Davant l’escamot d’execució

En el crepuscle, haver nedat.

Haver vist l’or tornar-se cendra,

haver portat una camisa de seda i a les mans un ram d’ortigues.

Haver posseït i haver perdut i,

després de lluitar contra el record obstinat,

haver obert els ulls a un alba sense memòria

ni desig, amb la puresa del nounat.

Les coses perdudes són ara senyals a la pell,

tatuatges que ja no tenen cap significat.

El bes, la carícia, el coit i els ulls enlluernats

pel sol que es dessagna a les aigües del Bòsfor,

tèbia carn d’adolescent que es badava

a l’abraçada en el mar de les vacances.

L’arma a la mà, l’acer al ventre, fredes tisores

de cirurgià molt a prop de l’aorta, el tacte eixut i fred

del sofà d’una sala d’espera, la soledat autista dels cinemes.

Haver esperat estimar i haver odiat,

haver desitjat engendrar i haver matat.

Haver cregut proclamar la llibertat i, en la foscor,

haver reconegut en el present la incertesa,

el llarg suïcidi que és la vida.