55

Al final d’octubre, el rei Felip s’adreçava a tots els bisbes del regne agraint-los les rogatives, però també instant-los a sus-pendre-les; considerava que, havent passat dos mesos i mig des que l’armada s’havia internat en aigües de l’Atlàntic, seria impossible que en tornés algun altre vaixell. Al cap d’uns dies, el mateix rei escrivia una emocionada carta personal a l’esposa del seu cosí, el duc de Monterreal, gran d’Espanya, per comunicar-li la mort d’Alfonso de Córdoba i del seu primogènit en mans dels anglesos a les costes d’Irlanda, on havia naufragat el seu navili.

Dos mariners que havien fugit de la matança amb l’ajut dels rebels irlandesos, i que havien arribat primer a Escòcia i després a Flandes, havien relatat sense cap mena de dubte l’assassinat del duc i del seu fill. Segons van explicar, una brigada de l’exèrcit anglès havia detingut el duc i els seus homes mentre vagaven per terres irlandeses, on havien arribat després del naufragi, nedant fins a la costa. Sense fer gens de cas d’Alfonso, que va mirar de fer valer la seva condició de noble davant del xerif, van obligar tots els espanyols a despullar-se i els van penjar en un turó com vulgars delinqüents.

Hernando no era a palau aquell matí en què el secretari, Silvestre, va llegir la carta davant de tots els gentilhomes, després d’haver-ho fet abans en privat davant la duquessa. Feia dos dies que anava a l’alcàsser dels reis cristians, que sol·licitava audiència al relator, al notari o al mateix inquisidor, esperant que algun d’aquests el rebés. Havia trigat gairebé deu dies a assabentar-se que la Inquisició havia detingut la seva mare, i va saber la notícia perquè Juan Marco, el mestre teixidor, li havia fet arribar un encàrrec en què li tornava els diners que ell enviava cada mes, pel fet que la seva mare no es presentava a treballar a l’obrador. El mateix aprenent que li va portar els diners, un nen, en presència d’uns quants criats de palau, li va etzibar amb rancor:

—La teva mare va invocar el Déu dels heretges davant els penitents de les rogatives. —Les monedes es van escapar de les mans d’Hernando i van caure a terra amb una estranya dringadissa. Va notar que li flaquejaven les cames. L’havia vist a la processó! No podia ser res més—. Es una sacrílega!

—va afirmar el nen quan les monedes van deixar de fer soroll.

Un dels criats va assentir davant les paraules del noi:

—Es mereix la màxima pena que li pugui imposar el Sant Ofici: la foguera serà poc càstig per a qui és capaç de blasfemar davant d’una sagrada processó.

El màxim que va aconseguir Hernando de la Inquisició va ser que acceptessin els seus diners per alimentar Aixa, encara que ni de bon tros s’imaginava que ella havia decidit no menjar i rebutjava les minses i infectes racions que els escarcellers li tiraven a la cel·la.

Esteban va ser el primer de caure de genolls quan el secretari va posar fi a la lectura de la carta del rei. Don Sancho es va senyar unes quantes vegades mentre altres gentilhomes imitaven el vell sergent dels terços. El murmuri d’unes oracions inconnexes va començar a apoderar-se de l’estança, fins que la potent veu del capellà es va alçar per damunt de la remor:

—Com havia d’atendre Jesucrist les nostres súpliques si mentre nosaltres pregàvem la seva intercessió, la mare d’aquell a qui el duc beneficiava amb el seu favor i amistat invocava el fals déu de la secta dels musulmans?

La duquessa, que fins aleshores havia estat enfonsada en una butaca, va alçar el rostre. Li tremolava la barbeta.

—De què serveixen unes rogatives en què es comet sacrilegi?

La duquessa va desviar els seus ulls plorosos cap al gentilhome que s’acabava d’expressar en aquells termes. De seguida que va assentir a les seves paraules, un altre es va afegir a l’atac contra Hernando.

—Mare i fill ho tenien preparat! Vaig veure que el morisc feia un senyal…

A partit d’aquí, la cort d’ociosos es va rabejar amb Hernando.

—Blasfèmia!

—Déu s’ha sentit ofès!

—Per això ens ha negat la seva gràcia.

Lucia va mig aclucar els ulls, que es van convertir en unes fines línies.

No permetria que el fill d’una sacrílega que havia ultratjat les rogatives continués vivint a palau i gaudint del favor de qui ja no l’hi podia concedir!

