14

«La terra és neta de perill?».

En condicions normals, haurien fet aquell viatge en tres o quatre jornades, però Hernando i el seu company van haver d’avançar per senderes intransitables i camps a través, amagant-se i esquivant les moltes partides de soldats cristians que recorrien la terra saquejant els llocs, robant, matant i violant les dones i posant-les després en captiveri. Solien ser grups de vint homes, sense capità ni alferes que portés cap bandera; homes cobdiciosos i violents que, escudant-se en el nom del Déu cristià, prenien venjança sobre els moriscos amb l’única finalitat d’enriquir-se.

La lentitud del pas va beneficiar Hernando, que no va parar fins a trobar les herbes necessàries per preparar-se un remei per a l’entrecuix.

A l’altura de Turón, amagats darrere d’uns espessos matolls, mentre esperaven amb la mula travada en un turó que una trepa de brètols acabés la rapinya, van veure que un dels soldats cristians s’apartava del grup i arrossegava pels cabells una nena que no devia tenir més de deu anys i no parava de xisclar i picar de peus. Es dirigia cap on estaven amagats. Tots dos al mateix temps van posar la mà a les seves armes. Just davant seu, a l’altre costat dels matolls, l’home va bufetejar la nena fins que la va tenir postrada als seus peus; després va començar a deslligar-se les calces somrient i ensenyant unes dents ben negres. Hernando va desembeinar l’alfange esperant que el soldat exposés el seu clatell en llançar-se sobre la criatura, però va notar la pressió de la mà d’al-Hashum sobre l’avantbraç. Es va girar cap a ell i el va veure com feia que no amb el cap. Les llàgrimes solcaven el rostre del monfï. Hernando va obeir i va enfundar lentament l’arma, mirant com desapareixia el tall de la fulla en la beina. Tampoc no van poder fer-se escàpols per no descobrir-se. Al-Hashum, alt, aguerrit i fort, es va quedar capcot, sanglotant en silenci. Hernando no va poder fer el mateix.

Va ser incapaç de tancar els ulls. Clavava les ungles sobre el sagrat alfange de Hamid, amb més força a mesura que el plor de la nena minvava fins a arribar a convertir-se en un somiqueig gairebé inaudible.

Els sanglots de la nena es van confondre en el cap d’Hernando amb els records de Fàtima, que el perseguien d’ençà que havia abandonat el campament d’Aben Humeya. Covard!, s’anava retraient. Ella li havia dit que no tenia ningú i Hernando li havia contestat que podia comptar amb ell.

Segur que tant Fàtima com la seva mare s’havien assabentat de la missió encomanada pel rei, Brahim els ho devia haver dit, però així i tot… I si els cristians també s’haguessin atrevit a pujar per aquells cims inhòspits i ara mateix estiguessin violant Fàtima?

Va deixar anar l’alfange quan al-Hashum, amb el rostre amagat per la bocamàniga de la marlota amb què s’eixugava les llàgrimes, li va indicar amb un gest que havien de prosseguir la marxa. A Hernando li feien mal els dits.

Al-Hashum semblava conèixer Adra. Davant dels sorrals i els camps erms que s’estenien cap al mar van esperar fins a la nit. El monfï era un home reservat, com havia pogut comprovar Hernando al llarg del camí, però no es comportava de manera esquerpa o malcarada i deixava entreveure un caràcter més aviat bondadós, una cosa que va estranyar el noi tenint en compte que era un bandoler de les serres. Aquella nit, tots dos asseguts a dalt d’un cim, mentre observaven com les aigües del mar canviaven de color a mesura que el sol s’amagava, va parlar més del que ho havia fet en les jornades precedents.

—Adra està en poder dels cristians. —El monfï intentava parlar en un xiuxiueig, però la seva veuarra natural l’hi impedia—. Aquí va ser on al començament de la rebel·lió van trair Daud i altra gent de l’Albaicín de Granada que pretenien passar a Barbaria per buscar ajuda. Van buscar un lleny, igual que hem de fer nosaltres i ho van aconseguir, però el morisc que va fer de mitjancer, Déu el condemni a l’infern!, va perforar la barca i en va tapar els forats amb cera. El lleny va començar a fer aigües a poca distància de la costa; els cristians només van haver d’esperar Daud i la seva gent a la platja per aturar-los.

