40

Còrdova, 1581

El 15 d’abril de 1581, les Corts portugueses, reunides a la ciutat de Tomar, van jurar rei de Portugal Felip II d’Espanya. La península Ibèrica s’unificava així en una mateixa corona i el Rei Prudent obtenia el poder dels territoris que la formaven i el comerç amb el Nou Món, repartit entre Espanya i Portugal arran del tractat de Tordesillas.

Va ser precisament a Portugal on per primera vegada es va tractar la possibilitat de l’extermini en massa dels moriscos espanyols. Reunits el rei, el comte de Chinchón i el rehabilitat ancià duc d’Alba, amb un caràcter que ni tan sols la vellesa no suavitzava, van estudiar la possibilitat d’embarcar tots els moriscos amb destinació a Barbaria i així, un cop a alta mar, barrinar les naus a fi que morissin ofegats.

Per sort, o potser perquè l’armada tenia unes altres ocupacions, no es va dur a terme la matança de tot un poble.

Però el mes d’agost d’aquell mateix any, des de Portugal, el rei va adoptar també una altra decisió que havia d’afectar directament Hernando.

Aquell estiu, la secada va fer estralls al camp cordovès: les eugues no tenien pastures a les deveses i no hi havia diners per ali-mentar-les amb un gra massa car, que, d’altra banda, reclamaven els habitants de la zona. Fins el bisbat de Còrdova s’havia vist obligat a adquirir blat importat de fora d’Espanya. Per aquesta raó, el rei va escriure al cavallerís major, Diego López de Haro, i al comte d’Olivares per comunicar-los que calia portar a pasturar l’eugassada a Sevilla, a les pastures del vedat reial del Lomo del Grullo, sobre el qual tenia jurisdicció el comte.

Havia passat més d’un any des de la mort de Karim a mans del botxí de la Inquisició i de la desaparició de Hamid sota les aigües del Guadalquivir després de venjar la traïció a la comunitat morisca. Hernando va viure aquest període en penitència constant, perquè cada vegada que recordava l’obstinat silenci de Karim a la sala de tortura de l’alcàsser dels reis cristians, l’envaïa un sentiment de culpabilitat que sols creia que podia enganyar per mitjà del dejuni i l’oració.

—S’hauria mort igual —va mirar de convèncer-lo Fàtima, preocupada per l’estat que mostrava el seu espòs: prim, demacrat i amb unes marcades ulleres negres que apagaven l’intens blau dels ulls—. Encara que hagués confessat, mai no s’hauria reconciliat amb l’Església i de totes maneres l’haurien executat.

—Potser sí… —va respondre Hernando, pensarós—, potser no. Això no ho podem saber. L’única cosa certa, l’única que sé, ja que en vaig viure cada instant, és que va morir en el dolor i la crueltat per mantenir en secret el meu nom.

—El de tots, Hernando! Karim amagava el nom de tots els qui continuen creient en l’únic Déu, no només el teu. Aquesta responsabilitat no la pots assumir sol.

Però el morisc va rebutjar les paraules de la seva dona.

—Dóna-li temps, filla —li va recomanar Aixa davant els plors de Fàtima.

Diego López de Haro va anunciar a Hernando que havia d’anar amb l’eugassada a Sevilla i quedar-s’hi fins que tornessin a Còrdova. Fàtima i Aixa se’n van alegrar, esperançades que el viatge i el temps que estigués a Sevilla aconseguissin distreure’l i arrencar-lo de la tristor en què s’havia sumit, per a la qual no semblava que hi hagués consol, ni tan sols en les passejades diàries a cavall d’Acirat.

Al principi de setembre, prop de quatre-centes eugues, els poltres d’un any i els que havien nascut aquella primavera es van posar en marxa en direcció a les riques pastures dels aiguamolls del baix Guadalquivir. El Lomo del Grullo era a unes trenta llegües de Còrdova pel camí d’Écija i Carmona a Sevilla, des d’on, un cop travessat el riu, s’havien de dirigir aVillamanrique, població situada a tocar del vedat de caça reial. En circumstàncies normals, el viatge es podia fer en unes quatre o cinc jornades, però Hernando i els altres genets que l’acompanyaven aviat van veure que duplicarien pel cap baix el nombre de dies. Diego va contractar personal complementari perquè ajudés els eugassers que tenien cura del bestiar, mirant de mantenir junt i compacte un gran ramat que no estava tan acostumat als trasllats de llarga distància com ho podien estar els gran ramats d’ovelles que transhumaven per la propera canyada reial de la Mesta.

A tot aquell contingent d’homes i cavalls, s’hi va afegir, com si es tractés d’una peregrinació, un grup de nobles cordo-vesos desitjosos de satisfer el rei, que no feien altra cosa que dificultar la feina d’eugassers i genets.