Aquell mateix vespre, quan Hernando, que no sabia res de la mort d’Alfonso, tornava derrotat del tribunal de la Inquisició després d’esperar infructuosament tot el dia que algú l’atengués, el secretari el va abordar a la mateixa porta del palau.

—Demà al matí —li va anunciar Silvestre— abandonaràs aquesta casa.

Així ho ha ordenat la duquessa. No ets digne de viure sota aquest sostre. Sa Excel·lència, el duc de Monterreal, i el seu fill han mort defensant la causa del catolicisme.

El so metàl·lic de les cadenes que unien els turmells d’Alfonso quan el noble, ferit, va descarregar-hi al damunt el seu acer toledà a prop d’un rierol de Las Alpujarras, va ressonar altre cop dins del seu cap. Hernando va abaixar les parpelles. El duc, amb la seva mort, el tornava a alliberar d’una servitud a què ell no s’atrevia a posar fi.

—Transmeteu el meu condol a la duquessa —va dir.

—No crec que sigui oportú —va fer el secretari amb acidesa.

—Doncs us equivoqueu —va replicar Hernando—. Potser serà l’únic sincer que rebrà en aquesta casa.

—Què insinues?

Hernando va fer un gest en l’aire amb la mà.

—Què me’n puc emportar i què no? —va preguntar.

—La teva roba. La duquessa no la vol veure. El cavall…

—El cavall i el seu equip són meus. No em cal que ningú em permeti endur-me’ls —va dir Hernando amb fermesa—. Pel que fa als meus escrits…

—Quins escrits? —va preguntar el secretari, burleta.

Hernando va deixar anar un sospir d’enuig. L’humiliarien fins al final?

—Ho sabeu prou bé —va respondre—. Els que preparo per a l’arquebisbe de Granada.

—Entesos. Són teus.

Sentia la mort d’Alfonso. Havia arribat a confiar que tornaria aviat.

Apreciava sincerament el duc, que tant havia fet per ell, i en aquells moments també hauria volgut comptar amb la seva ajuda perquè intercedís per la seva mare davant la Inquisició. Cent vegades en va esmentar el nom perquè el rebessin. Però semblava que al Sant Ofici li importaven ben poc les referències als nobles o grans d’Espanya. Ningú, fos quina fos la seva qualitat, no estava per sobre de la Inquisició, ni podia pressionar-ne els membres! Es va dirigir de pressa a la torre del minaret, on tenia amagats l’evangeli de Bernabé i els seus altres secrets. Silvestre era capaç d’escorcollar-lo en sortir del palau, de manera que va decidir emportar-se’n poques coses. Va treure la mà d’or de Fàtima… la va aguantar al palmell uns instants mirant de recordar com brillava en el naixement dels pits de la seva esposa, acompanyant-ne els moviments; la joia s’havia enfosquit amb la mort de Fàtima, va pensar, igual que la seva vida. Quant als llibres i escrits, la decisió va ser ràpida: només s’enduria la còpia en àrab de l’evangeli de Bernabé; la resta, incloent-hi la transcripció de l’evangeli que havia fet, seria destruïda. El tractat de cal·ligrafia d’Ibn Muqla correria la mateixa sort. No podia arriscar-se que l’enxampessin i se’l sabia de memòria; les imatges de les lletres i els dibuixos de les seves proporcions li apareixien davant els ulls només d’acostar el càlam al paper.

Finalment, va tornar a les seves estances i va obrir el bagul per agafar la bossa on guardava els estalvis, però no la va trobar. Va regirar les seves poques pertinences. L’hi havien robat. Porcs cristians!, va murmurar. Que poc que havien trigat a llançar-se a la rapinya, igual que a Las Alpujarras.

Només li quedaven els pocs diners que duia al damunt.

Maleint-se els ossos per no haver deixat els estalvis ben resguar-dats, va preparar un farcell amb la roba i va amagar els pergamins de l’evangeli entre els seus escrits sobre el martirologi. Passaven inad-vertits. Va deixar la deslluïda mà de Fàtima al cim de la roba: s’amagaria la joia al cos. A la fi, es va rentar per resar. Després, en acabar les oracions, es va quedar aturat al bell mig del dormitori. Què faria a partir d’aleshores?

—Necessito diners.

Pablo Coca no es va immutar davant les paraules d’Hernando. La casa de joc era buida; una esclava negra guineana la netejava i hi posava ordre després d’una nit de joc.

—Tots en necessitem, amic —li va respondre—. Què ha passat?

