Ajut desinteressat

Tot i que no té pressa, baixa l’escala els graons de dos en dos perquè sent que el metro obre les portes i esbufega. Té poca paciència i no li agrada esperar. Però ensopega, trontolla, vacil·la i, malgrat els esforços que fa per mantenir l’equilibri, acaba de cap per terra. Durant cosa de mig minut ha quedat inconscient: el cop, tan fort, li ha fet perdre el món de vista. Així que obre els ulls es troba rodejat de molta gent, entre encuriosida i afectuosa, que vol saber com es troba, si s’ha trencat alguna cosa, i que té ganes d’ajudar-lo a recuperar-se… La víctima, de sobte, i mentre llepa el filet de sang que llisca des del front, galta avall, s’adona que li falta alguna cosa. Agafa pel ganyot el protector més sol·lícit i reclama: “La cartera!”, quan comprova que no és al seu lloc. Algú diu que el robatori ha de ser obra del primer que l’ha assistit i que ha fugit sense deixar rastre després de dir que anava a buscar un metge. No té cap més remei que deixar anar aquell que havia engrapat, el qual es justifica davant l’auditori ensenyant les mans buides i lamentant-se, per dins, de no haver estat prou llest per arribar-hi abans.

No hi pot fer més, és un galant de l’antiga escola i pensa que, d’entrada, cal tractar les dones amb tota mena de miraments; després, Déu dirà… I, ara, que té al davant dues preciositats, les castiga inútilment a distància amb mirades d’un foc que no crema. Canvia de tàctica i passa a l’atac: s’aixeca i els ofereix el seu seient que permetrà que seguin totes dues de costat. A les noies, poc acostumades a detalls d’aquesta mena, els costa saber què pretén aquella relíquia del passat que insisteix amb una mímica exagerada. Se’l miren de cap a peus, sorpreses, riuen i accepten sense fer-se pregar, però no li fan ni gota de cas perquè continuen amb una conversa de sobreentesos, exclamacions i ullades al mòbil, per si cau algun missatge. El vell galant, que s’ha d’apuntalar per mantenir l’equilibri, veu la seva imatge reflectida al vidre i s’adona del rigor excessiu de la seva indumentària. Es descorda el botó superior de la camisa, s’esbulla els cabells, esbossa un somriure que li permet lluir un ullal d’or, adopta una posa indolent i busca una frase per iniciar l’atac. Llàstima que quan l’ha trobat, les noies baixen perquè ja són a port!