19

No podia desitjar més ni acontentar-me amb menys». Aquest va ser el lema que Aben Aboo, que es va proclamar nou rei de l’al-Andalús, va estampar en el seu nou estendard vermell. Van presentar el monarca al poble vestit de grana, com el seu antecessor, amb una espasa nua a la mà dreta i l’estendard a l’esquerra. Llevat de Portocarrero, tots els capitans enemistats amb Aben Humeya van jurar obediència al nou rei, que va elevar els turcs als més alts càrrecs del seu exèrcit. Els diners i les captives que havia acumulat Aben Humeya van ser enviats immediatament a Alger per comprar armes, que després Aben Aboo va distribuir a baix preu entre els moriscos fins que va arribar a reunir un exèrcit format per sis mil arcabussers. A banda del repartiment dels botins, va establir un sou mensual de vuit ducats per a turcs i barbarescos, i menjar per als moriscos. Va nomenar nous capitans i algutzirs, entre els quals va dividir el territori de Las Alpujarras, i va ordenar que les talaies estiguessin sempre en funcionament, amb alimares de dia o fogueres de nit, per comunicar qualsevol incidència i impedir el pas de qui no fos de l’exèrcit.

El castrat Aben Aboo estava disposat a aconseguir el que no havia assolit el seu capritxós antecessor: vèncer els cristians.

Hernando va rebre la notícia de l’execució d’Aben Humeya. Li van tremolar les cames i una suor freda li va amarar l’esquena en saber el nom del nou rei: Aben Aboo. Salah, que també va sentir el missatger, va tancar un moment els ulls, sospesant mentalment el canvi de poder.

Hernando se’n va anar a buscar Aixa i Fàtima, que eren a la cuina preparant el dinar amb l’esposa del mercader.

—Anem-nos-en! —va exclamar—.

Fugim! Aixa i Fàtima se’l van mirar, sorpreses.

—Han assassinat Ibn Umayya —va explicar atropelladament—. Ibn Abbu és el nou rei i amb ell… Brahim! Ens vindrà a buscar. Vindrà a buscar Fàtima! Es el lloctinent del rei, el seu amic, el seu home de confiança.

—Brahim és el meu espòs —va murmurar Aixa, interrompent-lo.

Després es va mirar Fàtima i el seu fill i es va recolzar, atordida, en una de les parets de la cuina—. Fugiu vosaltres.

—Però si ho fem —va intervenir Fàtima—, Brahim… et matarà!

—Vine amb nosaltres, mare. —Aixa va negar amb el cap, li venien llàgrimes als ulls—. Mare… —va tornar a pregar. El noi se li va acostar.

—No sé què farà Brahim: si em matarà o no si no us troba amb mi —va murmurar Aixa, intentant controlar el pànic que li tena-llava la veu—, però el que sí que sé és que moriré en vida si vosaltres no us escapeu. No podria suportar veure-us… Fugiu, us ho suplico. Escapeu-vos cap a Sevilla o aValència… a Aragó! Escapeu-vos d’aquesta follia. Jo tinc més fills. Són fills seus. Potser… potser no passarà dels cops. No em pot pas matar! No he fet res mal fet! La llei l’hi prohibeix. No em pot culpar del que feu vosaltres…

Hernando va intentar abraçar-la. A Aixa li va canviar la veu i es va posar ben dreta, refusant l’abraçada.

—No em pots demanar que abandoni els teus germans. Són més petits que tu. Em necessiten.

Hernando va fer que no amb el cap davant la imatge del que podia passar a la seva mare amb la ira de Brahim. Aixa va buscar l’ajuda de Fàtima i l’hi va suplicar amb la mirada. La noia ho va entendre.

—Anem —va dir amb resolució. Va empènyer Hernando a fora de la cuina, però abans de sortir-ne, es va girar i va dirigir una mirada trista a Aixa, que li va contestar amb un somriure forçat—. Prepara-ho tot —la va apressar ella, un cop fora de la cuina—. De pressa! —va insistir. Davant la commoció del noi, que mantenia els ulls clavats en Aixa, el va haver de sacsejar—. Jo m’ocuparé d’Hu-mam.

Preparar-ho tot? Va veure que Fàtima agafava el seu fill a colli-bè. Què havia de preparar? Com arribaria a Aragó? I la seva mare? Què se’n faria, d’ella?

—No l’has sentida? —va insistir Aixa al pas de la porta de la cuina.

