41

En sortir el sol, quan les comitives de Brahim i del marquès es van perdre en la distància, Aixa va abandonar l’hostal del Montón de la Tierra. Enrere quedava el cadàver d’Ubaid, que els lacais del marquès havien enterrat a prop de l’hostal per esborrar-ne qualsevol rastre.

Aixa s’havia passat la nit arraulida en un racó, juntament amb Shamir i els seus néts, mirant de tranquil·litzar-los, lluitant per contenir les llàgrimes.

Sabia que estava a punt de perdre un altre fill… què li tindria reservat Déu?

Abans de sortir, Brahim va baixar de l’habitació, satisfet, seguit a unes quantes passes de Fàtima que caminava adolorida, tapada amb la manta de cap a peus; només se li veien els ulls a través d’una escletxa que mantenia mig tancada amb les mans.

Els homes del marquès preparaven els cavalls i l’enrenou al pati era considerable.

—Tu ets Shamir, oi? —va preguntar Brahim, acostant-se al seu fill.

Aixa va percebre una espurna de tendresa en el seu espòs. El nen, abaixant la vista, va deixar que el corsari li toqués el cap. El petit no sabia qui era el qui tenia al clavant; per a ell, tal com havien decidit Aixa i Fàtima, el seu pare havia mort a Las Alpujarras—. Saps qui sóc jo?

Shamir va fer que no i Brahim va travessar Aixa amb la mirada.

—Tens sort —va dir entre dents, girant-se cap a ella—, noia, que et necessiti perquè portis el missatge que et vaig encarregar ahir; si no fos per això, et mataria ara mateix.

Després va alçar el rostre de Shamir agafant-lo pel mento, fins que els ulls del nen es van clavar en ell.

—Escolta’m bé, vailet: jo sóc el teu pare i tu ets el meu únic fill baró.

—Davant d’aquelles paraules, Francisco es va acostar a Shamir, picat per la curiositat—. Aparta’t! —li va etzibar Brahim, em-penyent-lo amb el monyó i tirant-lo a terra.

—No el peguis! —va saltar Shamir, deixant-se anar de la mà que li aguantava la barbeta i llançant-se contra el seu pare, que va esclafir de riure mentre aguantava els cops que el nen li clavava a la panxa.

El va deixar fer fins que va decidir deslliurar-se’n amb una bufetada.

Shamir va anar a caure al costat de Francisco.

—M’agrada el caràcter que tens —va fer Brahim, rient—. Però mentre t’entossudeixis a defensar el fill del natzarè —va afegir com si estigués a punt de clavar una escopinada a Francisco—, correràs la mateixa sort que ell. I aquesta altra —va afegir referint-se a Inés—, atendrà com a esclava les meves dues filles. I el dia que el natzarè es presenti aTetuan…

Sola en el camí de Còrdova, arrossegant els peus, Aixa tornava a sentir la mateixa esgarrifança que s’havia apoderat d’ella al pati de l’hostal en recordar la frase que Brahim havia deixat que planés en l’aire: el dia que el natzarè es presenti aTetuan… Fàtima també s’havia estremit sota la manta.

Les dues dones van encreuar la que pressentien que seria la seva última mirada, i Aixa va notar la mateixa súplica que li havia fet la nit abans: No l’hi diguis! El matarà!

El matarà! Amb aquesta certesa, Aixa va accedir a Còrdova per la porta del Colodro. Però aquest cop, a diferència del que havia passat anys enrere, quan havia fet aquest mateix camí amb Shamir a collibè després que Brahim l’hagués obligada a seguir-lo a la serra, va aconseguir burlar la vigilància dels algutzirs. Va travessar la porta d’amagat, com una ànima en pena, amb els peus sagnants i vestida només amb la camisa de dormir. Va arribar al carrer dels Barberos, on la visió de la porta de l’entrada i la reixa que donava al pati obertes de bat a bat la va espavilar. El finestró d’un balcó es va tancar de cop, malgrat que era de dia i una de les seves veïnes, de dues cases enllà, que en aquell moment sortia al carrer, es va fer enrere i es va tornar a ficar a dins. Aixa va entrar a la casa i va entendre el perquè: els seus veïns cristians l’havien saquejada durant la nit. A l’interior no hi quedava res, ni tan sols els testos! Aixa es va mirar la font: no els havien pogut robar l’aigua que hi rajava; després va desviar la vista cap al lloc on, a sota d’una lloseta, amagaven els estalvis. La lloseta estava aixecada. Va mirar la següent: al seu lloc. Hernando tenia raó. Va fer un somriure malenconiós en recordar les paraules del seu fill.

