22

Hernando, Aixa i Muça van trigar dos dies a recórrer la distància que els separava de Padul, on hi havia el campament de Joan d’Àustria. Durant el trajecte es van unir a centenars de moriscos que s’anaven a rendir. El príncep havia exigit que tots els qui transitessin per Las Alpujarras amb aquest fi lluïssin una creu blanca a l’espatlla dreta.

Es per això que, des de la distància, aquella llarga fila, així com moltes d’altres que circulaven per aquells camins, semblava una processó de grans creus blanques teixides als vestits d’uns homes, dones i criatures que arrossegaven els peus en silenci, derrotats, cansats, famolencs i malalts, bo i deixant enrere la fugaç il·lusió d’haver recuperat la seva cultura, la seva terra… i el seu Déu. Tots coneixien el seu destí: l’èxode als diferents regnes del monarca cristià, lluny de Granada, tal com els havia passat als moriscos de l’Albaicín i de la plana.

Van fer nit pels voltants de Lanjarón. Se n’hi havien aturat alguns quan la llum havia començat a minvar; se n’hi van afegir molts d’altres. No hi va haver sambres, ni festes, ni balls, es van encendre poques fogueres i la gent es va preparar per dormir al ras. Tampoc no hi va haver més menjar que les escasses provisions que cadascú va aconseguir abans de marxar. Ningú no va cridar a l’oració.

Hernando va menjotejar un tall de pa, va agafar la mula i va dir adéu a la seva mare.

—On vas?

—Tinc feina. Tornaré, mare —va intentar tranquil·litzar-la davant la seva mirada de preocupació.

Se’n va anar cap a l’inexpugnable castell de Lanjarón, que es dreçava sobre un turó rocallós de gairebé sis-centes vares al sud del poble que dominava les terres; tres de les quatre cares de la fortalesa s’obrien al buit al damunt d’uns impressionants congostos pe-dregosos. L’havien construït, com tants altres, a l’època nassarita i havia quedat mig enderrocat en la primera revolta de Las Alpujarras l’any 1500, quan els moriscos es van alçar contra la dura política del cardenal Cisneros, que va acabar amb la traïció dels Reis Catòlics als acords de pau de Granada. En travessar el campament, va buscar amb la mirada Brahim i Fàtima: per més que haguessin fugit a la posta de sol, no podien haver viatjat només amb la llum de la lluna i es devien haver hagut d’aturar en aquella primera nit que tenien d’avantatge, però no va aconseguir reconèixer-los entre la multitud d’ombres que es movien afligides. Potser eren més endavant, a Tablate, a on s’havien dirigit alguns per fer-hi nit.

Va recórrer la distància que els separava de la fortalesa a l’empara de la daurada llum de la lluna. La mula era experta i es movia amb compte, mirant bé on podia trepitjar terra ferma… com la Vella. Què se’n devia haver fet, de la pobra Vella? Va foragitar aquell pensament en notar que li venia la nostàlgia. I el cavaller? Era viu? Li hauria agradat saber qui era, però el cristià gairebé havia defallit després de descarregar el cop que l’havia deslliurat de les cadenes. Fos com fos, si no hagués estat per ell, per l’ànsia de llibertat d’aquell home, ell potser no hauria fugit i ara estaria remant com a galiot a El Cavall Veloç de Barrax… O seria mort, com Iussuf. Va tornar a sentir una gran angoixa en recordar el noi. Va aixecar la vista cap a l’arrogant silueta del castell i va deixar anar un sospir. Després de tants mesos de penalitats, la gent es rendia. Una altra vegada. Per què tantes morts i desgràcies? Aquell castell tornaria a defensar mai els anhels d’un poble ultratjat i oprimit?

Va pujar pel camí i va arribar al castell mig enrunat; va desmuntar a poc a poc, capbaix, i va esperar que els ulls se li acostumessin a la nova foscor. Va triar el baluard que encara quedava dempeus, a la banda de migdia de la fortalesa, i s’hi va acostar.