Hernando se li va tornar a acostar, però ella va ser contundent—: Fuig! Que no te n’adones? Primer et matarà a tu. El dia que tinguis fills entendràs la meva decisió, la decisió d’una mare. Vés-te’n!

«No podia desitjar més ni acontentar-me amb menys». Brahim, enlairat al cim del poder per l’home a qui havia salvat d’una mort segura, va assaborir el lema i el que significava per a ell.

A Hernando el van capturar al soterrani, juntament amb Salah, mentre s’apropiava dels diners que quedaven dels tres-cents ducats que li havia lliurat el mercader. Ell i Fàtima els necessitarien més que el malaguanyat Aben Humeya. Des d’allà sota van sentir els crits dels soldats enviats per Brahim en irrompre a la casa, i van quedar paralitzats. Després d’uns instants de confusió, van sentir els passos d’aquells homes que baixaven desfermats per l’escala que portava cap als tresors del mercader.

Amb un fort cop de peu, algú va obrir la porta ajustada. Cinc homes van accedir al soterrani amb les espases desembeinades. El qui semblava que els manava va voler dir alguna cosa, però va quedar mut en veure els objectes sacres que s’amuntegaven allà dins; els altres, darrere seu, intentaven albirar alguna cosa en la penombra.

Santcrists, casulles brodades amb or, una marededéu, algun calze i altres peces s’acumulaven als peus d’Aben Aboo. Al seu costat, Hernando i Salah, amb les mans lligades, i darrere, Fàtima i Aixa. A diferència d’Aben Humeya, el nou rei no seguia cap mena de protocol i va escoltar Brahim al lloc mateix on es van trobar, un carreró estret de Laujar de Andarax, amb un seguici de turcs i de capitans apinyats al seu voltant. Els soldats que acompanyaven Brahim havien deixat caure a terra amb gran estrèpit els objectes que havien agafat del soterrani del mercader.

Abans que s’apagués el dring d’un calze que continuava rodolant damunt l’empedrat, Salah va començar a ploriquejar i a mirar d’excusar-se.

El mateix Brahim el va fer callar amb un cop de culata de l’arcabús; de la boca del mercader va brollar un raig de sang. Hernando mirava directament Aben Aboo, molt més gras i flàccid que quan l’havia conegut a la festa nupcial de Mecina. A les fíhes-tres i als balcons d’aquelles casetes de dues plantes, emblanquinades, treien el nas dones i criatures.

—Aquesta és la dona de qui m’has parlat tant? —va preguntar el rei, assenyalant Fàtima. Brahim va assentir—. Doncs és teva.

—Jo m’hi he d’esposar —va saltar aleshores Hernando—. Ibn Umayya… —Va esperar el cop de Brahim, que no va arribar. El van deixar parlar—: Ibn Umayya em va concedir la seva mà i ens casarem —va dir quequejant.

Més d’una vintena de persones, incloent-hi el rei, tenien la mirada clavada en ell.

—La llei… la llei diu que, en tractar-se d’una viuda, ha de consentir a casar-se amb Brahim —va afegir Hernando.

—I ho ha fet —va afirmar Aben Aboo en una mostra de cinisme—. Jo he vist com consentia. Que no ho hem vist tots?

Al seu voltant hi va haver gestos d’assentiment.

Hernando es va girar instintivament cap a Fàtima, però aquest cop Brahim li va clavar una bufetada i el rostre de la noia es va desdibuixar en una visió fugaç.

—Que dubtes de la paraula del teu rei? —va preguntar Aben Aboo.

Hernando no va contestar: no hi havia resposta. El rei va temptejar amb el peu la figura de la Verge, fastiguejat.

—Què significa tot això? —va afegir donant per tancada la qüestió de Fàtima.

Brahim va posar el rei al corrent dels objectes que havien trobat els soldats al soterrani de la casa de Salah. Un cop acabat el relat, Aben Aboo va encreuar els dits de les mans i amb els índexs estesos sobre el pont del nas va pensar uns instants, sense apartar la mirada d’aquells tresors cristians.

—El teu padrastre —va dir un moment després, adreçant-se al noi— sempre ha mantingut que eres cristià. Oi que et diuen el natzarè? Ara entenc per què Ibn Umayya et protegia: aquell gos heretge va morir encomanant-se al Déu dels papace. I tu… —va continuar assenyalant Salah—. Mateu-los a tots dos! —va ordenar de cop, com si aquella situació el molestés—. Enasteu-los a la plaça i rostiu els seus cossos abans de lliurar-los a les bèsties.