—A sota d’aquesta, hi guardarem els diners. —Aleshores havia disposat la lloseta de tal manera que qualsevol observador, per poc viu que fos, s’adonés que havia estat remenada. A sota de la que hi havia just al costat, ben afermada, hi va amagar l’Alcorà i la mà de Fàtima—. Si algú entra a robar —va dir a la fi—, trobarà els diners i serà difícil que s’imagini que a l’altra també s’hi amaga un tresor, el nostre veritable tresor.

Però Hernando pensava en la Inquisició o la justícia cordove-sa, mai en els seus veïns.

—Què ha passat, Aixa? I Fàtima i els nens?

Aixa es va girar i va veure Abbas, aturat al costat de la reixa de ferro.

—No… —va balbucejar estenent les mans—. No ho sé…

—La gent diu que ahir a la nit, Ubaid i els seus homes…

Aixa no va escoltar res més. No l’hi diguis! El matarà! La súplica de Fàtima va reviure en el seu record. A més… només li quedava Hernando! Li havien tornat a robar un altre fill. Només tenia aquell somrient nen d’ulls blaus que buscava la seva tendresa a Juviles, a l’empara de la nit, lluny de les mirades. Què passaria ara amb les seves existències? No estava disposada a posar en perill la vida de l’únic fill que li quedava! La mateixa Fàtima l’hi havia suplicat amb la mirada. Durant la nit, a l’hostal, havia sentit els comentaris dels homes del marquès sobre Brahim. Tots sabien per què eren allà. Per ells va saber que s’havia convertit en un dels corsaris més importants de Tetuan; que vivia en una fortalesa magnificada per la imaginació dels homes i que mantenia un veritable exèrcit a les seves ordres.

Mai no permetria que Hernando es tornés a acostar a Fàtima!

—Els han mort a tots —va dir entre sanglots mirant Abbas—. Ubaid i els seus homes els han mort! —va cridar—. El meu Shamir, Fàtima i Francisco… la petita Inés!

Aixa es va deixar anar a terra i es va desfer en llàgrimes. No va fer falta que simulés el plor ni el dolor que s’havia apoderat d’ella. En realitat, potser… Potser valia més que tots fossin morts i no en mans de Brahim. Va deixar anar un udol mirant al cel i pensant en Shamir. Què se’n faria, del seu menut? I de Fàtima? Quines desgràcies li tindria preparades Déu?

Abbas no es va acostar a consolar-la. El seu cos fort va flaquejar i es va haver d’aguantar al reixat, mirant de trobar l’aire que li faltava. Havia promès al seu amic que el monfi no el molestaria, per ells, pels moriscos.

Però també li va prometre que cuidaria la seva família durant el viatge a Sevilla. Hernando l’hi va demanar abans d’anar-se’n, i ell li va respondre fins i tot d’esma.

«Què pot passar?», recordava que li havia dit.

Durant uns instants, tan sols la constant remor de l’aigua que brollava i queia a la font d’un bonic pati cordovès, ara assolat, va acompanyar Aixa i Abbas.

Abbas va seguir el mateix camí que havia fet l’eugassada cap al vedat reial del Lomo del Grullo: una jornada fins a Écija amb una parada a l’hostal de Valcargado; una altra fins a Carmona, aturant-se a Fuentes; una tercera fins a Sevilla, reposant a l’hostal de Loy-sa, i de Sevilla a Villamanrique. Feia esforços per caminar. Exigia a les seves cames que anessin passant una al davant de l’altra i observava com els seus peus s’acostaven, amb passos tristos i dolorosos, a un destí que no volia abastar. Què diria a Hernando?

Com li podia anunciar que Ubaid havia assassinat la seva dona i els seus fills? Com li confessaria que no havia complert la seva paraula?

