Rufufu al metro

Per falta d’efectius, la banda assalta només el primer vagó del comboi. El cap intimida els passatgers: “allò” és un segrest. L’encarregat de premsa de la banda, quan té a punt el mòbil per trucar imposant les condicions del rescat, s’adona que dins el recinte no hi ha cobertura. Han d’improvisar sobre la marxa i alliberen un ostatge per tal que comuniqui les condicions al cap de l’estació, però aquella en què el deixen anar no té personal i el segrestat, que no es vol complicar la vida, se’n va cap a casa a veure com tracta la televisió aquest fet divers… Passat un temps, n’alliberen un altre, una dona, que parla amb el cap d’estació, aquest amb el delegat de zona i, finalment, amb la direcció. Després d’algunes negociacions, i mentre l’empresa no recull l’efectiu exigit, dos individus molt mudats substitueixin els ostatges. Els segrestadors ho han acceptat perquè els podran controlar millor que no pas la cinquantena que ja començava a amotinar-se. Però no saben que els dos suposats alts càrrecs són uns malalts terminals que ara tenen l’ocasió de ser d’alguna utilitat i als qui no els farà res jugar-se la pell com a kamikazes.