Salah va caure de genollons, bramant i suplicant misericòrdia. Brahim el va tornar a colpejar. Hernando ni tan sols parava esment a la sentència.

Fàtima! S’estimava més morir que no pas veure-la en mans de Brahim. Què li importava la vida si Fàtima…?

—Et compro el jove!

L’oferta va colpir Hernando. Va alçar la cara i es va dreçar per trobar-se amb Barrax, que havia fet un pas endavant. Molts presents van somriure descaradament.

Aben Aboo va tornar a rumiar. El natzarè es mereixia la mort; li constava que el seu lloctinent ho desitjava, però una de les causes de la desgràcia d’Aben Humeya raïa en el fet de no haver acontentat turcs i arrais. No volia cometre el mateix error.

—Va bé —va consentir—. Parla amb Brahim per fixar-ne el preu. El cristià és seu.

De la mateixa manera que ell havia portat Isabel: així va recórrer Hernando els carrerons de Laujar fins al campament de l’arrais i les seves tropes, arrossegant els peus darrere d’uns quants barbarescos dels de Barrax. Va perdre una de les sabatilles, però va continuar caminant. I igual que arrossegava els peus, arrossegava els records. Què se’n faria de Fàtima? Va tancar els ulls en un esforç d’intentar treure’s del cap la imatge de Brahim damunt de Fàtima. Què faria ella? No s’hi podia oposar, però… i si ho feia?

Una forta estrebada de la corda que li lligava les mans el va obligar a continuar; s’havia aturat. Va empassegar. Algú li va tirar una escopinada i li va cridar natzarè. Va desviar la mirada cap al morisc: no el coneixia. Tampoc no coneixia el següent, que, uns passos més enllà, el va tractar de gos heretge. En girar una cantonada, una colla de moriscos se’n van burlar davant d’unes dones amb qui parlaven. Un va donar una pedra a un nen que no devia tenir més de cinc anys perquè l’hi tirés. Li va anar a topar al maluc, sense força, i tot el grup va aclamar la criatura. Va deixar de pensar en Fàtima i es va llançar damunt dels moriscos. La soga va relliscar de les mans del desprevingut home de Barrax. Hernando es va abraonar a sobre el que tenia més a prop, i les riallades de l’home es van convertir en un esgarip de pànic abans de caure per terra. Va intentar colpejar-lo, però amb les mans lligades no ho podia fer. L’home va lluitar per treure-se’l de sobre amb els braços i Hernando, amb una ràbia incontenible, el va mossegar amb tota la seva força. Els sequaços de Barrax el van aixecar sense contemplacions; Hernando es va posar dret desafiador, amb la boca tacada de sang, disposat a presentar batalla, però els barbarescos, a més de no maltractar-lo, el van defensar dels altres moriscos; van sorgir alfanges i dagues i els dos grups es van encarar.

—Si teniu cap reclamació —va exclamar un dels barbarescos—, feu-la a Barrax. Es el seu esclau.

Els moriscos va abaixar les armes davant el nom de l’arrais i Hernando va escopir als seus peus.

A partir d’aleshores, mirant de no fer-li mal, com si fos una preuada mercaderia, els barbarescos el van transportar en sopols; en van fer falta quatre davant dels cops de peu, els crits i les mossegades que clavava.

Al campament de Barrax, el van lligar a un arbre. Hernando continuava cridant, insultant-los a tots. Només va callar quan se li va acostar Ubaid i se li va plantar al davant, acariciant-se el monyó del braç dret.

—Aparta-te’n, manc! —li va ordenar un soldat. Quan Hernando havia exigit a Barrax que Ubaid abandonés la casa d’Ugíjar, les baralles entre ells van córrer de boca en boca—. Aquest noi és intocable —li va advertir un soldat.

Els llavis d’Ubaid van dibuixar dues paraules mudes: «Et mataré».

—Fes-ho! —el va desafiar Hernando.

—Fora! —va cridar al seu torn el soldat, apartant el traginer manc d’una empenta.

La festa del casament i el dot de la núvia. Aquest va ser el preu que Brahim va acordar amb Barrax per la compra del seu fillastre. L’arrais va exigir que en el pacte s’inclogués l’alfange de Hamid; havia comprovat la delicadesa amb què el noi acariciava l’espasa, per això comptava regalar-l’hi de seguida que se li sotmetés, cosa que no dubtava que faria. Ho feien tots!

