5

El comte Nunó havia tornat finalment a Perpinyà. Havia voltat mig país per trobar-se amb nobles, homes d’Església, representants de les viles reials i delegacions forasteres. Calia trobar una sortida que evités que el Regne d’Aragó, i tot Catalunya junt amb ell, rodolessin per l’abisme del caos i la guerra civil. Amb la mort del rei al camp de batalla i amb l’infant Jaume en mans de Montfort s’havia obert un buit de poder immens que alguns voltors i traïdors veien com l’ocasió idònia per satisfer les seves ambicions personals i de la seva facció. El Casal de Barcelona corria el risc real de desaparèixer per sempre més, i els partidaris de la continuïtat dinàstica s’havien conjurat per evitar el desastre.

Dins d’aquest bàndol, el comtat del Rosselló i Cerdanya en constituïa un dels principals baluards. Per davant de qualsevol altra consideració, el comte Nunó havia estat cosí germà del rei Pere, raó més que suficient per alinear-se amb el partit monàrquic i ser-ne un dels més ferms defensors. Rescatar l’hereu al tron de les urpes del cabdill dels croats esdevenia la prioritat absoluta com a primer pas per restablir el seu poder legítim.

Pocs dies després d’haver tornat, el comte va enviar un missatger a Jaspert de Barberà per instar-lo a anar al seu palau comtal al més aviat possible. Hi volia parlar urgentment. Si bé el noble faidit gaudia de la seva vida apartada i reposada, en el fons més pregon del seu caràcter feia temps que esperava aquella crida. La naturalesa d’un cavaller no conjugava amb la vida sedentària que portava i li mancaven l’acció i l’aventura. Va ordenar a l’Artal que preparés el seu arnès, que rentés el seu cavall i que disposés tot allò necessari per passar uns dies a Perpinyà. L’entusiasme mal dissimulat del faidit contrastava amb el desencís del seu escuder. L’Artal s’havia acostumat a la seva nova vida allunyada de perills i d’incerteses, i moure’s de Castellrosselló era la darrera cosa que hauria fet, si d’ell hagués depès.

L’endemà al matí van sortir a cavall cap a la capital comtal. Jaspert de Barberà trotava al davant del seu escuder. Amb l’arnès ben enllustrat, la llança ferma i dreta cap al cel i els colors del seu llinatge sobre l’escut i la cota d’armes, oferia l’autèntica imatge d’un noble cavaller. El seu mateix servidor encara no l’havia vist mai exhibint d’aquesta manera l’orgull del seu llinatge. Tan bon punt van arribar a Perpinyà, el faidit va ordenar al seu escuder que busqués allotjament en algun dels hostals de la vila i que l’esperés a les quadres del palau del comte de seguida que hagués complert aquest encàrrec. Ell mateix s’hi va dirigir sense més dilació. Els guàrdies del portal el van reconèixer a l’instant i el van escortar a través del pati d’armes. Nunó Sanç s’estava a l’ampla estança que habitualment ocupava per rebre visites i despatxar els afers polítics del seu comtat. Una enorme llar de foc escalfava tota la sala. Justament damunt la xemeneia, clavades sobre la mateixa pedra, hi havia diverses espases sarraïnes que el comte havia obtingut com a botí durant la batalla de Las Navas de Tolosa. El comte no era precisament un gran amant dels fets bèl·lics, però no havia pogut evitar caure en la temptació d’exhibir unes armes guanyades en una de les batalles que, malgrat els pocs anys transcorreguts, s’havia instal·lat en la memòria de la gent com un fet llegendari.

—Benvolgut amic —va exclamar Nunó Sanç quan el faidit va entrar per la porta—. Estic molt content que hagis vingut tan de pressa. El temps corre i no n’anem sobrers!

Tots dos van encaixar. Feia molts anys que es coneixien i, més enllà de l’obediència obligatòria que el cavaller faidit li devia en tant que vassall i hoste a les seves terres, una sincera amistat els havia unit des de bon començament. Deixant de banda les diferències religioses, tots dos tenien tants trets i tantes conviccions en comú que es reconeixien mútuament l’un en l’altre.