—Coneixes… coneixes algú de confiança? —li va preguntar Hernando.

—Em sembla que sí. —Les aigües del mar s’anaven enfosquint—. Veig que ja camines amb més desimboltura —va deixar anar al-Hashum—: els ungüents t’han curat l’entrecuix.

Fins i tot en la penombra, Hernando va amagar el rostre, però el monfï va insistir; partint de les evidents relacions que devien haver originat aquella coïssor, al-Hashum va acabar parlant-li de la seva esposa i dels seus fills. Els havia deixat a Juviles, encara que, com tots, ignorava si la nit de la matança eren dins l’església o a fora.

—Morts o esclavitzats —va murmurar, aleshores sí, amb un filet de veu—. Quin destí és pitjor?

Van xerrar mentre queia la nit, i Hernando li va parlar de Fàtima i de la seva mare.

Es van amagar a la casa d’un matrimoni ancià que no s’havia vist capaç de fugir a les muntanyes quan va esclatar la revolta a Adra, i que cuidaven una horta i uns quants arbres fruiters, fora de la vila. L’home, Zahir, va fer entrar la mula a la casa.

—No tenim animals —va al·legar—. Una mula a les nostres terres aixecaria sospites.

L’esposa de Zahir tenia la llar neta com una patena, però va assentir a les paraules del seu marit; van lligar l’atzembla a l’habitació que, segons els van dir amb orgull, era dels fills joves que sí que lluitaven per l’únic Déu.

S’hi van quedar amagats uns quants dies sense sortir de la casa. Zahir negociava amb discreció la barca. Hernando i al-Hashum van saber a l’instant que podien confiar en els seus amfitrions, però es podien refiar també dels homes amb qui tractava l’ancià?

—Sí —va afirmar amb rotunditat Zahir davant dels seus dubtes—. Són musulmans! Resen amb mi, i ja sigui a la vila o a les platges, sense empunyar les armes, col·laboren amb els nostres joves. Tots són conscients de la importància de transportar aquest or a Barbaria. Les notícies que arriben dels llocs de Las Alpujarras no són gens esperançadores.

Necessitem l’ajuda dels nostres germans turcs i barbarescos!

Les notícies! Cada nit, mentre menjaven els escassos aliments que els podia proporcionar aquella gent, escoltaven amb ànsia les noves que Zahir els portava sobre la guerra.

—Els pobles continuen rendint-se —els va explicar l’ancià una nit—.

Diuen que Ibn Umayya vaga per les serres, sense armes ni provisions, acompanyat de menys d’un centenar d’incondicionals.

Hernando va tremolar només de pensar en Fàtima i Aixa, perdudes per aquells abruptes terrenys de Sierra Nevada sense la protecció de cap exèrcit.

El monfï va serrar els llavis davant del dolor que percebia en el noi.

—Per què es rendeixen? —va cridar aleshores al-Hashum.

Zahir va fer que no amb el cap en senyal d’impotència.

—Per por —va sentenciar—. Ja no queda ningú amb Ibn Umayya, però els altres insurrectes de Las Alpujarras que pretenen resistir estan sent delmats. El marquès dels Vélez acaba d’enfrontar-se amb els nostres germans a Ohànez. Ha mort més de mil homes i capturat al voltant de dues mil dones i criatures.

—Però Mondéjar els concedeix el perdó —va mussitar Hernando, pensant en el que passaria si feien captiva Fàtima.

—Sí. Els dos nobles actuen de manera completament diferent.

Mondéjar considera que la terra és neta de perill i així ho ha fet saber per escrit al marquès dels Vélez, instant-lo a cessar els seus atacs als moriscos i atorgar el perdó a tots els que es rendeixin…

—I doncs? —va inquirir al-Hashum.

