El mite de la caverna

Els solitaris entren a les sales de cinema

quan ja s’apaguen els llums. En la penombra

busquen les butaques buides del costat del passadís,

evitant molestar els espectadors que ja s’han assegut.

Assaboreixen voluptuosament el plaer

fetal de ser encara abans de la història,

submergits en un plasma tebi de placenta

on es dissolen les formes i coagulen els desigs.

I al final del film, quan s’encenen els llums,

amaguen els ulls, negats per l’emoció d’una vida

que no han viscut. Esperen que quedi buit el cine

abans de sortir, mirant a terra.

Emergiran a la vida seva, actors principals

d’una pel·lícula que no es mirarà ningú.