Va mirar de trobar la direcció de la Meca i quan li va semblar que ja la tenia, va agafar sorra de terra i la va fer servir per rentarse. Va alçar aquells ulls blaus cap al cel: uns ulls diferents dels que havien contemplat l’alfange de Hamid per primera vegada. La brillantor infantil havia desaparegut, havia quedat entelada per una expressió de dolor.

—No hi ha cap més Déu que Déu, i Muhammad és l’enviat de Déu.

Ho va recitar en veu baixa, en un murmuri, alçant l’alfange de Hamid, sense desembeinar, agafat per tots dos extrems.

Quantes vegades no havia negat a Barrax aquella professió de fe?

—Sóc aquí, Hamid —va tornar a murmurar. Va escoltar el silenci—.

Sóc aquí! —va cridar fort. El bram va retrunyir per turons i dotades, i el va sorprendre. Què se’n devia haver fet, de l’alfaquí? Va deixar passar uns instants i va agafar aire—. Al·là és gran! —va exclamar amb tota la força dels pulmons. Només li van respondre els cims silenciosos—. Vaig prometre que cap cristià —va afegir amb veu tremolosa— no em prendria aquest alfange.

El va enterrar al peu del baluard, tan fondo com va poder, es-galabrant-se els dits i les ungles en gratar la terra amb un punxo que havia agafat del campament. Després va resar, sentint Hamid al seu costat, com en tantes ocasions ho havien fet a Juviles, i al final, amb l’ajuda d’una pedra i el punxo va picar els perns dels grillons fins que van saltar i van deixar al descobert uns turmells descarnats.

Era més de migdia quan el grup d’Hernando va arribar al campament de Joan d’Àustria. A un quart de llegua del seu destí, les dones es van començar a descobrir cap i rostre i van amagar entre la roba les joies prohibides. En una gran esplanada dels afores de Padul, unes quantes companyies de soldats rebien els moriscos.

—Lliureu les vostres armes! —cridaven mentre els obligaven a formar en files—. El qui alci un arcabús, una ballesta o empunyi una espasa morirà a l’instant!

Al capdavant d’aquelles llargues fileres, una sèrie d’escrivans, asseguts darrere d’unes taules que desentonaven al camp, prenia nota de les dades personals dels moriscos i de les armes que entregaven; l’espera era interminable per la indolència i la lentitud amb què els escrivans acomplien la seva tasca. Al seu costat, un altre exèrcit, aquest de sacerdots, resava al voltant dels moriscos, exigint-los que s’unissin a les seves oracions, se senyessin o es prostressin davant els santcristos que els mostraven.

D’aquelles files s’alçaven els mateixos murmuris tediosos i inintel·ligibles que durant anys s’havien sentit a les esglésies de Las Alpujarras i amb què els moriscos responien als requeriments dels sacerdots.

—Què hi portes, aquí? —va dir a Hernando un soldat amb la creu vermella de Sant Andreu dels terços brodada a l’uniforme, assenyalant la bossa que aguantava amb la mà dreta.

—No és… —va començar a dir Hernando, obrint-la i ficant-hi l’altra mà amb indolència.

—Santiago! —va cridar el soldat, desembeinant l’espasa davant del que li va semblar una actitud sospitosa.

Ràpidament uns quants soldats van acudir a la crida del seu company mentre els moriscos s’apartaven d’Hernando, Aixa i Muça, que de seguida es van trobar envoltats d’homes armats. Hernando continuava amb la mà dins la bossa.

—No hi amago cap arma —va intentar tranquil·litzar els soldats, extraient lentament el cap de l’arrais—. Això és el que queda de Barrax! —va exclamar, ensenyant-lo, aguantant-lo pels cabells—. El capità corsari!

Els murmuris es van estendre fins i tot per les files morisques. Un dels soldats veterans va ordenar a un recluta que se n’anés a buscar el caporal o el sergent mentre que altres soldats i sacerdots s’afegien a la rotllana al voltant del jove i els seus acompanyants. Tothom sabia qui era Barrax.

—Com et dius? —li va preguntar un caporal que s’havia obert pas entre la gent i somreia en veure el cap del corsari.