—El marquès dels Vélez ha jurat perseguir, executar o esclavitzar tot el nostre poble. Pel que sembla, la carta li va arribar després de la batalla d’Ohànez. En tornar al poble, a les escales de l’església, ordenats en filera sobre el graó superior, va trobar els caps acabats de decapitar de vint donzelles cristianes. Asseguren que els seus crits clamant venjança es van poder sentir fins al cim més alt de la serra.

Els tres homes que eren asseguts a terra i l’esposa de Zahir, dreta una mica enllà, van restar en silenci una llarga estona.

—Has de portar aquest or a Barbaria! —va exclamar a la fi Hernando.

Hernando es va assabentar que Aben Humeya era a Mecina Bom-barón. El rei, d’amagat, baixava de les serres a Valor, el seu poble i el seu feu, buscar menjar, festes i comoditat, però aquella nit l’esperaven a Mecina Bombarón per assistir a una boda musulmana. Mecina era una de les moltes poblacions que s’havien rendit al marquès, i a falta de cristians, que havien fugit davant de les matances, gaudia d’una tranquil·litat provisional. Aben Humeya, sempre disposat a gaudir d’una festa fins i tot en les pitjors circumstàncies, no es volia perdre aquella.

Estirant la mula, sol, atent a qualsevol moviment sospitós, es va encaminar a Mecina per retre compte al rei del resultat de la seva missió.

Se’n va anar d’Adra així que el lleny aconseguit per Zahir es va haver perdut en les fosques aigües de la nit, sense naus cristianes que el perseguissin i sense cap forat tapat amb cera que pogués fer-lo bolcar. Allà mateix, a la platja, va resar unes oracions al costat de l’ancià i un parell de pescadors i van encomanar a Déu la bona fi de la missió d’al-Hashum, que transportava l’or dels moriscos. Després se’n va anar, contra l’opinió de Zahir, a l’empara de la llum de la lluna. Tenia pressa per tornar, volia veure Fàtima i la seva mare com més aviat millor.

Va fer el camí de tornada amagant-se de tot i de tots, rosegant el pa àzim i la carn assaonada que li havia donat l’esposa de Zahir, sense deixar de pensar en Fàtima, en la seva mare i en aquell exèrcit que havia de venir a alliberar-los des de més enllà de les costes granadines.

El que no s’imaginava Hernando, ni Aben Humeya, ni al-Hashum en la seva travessia nocturna, era que tant Uluch Ali, bei-lerbei d’Alger, com el soldà de la Sublim Porta tenien els seus propis projectes. Efectivament, tan bon punt van arribar les primeres notícies de la revolta morisca, el beilerbei d’Alger va fer una crida al seu poble perquè anés a ajudar els andalusos, però davant de la quantitat de gent de guerra ben disposada que va acudir a la convocatòria, va decidir que valia més utilitzar-la per als seus propis fins i es va llançar a la conquesta de Tunísia, llavors en mans de Mulei Hamida.

Com a contrapartida, va dictar un ban pel qual autoritzava qualsevol aventurer a viatjar a Espanya, alhora que concedia el perdó a tots aquells delinqüents que s’allistessin a la guerra d’al-Anda-lus. També va disposar una mesquita per a la recollida de les armes —que van ser moltes— que els germans en la fe dels andalusos volguessin aportar a la revolta, malgrat que al final optés per ven-dre-les en comptes de donar-les. Una cosa semblant va tenir lloc amb el soldà, a Constantinoble: la revolta dels moriscos espanyols significava un nou front de guerra per al rei d’Espanya, i li obria les portes a la conquesta de Xipre, empresa per a la qual es va començar a preparar després de contestar al seu governador a Alger i ordenar-li que, com a simple mostra de bona voluntat, enviés dos-cents geníssers turcs a al-Andalús.

Hernando sentia música de llaüts i dolçaines a mesura que s’acostava a Mecina, població amb unes construccions que, com en bona part de Las Alpujarras altes, escalaven arraïmades els contraforts de Sierra Nevada encavalcant-se les unes damunt les altres. També hi havia alguna casa gran, com la d’Aben Aboo, cosí d’Aben Humeya, on aquest solia anar a buscar refugi. Ja era fosc quan Hernando va estacar la mula i va entrar a Mecina.