Milers de joves cristians vivien regalats a Alger com a jovencells de turcs i barbarescos, després de renegar i convertir-se a la fe vertadera.

—Emporta-te-la —li va respondre Brahim—. Queda’t la seva roba! Et pots endur tot el que és seu. No vull res que em pugui recordar la seva existència… ja en tinc ben bé prou amb la seva mare. —Brahim va mig aclucar els ulls per meditar uns instants. Els seus dies de traginer s’havien acabat: era el lloctinent del rei d’al-Andalus i ja tenia un bon botí en or—.

Em cal una mula blanca per a la núvia, la més bonica que hi hagi a Las Alpujarras. Et canvio la meva recula de mules per un exemplar com aquest.

Faràs un bon negoci —va dir a l’arrais mentre aquest s’ho pensava—. Pots trobar mules blanques a molts pobles de Las Alpujarras. Potser aquí mateix i tot. Jo no tinc temps per ocupar-me d’aquests detalls.

Al cap d’un parell de dies d’haver acceptat el tracte que li havia proposat Brahim, Barrax es va acostar a l’arbre on tenien lligat Hernando i li va mostrar una preciosa mula blanca comprada per Ubaid en un poble veí. Per ordre de l’arrais, el noi era allà, encadenat, sense menjar, alimentat tan sols a base d’aigua. Hernando es negava a contestar les paraules del seu amo.

—Hi muntarà la teva estimada per lliurar-se al teu padrastre —li va dir Barrax, donant uns copets al coll de la mula. Hernando va observar l’animal amb els ulls enfonsats i morats, amb el blau de l’iris apagat—. Renega i entrega’t a mi —va insistir un cop més Barrax.

El noi es va persignar ostensiblement. Professar la fe… professar la fe seria el primer pas per caure en poder de l’arrais. Que absurd! El vell Hamid havia hagut de convèncer els seus conveïns de Juviles que ell era un veritable musulmà i ara… ara havia de simular que era cristià per no caure en poder de Barrax… Ho era o no? Què era, al capdavall? Tampoc no tenia ànims per plantejar-s’ho; ara tocava defensar el seu cristianisme. L’arrais, imponent com era, va arrufar les celles, però va continuar parlant amb tranquil·litat.

—Ho has perdut tot, Ibn Hamid: el favor del rei, la teva estimada… i la llibertat. Jo t’ofereixo una nova vida. Converteix-te en un dels meus «fills» i triomfaràs a Alger; ho sé, ho pressento. Viuràs bé, no et faltarà res i en el seu moment arribaràs a ser un corsari tan important com jo; potser més i tot, sí, probablement més. Jo t’ajudaré. El príncep dels corsaris, Khayr al-Din, va nomenar capità general el seu jovencell, Hasan Agà; després el va succeir com a beilerbei Dragut, l’indomable, que també va ser jovencell de Khayr al-Din, i a aquest, el nostre gran Uluch Ali, per la seva banda jovencell de Dragut. Jo mateix… que no ho entens?, t’ho ofereixo tot quan tu no tens res. —Hernando va tornar a fer el senyal de la creu—. Ets el meu esclau, Ibn Hamid. Se’t considera cristià. Cediràs, i si no ho fas, et faré remar a les galeres i et penediràs de la teva decisió. M’esperaré, però tingues en compte que el temps passa per a tu, i sense joventut… No et vull forçar, tinc tots els cossos que pugui desitjar: nens o dones; et vull al meu costat, disposat a tot. Pensa-hi, Ibn Hamid. Deslligueu-lo de l’arbre! —va ordenar de sobte als seus homes, amb la mirada clavada en les enfonsades conques d’Hernando—. Poseu-li grillons als turmells i que treballi. Si ha de menjar, com a mínim que s’ho guanyi. Tu! —va afegir, adreçant-se a Ubaid, conscient de l’odi que es tenien ell i Hernando—. Respons amb la teva vida si li passa res, i t’asseguro que la teva mort serà molt més lenta i dolorosa que la que li poguessis infligir a ell. Mira bé aquesta mula blanca —va acabar dient a Hernando abans de girar-se, ell i animal—, amb ella s’acaben les teves esperances i il·lusions a al-Andalús.

Aixa va preparar Fàtima al mateix hostal on s’allotjaven Brahim i Aben Aboo, a l’habitació que els va cedir un dels capitans turcs. Brahim les va acompanyar fins a l’estança.

