La ronda
No ha pogut captar el to de la conversa d’aquella parella tan encaramel·lada: havia de ser d’alt voltatge perquè les mirades cremaven. L’abraçada es desfà, el noi baixa amb recança, i ella, que es retoca el maquillatge, continua. Una parada enllà, quan puja un altre xicot, la noia ja està a punt d’oferir-li la galta per rebre un petó lleuger abans d’encetar un diàleg d’un caire més assossegat. Al llarg de les tres parades que viatgen plegats, tots dos mostren un afecte discret, no tan tempestuós com amb el xicot anterior. Així, quan es torna a quedar sola, no cal que refaci l’aspecte per rebre l’abraçada apressada d’un tercer amic que desapareix tot seguit. L’observador, quan s’adona que la noia està a punt de baixar, intenta dir-li que ell també voldria participar en… La noia el talla, li fa saber que s’ha adonat del seu interès i se li ofereix per correspondre’l durant la part del trajecte que va des que s’ha quedat sola fins ara, que ha de baixar… El noi accepta amb la intenció que més endavant la tindrà en exclusiva, però passa el temps i, per més que insisteixi, no l’aconseguirà. L’objectiu de la noia és repartir petites dosis de felicitat.
No fa ni tan sols tres minuts que és al metro, camí de la feina, que nota la mà inexperta que malda per obrir-se pas fins a la cartera. Espera uns segons i quan la mà ha arribat a lloc, engrapa el canell del jove carterista. El crit espontani: “Ja et tinc!”, porta la gent a fer rotlle al seu voltant. Cadascú hi diu la seva: la majoria recomana que el porti a la comissaria; d’altres, que l’escarmenti i l’alliberi després d’omplir-li la cara de mans… Sense fer cas del que li recomanen, no té massa problemes per arrossegar-lo fins a la porta. El noiet és un nyicris que no té ni mitja bufetada i està tan esporuguit que no ofereix resistència. Un cop a l’andana, pels passadissos fins a l’escala automàtica i, ja pel carrer, tenen ocasió de parlar i canviar impressions. Així, sap que està sol al món, que viu a la bona de Déu i, sobretot, que té gana. El porta a un bar i li fa treure el ventre de pena. I abans de dir-li que ja se’n pot anar, li dóna una tarja: si el truca demà, potser li haurà trobat una feina. I, a més, li dóna el parell de bitllets que portava a la cartera, satisfet de no haver hagut d’anul·lar targes ni tramitar duplicats dels documents.
No fa ni tan sols tres minuts que és al metro, camí de la feina, que nota la mà inexperta que malda per obrir-se pas fins a la cartera. Espera uns segons i quan la mà ha arribat a lloc, engrapa el canell del jove carterista. El crit espontani: “Ja et tinc!”, porta la gent a fer rotlle al seu voltant i cadascú hi diu la seva: la majoria recomana que el porti a la comissaria; d’altres, que l’escarmenti i l’alliberi després d’omplir-li la cara de mans… Escolta els primers i entre tots el deixen en mans de l’autoritat que el tanca en un centre de reeducació on, segons les noves lleis, hi haurà de passar un parell d’anys. Quan surt, convertit ja en un expert, en una de les primeres accions que emprèn per demostrar que el llarg curs de formació professional ha estat útil, assalta a mà armada el banc en què, casualment, treballa aquell que el va capturar fa temps. Quan li exigeix que ompli la bossa amb les existències de caixa, l’assaltant, que l’ha identificat, aplica la primera lliçó —eliminar els testimonis— i li clava un tret al cap abans i tot de satisfer la curiositat de saber si encara utilitza cada dia, i a la mateixa hora, la línia del metro en què s’havien conegut.