rei del Regne d’Aragó.
Guillem de Mont-Rodon va ordenar que s’habilités una cambra confortable per al nen, adjunta al refectori de la comunitat, i es va decidir que la mainadera que n’havia tingut cura durant el viatge es quedés al castell. Els monjos guerrers eren lleials, bonhomiosos i ben predisposats, però tots van respirar alleujats quan la dona va acceptar quedar-se al costat del nen per cuidar-lo i atendre’l. Acordat aquest detall, Nunó Sanç va considerar que la missió havia arribat al seu final definitiu. El dia 11 de setembre de l’any 1214, justament un any després de la batalla de Muret, els expedicionaris van sortir del castell templer per dirigir-se a Barcelona. En el fons de cadascun d’ells hi niava una espurna d’inquietud que entelava una sensació que hauria d’haver estat de joia immensa pel triomf de la comesa. Aquells homes abandonaven Montsó amb el cor en un puny. Ja no patien per la vida de l’infant Jaume. Ans al contrari, en aquell clima perillós per les pugnes nobiliàries i les bandositats, una de les poques garanties de seguretat l’aportava, precisament, l’orde del Temple. I el fet que l’hereu hagués quedat sota la tutela personal del mateix mestre dels templers de la Corona d’Aragó era una garantia addicional. Però cap dels homes que trotava aquell matí en direcció a llevant no podia deixar de patir per un infant que tot just havia complert els sis anys. Orfe de pare i mare, i sense germans legítims, tot feia pensar que el camí que hauria de recórrer fins al moment de cenyir-se la corona estaria ple de paranys, enganys i traïcions.
Entre tots els homes que van emprendre el camí de tornada, potser el més trist era l’Artal. Durant tots aquells dies s’havia anat afeccionant a l’infant Jaume i separar-se’n ara, encara que sabia que estaria en bones mans, li sabia greu. L’havia vist canviar d’actitud, des de la recança i la timidesa inicials fins al nen obert i encuriosit que tot ho preguntava i tot ho volia saber. Només ell sabia la por que encara causaven a l’infant els records de les vivències terribles de Carcassona i hauria volgut quedar-se més temps al seu costat per assegurar-se que, lentament, tot allò anava desapareixent i que el nen tindria alguna cosa semblant a la infantesa feliç que es mereixia. Però el seu deure era tornar a Castellrosselló al més aviat possible. El pensament de retrobar-se amb el seu senyor i explicar-li l’èxit de la missió el va esperonar a emprendre el camí amb una certa alegria i dissimulant el dolor causat per la separació.
Quatre dies després l’expedició va arribar a la ciutat de Barcelona. La comitiva havia acordat que aquest seria l’indret on cadascú prendria el seu camí, no sense abans conjurar-se per ajudar incondicionalment l’infant Jaume a arribar al lloc que li corresponia per sang i per dret, encara que aquesta promesa els obligués a combatre qualsevol llinatge que intentés aprofitar el buit de poder per intentar fer-se seva la corona. Tan bon punt van entrar dins les muralles de la ciutat van dirigir-se al Palau Reial Major, situat al costat de la catedral. Sense perdre temps, el comte Nunó i els altres nobles es van tancar en un saló per analitzar la nova situació creada pel retorn de l’hereu al país, i decidir els passos que caldria seguir per assegurar una regència eficaç. Per a l’Artal, així com per als altres escuders i lacais que havien format part de la comitiva, la seva participació en la missió es va cloure al mateix temps que es tancaven les portes de la sala. Ningú els havia convidat a entrar-hi i tampoc ells no esperaven ser-hi presents. L’ambient fraternal de l’expedició s’havia acabat de cop i volta i tothom havia tornat al lloc que li corresponia. Els nobles a dins la sala i els servidors de portes enfora.
La majoria tenien els senyors a dins, de manera que es van escampar per les cambres i els patis de servei del Palau Reial Major en espera de rebre noves instruccions. L’Artal, però, tenia el seu amo ben lluny i res no el retenia en aquella ciutat. Va decidir que només passaria una nit a Barcelona i l’endemà mateix emprendria el viatge de retorn a Castellrosselló, on tornaria al servei de Jaspert de Barberà. Havien passat quatre setmanes des que havia marxat i es notava enyorat. Va pensar que la vida era ben estranya; amb prou feines coneixia realment el seu senyor, a qui ell mateix considerava un heretge, i ara el trobava a faltar.
Tenia mig dia per davant abans no es fes fosc i va sortir a esbargir-se pels carrers de la ciutat. Havien passat pocs anys des de la darrera vegada que havia estat a Barcelona, però semblava que hagués passat una eternitat. La capital del país bullia d’activitat. Va passejar pels carrers adjacents a la catedral. Eren curulls de tallers, obradors i mercaders que oferien tota mena de productes, alguns vinguts de l’altra banda de la Mediterrània. Ciutadans honrats, frares capficats, donzelles escortades, estudiants desvagats, jueus atrafegats, badocs embadalits, pidolaires desnodrits i pispes espavilats omplien les vies públiques. L’Artal caminava sense dirigir-se enlloc en concret enmig d’una gran xerrameca, contemplant aquell espectacle urbà al qual s’havia desacostumat.
No va trigar, però, a sentir-se atabalat per tanta activitat. Va creuar el call jueu, els carrerons del qual estaven pràcticament deserts, i va sortir fora muralles pel portal del Castell Nou en direcció a la torrentera de l’Areny. Al voltant de l’església de Santa Maria del Pi i del seu cementiri adossat hi creixia un nou burg. Va fixar-se que la majoria de cases eren modestes, moltes de les quals tenien un petit hortet. Amb una sola llambregada ja quedava prou clar que aquella extensió natural de Barcelona no era precisament el lloc de residència dels més benestants.
