30

Plaça de la Corredera, primavera de 1573

Els fems eren una mercaderia preuada a la Còrdova dels horts i els mil patis florits. Hernando continuava treballant a la blanqueria pels dos miserables rals al mes que li pagaven. Amb allò aconseguia acreditar davant del justícia una ocupació estable que a més li permetia, sempre encobert per l’oficial que jugava a l’amor amb l’esposa del mestre, la mobilitat necessària per dedicar-se als seus altres assumptes. Aquest excés de treball, però, va anar en detriment de la recollida dels fems necessaris per fer l’alum de les pells, i tot i que l’oficial l’excusava, la manca de fems resultava ja insostenible.

Aquell primer diumenge de març, a trenc d’alba, quinze toros braus acompanyats per unes quantes vaques, procedents de les deveses cordoveses, van travessar al galop el pont romà d’accés a la ciutat. