Cendra

Tens uns tros de passat al calaix

susceptible d’esdevenir cendra:

és la teva memòria d’ella.

El desig del seu cos, ara esquerp,

s’ha transformat en germà bessó

de la cendra: solament paper.

Però, covard com ets, et fa por

que el toqui el foc: t’encendria el cor.

I t’amanyaga l’altra memòria,

la que resta als llavis d’un únic bes:

com naus sense brúixola, els cossos,

busquen en el seu reflex un cos

per a un simulacre d’unió

—ells amb ells comparteixen la por,

car saben que són només paper.