L’Artal es va aturar en una parada improvisada i va comprar unes figues seques a una pagesa. Va observar el sol, que ja començava el declivi, i va calcular que encara tindria temps de fer una passejada fins al mar. Va deixar enrere el petit burg emergent i va baixar pel marge esquerre de la torrentera. La riera baixava mig buida i sense esma. Als mesos d’estiu els rierols que drenaven les aigües des del coll de s’Erola, del mont d’Orsa o del coll de Vallvidrera cap al mar es podien travessar amb un parell de saltirons.
Va arribar fins a l’hospital de Sant Nicolau, situat a tocar de la platja, pràcticament damunt la mateixa sorra. La portalada de fusta era tancada i l’Artal es va haver de conformar amb seure en un pedrís. No s’hi va estar ni un instant; la torrentera de l’Areny conduïa bona part de les aigües residuals de la ciutat fins al mar i l’acumulació de tota mena de deixalles feia una pudor insuportable cada vegada que la brisa bufava terra endins. Es va alçar i va començar a resseguir la platja. Les barques de pesca estaven fermades sobre l’arena, mentre altres llenys més grossos estaven ancorats dins de l’aigua. Alguns nois es banyaven sorollosament al mar, aprofitant els darrers dies d’estiu abans l’aigua no fos massa freda. Mentre caminava va obrir la bosseta de figues seques i va començar a menjar-ne una. Aquelles fruites serien el seu sopar.
Xino-xano, l’Artal es va acostar a les drassanes de Barcelona. No eren gaire cosa més que una grada que s’introduïa dins del mar al costat de diversos tallers i magatzems de pedra o fusta on els mestres d’aixa construïen naus de tota mena. Tot plegat tenia un aspecte una mica rònec i envellit, però l’activitat encara era intensa a aquella hora de la tarda. Els vaixells fets a Barcelona tenien bona reputació i, segons semblava, les comandes no cessaven. L’Artal va fixar-se en un petit lleny que aviat estaria en condicions de fer-se a la mar. Malauradament, el futur d’aquella nau era incert. Quantes d’aquelles embarcacions no acabarien en mans dels pirates sarraïns que atacaven les naus comercials i assolaven les costes catalanes des dels seus baluards mallorquins i menorquins? Quants dels mariners i comerciants que hi viatjaven no acabarien venuts com a esclaus als sòrdids mercats d’homes d’al-Àndalus i el nord d’Àfrica? Sens dubte, el futur monarca que ara tenia sis anys hauria d’intentar posar fi a aquella amenaça permanent per garantir la seguretat de les rutes marítimes per al comerç català.
Des de les drassanes podia veure l’església de Santa Maria del Mar, al voltant de la qual creixia Vilanova de la Mar, un burg petit i dinàmic de bastaixos, mercaders i armadors. I encara més enllà, resseguint el Rec Comtal, veia els molins fariners que aprofitaven la força de l’aigua per moldre l’ordi, el sègol i el blat. L’Artal va respirar fondo i es va sentir alleujat. Aquell país estava sota l’amenaça d’una confrontació civil però intuïa que la seva gent no es deixaria robar el futur fàcilment.
Mentre donava voltes a aquestes qüestions un grup d’homes es va acostar i va instal·lar-se a la vora, a dues dotzenes de passes. En un primer moment no s’hi va fixar. Altra gent anava amunt i avall, tot i que fosquejava a poc a poc. Tot i així, va sentir uns gemecs i els seus ulls es van posar instintivament damunt d’aquella colla. No li va costar gaire copsar qui eren. Una desena d’almogàvers es preparaven per passar la nit a la platja i encenien un foc a terra per fregir-hi uns quants peixos frescos. Tenien la pell molt fosca i anaven vestits amb parracs. Com a bons almogàvers, duien llances llargues i espases curtes. L’Artal sabia que les autoritats de les ciutats acostumaven a prohibir l’entrada d’almogàvers als centres urbans, sobretot de nit. La seva fama de gent feréstega i buscabrega els precedia i, malgrat que eren una força militar emprada sovint pels comtes catalans, a l’hora de la veritat ningú els volia tenir a la vora. El mateix Artal estava neguitós de tenir-los a tocar.
Al costat dels almogàvers, dues dones estaven ajagudes i encadenades entre si. L’una somicava i l’altra no deia res. Pel seu aspecte, era ben clar que aquelles dissortades eren sarraïnes capturades per aquells homes en alguna cavalcada a la frontera del sud. Ben probablement les havien dut a Barcelona per vendre-les com a prostitutes en algun mal bordell o com a esclaves al famós mercat del jueu Abraham Albané, situat a l’ombra del palau comtal. En el millor dels casos, els seus segrestadors potser pensaven demanar-ne un rescat als sarraïns i aviat tornarien a casa, però res no podria impedir que, pel camí, perdessin per força la virtut.
L’Artal va sentir llàstima per elles, tot i que les ràtzies en sentit contrari estaven a l’ordre del dia i no eren pas pocs els cristians que acabaven venuts als mercats humans ni les donzelles que s’afegien per força als harems dels grans senyors musulmans. En aquell moment va sentir el repic feixuc de les campanes de la catedral de Barcelona. Ja eren les set. Aviat es tancarien els portals de la ciutat i havia d’apressar-se a tornar si no volia passar la nit fora muralles i al ras. Amb aquest pensament va girar cua i va encaminar-se cap al portal de Regomir, bo i girant-se un parell de vegades per compadir aquelles pobres desgraciades. De cop i volta tenia unes ganes irrefrenables de marxar de la ciutat i dirigir-se cap al nord, cap a casa seva.