—Hernando Ruiz! —es va sentir a l’altre costat de la rotllana abans que ell pogués contestar.

El noi es va girar, sorprès. Aquella veu… Andrés, el sagristà de Juviles!

Andrés també s’havia introduït al grup amb dos sacerdots més i es va adreçar directament a Aixa, a qui va bufetejar tan bon punt la va tenir davant. Hernando va deixar caure el cap de Barrax i es va disposar a abalançar-se sobre el sagristà, però el caporal el va aturar.

—Què passa? —es va estranyar el soldat—. D’on surt…?

—Aquesta dona va assassinar don Martín, el rector de Juviles —va cridar el sagristà amb els ulls injectats en sang. Després va intentar bufetejar altre cop Aixa.

Hernando va notar que li flaquejaven les cames en recordar la seva mare apunyalant el capellà. Mai no havia previst que podien trobar algú de Juviles, i encara menys Andrés. El caporal va agafar el braç del sagristà i li va impedir que colpegés Aixa.

—Com goses…? —va saltar un dels sacerdots en defensa del sagristà.

Les ordres del príncep eren categòriques: no s’havia de fer res que pogués suscitar la rebel·lió dels moriscos.

—Joan d’Àustria —va argüir el caporal— ha promès el perdó a tots els moriscos que es rendeixin, i ningú no anirà en contra de la seva decisió.

Aquest noi —va afegir— ve a entregar les seves armes i… el cap d’un capità corsari. Els únics que no gaudeixen del favor ni del perdó del príncep són els turcs i els barbarescos.

—Ella va assassinar un home de Déu! —va replicar l’altre sacerdot mentre retorçava el braç d’Aixa.

—Sembla que també han mort un sanguinari enemic del rei. Ve amb tu, ella? —va afegir.

—Sí. Es la meva mare.

—Es clar! —va tornar a explotar Andrés, escopint les paraules contra Aixa—. No podies tornar amb el teu espòs, eh? Quan el vaig reconèixer en una de les files amb una altra dona… em va jurar que t’havies mort! Per això has hagut de tornar amb el teu fill i amb el triomf d’un corsari per guanyar la llibertat…

—La llibertat l’hi concedeix el príncep —va saltar el caporal—. Us prohibeixo —va advertir als sacerdots— que prengueu cap tipus de mesura contra aquesta dona. Si teniu alguna cosa a dir o a reclamar, dirigiu-vos a Joan d’Àustria.

—Ja ho farem! —va cridar el primer sacerdot—. Contra ella i contra el seu espòs, que ha mentit. —El caporal va arronsar les espatlles—.

Acompanya’ns, a buscar el seu espòs —va exigir el sacerdot.

—Tinc feina per fer —es va excusar el caporal mentre collia de terra el cap de Barrax—. Acompanyeu-los —va ordenar a una parella d’homes seus— i vigileu que es compleixin les ordres del príncep.

Anaven a buscar Brahim! Hernando ni tan sols va parar esment als moriscos entremig dels quals s’anaven ficant seguint el sagristà. Tampoc no va fer cas dels comentaris que saltaven al seu pas; la gesta del cap del capità corsari havia corregut de boca en boca. Anaven a buscar Brahim… i Fàtima!

—Es allà. —El crit d’Andrés, assenyalant la taula d’un escrivà, el va tornar a la realitat just quan l’estómac se li començava a encongir en imaginar-se Fàtima en mans del seu padrastre—. José Ruiz! —va bramar el sagristà, precipitant-se cap a l’escriptori. L’escrivà va deixar d’escriure al llibre i va aixecar la vista cap al grup que se’ls acostava—. No em vas jurar que la teva esposa era morta?

Brahim va quedar pàl·lid en veure el seu fillastre, Aixa, Muça, els dos soldats, uns sacerdots i el sagristà de Juviles que se li acostaven de pressa.