—Noia —va cridar dirigint-se a Aixa, però despullant Fàtima amb la mirada—. Vull que sigui la més bonica de totes les núvies que han contret matrimoni a al-Andalus. Prepara-la. I tu, Fàtima, com que no tens parents, el rei s’ha ofert a ser el teu padrí de noces. Ets viuda. Has d’atorgar poders a un wali perquè procedeixi a lliurar-te. Hi consents?

Fàtima va guardar silenci, capbaixa, lluitant contra l’angoixa que li provocava el seu futur.

—Et diré una cosa, noia: seràs meva. Ho pots ser com a segona esposa o com a serventa. Tu havies de saber el que s’amagava al soterrani del mercader i ben segur que vas callar davant les pràctiques cristianes del natzarè, si és que no les vas compartir… amb el teu fill! —Fàtima va tremolar—. Digues: apoderes el rei perquè et lliuri en matrimoni? —Ella va assentir en silenci—. Recorda bé el que t’he dit. Si a la petició de mà no hi consents, o si t’oposes a les exhortacions, el teu fill i el natzarè moriran igual que el mercader: aquest és el tracte que he pactat amb l’arrais. Si no hi consents, em tornarà el gos del natzarè i jo mateix l’enastaré a la plaça, juntament amb el teu fill.

A Fàtima li van venir basques només de pensar en Humam i Hernando rostint-se en un ast com li havia passat a Salah. Brahim les havia obligat a presenciar-ho: el mercader xerricava com els porcs quan els sacrificaven els cristians. Uns quants moriscos van immobilitzar el seu cos obès, nu, col·locat de quatre grapes, perquè un altre li clavés una llança a l’anus. La gent va esclatar en aplaudiments quan els crits de pànic es van convertir en udols de dolor, uns udols que es van anar apagant a mesura que la llança, empesa per un parell de soldats, foradava el cos de Salah fins a fer-ne sortir la punxa per la boca. Quan el van penjar a l’ast perquè girés damunt les brases, envoltat per una colla de criatures esvalotades, el mercader ja era mort. L’olor de carn rostida es va apoderar durant tot el dia dels encontorns de la plaça de Laujar fins a acabar impregnant la roba de la gent i entrant a les cases.

Brahim va somriure i va sortir de l’estança. Amb tot, Fàtima no es va deixar rentar.

—Tu et penses que ho notarà? —va dir a Aixa amb la veu nua-da, davant la seva insistència en les ablucions—. No vull anar neta a aquest matrimoni.

Aixa no l’hi va pas discutir: la noia se sacrificava per Hernando. Va abaixar la mirada.

Fàtima també li va demanar que no repetís el dibuix dels tatuatges que li havia fet la nit que es va entregar a Hernando; tampoc no es va voler perfumar amb aigua de tarongina. Aixa va sortir de l’hostal i va trobar oli de gessamí per substituir la tarongina. Després, a contracor, la va adornar amb les joies que li havia fet arribar Brahim, amb el missatge que només es farien servir per al casament i que no formaven part del dot. Li va acostar uns collarets i la noia estava a punt d’arrencar-se l’amulet d’or que duia penjat al coll quan Aixa l’hi va impedir, posant la mà damunt la joia.

—No renunciïs a l’esperança —li va dir mentre premia aquell símbol contra el seu pit.

Va ser la primera vegada que Fàtima va plorar.

—Esperança? —va balbucejar—. Només la mort em proporcionarà esperança… una llarga esperança.

La petició de mà va tenir lloc al mateix hostal, en un petit i fred jardí interior, davant del rei en qualitat de wali i en presència de la virolada cort que l’acompanyava. Dalí, capità general dels turcs, i Husaya van fer de testimonis. Va comparèixer Brahim i, seguint el ritual, va demanar a Aben Aboo la mà de Fàtima, i aquest l’hi va concedir. Després van venir les exhortacions, dirigides per un vell alfaquí de Laujar. Fàtima, en la seva condició de viuda, hi va haver de respondre personalment i va jurar que no hi havia altre Déu que Déu i que, per les paraules de l’Alcorà, contestava la veritat a les preguntes que se li formulaven: volia ser casada a honra i segons la Sunna del Profeta.

—Si jureu bé —va acabar l’alfaquí—, Al·là n’és testimoni i que Ell us doni la seva gràcia. Altrament, si jureu malament, que Al·là us destrueixi i no us doni la seva gràcia.

Abans que el rei comencés a llegir la trenta-sisena sura de l’Alcorà, Fàtima va alçar els ulls cap al cel: «Que Al·là ens destrueixi», va repetir en silenci.

