Cel·luloide ranci

Surt de la Filmoteca amb el record de la deliciosa i antiga comèdia americana en blanc i negre, triangle i final feliç. No es pot treure del cap les imatges d’un negre, que és l’únic actor de color del film, que camina pel corredor solitari i misteriós amb la missió de recollir i enllustrar les sabates que hi ha davant de cada porta. Un primer pla ens mostra com fa girar els ulls per fer-nos entendre que és un ésser inferior que està cagat de por… Ja és a l’andana del metro. Instants després arriba un individu tocat i posat que seu al seu costat i que, quan mou els peus, ensopega amb alguna cosa que algú ha deixat sota el seient. L’home s’ajup i en treu, perplex, un parell de sabates molt tronades. El cinèfil deixa anar una riallada, recorda la pel·lícula i comenta al seu veí que, segurament, són del pòtol que de vegades fa la migdiada estirat en aquell mateix banc i que les ha deixat per si algú és tan amable d’en-llustrar-les. L’altre no li fa cas, les torna a amagar i resta uns segons amb les mans ben obertes i una expressió de fàstic. La cosa, evidentment, no li ha fet cap gràcia i no pot comprendre com l’altre no pot parar de riure.