Va mirar de posar-se en contacte amb el Manc mentre esperava el permís del cavallerís reial per sortir cap al Lomo del Grullo: volia saber per què, fins es volia enfrontar a aquell home i matar-lo, però cap dels contactes per mitjà del quals normalment arribava fins al monfi no va aconseguir res de positiu: el Manc i la seva partida havien desaparegut. Potser s’havien endinsat a la serra i tornarien algun dia, però no semblava que ningú tingués cap notícia d’Ubaid. Per què havia mort Fàtima i els nens?

—Per què ho va fer? —es va estranyar també Diego López de Haro en lliurar-li el salconduit per poder-se desplaçar fins a Sevilla—. Que no és morisc també?

—Hernando i ell van tenir problemes a Las Alpujarras —li va aclarir Abbas.

—Una cosa tan greu fins al punt d’haver de matar una dona i tres nens indefensos? —va replicar el noble agitant el document que duia a la mà—. Verge santíssima!

Abbas només va poder arronsar les espatlles. Diego tenia raó, i ell ni tan sols havia estat capaç de trobar els cadàvers per sepultar-los com calia, ja que Aixa es negava a parlar. Quan el ferrador s’interessava per algun detall més concret, que ajudés a saber el punt precís on s’havia produït la matança, més enllà d’«en algun lloc de la serra» que Aixa repetia com a única resposta, aquesta esclatava en plors i acabava sempre somicant les mateixes paraules:

—T’ho prego. Vés a buscar el meu fill.

I allò era el que feia Abbas, pas per pas, sota el sol d’Andalusia, amb l’estómac encongit, el gust de bilis a la boca i les llàgrimes als ulls mentre pensava com podia comunicar a un bon amic que la seva esposa i els seus dos fills havien estat assassinats salvatgement al cor de Sierra Morena.

Totes aquelles frases que havia ideat se U’n van anar del cap en veure Hernado, que va abandonar l’eugassada, va saltar àgilment d’Acirat per arrencar a córrer cap a ell, colrat pel sol, amb els ulls blaus més brillants que mai, mostrant aquelles dents blanques amb un somriure ampli i sincer.

A Abbas se li van negar els ulls; l’eugassada es va convertir per a ell en una taca informe. Tot i així, va arribar a percebre que Hernando s’aturava bruscament a uns passos d’ell. La seva presència es va confondre amb aquelles mil màscares de les eugues que quedaven enllà, i les paraules d’Hernando li van semblar llunyanes, com si li arribessin transportades pel vent des d’algun lloc remot.

—Què passa?

—Ubaid… —va murmurar Abbas.

—Què passa amb Ubaid? —Hernando semblava travessar-lo amb aquells seus ulls blaus, tenyits llavors d’un inquietud creixent—. Ha passat res? La meva família… està bé? Parla!

—Els ha assassinat —va aconseguir articular el ferrador sense poder alçar la vista—. Tots, fora de la teva mare.

Hernando va quedar mut. Va estar un moment immòbil, com si el seu cap es negués a admetre el que acabava de sentir. Després, molt a poc a poc, va acostar les mans al rostre i mirant al cel va deixar anar un udol. Fàtima!

Els nens!

—Fill de puta! —va exclamar de sobte mirant-se Abbas.

Va colpejar el ferrador i el va tirar a terra. Després se li va llançar al damunt.

—Malparit! Em vas prometre seguretat! Et vaig encarregar que els vigilessis, que els cuidessis!

Hernando anava clavant cops a aquell home inert, incapaç fins i tot de protegir-se de la pallissa.

L’última cosa que va notar el ferrador abans de perdre el coneixement va ser que els altres homes aixecaven Hernando, que cridava el que per a ell ja eren paraules inintel·ligibles.

Abans d’arribar a Còrdova, Acirat es va negar a continuar galopant al ritme que portava des que havien sortit del Lomo del Grullo. Hernando va tornar a clavar els esperons a les illades del cavall, com havia fet durant les prop de set llegües que havia recorregut a galop tirat, però l’animal es va veure incapaç de moure les potes i el pas, tot i el càstig, es va fer lent i pesant, fins que l’animal va acabar aturant-se.

—Galopa! —va cridar aleshores, esperonant-lo i tirant el cos endavant.

