Sensació

L’any que ve, un migdia de maig,

passejaré en bicicleta pel pla.

A banda i banda dels camins el blat encara verd

es deixarà bressolar per una aura essencial.

Aniré sol, però em sentiré feliç com amb una companya.

Improvisaré camins, núvol més lleuger que l’aire.

Seré feliç, perquè el trànsit dissipa el pòsit,

i en la repetició del gest es bressen món i ànima.

Fora de lloc: espantall en un prat, bossa de plàstic

en una riera, petit cor de vidre a la mà del captaire.

Pedalaré mentre s’escolten crits de mariners

i botzines de barcos del port de Brindisi,

i es flaira, rosa i humida, la sal mediterrània.

Una línia de minúsculs cristalls irisa els llavis

somrients de la dona asseguda a la roca;

ulls grisos reflecteixen el mar que ens assetja,

salvatge i extrem, a la punta nord d’Europa.

Recolliré verbs tot passejant i en faré

una diadema d’imperatius per a la teva cabellera de coure:

escolta canta mira imagina parla il·lumina.

A centenars, cada nit d’estiu estrelles de sobte s’apaguen

per convertir-se en llàgrimes de reserva de les màscares.

Deixaré la ment en blanc mentre pedali, estrany i content

com un gra de sorra en la línia de costa d’un mapa.