Hernando va recordar aquell nen que forçava els trets de la cara per moure el lòbul de l’orella com feia el Mariscal, i va decidir confiar en ell i explicar-li la situació. Això sí, passant per alt de quina manera aquell mateix matí havia aconseguit burlar la inspecció a què l’havia sotmès Silvestre.

—I això? —havia preguntat el secretari assenyalant els papers que Hernando sostenia a la mà dreta, a la vista. Silvestre acabava de regirar-li el farcell, tractant-lo com un vulgar lladregot davant dels criats que anaven i venien pel pati on donaven les quadres.

—El meu informe per al capítol de la catedral de Granada.

El secretari va fer un gest perquè l’hi entregués. Hernando es va limitar a acostar-li els papers, sense deixar-los anar.

—Són confidencials, Silvestre —li va dir permetent-li, però, llegir el contingut de la primera pàgina, en què relatava les matances de Cuxurio—. T’he dit que són confidencials de l’Església de Granada —va insistir llavors, retraient-li que fos tan curiós—. Si ho sap l’arquebisbe…

—Entesos —va cedir el secretari.

—I ara, em despullaràs? —va ironitzar Hernando pensant en la mà de Fàtima que portava dins les calces—. Que potser t’agradaria? —el va provocar, començant a estendre els braços. Silvestre es va posar vermell—.

No t’amoïnis, vaig arribar pobre a aquest palau i en surto igual de pobre.

—Va somriure cínicament mirant-se el secretari; podria haver estat ell el lladre?—. Miserable, com dieu vosaltres.

El mosso de quadres es va negar a embridar-li Volador, abocant en aquella negativa tota la rancúnia acumulada al llarg dels anys en què s’havia vist obligat a servir un morisc. El va aparellar Hernando mateix, si bé el va haver de desembridar poc després, a l’hostal del Potro, on va buscar allotjament. Dels nombrosos establiments que hi havia a la plaça i els voltants, va triar aquell perquè l’hostaler no el coneixia. Volador, amb la marca de ferro roent de les quadres reials, un cavall que era el doble de gran que qualsevol de les mules i els ases que descansaven al pati de l’hostal, així com la distingida roba que vestia, li van procurar la millor de les habitacions de la casa, tota una estança per a ell sol. Un llit, un parell de cadires i una taula eren tot el mobiliari. Va avançar el pagament com si fos un home ric, tot i que en agafar els diners de la bossa va veure que només li quedaven un parell de monedes de dos rals. Després, en uns fulls de paper en blanc que s’havia endut de palau, va escriure una carta a Pedró de Granada Venegas en què li explicava la seva situació, la de la seva mare, i li implorava ajuda. Al mateix hostal del Potro va trobar un traginer que anava cap a Granada i després sí que la bossa li va quedar definitivament buida.

—Molts dels diners que tenia —va acabar explicant a Pablo Coca—, els he donat a l’escarceller de la Inquisició per al manteniment i l’atenció de la meva mare. La resta…

—Aquesta nit podràs fer diners —va mirar d’animar-lo l’amo de la timba. Hernando hi va posar mala cara—. Et serviran per anar tirant —va insistir Pablo—. Si més no, en tindràs per pagar l’hostal.

—Palomero —va fer Hernando, utilitzant el malnom de quan era jove—, en necessito molts, de diners, m’entens? Haig de comprar moltes voluntats a l’alcàsser dels reis cristians.

—Amb la Inquisició, els diners no et serviran de res. Amb allò de les bruixes, les Camachas, van detenir Alonso de Aguilar, de la casa de Priego.

Un Aguilar! Amb els diners no n’hi va haver prou fins que no es va aclarir l’assumpte i el van alliberar. S’han atrevit fins i tot amb arquebisbes…

—La meva mare tan sols és una vella morisca sense cap importància, Pablo.

Coca va rumiar uns instants, jugant amb un dit al cantell del got. Seien tots dos al voltant d’una gerra de vi que els havia servit la guineana.

—Sovint em criden per organitzar partides importants —va comentar com si dubtés d’aquella possibilitat. Hernando va deixar el got que s’acabava d’acostar a la boca i es va fer un xic endavant a la taula—. No m’agraden. De vegades cedeixo i ho faig, però… a aquestes partides hi van nobles, escrivans, algutzirs, jurats, joves altius i orgullosos, fills de grans famílies, i fins i tot capellans! Es tracta de jocs d’estocada en què es mouen molts diners, i molt de pressa; no té res a veure amb la sagnia lenta que es pot jugar a les timbes. Tots són tan tramposos com qualsevol dels desgraciats que entren a la meva casa de joc, però disposats a desembeinar l’espasa si els recrimines les seves trampes evidents o ingènues patotes.

