II

He arrossegat durant quaranta dies

el cadàver d’Abel. Avui, per fi,

he trobat la manera de desfer-me’n.

Tot aquest temps l’he dut embolcallat

amb una pell, amagant-lo a les coves

on sé que ni les bèsties arriben,

per tal de poder fer vida normal.

Però tots em preguntaven per Abel.

També Aclímia, el meu amor,

sospitava de mi. Però era Adam

el més recelós, sabedor de coses

que els altres ignoraven: jo li havia

parlat de la passió que sentia

per Aclímia, la meva bessona,

aquella que per llei era d’Abel.

Va ser Adam qui va dir-nos que poséssim

el fruit més preuat del nostre treball

sobre la roca negra de Iahveh,

el déu a qui agrada massa la sang.

L’ofrena que ell triés decidiria

de qui havia de ser muller Aclímia.

Tots sabíem què preferia el déu

carnisser, però jo vaig coure pa

tota la nit, vigilant que fos blanc

de dins i ros de fora. Li vaig dur

que encara era calent. I ja sabeu

què va passar. El vell ara sospita.

Sabria, si no fos que mai no ha vist

la mort. Només l’he vista jo. Jo sé.

Sé què passa amb el cos: l’he vist tornar-se

negre a poc a poc, omplir-se de nafres

on pul·lulen els cucs. Sé que comença

a fer pudor i a suquejar, a perdre

carn fins que només queda l’os pelat.

La mort és el final del cos. No crec

que se n’escapi res. L’ànima? No

n’he vista sortir cap, ni que tingués

la lleugeresa alada del colom.

Quin desengany! Jo vaig néixer a l’Edèn,

on la vida era eterna i agraïda,

i ara em veig aquí, davant d’aquest

cadàver com un mur infranquejable.

I no puc creure el que promet un déu

que mata, el mateix déu que va expulsar-me

de la primera casa. Tornaré

al paradís, ara que ja he trobat

la manera de desfer-me del mort.

Ha sigut casual: he vist un corb

clavar el seu bec al coll d’un altre i tot

seguit amb la mateixa daga ha fet

un sot a terra on ha colgat el mort.

De seguida ho he entès. Amb el coltell

de l’àngel he excavat un pou molt fondo

i hi he llençat l’Abel, o el que en quedava.

He raptat Aclímia i me n’he anat.