Acirat simplement va trontollar—. Galopa —sanglotava mentre movia frenèticament les regnes. L’animal es va agenollar enmig del camí—. Déu meu! No!

Va saltar del cavall. Acirat estava cobert d’escuma; tenia la illa-da sagnant, els narius desmesuradament oberts per l’esforç de respirar.

Hernando li va posar la mà a sobre del cor: semblava a punt de rebentar.

—Què he fet? Tu també et moriràs?

Mort! El frenesí del galop en què havia mirat de refugiar-se va desaparèixer davant l’animal destrossat i el dolor va tornar a travessar Hernando. Plorant, va estirar les regnes, va fer aixecar Acirat i el va obligar a caminar. El cavall es decantava cap a un costat, com si estigués borratxo.

A prop d’allà corria un rierol, però Hernando no s’hi va acostar fins que el cavall no es va recuperar una mica. Quan ho va fer, no li va permetre de beure: amb les mans en forma de bol, li va oferir un xic d’aigua, que Acirat ni tan sols va poder llepar. Li va treure la muntura i les brides i, amb la marlota a tall d’esponja, li va fregar tot el cos amb aigua fresca. La sang dels costats, que havien fet brollar els talls dels esperons, es va barrejar a la imaginació d’Hernando amb la brutalitat d’Ubaid. Va anar repetint l’operació i el va obligar a caminar sense deixar d’oferir-li aigua amb les mans. Al cap d’un parell d’hores, Acirat va estirar el coll per beure tot sol directament del rierol; llavors, Hernando es va tapar la cara amb les mans i es va posar a plorar.

Van passar la nit a la serena, al costat del rierol. Acirat brostejava l’herba i Hernando plorava desconsoladament, amb les imatges de Fàtima, Francisco i Inés dansant davant seu. Va colpejar la terra fins a descarnar-se els artells en sentir les seves veus i rialles innocents; va deixar anar udols de dolor en notar de nou la seva olor, i li va semblar sentir la calor i la tendresa dels seus cossos al seu costat mentre mirava de treure’s del cap la inimaginable escena de les seves morts a mans d’Ubaid, que se li apareixia, triomfant, amb el cor bategant de Gonzalico a les mans.

Va fer la jornada següent a peu. Tots els qui van coincidir amb ell van dubtar de si era l’home el qui estirava el cavall o era aquest que arrossegava una desferra humana agafada a les seves regnes. Fins a trenc d’alba del tercer dia no va gosar tornar a muntar, i dos dies després, sempre al pas encara que el cavall donés mostres d’haver-se recuperat, va travessar el pont romà i va deixar enrere la Calahorra.

Hernando no va pas tenir més fortuna que Abbas a l’hora d’aconseguir informació de la seva mare.

—Per què ho vols saber? —va arribar a cridar la mateixa nit de l’arribada del seu fill a Còrdova, quan es van quedar sols, després que les constants visites de condol s’haguessin acabat—. Jo ho vaig veure! Jo vaig veure com morien tots! Vols que t’ho expliqui? Vaig aconseguir escapar o potser… potser no van voler matar-me a mi. Després vaig vagar tota la nit per la serra fins a trobar una sendera de tornada a Còrdova. Ja t’ho he explicat. —Aixa s’havia deixat caure en una cadira, amb el cap baix, derrotada. Mil vegades havia hagut de mentir al llarg del dia; tantes com havia dubtat sobre explicar la veritat al seu fill davant el terrible dolor que percebia en el seu rostre a cada pregunta de les visites, a cada condol, a cada silenci. Però no! No ho havia de fer. Hernando correria cap a Tetuan. El coneixia, n’estava segura. I ella perdria l’únic fill que li quedava.

—Que per què vull saber-ho? —va remugar Hernando sense deixar de caminar per la galeria amb les mans crispades—. Necessito saber-ho, mare!

Necessito enterrar-los! Necessito trobar el fill de puta que els va assassinar i…!

Aixa va alçar el rostre davant l’esfereïdora ira que va percebre en el to de veu del seu fill. Mai no l’havia vist així! Ni tan sols… ni tan sols a Las Alpujarras! Estava a punt de dir alguna cosa, però va callar, espantada, en veure com Hernando, amb la mirada perduda, s’esgarrapava amb força el dors d’una mà.