Hernando no es va adonar del pànic que s’havia reflectit al rostre del seu padrastre; tenia la mirada fixa en Fàtima, prima, demacrada, amb aquells preciosos ulls negres ametllats enfonsats en unes conques moradenques. La noia es va limitar a veure’ls venir, impassible.

—D’on ve tant d’escàndol? —va voler saber l’escrivà, aturant-los amb un gest abans no s’abalancessin sobre l’escriptori. Era un home sec, de rostre malaltís i barba esclarissada, a qui va molestar la interrupció. El sagristà s’abalançava damunt de Brahim, però un dels soldats li va barrar el pas—. Què passa aquí? —va tornar a preguntar l’escrivà.

—Aquest home m’ha mentit! —va deixar anar Andrés. L’escrivà li va respondre amb un punt de resignació, convençut que tots ho feien—. Em va jurar que la seva esposa s’havia mort, però en realitat el que volia era amagar l’assassinat d’un sacerdot —va acusar, agafant Aixa pel braç i presentant-la davant l’escrivà.

—La seva esposa? Segons diu ell —va intervenir l’escrivà, com si li costés un esforç terrible parlar—, la seva esposa és aquesta dona. —I va assenyalar Fàtima.

—Bígam! —va exclamar un dels sacerdots.

—Heretge! —va cridar l’altre—. Se l’ha de denunciar al Sant Ofici! El príncep no pot perdonar els pecats. Això correspon a l’Església.

L’escrivà va deixar caure la ploma sobre el llibre i es va eixugar el front amb un mocador. Després de tants dies de feina i d’atendre centenars d’homes i dones que ni tan sols no parlaven l’aljamia, només li faltaven aquells problemes.

—On són els algutzirs de la Suprema? —va preguntar Andrés. Després de mirar al seu voltant, va instar els soldats a anar-los a buscar.

Hernando va veure que Brahim, cada cop més pàl·lid, tremolava. Sabia què estava pensant. Si l’agafaven i descobrien que estava casat amb dues dones, la Inquisició l’empresonaria i…

—No… no és la meva esposa —es va embarbussar Brahim.

—Aquí diu Maria de Terque, esposa de José Ruiz de Juviles —va dir l’escrivà—. Això és el que m’has dit.

—No! No m’ha entès! Esposa d’Hernando Ruiz de Juviles. —Brahim hi intercalava paraules en àrab, nerviós, sense parar de gesticular—. Això és el que he dit: Hernando Ruiz, el meu fill, no José Ruiz. Maria de Terque és l’esposa del meu fill! —va cridar dirigint-se a tots els presents.

Hernando va quedar bocabadat. Fàtima va alçar la vista, que tenia centrada en Humam, a qui bressava, aliena al que passava al seu voltant.

—Has dit… —va insistir l’escrivà.

Brahim va deixar anar una altra rastellera de paraules en àrab. Intentava dirigir-se a l’escrivà, però aquest el va interrompre amb un gest de menyspreu.

—Lliureu-me el vostre llibre! —va exigir Andrés, exaltat, en to autoritari.

L’escrivà va agafar el llibre amb totes dues mans, fent que no amb el cap. Després es va mirar la llarga fila de moriscos per inscriure, que anava augmentant de manera progressiva, tothom pendent de la discussió.

—Com volen que fem la nostra feina si només saben xampurrejar el castellà? —es va queixar. El que li faltava en aquells moments era veure’s immers, encara que fos com a testimoni, en un procés inquisitorial; ja havia tingut males experiències amb el Sant Ofici, i qualsevol que s’hi presentés al davant… Va tornar a agafar la ploma, la va mullar a la tinta i va corregir l’anotació en veu alta—: Maria de Terque, esposa d’Hernando Ruiz de Juviles. Ja està. No hi ha cap més problema. Entrega les armes —va afegir, adreçant-se al nouvingut— i dona’m les teves dades i les dels que t’acompanyen.

—Però… —es va queixar el sagristà.

—Les reclamacions, a la Cancelleria de Granada —el va interrompre l’escrivà sense aixecar la vista del llibre.

—No podeu… —va intervenir un dels sacerdots.

—Sí que puc! —es va avançar el funcionari mentre prenia nota.

