48

—Què va passar a Juviles?

El notari del capítol es va afanyar a formular aquesta pregunta un cop fetes les presentacions formals, disposat a transcriure com més aviat millor la resposta d’Hernando. Eren en una estança de dimensions reduïdes, a prop de l’arxiu catedralici.

L’endemà de la festa, d’hora, mentre la casa encara dormia —llevat de l’oïdor, a qui res ni ningú no feien faltar a les seves obligacions—, Hernando havia hagut d’acudir a la crida del degà. Va agafar Volador i, acompanyat d’un criat, va travessar l’Albaicín fins al carrer de San Juan. Va passar al costat de l’ermita de San Gregorio i d’allà se’n va anar cap al carrer de la Càrcel, que confrontava amb la catedral, la qual, en aquella època, com la de Còrdova, estava en construcció: ja havien acabat les obres de la capella major i treballaven a les torres, però a diferència del que passava amb el temple cordovès, el granadí no es dreçava a sobre de l’antiga mesquita major, sinó al costat. La gran mesquita granadina amb el seu minaret s’havia reconvertit en sagristia i disposava, a més, d’una sèrie de capelles i de serveis. Va travessar el lloc d’oració dels musulmans granadins d’abans, un lloc que tenia uns sostres baixos, amb l’atenció centrada en les columnes de pedra blanca que culminaven en uns arcs que sostenien la sostrada de fusta i dividien les cinc naus de la mesquita. Des d’allà, un sacerdot el va acompanyar a l’escriptori del notari.

Què podia dir de Juviles?, es preguntava mentre l’home, amb la ploma a la mà, esperava la seva resposta. Que la seva mare havia acoltellat el sacerdot de la parròquia fins a matar-lo?

—És difícil i veritablement dolorós per a mi —va dir mirant d’eludir la qüestió— parlar-vos de Juviles i de l’horror que em vaig veure obligat a presenciar en aquell lloc. Tinc els records confusos. —El notari va alçar el cap i va arrugar el front—. Potser… potser seria més pràctic que em permetéssiu pensar-hi, aclarir les idees i que jo mateix us les posés per escrit i us les fes arribar.

—Sabeu escriure? —va dir, sorprès, el notari.

—Sí. Precisament me’n va ensenyar el sagristà de Juviles, Andrés.

Què se’n devia haver fet, d’Andrés?, va pensar llavors. No n’havia tornat a saber res des que havia arribat a Còrdova…

—Em sap greu de dir-vos que fa poc que ens ha deixat —va afirmar el notari, com si li hagués endevinat els pensaments—. Ens vam assabentar que s’havia instal·lat a Còrdova i el vam buscar perquè testifiqués, però…

Hernando va respirar fondo, si bé tot seguit es va remenar inquiet en el dur i desballestat seient de fusta del davant de l’escriptori. Per què no feia acabar la burla? Ell era musulmà! Creia en un únic Déu i en la missió profètica de Muhammad. Mentre s’ho plantejava, el notari va tancar el lligall que tenia damunt la taula.

—Tinc molta feina —va dir—. M’estalviaríeu un temps preciós si vós mateix ho relatàveu per escrit.

I esforç, va afegir Hernando per a si mateix quan l’home es va aixecar i li va allargar la mà.

El sol brillava amb força i Granada bullia d’activitat. Hernando va muntar Volador i va pensar a dir adéu al criat i perdre’s per la ciutat; volia passejar pel mercat dels sedaires d’allà prop o buscar un hostal on poder meditar sobre el que li passava. La nit anterior, quan a la vil·la ja no quedava cap convidat, havia resat pensant en Isabel, excitat, notant l’escalfor del seu cos i el frec dels seus dits. Per què li havia buscat la mà?

Volador es bellugava inquiet davant la indecisió del genet. El criat esperava les seves ordres amb certa displicència. I ara, Juviles. Tot d’una, Hernando va clavar una brusca estrebada a les regnes de l’animal. Va recordar els cristians del poble, despullats, amb les mans lligades a l’esquena, en fila, esperant la mort en un camp, mentre els moriscos, entre els quals la seva mare, mataven el capellà i el beneficiat. Molts d’aquells homes van sobreviure per la clemència del Zaguer, que va aturar la matança, contrariant les ordres del Farrax. Què devien haver explicat tots ells? A ningú no podia haver passat inadvertida la crueltat d’Aixa, ni els seus xiscles al cel clamant a Al·là, amb la daga tacada de sang a les mans, en posar fi a la seva venjança. La podien haver relacionat amb ell? La mare d’Hernando va assassinar don Martín! Probablement no, va mirar de tranquil·litzar-se.