Així, tal com havien previst tan bé Fàtima i Aixa, Hernando va arribar a oblidar totes les preocupacions i es va centrar a galopar amunt i avall amb Acirat per recuperar les eugues o els poltres que s’allunyaven del ramat, o per actuar tots junts a fi d’agrupar encara més els animals en el moment de travessar un pas estret o complicat. El roig brillant del pelatge d’Acirat destacava allà on estigués treballant, i l’agilitat, les giravoltes i els aires altius d’aquell cavall despertaven admiració entre els viatgers.

—I aquest cavall? —va preguntar un noble obès, més arrepapat que no pas muntat en una gran sella de cuiro repujat amb ornaments de plata, a uns altres dos que l’acompanyaven, una mica allunyats del ramat per evitar la polseguera que aixecava el bestiar en el camí ressec.

Hernando acabava d’impedir la fugida d’un dels poltres, després de perseguir-lo, atrapar-lo i regirar-se davant seu amb Acirat encabritat, que aguantant-se dret sobre les potes del darrere, sense arribar a clavar cops en l’aire amb les del davant, va obligar el díscol a tornar.

—Pel pelatge vermellenc, ha de ser un rebuig de les cavallerisses reials —va presumir un dels interpel·lats—. Una veritable llàstima —va sentenciar, impressionat davant els moviments de cavall i genet—. Deu ser un dels cavalls amb què Diego satisfà una part dels sous dels empleats.

—I el genet? —va preguntar el primer.

—Un morisc —va aclarir el tercer—. He sentit Diego que en parlava.

Té una gran confiança en les seves qualitats i ben segur que…

—Un morisc… —va repetir per a si mateix el noble obès sense fer cas d’altres explicacions.

Els tres homes observaven en aquells moments com Hernando es dirigia a tota brida al capdavant de l’eugassada. Quan el morisc passava pel seu costat, el comte d’Espiel es va dreçar sobre els estreps de plata de la seva luxosa sella i va arrugar el front. On havia vist abans aquella cara?

El rei els va donar ordres d’aconseguir ajut de la gent i dels corregidors de tots els pobles per on passessin, si bé abans d’acabar cada jornada els genets havien de trobar un lloc adequat per reunir i alimentar aquella quantitat de bestiar i obtenir gra o palla si no n’hi havia prou amb les pastures triades. Els nobles buscaven alhora les comoditats del poble més pròxim.

A les nits, Hernando queia rendit després d’atendre Acirat, menjar l’olla que el cuiner preparava al foc a camp ras i xerrar una estona amb els altres homes. Només durant els torns de guàrdia en aquelles deveses obertes i desconegudes tant per al bestiar com per als homes, rememorava els esdeveniments que havien marcat aquell seu últim any.

Va ser en aquells moments de silenci, a cavall d’Acirat, quan Hernando va aconseguir reconciliar-se amb si mateix. Dalt del cavall, mentre sentia com els esbufecs d’alguna de les bèsties trencava el silenci o esperonava suaument aquell que, endormiscat, pretenia allunyar-se del grup, el morisc va recuperar la calma. Que diferents que eren aquelles hores del terrabastall de més de mig miler d’animals pels camins! Els renills i els bramuls, les guitzes i les mossegades; la immensa polseguera que aixecava en el camí i que li impedia veure més enllà d’uns passos. De nit, en canvi, podia contemplar un immens cel estrellat, nítid i brillant, diferent del que arribava a veure des de casa seva, a Còrdova, un lloc encaixonat entre tants altres edificis. Allà al camp, tot sol, es va arribar a sentir com a Las Alpujarras.

Hamid! S’havia entregat a ells. Buscant el contacte d’un ésser viu, donava uns copets al coll d’Acirat quan notava que el record del vell alfaquí li tancava la gola. També pensava en Karim, però en aquest cas va deixar que les doloroses escenes que havia viscut a les masmorres de la Inquisició renaixessin una per una en la seva memòria, sense refugiar-se en l’oració o el dejuni per posar-hi distància. Va reviure una vegada i una altra el dolor d’aquell home, sentint-lo en la seva pell, veient-lo, patint-lo, notant la pena com si fos allà, al lloc on el torturaven, on torturaven Karim… on el torturaven a ell. A poc a poc, el seu rostre congestio-nat i els seus reprimits crits de dolor en pugna per no concedir cap mena de victòria o satisfacció als seus botxins, i el seu cos cada cop més desllorigat, se li presentaven amb tal cruesa que Hernando s’havia d’encongir en la muntura i allà, en la immensitat d’Andalusia, on a l’empara de la nit no podia fugir enlloc per allunyar-se de tots aquells records, va començar a aprendre a viure amb el seu dolor i a enfrontar-s’hi.

Hernando va mirar el cel, la lluna que jugava a definir els contorns, i va veure com queia un estel fugaç, i al cap de poc, un altre… i un altre i un altre més, com si els dos ancians el contemplessin i li parlessin des del paradís.