Sembla com si l’honor de què tant gallegen fos suficient per excusar una baralla marcada.

—Per què recorren a tu?

—Sempre sol·liciten l’ajuda d’algun taulatger per dues raons. D’entrada, perquè no es volen humiliar acostant-se a una tafureria, i encara més important, perquè, com saps prou bé, totes les partides, tret d’aquelles en què es juga per menjar o en què les apostes no arriben a dos rals, estan prohibides. Fins fa uns anys, qualsevol que hagués perdut en una partida clandestina podia reclamar en el termini de vuit dies que li tornessin el que havia perdut. Ara ja no es pot reclamar aquesta devolució; el que s’ha perdut, s’ha perdut, Però si algú denuncia una partida il·legal, hi ha presó per a tots, i els qui han guanyat han de pagar una multa igual a la quantitat que s’han embutxacat, a més d’un tant pel mateix import que el que es reparteix per terços entre el rei, el jutge i el denunciant. Aquí és on entrem nosaltres, els taulatgers: tots els que s’asseuen en una taula clandestina o tenen notícia de la seva existència són conscients que si arriben a denunciar una partida, la seva vida no val una blanca. Qualsevol taulatger de Còrdova, de Sevilla, de Toledo o d’on sigui que s’hagi escapat el denunciant, executarà aquesta sentència encara que no hagi estat ell qui hagi organitzat la partida. És la nostra llei, tenim mitjans per fer-ho, això ningú no ho posa en dubte, i el que és jugador… un dia o altre torna a aparèixer en alguna taula.

—Sigui com sigui —va fer Hernando després de pensar uns instants en les paraules de Pablo—, no t’agradaria d’aprofitar-te’n, d’aquests?

Coca va somriure.

—És clar! Però m’hi jugo el negoci si ens descobreixen. Els taulatgers correm un risc afegit: encara que no es denunciï la partida, qualsevol algutzir rancuniós que hi hagués perdut em podria fer la vida impossible; un vint-i-quatre ressentit m’arruïnaria. L’explotació d’una casa de taulatge comporta una pena de dos anys de bandejament i, si t’enxampen amb jocs de daus, la pena és la de confiscació de tots els teus béns, cent assots i cinc anys de galeres. I a casa meva hi ha daus: bons diners em reporten…

—No han pas de saber que juguem junts. Jo guanyo, tu perds, i després repartim. Palomero, et va costar molt d’esforç d’aprendre el truc del Mariscal per desaprofitar-lo amb quatre morts de gana. Recorda les il·lusions que ens fèiem llavors.

—De vegades corre la sang —va fer el taulatger, dubtant.

—Guanyem-los! —va insistir Hernando.

—Penses viure del joc? —va preguntar Coca—. Al final, ens acabarien relacionant. No pots guanyar sempre a les meves taules.

—No tinc cap intenció de convertir-me en un trampós. Així que hagi solucionat això de la meva mare, fugiré d’aquesta ciutat. Ens n’anirem… a Granada, probablement.

Coca va fer un bon glop de vi.

—M’ho pensaré —va dir després.

Pablo Coca va complir aquella primera nit amb els senyals i Hernando va obtenir uns guanys tranquil·litzadors. Va tornar a l’hostal del Potro i, abans de pujar a l’habitació, va anar als estables per comprovar l’estat de Volador.

El cavall dormisquejava estacat a una menjadora seguida, sense separacions; destacava entre dues petites mules. Amb els animals, hi dormien traginers i hostes que no es podien pagar les habitacions de la planta de dalt. Volador va notar la seva presència i va esbufegar. Hernando s’hi va acostar per donar-li unes palmellades.

—Què hi fas, aquí, vailet? —va exclamar en veure una criatura arraulida a la palla, a tocar dels cascos del davant de Volador.

El nen, que no devia tenir més de dotze anys, va mostrar uns immensos ulls castanys a Hernando, però no es va aixecar.

—Us cuido el cavall, senyor —va respondre amb veu tranquil·la i amb una serenitat impròpia de la seva edat.

—Et podria trepitjar mentre dorms. —Hernando li va allargar la mà perquè s’aixequés.

El vailet no va fer res per agafar-s’hi.

—No ho farà pas, senyor. Volador… vaig sentir que li dèieu així quan vau arribar —va aclarir—, és un bon animal i ens hem fet amics. Segur que no em trepitjarà. Jo us el cuidaré.

