La repetició de la jugada

Fa pocs dies li van pispar la cartera dins el metro tan finament que no se’n va adonar fins a l’hora de pagar el cu-bata al bar de la cantonada. De llavors ençà, cada cop que entra al recinte subterrani té la sensibilitat a flor de pell. Ara, mentre es deixa portar per l’escala automàtica, sap que d’aquí mig minut haurà passat el perill. La discreta vigilància que encara mantenia amb el braç es fon quan a algú de davant seu, que ja no trepitja l’escala sinó les rajoles del vestíbul, li cau la tarja i s’ajup per agafar-la. El noi és tan barroer que no deixa passar ningú. Hi xoca, i tots els qui pugen darrere seu, empesos per l’escala, s’arremolinen frenats pels dos cossos en conflicte. Quin merder! La cosa no hauria passat de ser una anècdota si no fos que l’instint li fa portar la mà on guardava la cartera. Algú que anava en combinació amb el noi que ha deixat caure el paper s’ha aprofitat de l’enrenou i l’ha fet desaparèixer. Qui sap on paren, ja! A part de la pèrdua, sent un regust de déja vu perquè l’acaben de plomar per un sistema que no és, precisament, una novetat, ja que recorda haver-ho llegit en un conte per a nens petits.