La puresa i la rutina

Des que s’ha jubilat, passa bona part del dia voltant per la ciutat per recuperar tanta vida perduda. Ara mateix acaba de descobrir la tupida teranyina del transport subterrani i s’està hores i hores assegut en el banc d’una andana, amb ganes d’aclarir un fet que l’intriga. Penjant del sostre, un indicador assenyala els minuts i segons que cal esperar perquè arribi el proper comboi: un minut i un segon, un minut, cinquanta-nou segons, cinquanta-vuit…, fins que, en arribar als setze, tant si el comboi ja treu el cap pel túnel com si és a punt de fer-ho, s’esborren les xifres i llegeix la paraula: ENTRA. En efecte, el comboi, entra, però tant pot tardar a fer-ho deu segons, com quatre, com ser ja dins l’estació quan apareix la paraula que ens ho fa saber. De moment, però, encara no ha vist mai que digui que en falten quinze, catorze, tretze. Ni dos, ni un! I decideix que no es mourà del recinte fins que no surti l’anunci dels nou, vuit, set, sis segons abans d’aquell ENTRA poc precís. Tard, i vençut per la gana —és l’hora de sopar!—, es fa el propòsit de tornar-hi cada dia fins que aquell mecanisme no funcioni amb més precisió