Un rodamón

De pas per Barcelona, un rodamón de color va fer nit a casa d’uns amics que vivien al Turó de la Peira. L’endemà, després de contemplar la ciutat per la finestra, va voler conèixer-ne el rovell de l’ou i algú el va acompanyar a la parada del metro. Quan feia una estona que seia a la terrassa d’un bar molt popular de la plaça de Catalunya i es distreia veient fluir un riu de gent ben diversa, tres joves —dues noies i un noi— li van preguntar si li feia res que s’asseguessin a la seva taula. Entre sorprès i intrigat, perquè n’hi havia d’altres de buides, no s’hi va negar. La conversa, en principi vacil·lant, es va fer viva, divertida, apassionant. Més tard el van convidar a dinar: era l’aniversari d’un de la colla que ho volia celebrar compartint l’àpat amb un desconegut. El foraster no s’ho va fer repetir, i així va tenir ocasió de continuar la conversa i conèixer alguns carrerons del Raval. En acabar, desorientat, una de les noies el va portar a la parada del metro més adequada. En aquell instant va renunciar a la seva condició de rodamón perquè acabava de descobrir que Barcelona era aquella ciutat en què sempre havia somiat d’establir-se.