Brahim també veia els mateixos estels fugaços, però en va fer una interpretació prou diferent de la d’Hernando. Havien passat set anys d’ençà que havia armat els primers llenys per al cors, i després de quatre temporades passades capitanejant personalment els atacs de la costa, i d’una sèrie d’ocasions en què les milícies urbanes van estar a punt de detenir-lo, va decidir cedir el seu lloc a Nasi, convertit en un jove fort i cruel com el seu amo, i limitar-se a invertir els seus diners, a portar el negoci amb mà de ferro i a recollir els copiosos beneficis que aquest li proporcionava.

Juntament amb Nasi, es va traslladar a un palauet de la medina deTetuan, on vivia envoltat de luxe i de dones. A fi de tancar una convenient aliança, es va tornar a casar, en aquesta ocasió amb la filla d’un xeic de la ciutat, que li va donar dues filles, però es va cuidar prou, a l’hora de concertar i contreure matrimoni, d’advertir la família de la núvia que aquella dona era en realitat la seva segona esposa; que la primera estava retinguda a Espanya i que, un dia o altre, tornaria per ocupar el lloc que li corresponia.

Perquè a mesura que l’antic traginer de Las Alpujarras obtenia riqueses, prestigi i respecte, la seva humiliant sortida de Còrdova l’anava corsecant; el monyó del braç dret n’era un record perenne, sobretot durant les caloroses nits de l’estiu nord-africà en què es despertava, amarat de suor, amb les punxades de dolor d’aquella mà que li faltava. Després, el temps transcorria fins a la matinada en un entreson. Com més poder aconseguia, més gran era la seva desesperació. De què li servien els esclaus si no podia oblidar l’esclavitud a què ell mateix havia estat condemnat a Còrdova? Per què volia les seves fabuloses riqueses si li havien robat la dona que desitjava per no haver-la pogut governar? Cada vegada que castigava algun dels seus homes per lladre i sentenciava que li tallessin una mà, es veia a si mateix, a Sierra Morena, immobilitzat per un grup de monfis que li estiraven el braç perquè l’alfange tallés la mateixa mà que aleshores ell ordenava escapçar.

Les comoditats i l’abundància, com també la manca de qualsevol altre tipus de preocupació, van portar Brahim a obsessionar-se amb el seu passat, de manera que no hi havia captiu cristià o fugitiu morisc que no fos interrogat per ell sobre la situació a Còrdova, sobre un monfï de Sierra Morena a qui anomenaven el Manc; sobre Hernando, morisc de Juviles, que vivia a Còrdova, a qui deien el natzarè, i sobre Aixa o Fàtima.

Principalment sobre Fàtima, els ulls negres i ametllats de la qual continuaven vius en el record i en el desig cada cop més malaltís del traginer. L’interès del ric corsari, que recompensava amb gran generositat qualsevol notícia, va córrer de boca en boca i eren ben pocs els homes dels seus llenys que no perseguien aquelles informacions i que, d’una manera o altra, no les hi proporcionaven en tornar de les seves incursions. D’aquesta manera es va assabentar que el Sobahet era mort i que Ubaid havia ocupat el seu lloc.

—Coneixeu Còrdova?

Brahim ho va preguntar obertament en aljamiat bo i interrompent sense consideració les salutacions de cortesia dels dos frares caputxins en missió redemptora d’esclaus. Què li importaven, a ell, les formalitats?

Els frares, tonsurats, vestits amb els hàbits i les creus al pit, es van sorprendre i es van interrogar amb la mirada. Eren a la magnífica sala de recepció del palau de la medina de Brahim, drets davant el seu amfitrió, que els interrogava reclinat a sobre d’un munt de coixins de seda, amb el jove Nasi al seu costat.

—Sí, excel·lència —va respondre fra Silvestre—. He estat uns quants anys al convent de Còrdova.

Brahim no va poder dissimular la seva satisfacció, va somriure i va indicar als frares que s’asseguessin al seu costat, donant uns copets amb gest nerviós als coixins que tenia disposats a banda i banda. Mentre el corsari ordenava que anessin a buscar un esclau perquè els atengués, fra Enrique es va mirar amb aire còmplice el seu company: havien d’aprofitar la predisposició del gran corsari de Tetuan per obtenir els seus favors i un preu més baix per les ànimes que havien anat a rescatar.

Juntament amb altres ordes redemptors, els frares caputxins s’ocupaven del rescat dels esclaus de Tetuan, mentre els carmelites feien el mateix amb els d’Alger. Amb aquesta finalitat, fra Silvestre i fra Enrique acabaven de visitar l’alcassaba Sidi al-Mandri, residència del governador i etapa obligada en qualsevol missió de rescat: primer, després de pagar els impostos en desembarcar entre els insults i les escopinades de la gent, s’havien d’alliberar els captius propietat del governant del lloc; com era costum, el governador va incomplir les condicions pactades en el difícil i complex acord segons el qual concedia permís i salvaguarda als frares redemptoris-tes, i va exigir un preu més alt i un nombre major d’esclaus de la seva propietat per alliberar.

