69

Van fugir a Granada conscients que, en cas que els detinguessin, els esperava la mort o l’esclavitud. Els capitans de les milícies cordoveses devien saber que havia estat ell: era l’amo dels cavalls i el seu nom i el dels seus fills no apareixerien als censos d’embarcament. A Las Alpujarras, va decidir. Allà hi havia pobles sencers abandonats. Miguel, amb la seva mula, no va tenir problemes per sortir de l’Arenal i els va trobar més enllà de les muralles de la ciutat; enrere quedaven els setze magnífics cavalls. Però quina importància tenia ja allò?

Després d’un llarg viatge des de Sevilla fins a Las Alpujarras, evitant els camins, amagant-se de la gent, robant el poc menjar dels camps a l’hivern o esperant amagats als afores dels pobles que Miguel aconseguís alguna almoina, van trobar refugi a prop de Juviles, a Vinas, un lloc desert d’ençà de l’expulsió dels seus veïns arran de la rebel·lió.

El fred encara era intens i els cims de Sierra Nevada eren coberts de neu. Hernando se’ls va mirar i després va dirigir la vista als seus fills; allà havia passat la infantesa. Va prohibir d’encendre foc; només ho farien de nit.

Es van acomodar en una casa esgavellada, que Rafaela i els nens van maldar per netejar, sense mitjans, amb poc èxit. Hernando i Miguel els observaven: semblaven pidolaires.

Els dos homes van sortir de la casa a un carrer sinuós limitat per cases ensorrades. Rafaela els va veure, va dir als nens que continuessin i els va seguir.

—I ara? —va preguntar amb la mirada en acostar-se’ls. Havien de viure allà, amagats, tota la vida?

—T’haig de demanar un altre favor, Miguel —es va afanyar a dir Hernando sense girar-se cap al tolit, aguantant la mirada de la seva dona i allargant la mà cap a ella.

Hernando va acompanyar Miguel tan a prop com va poder de Granada i va tornar a Las Alpujarras amb la mula; un captaire no havia de tenir un animal com aquell. El tolit va passar la porta del Rastro després de barallar-se amb els guàrdies, que van cedir, vençuts per la seva incontinent verborrea i, des d’allà, es va encaminar directament a la Casa de los Tiros.

Durant els dies que Miguel va ser fora, Hernando va entretenir els seus fills i va mirar d’ensenyar-los a caçar ocellets. Va trobar un tros de soga resseca, en va desfer els fils i, sota l’atenta mirada de les criatures, en va fer llaços de diferents tipus, que després van col·locar a les branques dels arbres. No van enganxar cap ocell, però els petits van passar molta estona distrets. Però tampoc no els va faltar menjar. Hernando coneixia bé aquelles terres i, llevat de carn, hi va trobar l’imprescindible per mantenir-se. Quan va haver passat una setmana i ningú no s’havia acostat a Vinas, va dir a Rafaela que se n’anava uns dies amb Amin i Muqla.

—A on aneu?

—Els he d’ensenyar una cosa. —La cara d’ella expressava por—. No et preocupis —la va tranquil·litzar—. Ningú no vindrà per aquí. Tu estigues atenta i, si veiessis res estrany, et refugies amb els nens a les coves de prop d’on vam intentar caçar els ocellets. La Laila sap on són.

El castell de Lanjarón s’alçava, imponent, tal com Hernando el recordava.

Es van esperar al peu del puig que es fes fosc abans d’iniciar l’ascens.

Hernando havia procurat que el viatge coincidís amb la lluna plena, que brillava immensa en un cel estrellat i sense núvols. Seguit dels seus fills, es va dirigir al bastió de la banda meridional de la fortalesa.

—No hi altre Déu que Déu i Muhammad és l’enviat de Déu —va xiuxiuejar en la nit.

Després es va ajupir i va començar a excavar. Quan va trobar l’espasa de Mahoma, la va extreure amb compte i la va presentar als seus fills, llevant-ne reverentment la roba amb què l’havia embolicada al seu dia.

—Aquesta —els va dir— és una de les espases que va pertànyer al Profeta.

Li hauria agradat que la beina d’or i els penjants haguessin brillat a la llum de la lluna tal com lluïen la primera vegada que l’havia vist a la barraca de Hamid. Va trobar, però, aquella desitjada resplendor en els ulls desmesuradament oberts dels seus fills. Va desenfundar l’alfange. La fulla va carrisquejar en sortir i Hernando es va estremir quan va comprovar que entre el rovell del tall s’hi apreciaven encara taques de sang seca, la del coll de Barrax. L’arrais corsari! La seva ment es va perdre en els records i, un cop més, malgrat tot, els ulls negres de Fàtima se li van aparèixer com estrelles en la nit.

Uns lleus estossecs el van tornar a la realitat. Es va mirar Amin i després va quedar corprès amb Muqla; fins i tot a la llum de la lluna, els seus ulls centellejaven.

