Surt al carrer, si ets valent!

El metro frena de sobte i qui més qui menys perd una mica l’equilibri. Els passatgers trontollen. Alguns es disculpen. D’altres riuen… N’hi ha dos, però, que es miren malament: l’un ha trepitjat l’altre, sense voler, i tot i que es coneixen de vista i que mai no s’han parlat, ara no poden evitar d’adreçar-se unes quantes paraules gruixudes com “Ruc!”, “Badoc!”, “Mussol!”, “Talòs!”. Si no fos perquè el metro va tan ple, l’afer prendria un altre caire i possiblement arribarien a les mans. La gent, en lloc de posar pau, encara afegeix llenya al foc: uns, a favor d’aquest; els altres, d’aquell. Després d’esbravar-se de paraula, tots dos baixen a la primera parada per disposar de més espai. N’hi ha que els segueixen perquè tenen ganes de veure com pot acabar la trifulga, però els qui volien sang ben aviat quedaran decebuts i perplexos. Escales amunt, camí del carrer, els dos antagonistes comprenen que n’han fet un gra massa. I quan els toca el primer raig de sol ja s’han calmat, es miren, riuen i entren en un bar de comú acord. Demanen un joc d’escacs, col·loquen les fitxes i comencen la batalla, vaja, la partida, a veure qui pot més.