Per això mateix, el fet de trobar un xeic ben disposat, que els convidava a seure i els oferia menjar i beure servit per tot un exèrcit d’esclaus negres, constituïa una circumstància que havien d’aprofitar. Tenien diners, força diners fruit de les entregues directes dels familiars dels captius, de les almoines que es demanaven constantment a tots els regnes, i sobretot de les deixes i llegats que els pietosos cristians ordenaven en els seus testaments.

Prop d’un setanta per cent dels testaments dels espanyols instituïen deixes per al rescat d’ànimes! Tanmateix, no n’hi havia prou amb tots els diners del món per alliberar els milers de cristians que s’apinyaven sota terra a les sitges de Tetuan, perquè la ciutat s’havia construït sobre terreny calcari i, al costat de l’alcassaba, hi havia unes immenses galeries subterrànies naturals que travessaven la ciutat on tancaven milers de cristians captius.

Els frares venien d’aquelles masmorres i gairebé havien perdut el sentit a causa de la fetor i de l’ambient malsà. En aquells subterranis s’apilaven els homes bruts, despullats i malalts. No hi havia llum natural ni aire; l’única ventilació venia d’unes troneres enreixades que donaven directament als carrers de la ciutat. Allà, els cristians esperaven el seu rescat o la mort, engrillonats amb cadenes o argolles o amb els peus ficats entre unes llargues barres de ferro que els impedien de moure’s.

—Expliqueu-me, expliqueu-me —els va exhortar Brahim, despertant-los del record de les salvatges condicions en què mantenien captius els seus compatriotes.

Fra Silvestre havia sentit a parlar d’Hernando, el morisc empleat per Diego López de Haro a les cavallerisses reials, que els diumenges es passejava per Còrdova amb un magnífic cavall bai amb dos nens encamellats a la muntura. Li havien explicat que prestava els seus serveis al capítol catedralici, si bé ignorava qualsevol circumstància sobre la seva família. I per descomptat que tenia notícia del sanguinari monfï a qui anomenaven el Manc —el religiós va haver de fer un esforç per desviar la mirada del monyó de Brahim—, que després de la mort del Sobahet s’havia convertit en un reietó a les entranyes de Sierra Morena. Ni l’un ni l’altre no van gosar preguntar a què treia cap l’interès del corsari per aquells personatges, i entre glops de llimonada, dàtils i dolços, van parlar de Còrdova abans de tractar del rescat dels esclaus que havien vingut a alliberar, la negociació del qual, per a desesperació dels religiosos, Brahim va deixar en mans de Nasi.

A poc a poc, Brahim va anar reunint la informació que anhelava, però malgrat que la gosadia dels corsaris els portava a endinsar-se en territori cristià, fins a poblacions prou allunyades de les costes, Còrdova era massa lluny, a més de trenta llegües per les vies principals, per arriscar-se a anar fins allà. A més, què farien un cop fossin a l’antiga seu califal?

En aquells moments, Brahim contemplava els mateixos estels fugaços en què Hernando, en una devesa de prop de Carmona, havia volgut veure un missatge celestial dels seus éssers estimats difunts. El corsari havia aconseguit resoldre, no sense riscos, els problemes que li impedien dur a terme la seva venjança. La solució li havia arribat de la mà de la jove i bella Catalina i del seu petit Daniel, esposa i fill de José de Guzmàn, marquès de Casabermeja, ric terratinent d’origen malagueny, als quals els seus homes havien fet presoners, juntament amb una petita escolta amb què viatjaven, en una incursió pels voltants de Marbella.

Catalina i el seu fill Daniel constituïen una presa valuosíssima, raó per la qual el corsari els va acollir de seguida al seu palau i els va procurar totes les atencions necessàries fins que arribessin els negociadors del marquès, ja que els nobles no esperaven que una missió redemptorista obtingués els fons i els complicats permisos necessaris del governador de Tetuan i del rei Felip, sempre refractari a aquella fugida de capitals cap als seus enemics musulmans, encara que a la fi sempre es veia obligat a claudicar. En el cas de nobles i principals, així que les famílies tenien notícia d’on eren els seus, i d’això se n’ocupaven els mateixos corsaris, s’entrava en ràpides negociacions per pactar el rescat.

Catalina i el seu fill no en van pas ser l’excepció i Brahim no va trigar gaire a rebre la visita de Samuel, un prestigiós mercader jueu de Tetuan amb qui el traginer havia tingut molts tractes comercials a l’hora de vendre mercaderies capturades als vaixells cristians.

—No vull diners —el va interrompre tan bon punt el jueu va començar a negociar—. Vull que el marquès s’ocupi de tornar-me la meva família i de procurar-me venjança sobre dos homes originaris de Las Alpujarras.

L’últim dels estels fugaços va traçar una paràbola en el límpid cel cordovès i Brahim va somriure recordant la cara de sorpresa de Samuel en sentir les seves condicions per alliberar Catalina i el seu fill.

—Si no és així, Samuel —va sentenciar posant fi a la conversa—, mataré mare i fill.