—Durant anys —va afirmar després amb vehemència—, aquesta espasa ha estat custodiada per musulmans. Primer, quan regnàvem en aquestes terres, va ser exhibida amb orgull i utilitzada amb valor; després, quan va arribar el moment de la submissió del nostre poble, va quedar amagada tot esperant una nova victòria, que algun dia arribarà. No ho dubteu. Avui estem més derrotats que mai; els nostres germans són expulsats d’Espanya. Si el que tinc previst surt bé, ens haurem de continuar comportant com cristians, més i tot si fos possible, ja que quedaran ben pocs musulmans a Espanya; haurem de parlar com ells, menjar com ells i resar com ells, però no us desespereu, fills. Probablement jo no ho veuré, potser vosaltres tampoc, però algun dia un creient tornarà aquí a buscar aquesta espasa i… —Va vacil·lar un instant en recordar les paraules de Hamid, de tants anys enrere.

Què els diria? Que l’espasa s’alçaria per venjar la injustícia? Malgrat la ràbia que sentia, no volia que els seus fills creixessin amb una idea d’odi a la ment—. I la traurà a la llum, com a símbol que el nostre poble ha recuperat la llibertat.

»Recordeu sempre on ens espera i, si no és en vida vostra, transmeteu aquest missatge als vostres fills perquè ells ho facin amb els seus. No defalliu mai en la lluita per l’únic Déu. Jureu-ho per Al·là!

—Ho juro —va respondre Amin, seriós.

—Ho juro —el va imitar Muqla.

En el camí de tornada a Viíias, Hernando va pensar en el que acabava de fer jurar als seus fills. Havia treballat per acostar les dues religions, perquè els cristians acceptessin la seva presència, perquè els deixessin parlar en àrab… i, en canvi, havia atiat els seus fills contra ells, a la recerca de què? Estava confós. Amb les imatges de milers de moriscos sotmesos, amuntegats i tractats com animals a l’Arenal de Sevilla, va recordar el dia en què Hamid li havia entre-gat l’alfange; llavors lluitaven per la supervivència, disposats a donar la vida per les seves lleis i els seus costums. Quina diferència amb aquesta humiliant expulsió d’Espanya!

Només quedaven ells i probablement uns quants moriscos més amagats pels camps i les ciutats. On era l’entesa per la qual havia apostat? En la nit, caminant cap a la serra, va passar els braços per les espatlles dels seus fills i els va atraure cap a ell. Ells mantindrien encesa la flama de l’esperança per a un poble maltractat; un foc feble, certament, però que potser els grans incendis no començaven amb una petita espurna?

Miguel va tornar a Las Alpujarras al cap d’uns vint dies, a cavall d’una mula nova i acompanyat per don Pedró de Granada Venegas, a cavall, sol, sense la companyia de cap criat. Es podien refugiar, els va oferir el noble, a les terres que senyorejava a Campotéjar, en el límit entre el regne de Granada i el Sant Regne de Jaén, però ho havien de fer com a cristians traslladats des de la capital granadina. Don Pedró va aconseguir que li falsifiquessin documents que els acreditessin com a veïns de la ciutat, suposadament com a cristians vells. Hernando es deia ara Santiago Pastor; Rafaela, Consolación Almenar. Ningú no s’estranyaria del trasllat. L’expulsió dels moriscos havia deixat els camps buits, sense mans que els treballessin, principalment els del regne de València, però també els d’altres llocs, i la senyoria dels GranadaVenegas no n’era una excepció. També li va lliurar dues cartes: una de dirigida al criat que s’ocupava dels assumptes de la seva senyoria i una altra de presentació per al rector de Campotéjar, amic seu, en què encomiava la religiositat dels qui presentava com els seus més lleials servidors, i garantia que eren persones temoroses de Déu. Miguel apareixia en els papers com un familiar més. Si no cometien errors, ningú no els molestaria, els va assegurar don Pedró.

—Què se sap dels ploms? —li va preguntar, a part, Hernando abans que el noble pugés al cavall per tornar-se’n cap a la ciutat.

—L’arquebisbe continua retenint els llibres i intervenint personalment en la traducció. No permet cap referència a doctrines musulmanes. S’està construint una col·legiata al Sacromonte on es veneren les relíquies, i un col·legi per impartir estudis religiosos i de dret. Hem fracassat.

—Potser algun dia… —va dir Hernando amb un deix d’esperança a la veu.

Don Pedró se’l va mirar fent que no amb el cap.

—Encara que ho aconseguíssim, encara que el soldà o qualsevol altre rei àrab donés a conèixer l’evangeli de Bernabé, ja no queden musulmans a Espanya. No tindria importància.

Hernando volia replicar, però es va contenir. Que potser don Pedró no donava importància al fet que sortís a la llum la veritat, independentment dels moriscos espanyols? Els nobles conversos havien aconseguit salvar-se de l’expulsió. Don Pedró havia trobat les seves arrels cristianes a través de l’aparició de Jesucrist que algú havia explicat en un llibre per a la seva major grandesa. Els ajudava, sí, però continuava creient en l’únic Déu?

—Us desitjo una llarga vida —va afegir el noble, posant ja un peu a l’estrep de la muntura—. Si teniu cap problema, feu-m’ho saber.

Després va sortir al galop.