De paraigües i fundes

Es coneixien de vista, i ara, de cop i amb poques paraules, esdevenen íntims durant el parell de minuts que caminen de costat, molt junts, quan ella accepta la invitació i s’instal·la sota el paraigua plegable que els aixoplugarà fins al metro. Un cop ja són al vestíbul, riuen, divertits i una mica humits per la insuficient protecció que els ha ofert l’estri que ara ell, després de sacsejar-lo diverses vegades seguides per espolsar-ne l’aigua, s’esforça a plegar i, ja convertit en un botifarró de no gaire més d’un pam i mig, intenta enquibir-lo dins la funda. La rialla d’ella puja de to, maliciosa, quan veu que el noi repenja inútilment el mànec en el baix ventre perquè la funda entri a pressió, i que no se’n surt fins que ella l’ajuda amb totes dues mans i molta més destresa que ell. Una hora més tard, després de fer tot el trajecte cos contra cos, agombolats pels sacseigs i la pressió del personal, es troben entre els llençols d’un llit anònim, nus i entortolligats. És el moment que ella ha de tornar a mostrar la seva habilitat per introduir un altre botifarró, de proporcions més modestes, però càlid i viu, en una nova funda, ara molt més suau, elàstica i transparent.