Estirant molt, podien haver vinculat Aixa amb Brahim, el traginer del poble, i no pas amb un nen de catorze anys; és clar que tot i així sempre hi havia la possibilitat…

—Tornem a la vil·la —va ordenar al criat, avançant-se-li sense esperar-lo.

Hernando va trobar don Sancho esmorzant sol.

—Bon dia —el va saludar.

—Veig que has matinat —va respondre el gentilhome. Hernando se li va asseure a taula i li va explicar la sol·licitud del degà i la ràpida i matinera gestió que havia fet abans. L’altre va escoltar la història entre queixalada i queixalada—. Doncs jo també tinc un altre encàrrec per a tu. Ahir vaig sopar al costat de Pedró de Granada Venegas —li va anunciar. Hernando hi va posar mala cara. Què més voldrien els cristians?—. Periòdicament —va continuar don Sancho—, els Granada Venegas organitzen una tertúlia a casa seva, a LosTiros, i l’home ens hi ha convidat.

—Tinc molta feina a fer —es va excusar Hernando—. Aneu-hi vós.

—Ens hi ha convidat a tots dos… De fet, em sembla que el que li interessa és conèixer-te —va admetre. Hernando va deixar anar un sospir—.

Es gent important —va insistit l’altre—. Es senyor de Campotéjar i alcaid del Generalife. Les seves circumstàncies es podrien comparar amb les teves: musulmans d’origen que van abraçar el cristianisme; potser per això et vol conèixer. El seu avi, descendent de prínceps moros, va prestar grans serveis en la conquesta de Granada, i després a l’emperador. El seu pare, Alonso, va col·laborar amb el rei Felip II a la guerra de Las Alpujarras, fins al punt que gairebé es va arruïnar, i el rei li ha assignat una modesta pensió de quatre-cents ducats per compensar-li les pèrdues. A aquestes tertúlies, hi va gent molt interessant. No pots desairar d’aquesta manera un noble granadí emparentat amb les grans cases espanyoles; el meu cosí Alfonso se sentiria contrariat si ho sabia.

—Veig que us interessa molt pressionar-me amb el possible malestar del duc —va fer Hernando—. Ja en parlarem. —Es va escapar de la conversa aixecant-se de taula.

—Però…

—Després, don Sancho, després —va insistir, ja dret.

No sabia si volia sortir als jardins i va optar per refugiar-se al seu dormitori. Isabel, Juviles, el capítol catedralici i ara aquella invitació a casa d’un noble musulmà renegat que havia col·laborat amb els cristians a la guerra de Las Alpujarras. Semblava que tot havia embogit! Li calia oblidar, tranquil·litzar-se, i per això, el millor era tancar-se a resar la resta del matí. Va passar per davant de l’habitació d’Isabel en el moment en què en sortia la cambrera després d’haver-la ajudat a vestir-se. La noia el va saludar i Hernando va girar el cap per respondre. A través de la porta mig oberta va veure que Isabel s’allisava la faldilla del vestit negre. La cambrera, amb la mà al pom, va trigar un instant a tancar, prou temps perquè Isabel, amb el cos mig girat al centre de l’habitació, on el sol entrava a doll pel gran finestral que donava a la terrassa, clavés els ulls en ell.

—Bon dia —va quequejar Hernando sense dirigir-se a cap de les dues dones en concret, assaltat per un sobtat acalorament.

La cambrera va dibuixar un discret somriure i va inclinar el cap; Isabel no va tenir oportunitat de respondre abans que es tanqués la porta.

Hernando va continuar fins a la seva habitació amb el record de l’escalfor del cos d’Isabel enganxat al seu, la respiració agitada. Torbat, va recórrer l’estança amb la vista: el magnífic llit amb dosser, ja fet; el bagul de marqueteria; els tapissos amb motius bíblics que penjaven de les parets; la taula amb la palangana per rentar-se i les tovalloles de fil pulcrament plegades al costat; la porta, que s’obria a la mateixa terrassa que les del dormitori de l’oïdor i de la seva esposa, amb vistes a l’Alhambra.

L’Alhambra! «Dissortat el qui tal cosa va perdre». Amb la vista clavada a l’alcàsser, va recordar la frase que, segons deien, havia exclamat l’emperador Carles. Algú havia explicat al monarca les paraules amb què Aixa, la mare de Boabdil, l’últim rei musulmà de Granada, va recriminar a aquest les seves llàgrimes en haver d’abandonar la ciutat en mans dels Reis Catòlics: «Fas bé de plorar com a dona el que no has tingut valor de defensar com a home».