Com si hagués entès les paraules del nen, Volador va abaixar el cap fins a tocar amb el morro els cabells embullats i bruts del petit. La tendresa d’aquella escena va contrastar amb els crits, les amenaces, les trampes, les apostes i la cobdícia que es vivien a la casa de joc, tot allò que Hernando encara duia enganxat a la roba. Va dubtar un moment.

—Au, va. Et podria fer mal —va decidir—. Els cavalls també dormen i, sense voler i tot, et podria tre…

Va callar tot d’una. Amb una ganyota de tristor, el vailet s’esforçava per alçar-se, agafant-se a una de les potes del davant del cavall, com si s’hi volgués enfilar. Tenia les dues cames fetes una massa deforme: les tenia trencades d’una manera espantosa. Hernando es va ajupir per ajudar-lo.

—Déu meu! Què t’ha passat?

El nen va aconseguir posar-se dret recolzant les mans a les espatlles d’Hernando.

—Es difícil aguantar-se dret. —Va somriure ensenyant unes dents trencades i uns quants forats a les genives—. Si em passeu aquelles gaiates, ja podré…

—Què t’ha passat a les cames? —va preguntar Hernando, consternat.

—El meu pare les va vendre al diable —va respondre el nen, tot seriós.

Els seus rostres gairebé es fregaven.

—Què vols dir? —va preguntar Hernando en un murmuri.

—El meu germà gran tenia els braços i les cames destrossats. Jo, les cames. En José, el meu germà gran, em va explicar que poc després que vingués al monjo, vaig plorar molt mentre el meu pare em trencava els ossos amb una barra de ferro; després tothom va estar pendent de si sobrevivia. Tots els germans teníem una tara o altra. Recordo que els meus pares van cegar la meva germana de dos mesos passant-li un ferro roent pels ulls. També va plorar molt —va afegir la criatura amb tristesa—. S’aconsegueixen millors almoines amb mainada esguerrada al costat. —A Hernando se li eriçaven els pèls—. El problema és que el rei prohibeix que els captaires demanin caritat amb nens de més de cinc anys. Els diputats i els rectors els podrien treure la llicència de demanar almoina si els sorprenien amb nens més grans. A mi em van deixar continuar fent-ho un temps més perquè era molt poca cosa, però amb set anys ja em van abandonar. Ja ho veieu, senyor: unes cames per set anys de caritat.

Hernando va ser incapaç d’articular una paraula. Notava la gola encarcarada. Coneixia procediments cruels per arrencar una mísera blanca de la compassió de la gent, però mai no havia arribat a viure de prop la realitat d’un d’aquells desgraciats. «Ja ho veieu, senyor: unes cames per set anys de caritat!». Unes paraules tan tristes… Va sentir un sobtat impuls d’abraçar-lo. Quant feia que no abraçava un nen? Es va escurar la gola.

—Estàs segur que Volador no et trepitjarà? —va acabar preguntant.

Les dents trencades van reaparèixer en un somriure.

—Segur. Pregunteu-ho a ell.

Agenollat al costat de les potes del cavall, Hernando va donar un copet amb el palmell al cap de Volador i va ajudar el nen a estirar-se davant els cascos.

—Com et dius? —li va preguntar mentre el petit es tornava a arrupir a la palla i tancava els ulls.

—Miguel.

—Vigila’l bé, Miguel.

Aquella nit, Hernando no va dormir. Després d’haver escrit a Pedró de Granada, li quedava un sol full de paper en blanc, un càlam i una mica de tinta. Es va asseure a la desgavellada i tosca taula de la seva habitació, va treure la pols que s’hi acumulava i a la llum d’una titil·lant candela es va disposar a escriure amb tots els sentits aguditzats. La seva mare, Miguel, el joc, aquella lúgubre i bruta habitació, els sorolls i els rumors dels altres hostes que trencaven el silenci de la nit… El càlam va lliscar sobre el paper i va traçar la lletra més bonica que havia escrit mai. Sense pensar-ho, com si fos Déu qui li guiés la mà, va escriure la inconclusa professió de fe que havia portat la seva mare a les masmorres de la Inquisició: «No hi ha altre Déu que Déu, i Muhammad és l’enviat de Déu». Després, es va disposar a continuar amb l’oració que hi afegien els moriscos. Va mullar el càlam amb tinta amb la imatge de Hamid a la memòria. L’hi havia fet resar a l’església de Juviles per demostrar que no era cristià. I si hagués mort llavors? «Sap que tota persona està obligada a saber que Déu…». S’hauria estalviat una vida molt dura, va pensar en mullar altre cop el càlam.

