Metamorfosi

No menteixo la finor de l’alba

sense boira, ni l’aire que eixuga

les pomes. No menteixo el record

que invento.

I ara voldria creure’t

veritat, cos bastit pel desig,

memòria vella d’altres cossos.

Però em fa culpable, per tu més

que per mi, l’absència del cos

teu real, perquè els grillons persisteixen

a braços i cames: el paisatge

que veig per la finestra és només

un pany de cel sense ocells, encès,

i el cos que les mans palpen exànimes

no és més que el propi cos simulant

el teu.

Metamorfosi barata

a l’abast del pres, metamorfosi

que em salva de la mentida fent-me

deutor de tu, sols, del teu perdó.