«Prou raó va tenir la mare del rei de dir el que va dir —explicaven que havia replicat l’emperador— perquè si hagués estatjo, abans hauria pres aquesta Alhambra per sepultura que no pas viure sense regne a Las Alpujarras».

Embadalit amb la roja silueta del palau, el va sobresaltar la figura d’Isabel, que des del seu dormitori havia avançat fins a la baixa barana de pedra treballada que tancava la terrassa de la segona planta de la vil·la, on es va recolzar sensualment per contemplar el gran alcàsser nassarita. Des de l’interior de la seva habitació, Hernando va contemplar els cabells rossos d’Isabel, recollits en un ret; es va fixar en l’esvelt coll d’aquella dona i es va perdre en la voluptuositat del seu cos.

Hernando va fer un parell de passos i va sortir a la terrassa; Isabel va girar el cap en sentir el soroll; els seus ulls espurnejaven.

—Es difícil triar entre dues belleses —li va dir ell, assenyalant-la primer a ella i després l’Alhambra.

Ella es va redreçar i es va dirigir cap a ell amb la mirada trèmula, fins que les seves respiracions es van confondre. Llavors va buscar el contacte dels seus dits, en un frec.

—Però només en pots posseir una —li va murmurar.

—Isabel —va mussitar Hernando.

—Mil nits he fantasiejat amb el dia que vaig cavalcar amb tu. —Ella va acostar la mà del morisc al seu estómac—. Mil nits m’he estremit com ho vaig fer llavors, de petita, en contacte amb la teva mà.

Isabel el va besar. Un llarg, dolç i càlid petó que Hernando va rebre amb els ulls tancats. Isabel va separar els llavis i Hernando la va estirar cap a dins del dormitori. Va comprovar després que la porta hagués quedat barrada i va anar a tancar la que donava al balcó.

Es van tornar a besar al mig del dormitori. Hernando va fer lliscar les mans per l’esquena d’ella, lluitant amb la faldilla de miri-nyac que li impedia acostar-se al seu cos. Isabel, tot i la passió dels seus petons i aquella respiració dificultosa, tenia les mans quietes, recolzades a la cintura d’ell, sense exercir cap pressió. Hernando va temptejar les puntes que tancaven la part superior del vestit, bara-llant-s’hi amb gest maldestre.

Isabel es va apartar i li va oferir l’esquena perquè li pogués descordar bé el vestit.

Mentre Hernando pugnava amb els gafets amb dits tremolosos, ella es va desbotonar les mànigues, independents del vestit, i se les va treure.

Després d’aconseguir descordar la part de dalt dels ena-gos, que va caure al davant, alliberant els pits de la pressió del cartró, el morisc es va encarar amb les puntes que cenyien la faldilla a la cintura, fins a aconseguir que Isabel es desfés de les incòmodes peces. Va acabar de treure-li la part de dalt del vestit mentre amb les mans li palpava els pits per sobre la camisa i li besava el coll. Isabel anava a separar-se’n, però ell va prémer el cos contra la seva esquena. Li va sospirar a l’orella i va fer lliscar una mà fins a les cuixes; els extrems de la llarga camisa es doblegaven per sota del pubis i les natges, de manera que li cobrien les parts íntimes. Amb poca traça li va anar desfent els nusos.

—No… —s’hi va oposar Isabel en notar els dits d’Hernando en la humitat de l’entrecuix. El morisc va cedir en les carícies i ella es va apartar de l’abraçada i es va girar, acalorada i convulsa, amb les galtes envermellides—. No —va murmurar altre cop.

Havia anat massa de pressa?, es va preguntar ell.

Isabel va estendre les mans cap al pit d’Hernando i el va sorprendre perquè, en comptes de descordar-li el gipó, el va besar i se’n va anar cap al llit, on es va ajeure, encara amb la camisa, amb les cames encongides i entreobertes.

Hernando es va quedar immòbil al peu del llit, contemplant com la sina d’aquella dona pujava i baixava seguint l’accelerat ritme de la seva respiració.

—Pren-me —li va demanar mentre obria lleugerament les cames.