—No et mentiré dient-te que no esperava la teva crida, benvolgut comte —va dir Jaspert de Barberà mentre deixava l’elm, l’espasa i l’escut damunt d’un banc.

—Doncs creu-me també si et dic que ja tenia ganes de trobar un amic tan lleial com tu. He girat arreu del regne i els barons fidels al Casal de Barcelona que estan disposats a moure’s per defensar-lo es poden comptar amb els dits de totes dues mans. Em sap greu dir-ho, però he constatat que gran part dels nobles cavallers de Catalunya, i també de l’Aragó, estan més interessats a preservar la seva situació en aquests moments d’incertesa que no pas a demostrar cap mena de lleialtat ni memòria envers el difunt rei Pere, i menys encara envers el seu hereu indefens. Quina colla de miserables…

—I et sorprèn? —va preguntar el faidit, amb la mirada múrria.

El comte li va tornar un somriure de circumstàncies i va alçar les celles.

—Tens raó, Jaspert. Faig escarafalls davant d’aquesta actitud covarda perquè, en el fons, voldria que em sorprengués. Però no sóc cap infantó de bressol i ja sé que el poder reial sempre és dèbil i que els llops s’abraonen sobre el cap de l’esbart tan bon punt aquest fluixeja, es fa vell o queda malferit. Però és un comportament que m’irrita i em fa perdre la fe en els homes. A vegades penso que els camins que el bon Déu ens fa transitar són una mica perversos… —Un cop va haver pronunciat aquestes paraules va adonar-se de la capsa de Pandora que havia obert i ràpidament va afegir, alçant el dit índex a tall d’advertiment—: I ara no em surtis amb disquisicions religioses perquè avui, creu-me, no és un bon dia per a debats teològics.

Jaspert de Barberà va somriure i no va dir res per permetre que el seu bon amic anés al fons de l’afer. El comte va explicar-li que de seguida que s’havia assabentat de la mort del rei al camp de batalla de Muret havia marxat a corre-cuita cap a Barcelona amb l’únic objectiu de teixir una aliança amb els nobles partidaris del Casal de Barcelona per ocupar el buit de poder. El risc de fractura civil entre faccions era ben real, agreujat pel fet terrible que l’únic fill legítim del rei estava en mans de l’assassí del seu propi pare. Malgrat que, tal com temia, alguns nobles havien començat ràpidament a formar bandositats i aliances amb la mirada posada en aquesta previsible lluita pel poder, Nunó Sanç havia trobat poderosos aliats. D’una banda, l’Església catalana s’havia compromès com un sol home en defensa dels drets reials de l’infant Jaume. Encapçalava aquest sector Aspàreg Barca, arquebisbe de Tarragona i parent llunyà de l’hereu al tron per la via materna. La seva autoritat era inqüestionable en tots els estaments eclesiàstics i garantia el suport fonamental dels ordes militars, particularment dels templers i els hospitalers. Entre els nobles del país el suport era menor, o més vague en el millor dels casos, però també aquí el comte Nunó havia trobat aliats de renom, com el llinatge puixant dels Cardona, encapçalat pel mateix vescomte Guillem. Les autoritats de les viles de jurisprudència reial, com no podia ser d’altra manera, li havien promès el seu suport i també ho havien fet diversos representants dels gremis urbans emergents. Alguns nobles, eclesiàstics i ciutadans honrats, entre els quals el mateix comte Nunó, havien conformat ràpidament un Consell de Procuradoria amb la intenció de governar transitòriament el regne en absència del rei i dotar-se a si mateixos d’una legalitat i una legitimitat que necessitaven com l’aigua.

En paral·lel a aquesta tasca feixuga de teixir una gran aliança, alguns enviats del comte Nunó Sanç i de l’arquebisbe Aspàreg Barca havien viatjat secretament a Roma per demanar al papa que obligués Montfort a lliurar-los l’infant. Els missatgers van brandar tota mena d’arguments legals i polítics davant del pontífex. Al capdavall, el cabdill croat havia incomplert legalment l’acord de custòdia del minyó, fonamentat sobre la condició d’una treva militar, de manera que la seva tutela havia esdevingut il·legal. Després d’escoltar els enviats catalans i sotmetre-la a consideració dels seus consellers, Innocenci III havia acceptat la petició i havia enviat una missiva ordenant a Montfort que restituís l’infant Jaume als nobles barons de la seva pàtria. En l’ànim del papa hi havia pesat un altre factor, que tanmateix no va revelar. Poques setmanes abans de morir, la reina Maria de Montpeller, mare de l’hereu al tron, també havia enviat una carta a Innocenci III en la qual li suplicava que alliberés el seu únic fill.