La gatzara li va guiar els passos. No podia deixar de pensar que li quedava molt poc per veure Fàtima, que segur que devia continuar al campament de la serra. Què li diria? Com es disculparia?

Va arribar just a temps de presenciar com la núvia, tatuada amb alquena i vestida amb una alcandora a tall de camisa, era traslladada a casa del seu espòs, asseguda damunt les mans fent cadireta de dos dels seus parents, amb els ulls tancats i sense que els peus li toquessin a terra en cap moment. Es va afegir a l’alegre seguici. Les dones encara feien gatzara i cridaven els «iu-iús» especials dels casaments, complint la llei musulmana que establia que les bodes havien de ser públiques i manifestes. A Mecina, ningú no podia negar que, després de les exhortacions de rigor als contraents, l’enllaç no hagués estat públic i evident. La núvia va arribar a la caseta de dues plantes del nuvi, amb la gent aglomerada al carreró, i algú li va proporcionar una maceta i un clau, que ella va clavar a la porta. Després, enmig dels crits, va entrar a la seva nova llar amb el peu dret.

Aleshores, la núvia, acompanyada de totes les dones que van poder entrar a la casa, va ser conduïda al tàlem, situat a la planta superior de l’habitatge, on ella mateixa s’havia de cobrir amb un llençol blanc i esperar, ajaguda i quieta, callada i amb els ulls tancats, mentre les dones li feien regals. Totes, pressentint la derrota i la tornada de sacerdots i beneficiats disposats a vigilar el compliment dels bans i les ordres que els prohibien l’ús de la vestimenta i els costums que els eren propis, es van aferrar als seus ritus i van entrar a la casa amb el rostre cobert, que van descobrir, però, en la intimitat de la cambra nupcial, on no hi havia homes.

A Hernando li va costar arribar a la porta de la casa; molts intentaven entrar amb el nuvi a les estances de la planta baixa; massa gent per a tan poc espai.

—Haig de veure el rei —va dir darrere d’un home gran que, al carrer, no el deixava passar.

L’home es va girar i la mirada d’aquells ulls ja cansats el va travessar.

Després va abaixar la vista cap a l’alfange que penjava del cinyell del noi. A Mecina ningú no anava armat.

—Aquí no hi ha cap rei —va saltar l’home. Així i tot, li va obrir pas i fins i tot va avisar els de més endavant que també ho fessin—. Tingues-ho present —va insistir en el moment en què Hernando li passava pel costat—. Aquí no hi ha cap rei.

Com si s’hagués transmès el missatge al llarg de la filera d’homes que s’esperaven, Hernando, des del carrer, va poder arribar a la diminuta estança on els homes s’arremolinaven al voltant del nuvi. Li va costar de trobar Aben Humeya. Abans va situar Brahim, que menjava dolços mentre xerrava i reia amb alguns monfis que Hernando coneixia de vista, del campament.

Se’l veia content, o això li va semblar en el moment en què les seves mirades van coincidir. En desviar la vista del seu padrastre va topar amb els ulls d’Aben Humeya, que el va reconèixer de seguida. El monarca vestia amb senzillesa, com qualsevol dels moriscos de Mecina. S’hi va acostar.

—La pau, Ibn Hamid —el va saludar el rei—. Quines notícies em portes?

Hernando li va explicar el viatge.

—Me n’alegro —el va interrompre Aben Humeya amb un gest de la mà quan el noi li va confirmar que, amb l’ajuda de Déu, al-Hashum devia haver desembarcat ja a Barbaria—. Malgrat l’edat que tens, ets un servidor lleial.

Ja ho has demostrat abans. Te n’estic agraït altre cop i t’ho compensaré, però ara divertim-nos a la festa. Vine amb mi.