Pren-me? I ja està? Encara duia la camisa! Ni tan sols havia aconseguit veure-la despullada, jugar, acariciar-la per procurar-li plaer, conèixer el seu cos. Es va acostar al llit i es va reclinar vora les seves cames. Va mirar d’alçar-li una mica la camisa per descobrir el triangle de pèl fosc que s’hi endevinava a sota, però Isabel es va incorporar i li va agafar la mà.

—Pren-me —va repetir després de besar-lo altre cop, agitada.

Hernando es va aixecar i es va començar a treure la roba. Si ella era incapaç… ell no ho seria pas. Va continuar fins a quedar completament nu al peu del llit, amb el membre erecte, però ella va recolzar la galta al llit i va sospirar, obrint una mica més les cames. La camisa va lliscar fins al començament de les cuixes.

Hernando l’observava. Ho desitjava: sospirava i es remenava inquieta al llit, esperant que ell la posseís, però així i tot… només coneixia aquella actitud! Pecat! Era pecat gaudir de l’amor. Com una fogonada, se li va aparèixer la imatge de Fàtima, nua, pintada amb alquena, untada amb olis, adornada, buscant la postura més plaent per a tots dos, retorçant-se entre les seves cames, dirigint les carícies sense vergonya. Fàtima! Un gemec d’Isabel el va tornar a la realitat. Cristians!, va murmurar per a si mateix, abans d’estirar-se a sobre d’ella amb la camisa interposada entre els cossos.

Isabel tampoc no es va alliberar dels prejudicis mentre Hernando es movia rítmicament, a poc a poc, fermament acoblat, empenyent el membre amb suavitat. Ella el mantenia agafat per l’esquena, amb el rostre encara recolzat al llit, com si no gosés mirar-lo, però Hernando no va notar que les seves ungles se li clavessin a la pell.

—Gaudeix —li va murmurar a l’orella.

Isabel es va mossegar els llavis i va tancar els ulls. Hernando va continuar, una vegada i una altra, mirant d’entendre el sentit dels apagats gemecs d’aquella dona.

—Allibera’t! —va insistir mentre la llum que entrava al dormitori els embolcallava els cossos.

Mou-te, li va pregar. M’has de sentir. T’has de sentir. Sentir el teu cos.

Deixa’t anar, amor meu. Gaudeix, sisplau! Hernando va arribar a l’èxtasi sense parar de demanar-li que es lliurés al plaer i es va quedar damunt seu, esbufegant.

Buscaria Isabel una segona oportunitat?, es va preguntar. Voldria…? La resposta li va arribar en forma d’un incòmode moviment que va fer ella des de sota del seu cos, com si pretengués indicar-li que volia fugir d’ell. Hernando la va alliberar del seu pes, recolzant-se en les mans, i va buscar els seus llavis, que el van rebre sense passió. Es va aixecar i darrere seu hi havia Isabel, amagant la mirada.

—No t’has d’avergonyir —va intentar tranquil·litzar-la, agafant-la per la barbeta, però ella es va resistir a alçar el rostre i, descalça, només amb la camisa posada, va fugir cap a la terrassa per ficar-se al seu dormitori.

Hernando va fer petar la llengua i es va ajupir per recollir la seva roba, apilonada al peu del llit. Isabel el desitjava, no en tenia cap dubte, pensava mentre es posava la camisa, però el sentiment de culpa, el pecat i la vergonya l’havien dominada. «La dona és un fruit que només ofereix la seva fragància quan es frega amb la mà —va recordar que li havia explicat Fàtima amb veu dolça, referint-se a les ensenyances dels llibres sobre l’amor—. Com l’alfàbrega; com l’ambre, que reté l’aroma fins que s’escalfa.

Si no excites la dona amb carícies i petons, xuclant-li els llavis i bevent de la seva boca, mossegant-li l’interior de les cuixes i esprement-li els pits, no obtindràs el que desitges quan compartiu el llit: el plaer. Però ella tampoc no tindrà afecte per tu si no aconsegueix l’èxtasi, si, un cop arribat el moment, la seva vagina no et succiona el penis». Que lluny que eren les pietoses cristianes d’aquelles ensenyances!

Aquella mateixa nit, a l’altre costat de l’estret que separava Espanya de Barbaria, estirada en la penombra del seu dormitori en el luxós palau de la medina de Tetuan que Brahim havia construït per a ella, Fàtima no aconseguia agafar el son. Notava al seu costat la respiració de l’home a qui odiava més del món. Notava el contacte de la seva pell i no podia evitar un calfred de repugnància. Com cada nit, havia sadollat el seu desig; com cada nit, Fàtima s’havia arraulit al seu costat perquè ell pogués ficar el monyó del braç dret entre els seus pits i mitigar així el dolor que encara li provocava la ferida; com cada nit, els laments dels cristians tancats a les presons subterrànies de la medina eren l’eco de les mil preguntes sense resposta que poblaven la ment de Fàtima. Què se n’havia fet, d’Ibn Hamid? Per què no l’havia anada a buscar? Continuava viu?