Aconseguit aquest objectiu, malgrat les protestes formals de Montfort, els enviats catalans havien començat la negociació dels termes del lliurament efectiu de l’ostatge reial. L’afer no semblava senzill. Naturalment, Montfort no tenia cap intenció de posar els peus als territoris de la Corona d’Aragó i així ho havia deixat ben clar en la seva resposta al papa. I els catalans volien evitar de totes passades la presència d’intermediaris i mitjancers per impedir qualsevol temptació per part de ningú d’aprofitar-se d’una operació tan delicada. Per tant, l’única possibilitat era que un grup escollit de catalans lleials al Casal de Barcelona es desplacés a les terres occitanes sota control dels croats i rebés l’hereu directament de mans dels homes de Montfort.

—Suposo que ets conscient dels enormes riscos que comporta aquest viatge —va dir Jaspert de Barberà després d’escoltar el relat apassionant i detallat del comte.

—És clar. Però els riscos són equivalents a l’envergadura de la missió, ni més ni menys —va respondre-li Nunó Sanç—. I és per aquesta raó que és imprescindible que aquesta operació es dugui a terme en gran secret. No només correm el risc que Montfort es faci enrere i ens pari un parany, sinó que també hem d’evitar que alguns nobles catalans i aragonesos sediciosos puguin veure’s temptats de parar-nos una emboscada en aquest viatge i segrestar l’infant. —El comte tenia més raó que un sant. La part final del rescat era sens dubte la més perillosa. Montfort era un escorpí verinós i no dubtaria a trair el mateix papa si convenia als seus interessos personals. Per això calia extremar les precaucions. El comte va reprendre la paraula—. L’èxit de la missió rau en el fet que es mantingui en escrupolós secret. El pla més sensat és que jo mateix encapçali un grup escollit de persones de la més absoluta confiança, ens desplacem a Narbona, un dels pocs indrets on el poder papal és més fort que el poder de Montfort, recuperem l’infant i tornem immediatament a Catalunya.

—Hi estic d’acord —va respondre el faidit, després de pensar-hi uns segons.

—Ho celebro, amic meu, perquè vull que formis part d’aquesta expedició. —I, veient la cara de sorpresa de Jaspert de Barberà i preveient la seva reacció contrària, va apressar-se a afegir—: Coneixes millor que ningú el territori on anem, comprens molt bé la mentalitat dels nostres enemics i la teva lleialtat a la corona és de ferro. És que podria tenir un millor acompanyant en aquesta aventura?

—T’agraeixo els compliments i he de reconèixer, amb tota humilitat, que els comparteixo plenament. Ara bé, temo que oblides un element cabdal: sóc un proscrit dels croats i Montfort ha posat preu al meu cap. Si s’assabenta de la meva presència en l’expedició us posaré en greu perill, i no només a vosaltres, sinó també l’infant Jaume, la qual cosa seria molt més greu.

El rostre del comte Nunó va adoptar un posat seriós. El seu amic no deia altra cosa que la veritat.

—No et falta raó —va dir a la fi—. Fer-te venir podria posar en risc tota l’operació, certament…

Tots dos van romandre una estona en silenci. Fer plegats un viatge tan arriscat com aquell era una aventura que ambdós desitjaven amb totes les seves forces, però era evident que era una temeritat i un risc innecessari.

—Tot i així, si jo no et puc acompanyar, sí que et vull demanar una cosa —va dir el faidit, trencant el silenci.

—T’escolto i, si està a les meves mans, et donaré satisfacció —va respondre el comte.