Els homes se n’anaven a la planta de dalt, on els esperaven les dones amb els rostres coberts. La majoria portava algun regal: menjar, blanques, atuells de cuina, alguna peça de roba… que lliuraven a les dues dones que feien de mestres de cerimònies, dretes a banda i banda de la capçalera del llit. Hernando no portava res. Només els parents més propers podien exigir de veure la núvia, tapada i quieta sota el llençol blanc. Aquella prerrogativa se li va concedir també al rei, que va premiar la núvia amb una moneda d’or, i les mestres de cerimònies van alçar el llençol davant d’Aben Humeya.

—Mengem! —va dir el rei, un cop va haver fet els honors.

La festa, tenint en compte que la llar dels acabats de casar era humil, es va traslladar als carrers i a les altres cases. Els presents als nuvis es van acabar i aquests es van tancar per deixar passar els vuit dies preceptius, durant els quals els havien d’alimentar les seves famílies. Llavors, Aben Humeya i Hernando es van dirigir a casa d’Aben Aboo, on es preparava un xai al so de llaüts i timbals. Era una casa de rics, amb mobles i tapissos, perfumada, amb servents. Brahim formava part del grup d’homes de confiança que els acompanyava.

Abans que les dones se n’anessin a una estança a part, Hernando va buscar la seva mare. No sabia si havia baixat al poble amb el seu padrastre, i tenia ganes de veure-la. Però totes les dones anaven amb el rostre cobert i la majoria era de constitució similar a la d’Aixa. Brahim continuava rient juntament amb altres homes en un extrem del jardí, a sota d’una gran morera: el seu rostre, atractiu i colrat pel sol, semblava haver rejovenit en aquells dies. Hernando no l’havia vist mai tan content. Va decidir acostar-se al grup del seu padrastre.

—La pau —va saludar. Tots feien un pam més que ell i va dubtar abans de continuar—: On és la meva mare, Brahim? —va preguntar a la fi.

El seu padrastre se’l va mirar com si no s’hagués esperat de trobar-lo allà.

—A la serra —va respondre, disposant-se a girar-se i continuar la xerradissa—. Cuida els teus germans i el fill de la Fàtima —va afegir, com si fos de passada.

Hernando es va sobresaltar; li passava res, a la noia?

—El fill de la Fàtima? Per què…? —va balbucejar.

Brahim no es va molestar a respondre, però ho va fer per ell un dels homes del grup.

—Ben aviat, el teu nou germà —va dir aquell abans de deixar anar una riallada i clavar un bon cop a l’esquena del traginer.

—Co… Com? —va aconseguir preguntar el noi; el tremolor sobtat dels genolls semblava afectar-li la veu.

Brahim es va girar cap a ell. Hernando ve percebre satisfacció en els seus ulls.

—El teu padrastre —va dir un altre del grup— ha demanat la mà de la noia al rei. —Hernando era incapaç d’entendre aquelles paraules. La seva cara devia reflectir tanta incredulitat que el morisc gairebé es va veure obligat a continuar—: S’ha sabut que el seu espòs va morir a Fèlix, i a falta de parents que se’n puguin cuidar, el teu pare ha anat a parlar-ne amb el rei.

Alegra-te’n, noi! Tindràs una nova mare.

Hernando va tenir basques, fet que el va agafar desprevingut. Va córrer cap a l’altra punta del jardí, bo i xocant pel camí amb els homes que esperaven que s’acabés de fer el xai a l’ast, on anava girant. No va arribar a vomitar. Les nàusees, que es van anar succeint, li provocaven unes fortes punxades a l’estómac. Fàtima! La seva Fàtima casada amb Brahim?

—Et passa res, Ibn Hamid?

Era el rei, que se li havia acostat, qui l’hi preguntava. El seu rostre denotava preocupació. Amb l’avantbraç es va netejar la bilis de la comissura dels llavis; va respirar fondo abans de parlar. Per què no l’hi havia d’explicar?

—Vostra Majestat ha dit que m’estàveu agraït…

—I és cert.

—Us he de sol·licitar un favor —va afegir, compungit.

Aben Humeya va somriure fins i tot abans que Hernando acabés la història. Què li havien d’explicar, a ell, d’enamoriscaments? Fent gala de l’esperit voluble que el caracteritzava, va agafar el noi pel braç i sense dubtar es va acostar al grup d’homes que xerraven i reien.