—I juro que el mataré —va acabar la frase el seu fill, alhora que uns profunds solcs de sang apareixien a la seva mà.

—Ubaid!

L’udol va trencar el tranquil silenci d’aquell matí de final d’agost i va ressonar a la serra.

—Ubaid! —va tornar a cridar Hernando cap als fragosos boscos que s’obrien als seus peus, aturat al capdamunt d’un turó de Sierra Morena, alçat sobre els estreps, com si pretengués erigir-se sobre el cim més alt, exhibint-se a la mirada de qualsevol que pogués estar amagat entre la vegetació. Només el soroll de les corredisses i de l’aleteig dels animals, sorpresos, li va respondre—. Gos repugnant! —va continuar cridant—. Acostat’t! Et mataré! Et tallaré l’altra mà, t’obriré en canal i jo mateix repartiré les despulles entre el feram!

Els seus crits es van perdre en la immensitat de Sierra Morena. I va tornar el silenci. Hernando es va desplomar en la muntura. Com podia trobar el Manc en aquella serralada?, va pensar. Havia de ser el monfi qui acudís al seu desafiament! Va desembeinar l’espasa i la va alçar al cel.

—Porc fastigós —va udolar de nou—. Assassí!

A cavall d’Acirat, havia abandonat Còrdova tan bon punt va aconseguir ordenar tot el que necessitava. Es va acomiadar de la seva mare després d’intentar, un cop més, que li proporcionés algun detall, el més petit indici per començar la recerca, però no ho va aconseguir.

—On vas? —li va preguntar Aixa.

—Mare, a fer tot el que aquell que es consideri home ha de fer: venjar-me d’Ubaid i trobar els cadàvers de la meva família.

—Però…

Hernando la va deixar amb la paraula a la boca. Després es va adreçar a la casa de Jalil i l’ancià li va prometre que tindria el que necessitava: una bona espasa, una daga i un arcabús, que li lliurarien en secret al camí de Las Ventas.

—Que Al·là t’acompanyi, Hamid —el va acomiadar solemnement l’ancià, posant-se tan dret com l’hi va permetre el cos.

Després se’n va anar a les cavallerisses i va buscar l’administrador.

Durant uns instants, mentre el morisc excusava la seva presència, l’home el va examinar des de darrere de l’escriptori: se li veia el rostre macilent i unes ulleres moradenques que revelaven la nit que havia passat, vetllant, plorant, colpejant mobles i parets, clamant venjança.

—Vés —va murmurar l’administrador—. Troba l’assassí de la teva família.

Aquell primer dia, després d’esperar en va que Ubaid respongués, Hernando va abrivar Acirat perquè baixés del turó. Fins a la posta de sol va recórrer canyars, va travessar rierols i va pujar tos-sals, des d’on va tornar a desafiar Ubaid. Va preguntar als hostals i a la gent que va trobar pel camí; ningú no li va saber donar notícies del parador dels monfís: feia temps que no actuaven.

De tornada a Còrdova, va amagar les armes en unes bardisses per poder travessar la porta del Colodro sense problemes. Va deixar Acirat a les quadres, però abans d’anar-se’n cap a casa, va passar pels pedrissos del convent de San Pablo a comprovar si els germans de la Misericòrdia havien tingut més sort que ell i havien trobat els cadàvers de la seva família. Enmig de la gent que romancejava per allà, encuriosida, es va acostar als cossos que semblaven descompostos, amb sentiments contradictoris: resava per trobar-los i poder-los sepultar, però no desitjava que fos allà, envoltat de cristians, de mercaderies robades, d’algutzirs, rialles i burles.

—El trobaré! Juro que el trobaré encara que hagi de recórrer tot Espanya!

Va ser tot el que va dir a la seva mare quan aquesta el va rebre, abans de tancar-se al seu dormitori amb l’aroma de Fàtima que encara planava a l’interior.

L’endemà, Hernando es va disposar a sortir fins i tot abans que claregés. Volia aprofitar totes les hores de sol! Va tornar a Còrdova amb les mans buides. El mateix va fer l’endemà, i l’endemà passat, i l’endemà passat no l’altre.

