Naufragi

Torno a veure la casa blanca de la infantesa:

és un vaixell en mans del mar i del diluvi.

La tarda es va apagar de cop com una espelma;

ens feia tanta por pensar en el naufragi

que construírem dins l’armari un cau de roba.

Quin sentiment més càlid, fugir del temps opac

dels grans, de les nostàlgies, dels rituals diaris

executats a cegues, d’esquenes als miralls.

No sé per què la pluja se li va acabar al cel

abans que al sol la tarda: créixer és oblidar

aquell instant precís en què es fundà el desig.

I el que resta de vida per crear la memòria.