Hernando murmurava les dades de la seva mare i de Muça, mirant Fàtima de cua d’ull. La noia continuava sense fer cas de l’es-valot, amb la mirada fixa en el petit, a qui continuava gronxant suaument.

—Us enganyen! —va insistir Andrés.

—No. —Aquesta vegada, l’escrivà es va enfrontar al sagristà, ja fart d’exigències—. No m’enganya. Ara recordo que és veritat que m’ha dit Hernando Ruiz, i no José Ruiz —va mentir—. On voleu viure fins que el príncep decideixi la vostra expulsió? —els va preguntar després.

—A Juviles —va respondre Brahim.

—Ha de ser en terreny planer, lluny de les serres i de la costa —va recitar, irritat, l’escrivà per enèsima vegada aquell dia.

—A la plana de Granada —va decidir Brahim.

—Però… —va mirar d’intervenir el sagristà.

—El següent —va afegir l’home, fastiguejat, indicant-los que s’apartessin.

—Si, com diuen, han contret matrimoni durant la insurrecció, caseu-los segons els preceptes de la Santa Mare Església. —Aquesta va ser la resposta que van rebre de boca de Juan de Soto, secretari de Joan d’Àustria, el sagristà de Juviles i els dos sacerdots que es van anar a queixar en sortir de la taula de l’escrivà—. Pel que fa a la dona —va continuar el secretari, recordant el somriure de satisfacció del seu príncep davant el cap de Barrax, encara als seus peus quan li va anar a consultar la queixa—, se li aplica el perdó promès. —Tots tres es van posar a discutir-ho, però el secretari els ho va impedir—: Obeïu. Es la decisió del príncep.

—No t’acostis a Fàtima o…

Hernando va quedar sorprès amb l’amenaça de Brahim uns passos més enllà de la taula de l’escrivà.

El noi es va aturar. Ja no era l’esclau d’un corsari! No feia ni dos dies que havia renunciat a la llibertat i arriscat la vida per salvar Fàtima i la seva mare. Havia assassinat tres homes per aconseguir-ho! Llevat del turbant, que va deixar caure pel camí, encara duia la roba d’algun turc.

—O què? —va cridar al seu padrastre.

Brahim, davant seu, es va aturar per girar-se. Hernando es va encarar amb el traginer. Aquest va fer un somriure cínic. Tot seguit va agafar el braç d’Aixa, prement-lo amb força. Ella va resistir un instant, però Brahim va continuar estrenyent fins que la dona no va poder dissimular una ganyota de dolor. Aixa no va fer el més petit intent de forcejar o d’apartar-se del seu espòs.

—Mare! —va exclamar Hernando, buscant l’empunyadura d’un alfange que ja no portaria més. Aixa va evitar de mirar el seu fill—. Aquest porc fill de puta et va abandonar a Ugíjar! —va cridar.

Brahim va estrènyer més fort el braç d’Aixa. Ella continuava sense mirar el seu fill. Fàtima va reaccionar per primera vegada i va abraçar fort Humam contra el seu pit, com si la seva vida depengués d’aquell gest.

Hernando es va encarar amb el seu padrastre. En els seus ulls blaus brillava una fúria descontrolada. Tremolava. L’odi acumulat va esclatar en un bram de ràbia. Brahim va somriure i va regirar el braç de la seva primera esposa amb tanta violència que ella no va poder evitar un gemec.

—Tu tries, natzarè. Vols veure com parteixo el braç de ta mare?

Aixa sanglotava.

—Prou! —va cridar Fàtima—. Ibn Hamid, no…

Hernando va fer un pas enrere, incrèdul davant la súplica muda que veia a la cara de la noia i va respirar fondo per assossegar els batecs del seu cor.

Amb els ulls mig clucs, el jove va recordar el consell de Hamid: «Fes servir la intel·ligència», li havia dit l’alfaquí. No era el moment de deixar-se portar per les emocions… Sense dir res, Hernando va girar cua i es va allunyar, lluitant per contenir les ànsies de venjança.