Brahim mirava el cel des del balcó de l’estança on s’allotjava a l’hostal del Montón de la Tierra, l’últim dels que hi havia en el camí de Las Ventas des de Toledo, tan sols a una llegua de Còrdova. Per allà havia passat feia vuit anys amb Aixa i Shamir, buscant el Sobahet, per proposar-li el tracte que li havia comportat la pèrdua de la mà dreta. Ubaid!, va remugar. Va acariciar l’empunyadura de l’alfange que li penjava del cinyell; havia après a fer servir l’arma amb la mà esquerra. Duia a la bossa un document subscrit pel secretari del marquès que li garantia la lliure circulació per Andalusia, i a la porta de la seva habitació s’hi apostava un lacai del noble perquè ningú no el molestés mentre esperava esdeveniments. Del balcó estant també va observar la planta baixa de l’hostal: un pati quadrat, il·luminat per atxes subjectes a les parets, al voltant del qual hi havia disposada la cuina, el menjador, el paller, les habitacions de l’hostaler i la seva família i estables per a les cavalleries. Uns quants soldats del petit exèrcit reunit pel marquès cançonejaven pel pati, i igual que ell, esperaven. Havien entregat a l’hostaler una bona quantitat de diners per comprar-ne el silenci i tancar l’establiment a qualsevol altre viatger.

Va tornar a mirar el cel, intentant que se fi encomanés aquella serenitat amb què l’emparava. Feia anys que somiava en aquest dia. Anava tustant amb la mà esquerra la barana de fusta on es recolzava i un parell de soldats van mirar cap al balcó.

Nasi havia mirat de convèncer-lo, un cop més, feia quatre dies, abans de desembarcar a les costes.

—Quina necessitat tens d’anar a Còrdova? El marquès te’ls pot portar tots, Ubaid i tot. Te’l podria lliurar aquí, encadenat com un gos. No correries cap risc…

—Ho vull presenciar des del primer moment —va respondre Brahim.

Tampoc no ho va entendre el marquès, un jove superb i tan altiu com anunciava la seva magnífica presència. El noble havia exigit garanties que, un cop complerta la seva part del tracte, el corsari respondria amb la seva, i, per a sorpresa d’ell, Brahim en persona se li va presentar com a garantia.

—Si jo no tornés, cristià —el va amenaçar Brahim—, no et pots arribar a imaginar com patirien la teva dona i el teu fill abans de morir.

D’allò n’havia parlat amb Nasi.

—En el cas que no torni, la meva dona i les meves filles heretaran, com és llei —va afegir en acomiadar-se del seu jove ajudant—, però el negoci serà teu.

Sabia que s’hi jugava la vida, que si alguna cosa sortia malament… però necessitava ser-hi, veure l’expressió de Fàtima i del natzarè, d’Aixa, d’Ubaid; la venjança seria poca si el privaven d’aquells moments.

Aquella matinada, set homes del marquès de Casabermeja, d’absoluta confiança i provada fidelitat al noble, es van dirigir a la porta d’Almodóvar, al llenç occidental de la muralla que envoltava Còrdova. Durant el dia havien comprovat que les informacions rebudes sobre la situació de la casa d’Hernando eren correctes. No van aconseguir veure el morisc, però un parell de veïns, cristians vells ben disposats quan es tractava de maleir moriscos, els van confirmar que allà vivia el qui treballava com a genet a les cavallerisses reials. També van pagar una bona suma a l’algutzir que els havia de facilitar el pas per la porta d’Almodóvar. Aquella matinada es va entre-obrir el portal, i el marquès, emboçat, juntament amb dos lacais que també duien la cara tapada i set soldats més, va entrar a Còrdova. A fora, amagats, s’esperaven dos homes amb cavalls per a tots. Els deu homes van baixar en silenci el desert carrer d’Almanzor fins a arribar al dels Barberos, on se’n va apostar un. El marquès, amb el rostre cobert, es va senyar davant la pintura de la Mare de Déu dels Dolors que hi havia a la façana de l’última casa del carrer d’Alman-zor abans d’ordenar que apaguessin les espelmes de sota, l’única il·luminació del carrer. Mentre els lacais obeïen, la resta va avançar cap a la casa, que tenia la sòlida porta de fusta tancada. Un d’ells va tirar més enllà, fins a la cruïlla del carrer dels Barberos amb el de San Bartolomé, des d’on va xiular per indicar que no hi havia perill; ningú no circulava per aquella zona de Còrdova a altes hores i només trencava la quietud algun soroll esporàdic.

—Endavant —va ordenar llavors el noble sense que li importés que el poguessin sentir.

A la llum de la lluna, que pugnava per arribar als estrets carrerons de la Còrdova musulmana, un dels seus homes es va desfer de la capa i, amb l’ajuda de dos més que el van impulsar cap amunt, es va enfilar amb una sorprenent agilitat fins al balcó de la planta de dalt. Un cop allà, va llançar una corda que van fer servir per pujar els dos que l’havien ajudat.

