I tot és poesia…!

Quan arriba el maig, tota la ciutat esdevé poesia. Indrets habitualment tan poc poètics com els vidres dels vagons del metro s’ompliran amb les idees, els pensaments i les reflexions de noms tan il·lustres com Comadira, Ferra-ter, Gil de Biedma, Margarit, Martí Pol, Panero, Parcerisas…, en paral·lel als actes celebrats als jardins, places, museus i teatres, sempre al servei de la difusió del poema, que és la construcció més sòlida i perfecta si l’arquitecte el sap muntar amb les paraules més justes i precises. La rèplica, però, arribarà els caps de setmana amb l’atac a totes les parets dels vagons del metro per part d’uns pretesos cal·lígrafs de taks, seguidors del vell Demetrius, aquell que va embrutar les de Nova York amb el seu malnom, Taki, seguit del número 138, que era el del carrer on vivia. Èmuls dels B-boys, del moviment hip-hop, s’escampen per la ciutat per assenyalar el radi d’acció de cada grup, les zones urbanes d’influència. És la mateixa tàctica de què se serveixen també els gossos, que ho fan aixecant la pota i ruixant un arbre o un fanal amb unes gotes d’un líquid nefand. Els altres ho fan a cops d’esprai.

A l’hora de plegar coincideix, camí del metro, amb un parell de col·legues i el telefonista de l’empresa, que és cec, no té gos i es mou per la ciutat amb l’ajut d’un bastó plegable i molta independència. No l’agafa pel braç perquè un dia que ho va fer va notar que s’encarcarava, com si el rebutgés, com si digués que ja ho demanaria, si ho necessitava… Ja són dins el vagó, obliden la jornada de treball i comenten la pel·lícula que el cec és el primer a dir que va veure ahir a la televisió, abans que els expliqui que té el temps just per anar a casa a dutxar-se, canviar-se de roba i sortir, perquè ha quedat per sopar amb uns amics, al centre. Voldria preguntar-li per què no hi va directament, però calla perquè per al cec, anar amunt i avall com tothom és motiu de joia, no pas de preocupació. S’admira que intueixi tots els revolts dels passadissos, els replans de l’escala… I, ja dins el vagó, parlen de tot i quan arriben a la parada anterior de la que acostuma a baixar el cec, el posa a prova: “Tu, no badis, que ja hi ets!”, però l’invident, sorneguer, fa una riallada i li diu que no s’hi esforci, que sap perfectament que encara li’n falta una.