De matí, Volador no era als estables; Miguel tampoc. Hernando va buscar l’hostaler a crits.

—Han sortit —li va respondre aquest—. El vailet ha dit que li n’havíeu donat permís. Un dels mulers que dormia a l’estable ha confirmat que li vau encarregar que cuidés el cavall.

Hernando se’n va anar corrent, ofuscat, cap a la plaça del Potro. L’havia enganyat, el nen? I si li robaven Volador? Es va aturar en travessar el pas de la porta: Miguel, recolzat en una de les gaiates, amb les cames retorçades, observava com bevia el cavall a l’abeurador de la plaça, un monument amb l’escultura d’un poltre encabritat que feia poc que s’havia construït. El pèl de Volador brillava sota un sol encara esmorteït; l’havia raspallat.

—Tenia set —va explicar Miguel somrient en veure Hernando ja al seu costat.

El cavall va decantar el cap i va bavejar damunt Miguel l’aigua que acabava de xarrupar. El petit el va apartar amb l’extrem d’una de les crosses.

Hernando els va observar: semblava que s’entenien. Miguel es va imaginar el que li passava pel cap.

—Els animals m’estimen tant com les persones eviten la meva companyia —va afirmar llavors.

Hernando va sospirar.

—Tinc feina —li va dir després, donant-li una moneda de dos rals, que el vailet va agafar amb els ulls ben oberts—. Cuida-me’l.

Es va allunyar en direcció al carrer del Potro, que va agafar per anar cap a l’alcàsser, on estava presa la seva mare. Va girar el cap i va veure que el nen s’entretenia a la font, recolzat en les gaiates, jugant amb Volador, esquitxant-lo amb l’aigua amb les puntes dels dits, sense fer cas del que pogués passar al seu voltant. Va decidir tirar endavant en el moment en què Miguel tornava cap als estables. No va fer servir el ronsal per menar Volador, sinó que se’l va penjar a l’espatlla i el cavall el va seguir, lliure, com si fos un gos. El morisc va fer que no amb el cap. Aquell era un cavall de pura raça espanyola, fogós i altiu. En qualsevol altra ocasió s’hauria espantat dels sal-tirons amb què es desplaçava Miguel davant seu, amb les crosses, procurant que els peus li toquessin el mínim a terra, com si aquelles cames escardalenques i deformes es poguessin trencar encara més.

Va arribar a l’alcàsser dels reis cristians amb la sensació estranya que li havien produït els saltirons de Miguel i la docilitat de Volador. Encara embadalit amb l’escena, el va sorprendre que l’escarceller que fins aleshores s’havia negat a permetre-li que veiés la seva mare acceptés l’escut d’or que havia tret mecànicament de la bossa, sense cap mena de convicció; l’havia guanyat en una vint-i-una de banca, un as i un rei, que havia provocat mil imprecacions per part dels punts que apostaven contra ell.

Estranyat, va seguir l’home fins a un gran pati amb una font, tarongers i altres arbres, lloc que hauria trobat bonic si no hagués estat pels laments que sortien de les cel·les que l’envoltaven. Hernando va agusar l’oïda, n’hi devia haver algun que provingués de la seva mare? L’escarceller li va facilitar el pas cap a una cel·la de l’extrem del pati i Hernando va travessar la porta encastada en uns sòlids i amples murs. No. D’aquella pútrida i infecta cel·la no en sortia ni un so.

—Mare!

Es va agenollar al costat d’una tossa immòbil ajaguda a terra. Amb mans tremoloses va temptejar la roba que cobria Aixa, buscant-li el rostre.

Li va costar de reconèixer-hi la persona que li havia donat la vida.

Consumida, la pell del coll i les galtes li penjava flàccida; tenia les conques dels ulls enfonsades, moradenques, i els llavis ressecs i tallats. Els seus cabells no eren sinó un embull de brutícia.

—Què li heu fet? —va remugar cap a l’escarceller. L’home no va respondre i va restar aturat sota l’ample pas de la porta—. Es una dona gran… —L’home es va moure d’un peu a l’altre i va corru-gar el front cap a Hernando—. Mare —va repetir ell, agafant amb les mans el rostre d’Aixa i acostant-se’l als llavis per besar-lo. Aixa no va reaccionar. Tenia la mirada perduda. Per un moment va creure que era morta. La va sacsejar lleument i ella es va moure.

—Està boja —va afirmar llavors l’escarceller—. No vol menjar i amb prou feines beu aigua. No parla ni es queixa. S’està així tot el dia.