Aixa veia que cada dia tornava una mica més derrotat. I plorava compassant els seus propis sanglots amb els que sentia a l’habitació del seu fill en el silenci de les nits. Es va tornar a plantejar d’explicar-li la veritat, encara que només fos per veure’l somriure altre cop, però no ho va fer. La mirada suplicant de Fàtima i la por de quedar-se sola, d’enviar el fill que li quedava a una mort segura, l’hi van impedir. Ella mateixa ja havia perdut cinc fills, per què no podia superar aquella desgràcia també Hernando? Les criatures morien a centenars abans d’arribar a la pubertat, i pel que feia a Fàtima, segur que trobaria una altra dona. A més… a més tenia por; li feia por quedar-se sola.

Hernando va continuar anant a la serra, cada dia una mica més demacrat que el dia anterior; ja ni tan sols parlava; ni clamava venjança ni res! De nit, només se sentia el murmuri de les seves constants oracions.

«Ho superarà —es repetia Aixa cada dia—, té una bona feina —es deia per a si mateixa mirant de convèncer-se’n—. Es el millor domador de les quadres del rei! Ho diu Abbas, tothom ho assegura. Hi ha desenes de noies sanes i joves disposades a contraure matrimoni amb un home com ell. Tornarà a ser feliç».

Però quan havien passat prop de vint dies, va comprendre que el seu fill hi deixaria la pell, que no desistiria mai. Li havia d’explicar la veritat? Aixa va sentir una angoixa insuperable, li tremolaven els genolls: no tan sols l’havia enganyat, sinó que havia permès que es torturés durant tot aquell temps. Com respondria Hernando? Era un home, un home embogit. Si no la colpejava, ben segur que l’odiaria, de la mateixa manera que odiava qui creia que havia mort la seva família. Què podia fer? Es va imaginar que Hernando la insultava a crits, i les pallisses de Brahim resultarien clements en comparació de la seva. Era el seu fill! L’únic que li quedava! No s’hi podia enfrontar!

L’endemà al matí, després que Hernando s’arrossegués un cop més a la recerca del monfí, Aixa va abandonar Còrdova per la mateixa porta del Colodro. Caminava capbaixa i amb un farcell. El sol de final d’agost continuava caient a plom. Va recórrer la llegua que separava la ciutat de l’hostal del Montón de laTierra, tal com havia fet aquell infaust matí. A les envistes de l’hostal, el dolor la va atacar fins a gairebé paralitzar-li les cames i impedir-li continuar el camí. I si no li sortia bé? Es llevaria la vida, va decidir sense dubtar.

Va recordar els quatre homes del marquès de Casabermeja que havien sortit de l’hostal per enterrar el cadàver del monfí després que Brahim l’hagués assassinat i s’hagués tancat amb Fàtima al dormitori de la planta de dalt. Va mirar de treure’s del cap la mirada lasciva del seu home; va pugnar per oblidar les paraules que li havia dirigit en passar pel seu costat, estirant la noia: «Noia! Digues al teu fill, el natzarè, que l’espero a Tetuan. Que si vol recuperar els seus fills, els haurà de venir a buscar a Barbaria». Els homes del marquès!, això era el que li interessava, i va mirar de concentrar-s’hi. De totes maneres, la suplicant mirada de Fàtima que li pregava que no ho fes, que no digués res a Hernando, va reviure en la seva ment amb una força inusitada.

Aixa es va aturar, es va ajupir a la vora del camí i, tapant-se la cara amb les mans, va arrencar el plor. Hernando! Shamir! Fàtima i les criatures!

Al cap d’una estona va aconseguir recuperar-se. Aquella era la seva última oportunitat.

—Els homes del marquès —va murmurar.

No havien trigat gaire a tornar a l’hostal; li va semblar recordar que tampoc no se n’havien endut pales ni estris. El cadàver del monfi no podia ser lluny. Va recórrer amb la mirada els voltants de l’hostal; on el devien haver enterrat? Mentre mirava de reviure l’escena, va alçar la vista cap al sol ardent, com si aquest la pogués ajudar. On…?

—Esteu segurs que no el trobarà ningú? —Les paraules que havia pronunciat el lacai del marquès en tornar els enterradors li van ressonar a l’orella com si les hagués estat pronunciant allà i en aquells moments. Aquell dia no hi havia parat esment—. Ja sabeu que Sa Excel·lència vol que aquest cadàver desaparegui; ningú no ha de saber que no ha estat el monfi…

—No tingueu por —van respondre els soldats amb despreocupació—.