El cavaller va continuar amagat darrere la capa i els homes que l’acompanyaven van empunyar les espases així que van veure els seus tres companys apinyats al petit balcó de la casa d’Hernando.

—Ara! —va cridar el marquès.

Dos enèrgics cops de peu contra el finestró de fusta que tancava la finestra van ressonar pels carrers de la medina. Tot seguit, en sentir-se el primer crit des de dins la casa, els del balcó es van llançar contra el malmenat finestró, el van estellar i van irrompre al dormitori de Fàtima. Els homes que s’esperaven a baix es van bellugar, nerviosos, al costat de la porta tancada. El marquès, hieràtic, ni tan sols no va girar el cap. L’escàndol dels crits i les corredisses d’homes i dones per la casa, els plors de les criatures i els testos de flors que es trencaven per terra van precedir l’obertura de la porta que donava al carrer. Els homes que esperaven a baix es van atropellar els uns als altres amb les espases enlaire per superar el vestíbul d’entrada.

—En nom del Manc de Sierra Morena —va cridar un dels apostats al carreró—, apagueu els llums i quedeu-vos a casa vostra!

—En nom d’Ubaid, monfï morisc, tanqueu les portes i finestres si no voleu sortir-ne perjudicats! —ordenava l’altre recorrent-lo amunt i avall.

El marquès de Casabermeja va continuar quiet davant la façana de la casa; poc després van sortir els seus homes arrossegant Aixa i Fàtima, descalces i amb la simple camisa de dormir, i a collibè, les tres criatures, que ploraven.

—No hi ha ningú més, excel·lència —li va comunicar un d’ells—. El morisc no hi és.

—Què preteneu? —va cridar llavors Fàtima.

L’home que la tenia agafada pel braç li va clavar manotada a la cara, mentre el sequaç que arrossegava Aixa la sacsejava perquè no cridés.

Fàtima, aterrida, va tenir temps de llançar una última mirada a la seva llar.

Els plors dels seus fills li van fer girar el cap. Dos homes se’ls carregaven damunt les espatlles; un altre estirava Shamir, que intentava deixar-se anar, amb infructuoses puntades de peu. Inés, Francisco… què se’n faria, d’ells?

Es va debatre un cop més, inútilment, en els forts braços del segrestador.

Quan es va rendir, vençuda, de la seva boca va sortir un crit ronc, d’ira i dolor, que l’home va sufocar amb aquella mà tan forta. Ibn Hamid!, va murmurar aleshores Fàtima per a si mateixa amb el rostre inundat de llàgrimes.

Ibn Hamid…

—Anem —va ordenar el noble.

Van desfer el camí fins a la porta d’Almodóvar, estirant les dues dones per les aixelles; les criatures continuaven als braços dels qui les havien tret de casa.

Al cap d’uns instants muntaven a cavall, amb les dones estirades sobre la creu, com si fossin simples fardells, i les criatures agafades pels genets.

Mentrestant, al carrer dels Barberos, els veïns s’aplegaven davant les portes obertes de la casa d’Hernando, sense saber si entrar-hi o no. El marquès i els seus homes van sortir al galop en direcció a l’hostal del Montón de laTierra.

El segrest d’aquella família, però, tan sols era una part de l’acord amb Samuel el jueu, que incloïa també el fet de posar als peus de Brahim el monfï de Sierra Morena conegut com el Manc, pensava el marquès, amoïnat durant el camí cap a l’hostal per no haver trobat Hernando.

L’assalt d’una casa morisca a Còrdova va ser per al marquès de Casabermeja una empresa relativament fàcil. Només calia comptar amb homes lleials i preparats i deixar anar algun escut d’or aquí i allà; ningú no es preocuparia per uns quants miserables moros. La qüestió del monfï ja era diferent: calia trobar la seva colla a l’interior de Sierra Morena, acostar-s’hi i, ben segur, lluitar amb la seva gent per capturar-lo. L’empresa del monfï s’havia iniciat feia dies i fins que el marquès no va rebre notícies que els seus homes ja s’havien posat en contacte amb el Manc, no va avisar Brahim i aquest no es va arriscar a entrar a Còrdova. Tot s’havia de fer alhoraja que ni el corsari no es volia estar en terres espanyoles més dies dels imprescindibles, ni el marquès de Casabermeja no volia córrer el risc que els detinguessin.

Per capturar el monfï, el marquès havia comptat amb un exèrcit de bandolers valencians capitanejats per un noble de rang inferior i escassos recursos econòmics, les terres del qual confrontaven amb les possessions que ell senyorejava al regne de València. No era l’únic gentilhome que recorria a fer tractes amb bandolers; hi havia veritables exèrcits sota el comandament de nobles i senyors que, emparats en les seves prerrogatives, utilitzaven aquests criminals a sou per a missions de pur saqueig o bé amb l’objectiu de resoldre a favor seu qualsevol plet sense necessitat d’acudir a la sempre lenta i costosa justícia.