—Què li heu fet? —va tornar a preguntar amb la veu ronca, estúpidament entestat a netejar amb l’ungla una petita taca de terra que Aixa tenia al front.

—No li hem fet res. —Hernando va mirar l’escarceller—. De debò —va assegurar l’home estenent les mans—. El tribunal considera suficient la declaració de l’algutzir per condemnar-la. Ja t’he dit que no parla. No l’han volgut torturar. S’hauria mort… —Hernando va tornar a intentar que Aixa reaccionés d’alguna manera—. A ningú no li estranyaria que es morís… aquesta mateixa nit…

Hernando es va quedar quiet, d’esquena a l’home, amb la seva mare als braços, inerta. Què volia dir amb allò?

—Es podria morir… —va repetir l’home des de la porta—. El metge ja ho ha anunciat al tribunal. Ningú no se’n preocuparia. Ningú no ho vindria a comprovar. Jo mateix en donaria part i després l’enterraria…

Era allò! Ara veia per què li havien permès de visitar Aixa.

—Quant? —el va interrompre Hernando.

—Cinquanta ducats.

Cinquanta? Cinc!, va estar a punt d’oferir-li’n, però es va mossegar la llengua. Regatejaria amb la vida de la seva mare?

—No els tinc —va dir.

—En aquest cas… —L’home es va girar.

—Però tinc un cavall —va murmurar, mirant els ulls inexpressius d’Aixa.

—No et sento. Què has dit?

—Que tinc un bon cavall —es va esforçar Hernando, alçant el to de veu—. Marcat amb el ferro de les cavallerisses reials. El seu valor és molt superior a aquests cinquanta ducats.

Van quedar per a aquella mateixa nit. Hernando bescanviaria Volador per Aixa. Què li importaven els diners? Es tractava, simplement, d’un animal potser… potser per l’oportunitat única de poder enterrar la seva mare i que morís als seus braços. Tal vegada Déu li permetria d’obrir els ulls en aquell últim instant, i ell hi havia de ser. Havia de ser al seu costat! Aixa no es podia morir sense que ell tingués l’oportunitat de reconciliar-s’hi.

Miguel era assegut a terra, al costat de Volador, mirant com el cavall menjotejava el farratge que li havia posat a la menjadora.

—Em sap greu —li va dir Hernando, ajupint-se per acariar-li els cabells—. Aquesta nit vendré el cavall. —Per què es disculpava?, va pensar de seguida. Tot plegat era una criatura que…

—No —li va respondre Miguel, interrompent-li els pensaments, sense fer cap gest per girar-se cap a ell.

—Com que no? —Hernando no sabia si somriure o enfadar-se.

En aquell moment, Miguel va alçar la vista cap a Hernando, que s’havia aixecat i ja era al costat del cavall.

—He estat amb gossos, gats, ocellets i fins i tot amb una mona, senyor.

Sempre sé quan tornaran… i sempre pressento quan és l’última vegada que els veuré. Volador tornarà amb mi —va afirmar, seriós—, ho sé.

Hernando va abaixar la vista cap a les cames trencades del vailet, estirades a la palla.

—No t’ho discutiré pas. Potser és així. Però em penso que en aquest cas no vindrà amb mi.

Amb el toc de completes, Hernando va treure Volador dels estables i es va encaminar pel carrer del Potro cap a la mesquita. Havien quedat a la plaça del Campo Real, a tocar de l’alcàsser. No el va voler muntar.

Avançava sense mirar enrere, estirant-lo pel ronsal. Una mica apartat, Miguel els perseguia amb els seus saltirons. Hernando va arribar a la plaça i va anar cap a una de les cantonades, on gairebé com arreu s’acumulava la brossa; allà, al femer, sense cap altar que il·luminés la nit, farien el bescanvi. Miguel es va aturar a uns passos d’on Hernando es va posar a escrutar la foscor, mirant de distingir la figura de l’escarceller amb la seva mare a collibè. El morisc no va donar importància a l’estranya postura del nen, amb totes dues cames curiosament recolzades a terra i només agafat a una de les crosses; tenia l’altra a la mà dreta, aixecada per damunt del cap. Volador estava nerviós: rebufava i agitava les potes del davant, fins i tot semblava que volgués reguitnar.

—Tranquil —va mirar de calmar-lo Hernando—, tranquil, petit.

