L’equívoc

Pot interpretar què vol dir la mirada d’aquella noia que seu enllà del vagó i que li arriba entre tants cossos que els mantenen a distància mentre el metro avança, s’atura, torna a arrencar i modifica la geografia humana que els separa. Somriu perquè la noia no sap que perd el temps amb ell: no li diuen res les dones per més que tinguin, com aquesta, una pinta tan agradable, espesses pestanyes, celles ben dibuixades, llavis molsuts, el coll esvelt, una arracada a l’orella. El sobta tant d’interès, tanta caiguda d’ulls i que enrogeixi quan potser pensa que la mirada d’ell, que només és curiosa, amaga altres sentiments. L’equívoc li fa gràcia i ja que no es poden comunicar, no farà res per aclarir la situació: calla i observa. I ara, quan veu que es mou, comença a intrigar-se: la noia, que no té gens ni mica de pit, vesteix com un xicot, i, sorpresa!, quan la veu caminar per l’andana, s’adona que calça com a mínim un quaranta-tres. Qui se li ha insinuat a distància és un noi de faccions adorables, elegant i polit, no pas com aquesta donota que ara mateix se li refrega i li aboca a la cara un alè pudent quan es gira per protestar.