L’administrador de les terres del marquès aValència tenia bones relacions amb el baró de Solans, que mantenia un petit exèrcit de prop de cinquanta bandolers que gandulejaven en un desgavellat castell i que va acceptar de bon grat l’import que li va oferir l’administrador per desfer-se d’una colla de moriscos. Tret del Manc, a qui havien de lliurar viu a l’hostal del Montón de laTierra, els altres havien de morir, ja que el marquès no volia testimonis. El baró de Solans va enganyar els monfis de Sierra Morena fent arribar a Ubaid un missatge segons el qual el convidava a aliar-se amb ell atès el seu coneixement de les serres per, junts, afrontar missions de més envergadura a la rodalia de la rica Toledo. Quan es van trobar totes dues partides a la serra, es va produir una lluita desigual: cinquanta experimentats criminals contra Ubaid i poc més d’una dotzena de moriscos fugitius.

Brahim va córrer cap al balcó que donava al pati davant l’agitació dels homes que s’esperaven allà. Hi va arribar a temps de veure com obrien les portes de l’hostal per deixar entrar un grup de genets i va crispar els dits de la mà esquerra sobre la barana de fusta quan, entre les ombres i el centelleig del foc de les atxes, va entreveure les figures de dues dones que els homes van deixar caure dels cavalls tan bon punt es van tancar les portes darrere seu.

Aixa i Fàtima van intentar posar-se dretes. La primera es va recolzar a l’esquena del cavall i va tornar a caure quan aquest es va moure, inquiet.

Fàtima va avançar de quatre grapes, entrebancant-se uns quants cops abans d’aixecar la vista cap als genets, buscant-hi les criatures, els plors de les quals li arribaven amb nitidesa malgrat l’esvalot que feien els cavalls. Per damunt d’aquests, Brahim sí que va veure els nens, però… va forçar la vista inclinant-se a la barana.

—I el natzarè? —va cridar des del balcó—. On és aquell bord?

Aixa es va tapar la cara amb les mans i es va desplomar entre les potes d’un dels cavalls; va deixar anar un únic crit que va retrunyir per damunt dels repics dels cascos, dels esbufecs dels animals i de les ordres dels genets. Fàtima es va posar dreta i, tremolosa, amb tots els músculs del cos en tensió, va girar lentament el cap, com si volgués prendre’s tot el temps del món per identificar la veu que li acabava de rebentar les orelles abans d’alçar aquells seus immensos ulls negres cap al balcó. Les seves mirades es van trobar. Brahim va somriure. Instintivament, Fàtima va mirar de tapar-se els pits, ja que se sentia mig nua amb tan sols la camisa de dormir. Els genets que eren més a prop, alguns amb el peu ja a terra, van esclatar a riure.

—Tapa’t, verra! —va exclamar el corsari—. I vosaltres —va afegir encarant-se amb els homes que semblava que es començaven a adonar de la nuesa d’aquelles dones—, aparteu les vostres brutes mirades de la meva esposa! —Fàtima va notar que les llàgrimes li inundaven els ulls. «La meva esposa!», havia cridat—. On és el natzarè, marquès?

El noble era l’únic dels homes que continuava emboçat i a cavall; la resplendor de les atxes topava contra els plecs de la seva caputxa. Tampoc no va respondre, ho va fer per ell un dels seus lacais.

—No hi havia ningú més a la casa.

—Aquest no era el tracte —va saltar en un gruny el corsari. Durant uns instants, només es va sentir el somiqueig de les criatures.

—En aquest cas, no hi ha tracte —el va desafiar el noble amb veu ferma.

Brahim va afrontar el desafiament sense obrir la boca. Va observar Fàtima, abraçada a si mateixa, encongida i capbaixa, i un calfred de plaer li va recórrer l’espinada. Després es va girar cap al noble: si el tracte es desfeia, la seva mort era segura.

—I el Manc? —va preguntar, donant a entendre que cedia davant l’absència d’Hernando.

Com si estigués previst, en aquell precís moment van ressonar al pati un parell de cops d’anella damunt la vella i resseca fusta de la porta de l’hostal.

L’administrador del marquès va ser clar en les seves instruccions: «Estigueu preparats amb el monfi. Amagueu-vos pels voltants i quan veieu que el meu senyor entra a l’hostal, aneu-hi».

Ubaid va arribar al pati arrossegant els peus, amb els braços lligats per damunt del monyó, entre dos sequaços del baró, que els precedia a tots. El noble valencià, ja vell però ferm i resistent, va buscar el marquès de Casabermeja i, sense dubtar-ho ni un instant, es va dirigir a la figura emboçada de dalt del cavall.

—Aquí el teniu, marquès —li va dir, mentre estirava el braç enrere per agafar Ubaid pels cabells i l’obligava a agenollar-se als peus del cavall.

—Us estic agraït, senyor —va respondre Casabermeja.