El cavall devia pressentir, va pensar amanyagant-li el coll, que se separaria d’ell. En aquell precís moment, una rata enorme va es-güellar i va passar entre les cames d’Hernando i de Volador. La va seguir una altra i encara una altra. Hernando va fer un salt. Volador es va encabritar, es va alliberar del ronsal i va sortir al galop, espaordit. Miguel, en un equilibri precari, feia fugir les rates a cops de crossa.

Els renills de Volador, espantat, van cridar l’atenció de tots els cavalls que hi havia estabulats a les cavallerisses reials, al costat de l’alcàsser, els quals, per la seva banda, es van afegir a l’escàndol. El porter de les cavallerisses i dos mossos de quadra van sortir al carrer que donava a la plaça del Campo Real i van entreveure en la foscor un magnífic cavall jaspiat blanc i negre que galopava lliure arrossegant el ronsal.

—S’ha escapat un cavall! —va cridar un dels mossos.

El porter estava a punt de discutir-ho amb el mosso, convençut que no s’havia escapat cap animal de les cavallerisses, però va callar quan a la llum d’una de les atxes de la Inquisició, Volador va mostrar la marca de ferro del rei a l’anca; no hi havia dubte que es tractava d’un cavall de les quadres reials.

—Correu! —va cridar llavors.

Hernando també corria darrere de Volador. Com podia alliberar la seva mare amb tot aquell escàndol? L’escarceller no compareixeria. Miguel va aconseguir allunyar-se de les rates i s’estava quiet, embadalit amb la força i la bellesa dels moviments del cavall, odiant les cames inútils que l’aguantaven. «Tornarà», va murmurar mirant Hernando. Continuava sortint gent de les cavallerisses, però també del mateix alcàsser, per la porta on, de dia, els porters venien teles. Hernando es va aturar, irritat en veure que mitja dotzena d’homes acorralaven Volador contra un dels murs de l’alcàsser.

Envoltat, esbufegant, el cavall es va deixar agafar pel ronsal.

—Es meu! —Hernando s’hi va acostar, deixant anar malediccions contra les rates. Com era que no ho havia previst quan l’escarceller li havia proposat aquell lloc?

El personal de les quadres no va trigar a comprovar que aquell animal no era un dels poltres de les cavallerisses.

—Hauries d’anar més amb compte —li va recriminar un d’ells—. De nit es podria fer mal.

Hernando no va voler contestar i va estirar la mà per agafar el ronsal.

Què sabien aquells desgraciats?

—Tu no ets el que ve cada dia a veure la boja? —li va preguntar llavors un dels porters de la Inquisició.

Hernando va arrugar el front sense contestar. Quantes vegades devia haver demanat a aquell home permís per veure la seva mare mentre ell, en comptes de dedicar-se a la seva feina, atenia la venda de tela a la plaça, escoltava amb displicència les seves súpliques i es negava a accedir-hi?

—Ja era hora que la vinguessis a buscar —va dir aleshores un altre dels porters—. Si trigues un parell de dies més, la trobes morta.

El ronsal de Volador va lliscar de la mà d’Hernando, però abans que toqués a terra, una tosca crossa es va interposar en el seu camí. Hernando es va girar cap a Miguel, que li va somriure amb aquelles dents trencades mentre feia córrer el ronsal per la gaiata fins a la mà.

El porter havia dit que ja era hora que anés a buscar la seva mare? Què significava allò?

—Com…? —va vacil·lar—. I la sentència? I l’acte de fe?

—El tribunal fa uns dies que va celebrar una resolució a la mateixa sala d’audiències i la va condemnar a gramalleta i a oir missa cada dia durant un any… encara que tenint en compte el seu estat, és difícil que arribi a complir la pena. I tampoc no interessa que una boja com ella trepitgi llocs sagrats —va deixar anar un dels porters—. Per això van optar per la resolució. El metge va assegurar que ta mare no superaria l’espera fins al pròxim acte general i el tribunal la va voler condemnar abans que es morís. Es boja! Ja te la pots endur!

—Lliureu-me-la —va aconseguir articular alhora que comprenia que l’escarceller l’havia volgut estafar.

Al cap d’una estona, Hernando refeia el camí cap a l’hostal del Potro amb la seva mare a collibè.

—No cal que la portis a l’església! —li va etzibar un dels porters.

—Déu meu! Si és més lleugera que una ploma! —va exclamar Hernando mirant el cel estrellat en passar darrere del mur que tancava el mihrab de la seva mesquita.

Els seguia Miguel amb el ronsal de Volador a l’espatlla. El cavall anava tot darrere, mansoi, com si el volgués avançar.