—Atès que jo no et podré acompanyar en aquesta missió, i atesa la seva gran importància per al futur del regne, et prego que prenguis amb tu el meu escuder —va dir Jaspert de Barberà amb els ulls clavats en els del seu amic i protector—. Ha servit a l’exèrcit del rei Pere i va lluitar a la batalla de Muret, on va ser ferit. La seva lleialtat a la nostra causa està fora de qualsevol dubte. Atès que jo personalment no podré rescatar el legítim hereu del tron, permet-me que, mitjançant el meu escuder, el meu llinatge sigui partícip d’alguna manera en aquesta operació.

El comte Nunó va quedar inicialment sorprès per la proposta. Com més coneixia el seu amic més el sorprenia. Va somriure i li va respondre:

—Em sembla una idea honorable que demostra, una vegada més, la teva lleialtat al Casal de Barcelona i al nostre rei. Ho pots donar per fet. Ja l’hi pots comunicar.

Dit i fet. Al cap de poques setmanes, un grup de genets va sortir de matinada, quan encara era fosc, de la ciutat de Perpinyà. Els guàrdies van obrir expressament una petita portella situada al tram més septentrional de la muralla i els homes, coberts amb capes fosques, van sortir de la vila. No gaire més enllà, a un tret de ballesta, van creuar el riu Tet per un pont de pedra i van encaminar-se cap al nord. La comitiva era formada per una vintena de persones. Cavalcaven en filera, en rigorós silenci i evitant els principals camins. El comte Nunó encapçalava la marxa, seguit per Guillem de Mont-Rodon, el gran mestre de l’orde del Temple a la Corona d’Aragó. Fra Guillem, com humilment li agradava que se li adrecessin, era un dels més ferms partidaris de la legitimitat de l’infant Jaume i havia posat tot l’orde militar que comandava al servei d’aquesta causa. L’altre gran orde militar, el dels hospitalers, també era defensor ardent dels drets de l’infant, i per aquesta raó diversos membres de l’orde s’havien integrat en l’expedició. Alguns barons fidels al Casal de Barcelona, com Guillem de Cardona, també formaven part del grup, així com una desena d’escuders, criats i patges. L’Artal n’era un, i aquella nit notava sobre les espatlles una doble càrrega. D’una banda, no cada dia participava en el rescat d’un hereu al tron del seu país. La missió l’aclaparava com un sac de rocs. De l’altra, per res del món no volia fer quedar malament el seu senyor, de manera que posava els cinc sentits en tot allò que deia o feia. El grup incloïa també una única dona, ben oculta sota una capa negra com la gola del llop. Era una mainadera de la més estricta confiança del comte Nunó. Si aquella missió tenia èxit, ella seria sens dubte la persona més important de la comitiva en el viatge de retorn.

Dos dies després van arribar a la ciutat de Narbona. La vila costanera havia escapat a la bogeria sagnant de la guerra dels croats per l’escàs arrelament que el catarisme havia tingut entre els seus habitants i perquè l’arquebisbe de Narbona, Arnau Amalric, s’havia negat a permetre l’entrada dels croats dins dels seus murs. Si la ciutat era neta d’heretges, per quina bona raó hi havien d’entrar? Aquesta negativa havia irritat Montfort, el qual, però, no havia gosat desobeir un dels homes de confiança del papa Innocenci III. Era precisament l’arquebisbe l’home amb qui el comte Nunó havia intercanviat diverses cartes i de qui havia rebut un salconduit que li va permetre entrar dins la ciutat i ser dut immediatament a la seva presència.

—Benvolgut comte, celebro que hàgiu pogut arribar sans i estalvis fins a Narbona, tal com estava acordat —va fer l’arquebisbe mentre convidava Nunó Sanç a seure a la vora del foc. Un criat li va oferir una copa de licor d’herbes suau i dolç perquè entrés en calor i es refés una mica del viatge—. He resat molt perquè el vostre viatge fos segur, i veig amb alegria que Nostre Senyor m’ha volgut escoltar. Estic content de poder-vos conèixer en persona, després de l’intercanvi de missives de les darreres setmanes.

—Jo també estic content de veure-us, monsenyor. Fins ara el secret de la missió ha estat ben guardat, però no ens enganyem, arribar fins aquí era només la part menys perillosa d’aquesta comesa.