El lloc on l’hem deixat…

Deixat! Havien dit deixat! Els soldats no eren gaire aficionats a treballar. Per què s’havien d’esforçar? Va caminar pels voltants de l’hostal fixant-se en matolls i bardisses. No, no podia ser allà. Va examinar els arbres i les seves arrels, recordant aquells de Las Alpujarras amb uns buits on cabia un home a cavall. Va clavar cop de peu en algun muntijol de terra seca i fins i tot va gratar amb una pala petita que duia al farcell un túmul que li va semblar apropiat. Ja era més de migdia i el sol hi queia a plom; Aixa suava. Al final va topar amb una sèquia seca i inutilitzada. En va observar el recorregut i va aturar la vista al punt en què el canaló s’ajuntava amb un altre. El pas estava obstruït amb pedres. No va dubtar gens. S’hi va llançar i tan sols va haver d’apartar uns rocs i gratar la terra de sota: l’olor putrefacta del cadàver la va copejar. Allà tenia el monfí!

Aixa es va eixugar la suor que li corria per la cara, es va posar dreta i va mirar a un costat i l’altre. Res no es movia en aquelles hores de calor de després de dinar. Va continuar desenterrant el cadàver fins que se li va aparèixer Ubaid, de bon reconèixer, amb el cor que li havia arrencat Brahim col·locat damunt l’estómac. Se’l va mirar una llarga estona. Després va agafar del farcell la delicada toca blanca brodada de Fàtima, la va besar amb tristesa i la va embrutar amb terra seca. L’havia trobat l’endemà del segrest, oblidada en la rapinya dels seus veïns cristians darrere d’un test trencat, i l’havia guardada per donar-la a Hernando, però per no entristir-lo, no ho havia arribat a fer. Es va agenollar al costat de les restes d’Ubaid i l’hi va lligar al coll. Es va aixecar i va tornar a examinar l’entorn: només torbava el silenci la bonior dels insectes que es llançaven damunt el cos del monfí.

Encara li quedava el més important. El camí de Las Ventas era a prop. Va agafar el cadàver per les aixelles i el va començar a estirar, d’esquena; va decidir fer-ho per la sèquia que anava a parar al camí. El cor del monfí va caure a terra. Aixa va trigar una bona estona: feia uns quants passos i s’aturava a reposar i a comprovar que no rondés ningú per allà, però finalment ho va aconseguir. Va fer un últim esforç i el va arrossegar fins a la vora del camí. Quan el va deixar anar, va notar unes terribles punxades de dolor a tots els músculs. Va deixar escapar una llàgrima davant la toca lligada al coll del monfí i es va apostar a una certa distància, amagada darrere d’uns arbres, a l’espera que algú trobés el cadàver. Quan la calor va afluixar, Aixa va veure que una partida de mercaders s’aturava davant d’Ubaid. Després va sortir d’entre els arbres i es va encaminar de tornada cap a Còrdova.

—Diuen que han trobat el cadàver del Manc de Sierra Morena, Ubaid, al camí de Las Ventas, a prop de l’hostal del Montón de Tierra —va dir a un dels guàrdies de la porta del Colodro—. En sabeu res?

L’home no es va dignar a respondre a una morisca, però Aixa va arrufar el nas, dibuixant un trist somriure en veure que corria a buscar el seu sergent. Uns instants després, un grup de soldats galopava cap a l’hostal.

Hernando es va estranyar de la gentada que s’acumulava al voltant de la porta del Colodro. Fins i tot va dubtar d’utilitzar aquell accés, però què li importava ja el que pogués passar? Havia estat una altra jornada infructuosa de crits, amenaces i insults al no-res que s’obria entre els turons de la serra.

Fins i tot havia hagut de fugir en topar amb els alans d’una partida de caça que perseguia un ós. Va esperonar Acirat cap a la multitud, i mentre s’hi acostava, va entreveure un gran nombre de guàrdies i soldats enmig de la gent, com també una sèrie de nobles ricament vestits; fins li va semblar que hi reconeixia, caminant amunt i avall, el corregidor.

