Ull clínic

Acaba de sortir de l’hospital tot sol perquè no ha volgut avisar el noi, que ja té prou problemes, a la feina. Ara, doncs, torna a casa amb el metro, molt feble encara, però amb la il·lusió de retrobar aquell pis on ha viscut els darrers quaranta anys i que ha conegut temps millors, evidentment, però que és on es mou com el peix a l’aigua. De l’hospital s’enduu aquella fortor tan característica, barreja d’antisèptics, bravada de totes les malalties del món, tuf de verdura bullida i, segons com, de carn maltractada i sobretot massa antiga… Ara se li asseu un altre vell al costat i, tot seguit, aquella ferum desapareix perquè una altra de més forta i coneguda l’embolcalla. Se sobresalta, però de seguida comprèn que no té res a veure amb ell perquè la que desprenia s’ha fos per sempre gràcies a la intervenció. Mira de reüll l’entrecuix del veí i comprova que els pantalons, foscos d’origen, groguegen i desprenen aquella vella i coneguda pudor. Així, sabent que no hi ha marge d’error, i sense cap mena de preàmbul, li etziba la pregunta més oportuna: “I doncs, mestre! Voleu dir que no ha arribat el moment que us feu mirar la pròstata?”