—Sóc conscient del perill i comprenc la vostra temença. No és fàcil oblidar que Simó de Montfort va matar el vostre rei i em podeu ben creure si us asseguro que jo també el pateixo. Tot i que formalment està sota obediència de Roma, la seva ambició i la seva crueltat són, en realitat, els seus únics principis morals… Però també em podeu ben creure si us dic que, aquest cop, dubto que Montfort faci cap disbarat. Hi ha massa qüestions en joc i és prou astut per entendre que ara no és el millor moment per desobeir el papa. Penseu que Innocenci III l’ha amenaçat amb l’excomunió si el desobeeix, i aquesta possibilitat li faria perdre de manera instantània el comandament de la croada.

—Déu us escolti —va dir resignadament el comte català abans de beure d’un sol glop aquell got de licor—. Digueu-me, doncs, quines són les properes passes a fer.

—Tal com hem acordat amb Montfort, abans de deu dies enviarà l’infant Jaume sa i estalvi a Narbona. No ens n’ha volgut donar més detalls, per bé que així li ho hem demanat, però estic convençut, com us he dit, que complirà la seva paraula.

—Així doncs, només ens resta esperar que Montfort vingui fins aquí…

—En efecte. Només us demano que tingueu paciència i confiança —va dir Arnau Amalric. I, un instant després, tot posant la mà dreta sobre l’espatlla del comte, va afegir—: En aquesta qüestió, i només en aquesta qüestió, estem tots dos en el mateix vaixell.

Al cap d’uns dies, tal com l’arquebisbe havia predit, un grup de genets que enarboraven els estendards de Simó de Montfort va aparèixer en l’horitzó, avançant pel camí de Carcassona. Tot just les campanes de Narbona havien tocat les dotze del migdia. Van aproximar-se amb cautela a la ciutat i es van aturar a una llegua de distància de les muralles, al capdamunt d’un petit turó. No superaven la dotzena d’homes. Ràpidament els guaites van avisar l’arquebisbe Amalric, el qual va dirigir-se apressadament a una de les torres. L’acompanyaven el comte Nunó i Guillem de Cardona.

—En efecte, Montfort ha vingut personalment a la cita —va dir Amalric esguardant el grup, que romania immòbil—. Si us hi fixeu bé, hi ha un nen dalt d’un cavall, damunt la falda d’un cavaller. Amb tota seguretat és l’infant Jaume. Montfort ha complert la seva part del pacte, gràcies a Déu.

Els catalans intentaven contenir les emocions, però als seus rostres es dibuixava una alegria immensa.

—Seguim nosaltres també el pla acordat. Formeu un petit grup i sortiu a trobar-los per fer el lliurament —va suggerir l’arquebisbe en comprovar que el comte Nunó no badava boca i no treia els ulls d’aquell petit infantó que amb prou feines distingia en la distància—. No perdem el temps.

—Sí. Afanyem-nos abans no s’hi repensin —va dir finalment Nunó Sanç—. Vós veniu amb nosaltres?

—No, és millor que jo resti a Narbona. Montfort i jo no tenim precisament una relació amistosa, i no voldria que la meva presència desfermés qualsevol malentès que pogués avortar el lliurament de l’infant. Escolliu tres o quatre homes de confiança i sortiu. És millor no fer-los esperar.

El comte va aplegar els seus homes i va decidir fer-se acompanyar per Guillem de Cardona i fra Guillem de Mont-Rodon. Durant un instant va pensar que li hauria agradat triar el seu amic Jaspert de Barberà i va lamentar que al final no hagués vingut. Instintivament va buscar l’Artal amb la mirada i li va dir:

—Acompanya’ns tu també. Ets l’únic que ha vist aquests malparits al camp de batalla i, si van mal dades, tindràs més ganes que nosaltres de combatre’ls.

Van fer ensellar els cavalls i van sortir al trot pel portal del camí que duia a Carcassona. L’Artal encapçalava la comitiva enarborant la senyera reial amb els quatre pals del Regne d’Aragó. Es van aturar a un tret de roc dels croats i es van alinear. Nunó Sanç considerava que no era prudent que s’acostessin tant al grup de Montfort, ja que els sobrepassaven en nombre i traïdoria. No va transcórrer gaire estona fins que quatre croats van deixar el grup i s’hi van acostar. Simó de Montfort, distingible per la cota d’armes amb els seus colors, els encapçalava. Al seu darrere, un cavaller duia a la falda l’hereu del tron d’Aragó.