—Brahim —va cridar. El traginer es va girar; l’expressió se li va alterar en veure el rei i el seu fillastre junts—. He decidit no concedir-te la mà d’aquesta noia. L’ha reclamada algú a qui el nostre poble deu grans favors: el teu fill, i l’hi concedeixo.

El traginer va estrènyer els punys i amb el gest va reprimir la ira que es reflectia en la tensió de tots els músculs del seu cos. Era el rei! Els altres moriscos van emmudir amb la mirada clavada en Hernando.

—Ara —va contiuar Aben Humeya—, aprofitem l’hospitalitat del meu cosí Ibn Abbu. Mengeu i beveu!

Hernando va ensopegar darrere d’Aben Humeya, que es va aturar a un parell de passos per parlar amb un dels caps monfis. No va sentir la conversa: la seva agitada respiració l’hi impedia. Amb tot, de reüll va veure que Brahim sortia amb aire enfurismat de la casa d’Aben Aboo.

No va aconseguir veure Fàtima. Durant el banquet, les dones es van mantenir amagades dins la casa. Hernando es va negar a beure res que no fos aigua clara i neta, després d’haver comprovat que no l’enterbolia la barreja amb pasta d’haixix, mentre el seu cap no parava de donar voltes i més voltes. La gent se n’anava, i com que la concurrència anava minvant, veia que s’acostava l’hora d’haver-se d’explicar davant de Fàtima. Aben Humeya havia dit que ell l’havia reclamada… i que l’hi concedia!

Significava que s’hi havia de casar? L’únic que pretenia… era que no es casés amb Brahim! Molts l’havien mirat i havien xiuxiuejat en el transcurs de la nit; algú fins i tot l’havia assenyalat. Tots els de la festa ho sabien! Com explicaria a Fàtima…? I Brahim? Quina seria la reacció del seu padrastre després d’haver-li pres Fàtima? El rei el defensava, però…

No quedaven gaire més d’una desena d’homes a la casa d’Aben Aboo, entre els quals hi havia Aben Humeya, el Zaguer i el Dalay, algutzir de Mecina, quan va entrar corrent un soldat morisc.

—Els cristians ens han encerclat! —va dir davant del rei—. Una partida d’homes s’ha dirigit a Valor i ja n’hi ha una altra sobre Mecina —va explicar davant del gest d’apressament d’Aben Humeya—. Vénen cap a aquí. He pogut sentir les ordres dels seus capitans.

Aben Humeya no en va haver de donar cap, d’ordre. Tots els qui no eren veïns de Mecina i aquells a qui no abastava la salvaguarda del marquès van saltar els murs de la casa per no fer servir la porta i es van perdre en la nit, en direcció a les serres.

De sobte, Hernando es va trobar sol al jardí, al costat d’Aben Aboo.

—Fuig! —el va apressar el cap morisc, assenyalant-li la tàpia. Les dones que encara quedaven a dins van sortir en desbandada, amb els rostres descoberts per la urgència.

—Fàtima! —va cridar Hernando.

La noia es va aturar. Hernando va veure la brillantor dels seus grans ulls negres a la llum d’una torxa. En aquell moment entrava al jardí un grup de cristians, que va topar amb les dones. En aquells preciosos instants de desordre, mentre els cristians es desfeien de les morisques, ell va córrer cap a Fàtima, la va agafar i es va tornar a ficar a la casa. Arribaven els crits dels soldats des del jardí.

—On és Fernando de Valor i de Còrdova, mal anomenat rei de Granada?

Allò va ser l’última cosa que va sentir Hernando abans d’escapolir-se amb Fàtima per una finestra que donava al carrer.

No eren soldats. L’exèrcit del marquès de Mondéjar s’havia dissolt després del botí obtingut en una expedició de càstig a les serres de les Guàjaras. La majoria dels homes que van sortir aquella nit del campament cristià per posar setge a Aben Humeya eren aventurers atrets a la guerra pels guanys que havien reunit fins aleshores els qui hi havien participat; homes amb poca experiència i menys escrúpols que tenien com a únic objectiu aconseguir el botí més gran.

