El ciclista

En rutes improvisades, entre arbres i pedres,

baixant a les rieres o pujant als cims,

la rítmica repetició de la pedalada que mou

la bicicleta endavant esdevé ritual

per a penetrar en una dimensió diferent del món,

aquella en què es dissol la distància entre jo

i els objectes, ja tot comprès en la idea de ser:

el sentit identifica el subtil i l’ànima es reconeix en el sensible.

Hi ha un roure i un cobert, un corriol i una bassa;

els núvols, la densitat de l’aire, el paisatge.

Tot existeix i amb alegria jo passo.

No és naufragi del sentit, sinó invenció del perdurable en el trànsit.

El viatge no es satisfà en l’experiència acumulada,

ni en un punt d’arribada tampoc, ans en la successió de passos

que en la seva indistinció avalen l’equivalència de món i ser.

Aleshores el món ja no és una projecció interior,

sinó un impuls que, anul·lant-me, em completa.