Estava disposat a deixar de banda el gruix de la gent i a obrir-se pas entre els curiosos que estaven un pèl més apartats per aconseguir travessar la porta quan, des del cavall, per damunt dels caps, va veure el cadàver d’un home lligat a un pal enfonsat a terra, amb el sistema amb què la Santa Hermandad executava els delinqüents que capturava a fora de la ciutat. Un calfred es va apoderar del seu cos. Aquell cadàver… Era manc. No li va caldre acostar-s’hi, tan sols agusar la vista, potser només flairar l’aire que l’envoltava. Ubaid!

Va estirar les regnes d’Acirat i, sense fer cas de la gent que discutia si aquell era o no el temut monfi de Sierra Morena, amb la mirada clavada en el traginer de Narila, es va dirigir al pal.

—On pretens anar a cavall? —el va aturar un soldat mentre homes i dones s’havien d’apartar davant d’aquella cega anadura.

Hernando va descavalcar i va lliurar les regnes al soldat, que les va agafar perplex. Va avançar entre nobles i mercaders fins a plantar-se davant el cadàver d’Ubaid. L’Hermandad, fins i tot mort, amb el dubte sobre la seva identitat i tot, l’havia cosit a sagetes.

Tot d’una la gent li va fer lloc. Diego López de Haro, allà present, havia instat tothom a separar-se amb un gest de la mà.

—Es el monfi? —va preguntar al morisc, acostant-se-li—. Tu el coneixies. Es l’assassí de la teva esposa i dels teus fills?

Hernando va assentir en silenci.

Un murmuri va recórrer aquelles fileres de gent.

—Ja no podrà cometre més delictes —va assegurar l’alcaid de l’Hermandad.

Hernando va continuar en silenci, amb la vista clavada a la toca de Fàtima que envoltava el coll del monfi.

—Vés-te’n a casa, noi —li va aconsellar el cavallerís reial—. Reposa.

—La toca —va aconseguir articular Hernando—. Era… era de la meva esposa.

Va ser el mateix alcaid de l’Hermandad qui es va acostar a Ubaid i va desfer amb compte la peça, que després li va entregar.

Tot i la brutícia, a Hernando li va semblar que notava la suavitat de la roba. Va caure de genolls, plorant amb la toca enganxada al rostre. Va ser un plor diferent dels que l’havien assaltat fins aleshores: alliberador. Ubaid havia mort, potser no a les seves mans, però benaurat qui hagués posat fi a la seva miserable vida.

Aixa no va trobar la tranquil·litat que perseguia quan, amagada entre la gent, va veure com Hernando, agafant la toca amb força amb una mà, subjectava amb l’altra les regnes d’Acirat, quan el guàrdia l’hi va lliurar.

L’havia vist arribar i havia patit una profunda punxada de dolor a cada pas del seu fill, que s’acostava al pal. Va intentar imaginar-se què passava davant el cadàver, i com si Déu l’hi hagués transmès, es va posar a plorar desconsoladament en el precís instant en què el jove acariciava la toca.

«Jo et cuidaré, fill», va fer entre sanglots en veure que travessava la porta del Colodro a peu, estirant el cavall.

I a partir d’aquell dia, Hernando es va deixar cuidar. L’obsessió dels dies anteriors va deixar pas a la malenconia i la tristesa. Per què havia de buscar els cossos de la seva família després de tants dies? Si els havien abandonat a la serra, les bèsties ja els devien haver devorat. Ho havia comprovat en les seves cavalcades per aquells boscos: no es desaprofitava res; hi havia milers d’animals a l’aguait del més petit error, del més petit aliment, per llançar-s’hi al damunt. Amb tot, va continuar anant als pedrissos del convent de San Pablo.

Al cap de pocs dies de la trobada del cadàver d’Ubaid, Hernando va rebre encàrrec de Diego perquè tornés a la feina; si bé l’eu-gassada era a Sevilla, encara quedaven poltres a les quadres.

A Aixa li va semblar notar en el seu fill un canvi d’actitud en tornar a casa després d’atendre els animals i va tornar a tenir esperança. Però no podia preveure fins a quin punt els seus desitjós estaven allunyats de la realitat.