En els tres anys que feia que vivia en poder de Brahim, mai no havia deixat d’esperar que l’home a qui estimava acudís a ajudar-la. Però, a mesura que passava el temps, va comprendre que Aixa havia accedit a la seva muda súplica. Què devia haver dit al seu fill perquè no l’anés a buscar?

Només podia ser una cosa: que eren morts. Si no hagués estat així… en qualsevol altre cas, Ibn Hamid els hauria seguit i hauria lluitat per ells.

N’estava segura! Malgrat tot, encara que Aixa li hagués assegurat que eren morts, per què Ibn Hamid no havia intentat venjar-se de Brahim? En la quietud de la nit va tornar a sentir els crits dels homes del marquès de Casabermeja durant el seu segrest: «En nom d’Ubaid, monfi morisc, tanqueu les portes i les finestres si no en voleu sortir perjudicats!». A Còrdova, tots devien pensar que havia estat Ubaid qui els havia mort, i si Aixa callava… Ibn Hamid no sabria res del que havia passat. Havia de ser allò!

Altrament, hauria remogut cel i terra per venjar-los. N’estava segura…

Venjança! El mateix sentiment que, amb el transcurs dels mesos, quan a la fi es va haver convençut que ell no l’aniria a buscar, Fàtima havia aconseguit aplacar en Brahim.

—Es un covard i prou —repetia Brahim, referint-se a Hernando—. Si ell no ve a Tetuan a recuperar la seva família, enviaré una partida perquè el matin.

Fàtima es va cuidar prou bé de dir-li que no creia que hi anés, que ella mateixa havia suplicat a Aixa amb la mirada que no li expliqués res del que li havia passat.

—Si abandones la intenció de matar-lo, em tindràs —li va proposar una nit, després que l’hagués muntat com ho podria fer un animal—. Gaudiràs de mi com si de debò fos la teva esposa. Em lliuraré a tu. Si no, jo mateixa em llevaré la vida.

—I els teus fills? —la va amenaçar.

—Quedaran en mans de Déu —va murmurar ella.

El corsari s’ho va rumiar uns instants.

—Entesos —va consentir.

—Jura-ho per Al·là —li va exigir Fàtima.

—Ho juro pel Totpoderós —va respondre ell, sense aturar-se a pensar en el compromís.

—Brahim —Fàtima va corrugar les celles i va continuar amb veu ferma—: No provis d’enganyar-me. El teu sol somriure, el teu sol ànim, m’indicaran que no has complert la paraula.

A partir d’aquell dia, Fàtima va complir la seva part del tracte, i nit rere nit transportava Brahim a l’èxtasi. Li va donar dues filles més i el corsari no va tornar a visitar la seva segona esposa, que va quedar relegada a una ala apartada del palau. Shamir i Francisco, aquest darrer anomenat aleshores Abdul, tots dos circumcidats de viu en viu només d’arribar a Tetuan, es preparaven per salpar algun dia a les ordres de Nasi, que cada vegada assumia més responsabilitats en el negoci del cors, com si fos el veritable hereu de Brahim, mentre aquest es dedicava a engreixar-se, obsessionat tan sols a comptar i recomptar els beneficis obtinguts amb el saqueig i els seus múltiples negocis. No li va costar gaire esforç a Nasi, el nen pollós que el corsari havia trobat en arribar a Tetuan, ocupar el lloc que hauria correspost al fill del corsari: Shamir es negava a reconèixer en Brahim el pare que mai no havia tingut. Al principi, espantat, enyorant dia i nit la mare que havia deixat enrere, li va negar l’estimació i es va refugiar en Fàtima i Francisco.

Aixa li havia dit que el seu pare havia mort a Las Alpujarras! Brahim es va sentir menys-tingut i va respondre amb la seva acostumada brutalitat.