Els peus tatuats amb alquena van ser l’única cosa que es va poder veure de Fàtima a cavall de la mula blanca que avançava conduïda pel ronsal per un esclau negre; la núvia hi anava asseguda de costat, amb una túnica també blanca que la cobria de cap a peus. Així, aplaudida i aclamada per milers de moriscos, Fàtima va recórrer el poble i va tornar a l’hostal. Un cop allà, va pujar a l’habitació de Brahim, i al llit, sense parlar, la van tapar amb el preceptiu llençol blanc, sota el qual s’havia de quedar amb els ulls tancats. Mentre se celebrava l’enllaç amb música i sambres pels carrers, Fàtima notava el tràfec del grapat de persones que circulaven per l’habitació. Només en una ocasió van alçar el lleuger mantell que la protegia.

—Entenc el teu desig —va sentir que deia amb un sospir Aben Aboo, que havia alçat el llençol més del que era imprescindible per veure-li el rostre—. Gaudeix-ne per mi, amic meu, i que Al·là et premiï amb molts fills.

Quan van acabar les visites, Fàtima es va asseure damunt els coixins del terra i va tancar la ment a la seva pròxima trobada amb Brahim; no va fer cas dels desvergonyits i insistents consells de les exultants dones que es van quedar amb ella; va rebutjar tot el menjar que li van oferir, i durant l’espera, en sentir la música que li arribava dels carrers, va mirar de trobar algun record en què refugiar-se, però cantaven per ella! Celebraven el seu casament amb Brahim! La imatge d’Aixa, asseguda davant seu a l’altre costat d’un braser, immòbil, amb els ulls negats i el pensament perdut en aquell seu fill que acabaven d’esclavitzar, no li va proporcionar consol.

Aleshores es va aferrar a l’única cosa que semblava assossegar-la: l’oració. Va resar en silenci, com fan els condemnats; va recitar totes les pregàries que sabia i va deixar que els seus temors es fenguessin amb els resos. Era una fe desesperada, però la seva força creixia amb cada paraula, amb cada invocació.

Passada la mitjanit, l’escàndol de les dones li va anunciar l’arribada de Brahim al dormitori. Una li va retocar els cabells i li va arreglar la túnica sobre les espatlles. No va voler girar el rostre cap a la porta per on les dones s’afanyaven a sortir i va clavar la mirada al braser.

«Mort és esperança llarga», va mussitar llavors amb els ulls tancats, però ella no s’hi encaminava pas, cap a la mort. Quina esperança podia trobar, doncs? L’esclafit del pany va fer emmudir càntics i dolçaines i Fàtima va arribar a sentir darrere seu la respiració agitada de Brahim. Es va estremir.

—Mostra’t al teu espòs —va ordenar el traginer.

Li van fallar les cames en provar d’alçar-se. Ho va aconseguir i es va girar cap a Brahim.

—Despulla’t —va fer ell, bleixant, acostant-se-li.

Fàtima es va posar dreta, tremolosa, li faltava l’aire! Va sentir l’alè fètid del traginer. Amb el mento recobert per una barba greixosa, Brahim va fer un gest assenyalant la túnica. Els dits de Fàtima van lluitar, maldestres, amb els nusos, fins que la túnica li va lliscar pels muscles i va quedar nua davant de Brahim, que es va regalar observant amb lascívia aquell cos que encara no havia fet catorze anys. L’home va estendre una mà plena de durícies cap a aquells pits desbordants, i Fàtima va deixar anar un sanglot mentre mig tancava els ulls. Va notar que li grapejava la sina, rascant la delicada pell on Humam recolzava el cap, abans de pessigar-li un dels mugrons. En silenci, amb les parpelles ben closes, Fàtima es va encomanar a Déu, al Profeta, a tots els àngels… Del mugró van començar a sortir gotes de llet que van anar lliscant entre els dits de Brahim. Sense parar d’esprémer, Brahim va clavar els dits de l’altra mà a la vulva de la jove i els va introduir a la vagina abans de tombar-la damunt els coixins i penetrar-la amb violència.

Les sambres i la música, els «iu-iús» i els esgarips dels carrers de Laujar van acompanyar Fàtima durant tota una nit interminable, en què Brahim va satisfer una vegada i una altra el seu desig. Fàtima va aguantar en silenci. Fàtima va obeir en silenci. Fàtima es va sotmetre en silenci.

Només va plorar, per segona i última vegada aquell dia, quan Brahim va mamar dels seus pits.