Van saquejar Valor. La gent gran del poble va sortir a rebre els cristians i els va oferir menjar, però aquests els van executar i van irrompre amb violència al poble. Mecina corria la mateixa sort. Els aventurers, sense fre, mataven els homes, saquejaven les cases i capturaven les dones i les criatures per vendre-les com a esclaves.

Al jardí d’Aben Aboo, després d’un infructuós escorcoll a la recerca d’Aben Humeya, s’hi havia reunit una partida de soldats.

—On és Fernando de Valor? —va repetir un, colpejant amb la culata de l’arcabús el rostre d’Aben Aboo.

Els cops es van anar succeint, però, tot i així, el morisc es va mantenir ferm en la seva negativa.

—Parlaràs, maleït heretge! —va exclamar entre dents un caporal de barba espessa i dents ennegrides—. Despulleu-lo i lligueu-li les mans a l’esquena! —va ordenar als soldats.

Un cop nu i lligat de mans, el caporal el va empènyer a cops d’arcabús fins a la morera del jardí. Va agafar una corda més aviat prima i la va llançar per sobre d’una branca fins que l’extrem va caure damunt el cap del morisc. El caporal s’hi va acostar, la va recollir i es disposava a lligar-l’hi al coll.

Aben Aboo li va escopir a la cara. El caporal va anar jugant amb la corda sobre el coll del morisc sense parar esment a l’escopinada.

—No tindràs aquesta sort —va assegurar.

Llavors, va posar un genoll a terra i va lligar l’extrem de la corda a l’escrot d’Aben Aboo, per sobre dels testicles. El morisc va ofegar un xisclet de dolor quan el caporal va estrènyer el nus.

—Desitjaràs que te l’hagués lligat a la fastigosa gola —va remugar mentre agafava l’altre extrem de la corda.

El caporal va estirar la corda. El morisc es va anar alçant de puntetes a mesura que la corda tibava: un intens dolor li va recórrer l’escrot, mentre la corda l’estirava per amunt. Quan va comprovar que Aben Aboo ja no podia pujar més sense perdre l’equilibri, el caporal va donar l’extrem de la corda a un dels soldats, que la va lligar fort a la soca de la morera.

—Parlaràs, gos mahometà. Parlaràs fins a renegar de la teva secta i del teu Profeta —li va escopir el caporal acostant-se-li—. Parlaràs fins a menysprear el vostre Al·là, el gos del teu Déu, merda infinita entre totes les merdes, escòria…

Aben Aboo va clavar una imponent coca amb el peu dret als testicles del caporal, que va quedar doblegat, adolorit. El morisc, en canvi, no va poder aguantar l’equilibri i es va desplomar.

L’escrot es va tallar, els testicles van sortir disparats enlaire i van esquitxar de sang tots els qui eren a prop de la morera. Aben Aboo va quedar encongit a terra.

—Mor dessagnat com el porc que ets —va balbucejar el caporal, encara adolorit.

—Per Al·là que Ibn Umayya viurà encara que jo mori —va aconseguir dir Aben Aboo.

Després de deixar la festa, Brahim, per oblidar l’exabrupte del rei, havia vagat per Mecina a la recerca d’haixix i d’alguna dona ben disposada en aquella colla de sambres que se celebraven en honor dels noucasats. Va trobar una cosa i l’altra. De totes maneres, en veure el saqueig que duien a terme els cristians, va pensar que el desordre li oferia una bona oportunitat per venjar-se d’Hernando i se’n va tornar a casa d’Aben Aboo, bo i amagant-se de la llum de les torxes.

Hi va arribar just en el moment en què els soldats sortien de la casa i carregaven el botí obtingut. Brahim hi va entrar i va trobar el cosí del rei que es dessagnava al jardí.

—Deixa’m morir —li va implorar Aben Aboo.

Brahim no ho va pas fer. El va entrar a la casa, el va acomodar en un llit i se’n va anar corrents a buscar ajuda.