—Sóc Simó de Montfort, comandant de la croada per la gràcia de Déu —va dir el cabdill francès quan va atènyer els catalans—. Identifiqueu-vos, cavallers.

—Sóc Nunó Sanç, comte de Rosselló i Cerdanya, i membre del Consell de Procuradoria de la Corona d’Aragó. Us prego que em lliureu l’infant Jaume immediatament per ordre del papa Innocenci III.

Montfort va romandre uns instants en silenci esguardant el seu interlocutor amb la mirada desafiadora.

—Així ho faré, però heu de saber que ho faig per ordre directa del Sant Pare i no pas de grat ni per pròpia voluntat. Si de mi depengués, aquest marrec mai no us seria lliurat i mai no arribaria a ocupar el tron d’Aragó.

—Les vostres raons i motivacions ara no tenen cap valor —va rebatre el comte Nunó en un to aspre—. Lliureu-nos l’infant i enllestim com més aviat millor. Aquest minyó ja ha passat prou temps amb els assassins del seu pare.

El cavall del cabdill croat renillava nerviós. L’animal sens dubte percebia la irritació i la ira creixents del seu genet. Montfort va esperonar la bèstia i va fer una volta al voltant dels quatre catalans.

—Estalvieu-vos l’arrogància, comte. Sabeu tan bé com jo que us podria fer matar aquí mateix i que no em passaria res, a part de rebre un parell de cartes de reprovació del papa Innocenci.

L’Artal notava com el terror començava a apoderar-se del seu cos. La imatge de la càrrega franca a la batalla de Muret, amb Montfort al capdavant, li havia tornat a la ment i no se’n desempallegava. Inconscientment la seva mà va trobar l’empunyadura de l’espasa i la va aferrar amb força.

—Però no ho faré —va prosseguir el croat—. Encara que no us ho cregueu, sóc un home clement i pietós, de manera que perdonaré la vida a aquest infant i us el lliuraré. Al cap i a la fi, els catalans ja heu perdut aquesta guerra i aquestes terres mai més no us tornaran a retre homenatge ni obediència. Heu estat un enemic tossut. Entendre-ho us ha costat un rei.

Nunó Sanç va alçar el cap i va esguardar Montfort amb una mirada de menyspreu profund. El cavaller francès va somriure amb cinisme, va fer un gest amb la mà i l’home que subjectava el nen es va acostar al cavall de l’Artal. Sense cap delicadesa li va posar l’infant a la falda i es va retirar. Assolit l’objectiu principal, ja no hi havia cap raó per prosseguir aquella trobada que es podia tòrcer en qualsevol moment. El comte Nunó va gitar el seu cavall en direcció a Narbona amb el propòsit de tornar a la ciutat de seguida. No hi havia temps per perdre.

—Recordeu les meves paraules, comte —va cridar Montfort—. Si mai aquest infant o cap altre català posa els peus a Occitània no seré pas tan benèvol. Aconselleu el vostre futur rei que se centri en altres horitzons i recomaneu-li que mai més no miri cap al nord. No voldria que acabés com el seu pare, i de ben segur que vós tampoc no ho voleu.

Nunó Sanç va girar-se cap a Montfort:

—Vós que comandeu una croada cristiana potser hauríeu de recordar unes sàvies paraules de l’evangeli de sant Mateu: «qui gladio ferit, gladio perit».^[001]

Dit això va esperonar el cavall i el grup de catalans va arrencar al galop cap a Narbona. L’Artal sostenia amb una mà l’estendard reial i amb l’altra premia aquell minyó contra el seu cos amb totes les forces. No va afluixar fins que va travessar les portes de Narbona. Temps enrere no havia estat capaç de defensar el seu rei al camp de batalla de Muret i ara hi deixaria la vida abans que permetre que el seu fil i futur rei pogués patir cap mal.