Arrencava el nen de les mans de Fàtima i el colpejava i insultava quan intentava fugir dels seus braços. Francisco, també maltractat, es va convertir en el seu inseparable company de desgràcia. Nasi s’aprofitava de la situació i s’acostava al corsari, mostrant-li la seva fidelitat i lleialtat, recordant-li amb subtilesa el que havien patit fins a aquell moment. Inés, anomenada aleshores Màriam, per la seva banda, havia corregut la sort que Brahim li havia anunciat a l’hostal del Montón de la Tierra: havia estat destinada al servei de la segona esposa, fins que Fàtima va concebre la seva primera filla. Llavors, després d’una nit de passió, ella va aconseguir convèncer-lo. Qui podia cuidar més bé Nushaima, la nena que acabava de néixer, que Màriam, la seva germanastra?

Els roncs de Brahim, barrejats amb els laments que arribaven del subsòl, van interrompre els records de Fàtima, que va reprimir la necessitat de moure’s, d’aixecar-se del llit, d’apartar el monyó de Brahim del seu cos. Estava presa… Captiva en aquella presó daurada.

S’havia arribat a convèncer que no era res més que una altra esclava de les moltes que servien i atenien el luxós palau que, a l’estil andalusí, com una gran casa amb pati, havia construït Brahim a la medina, a prop dels banys públics, de l’alcassaba i de la mesquita de Sidi al-Mandari, erigida pel refundador de la ciutat, un exiliat granadí. Ella mai no havia conviscut amb esclaus. Homes i dones que obeïen, sempre disposats a satisfer fins el desig més insignificant dels seus amos. Va observar que els seus rostres eren inexpressius, com si els haguessin robat l’ànima i els sentiments; s’hi va fixar i s’hi va veure reflectida: obediència i submissió.

El nou palau que el gran corsari va ordenar construir es va aixecar al carrer d’al-Metamar, sobre les immenses i inextricables coves calcàries subterrànies del mont Dersa, on s’assentava Tetuan. Les coves s’utilitzaven com a masmorres i hi havia tancats milers de captius cristians. Durant el dia, quan sortia a comprar acompanyada dels esclaus i es dirigia a alguna de les tres portes de la ciutat, on se situaven els agricultors que portaven els seus productes dels camps d’extramurs, Fàtima veia que els captius s’esforçaven sota el fuet, descalços, encadenats pels turmells i vestits amb un simple sac de llana. Prop de quatre mil cristians en servei permanent de les necessitats de la ciutat.

Envoltada d’esclaus i captius, tots sotmesos, va trigar poc a comprendre que tampoc no trobaria consol en les seves passejades per la ciutat. Tetuan havia seguit el model dels pobles d’al-Andalus, evitant, això sí, la més petita influència cristiana. Les seves cases es dreçaven com el més clar exponent de la inviolabilitat de la llar familiar, i es veien tancades als carrers amb què confrontaven, sense finestres, balcons ni obertures. El sistema hereditari que imperava feia que els edificis es dividissin i subdividissin fins a dibuixar un traçat caòtic: els carrers no eren sinó la projecció exterior de la propietat privada, de manera que el seu espai estava ocupat anàrquicament per botigues i tot tipus d’activitats i edificacions. Hi havia construccions que sobrevolaven els carrers per mitjà de tinaos, d’altres els tallaven o els interrompien amb capritxosos i inoportuns sortints, en una exhibició de convenis entre veïns, generalment familiars, sense que les autoritats hi intervinguessin de cap manera.

Fàtima era una mera esclava en el seu luxós palau, però a fora tampoc no hi havia enlloc en el bastió corsari que pogués ajudar-la a evadir-se de la seva fatal condició, ni tan sols anímicament, ni que fos uns instants i prou.

Semblava que Déu s’hagués descuidat d’ella. Només a les places, on confluïen més de tres carrers, trobava, si no calma espiritual, una mica de diversió en els titellaires que cantaven o recitaven llegendes al compàs del llaüt o que venien a la gent uns paperets amb estranyes lletres escrites que prometien que curaven tots els mals. També es distreia amb els encantadors de serps, que duien les bestioles penjades al coll i a les mans mentre feien ballar unes ridícules mones a canvi de les monedes que pidolaven al públic.

En alguna ocasió, ella mateixa els havia compensat amb una. Però de nit, quan notava el monyó de Brahim entre els seus pits, sentia amb terrible nitidesa els plors i laments dels milers de cristians que dormien sota el palau, crits que s’esmunyien enfora pels forats que feien de ventilació de les masmorres subterrànies, la presó que ocupava gran part del subsòl de la medina. «Algun dia seré lliure —pensava aleshores—. Algun dia tornarem a estar junts, Ibn Hamid».