Mentre el marquès parlava, un dels seus lacais va baixar del cavall i va lliurar una bossa al baró, que la va deslligar, la va obrir i va començar a comptar els escuts d’or que quedaven del pagament convingut.

—L’agraïment és meu, excel·lència —va afirmar el valencià, donant-se per satisfet—. Confio que en la pròxima visita que feu als vostres territoris de València ens puguem reunir i anar a caçar.

—Esteu convidat a la meva taula, baró. —El marquès va acompanyar les seves paraules amb una inclinació de cap.

—Me’n considero molt honrat —es va acomiadar el baró. Amb un gest va indicar als dos homes que l’acompanyaven que se n’anessin cap a la porta.

—Adéu-siau —va dir el marquès.

El baró va respondre a aquelles paraules amb una cosa semblant a la reverència amb què s’havia d’acomiadar d’un cavaller de més rang i es va encaminar a la sortida. Abans d’arribar a la porta, el marquès va desviar l’atenció cap al balcó on un moment abans havia vist Brahim, però el corsari havia baixat al pati i, sense dir ni una paraula, havia tirat al damunt de Fàtima una manta pollosa que havia trobat a l’habitació; després, sufocat i esbufegant, es va encarar amb el traginer de Narila.

—No t’hi acostis —el va comminar el lacai que havia pagat el baró, fent el gest d’empunyar l’espasa. Alguns dels homes que l’envoltaven sí que la van desembeinar només de percebre l’actitud del servidor del seu senyor.

—Què…? —es va començar a queixar Brahim.

—No hem sentit que donessis el vistiplau al nou tracte —el va interrompre el lacai.

—Entesos —va accedir a l’instant el corsari, abans d’apartar-lo amb violència del seu camí.

Ubaid s’havia quedat agenollat als peus del cavall del marquès, intentant mantenir l’orgull, fins que va sentir la veu de Brahim i va girar el cap just per rebre un fort cop de peu a la boca.

—Gos! Porcàs! Fill de puta!

Aixa i Fàtima, aquesta embolicada amb la bruta i aspra manta que li havia tirat a sobre Brahim, intentaven observar l’escena entre el ball d’ombres originat pel foc de les atxes, els homes i els cavalls: Ubaid!

Brahim havia acariciat mil formes diferents de gaudir amb la lenta i cruel mort que reservava al traginer de Narila, però la ganyota de menyspreu amb què aquest va respondre des de terra, amb la boca ensangonada, el va irritar tant que se li van anar del cap totes aquelles tortures que l’havien fet somiar. Tremolant d’ira, va desembeinar l’alfange i va descarregar un cop damunt del cos del monfi, que li va tocar l’estómac, encara que no li va provocar la mort. Només el marquès va continuar quiet al seu lloc; els altres es van afanyar a apartar-se d’un home enfollit que, mentre cridava uns insults pràcticament incomprensibles, s’acarnissava amb Ubaid, arraulit, clavant-li un cop d’alfange rere l’altre: a les cames, al pit, als braços o al cap.

—Ja és mort —va assenyalar el marquès des del cavall, aprofitant un moment en què Brahim va fer una pausa per agafar aire—. Ja és mort! —va cridar en comprovar que el corsari es disposava a clavar-li un altre cop.

El corsari es va aturar, esbufegant, tremolant tot ell, va abaixar l’alfange i es va quedar quiet al costat del cadàver destrossat d’Ubaid. Sense mirar ningú, es va agenollar i, amb el monyó de la mà dreta va buscar entre l’embull de carn el que havia estat la seva espasa. Molts d’aquells homes, incloent-hi el marquès, per bé que en anar emboçat no es feia evident, avesats als horrors de la guerra, van girar la vista quan Brahim va deixar anar l’alfange i va empunyar la daga amb què va tallar el costat del monfi buscant-li el cor. Va furgar dins el cos fins que l’hi va arrencar i, de genolls, se’l va mirar: semblava que l’òrgan encara bategava quan hi va escopir a sobre i el va llençar a terra.

—Sortirem quan claregi —va dir Brahim, adreçant-se al marquès.

S’havia alçat, xop de sang.

El noble es va limitar a assentir. Llavors Brahim es va dirigir cap a Fàtima i la va aferrar pel braç. Encara havia de complir una part dels seus somnis. Però primer la va empènyer cap a on era Aixa.

—Noia! —Aixa va aixecar el cap—. Digues al teu fill, el natzarè, que l’espero a Tetuan. Que si vol recuperar els seus fills, els haurà de venir a buscar a Barbaria.

Mentre el corsari girava cua estirant Fàtima, la mirada d’Aixa va coincidir amb la de la seva amiga, que li va fer que no amb el cap d’una manera gairebé imperceptible. «No ho facis! No l’hi diguis!», li van suplicar els seus ulls.

Fins que el cel no va començar a canviar de color, ningú no va molestar Brahim, que s’havia tancat amb Fàtima a l’habitació de dalt de l’hostal.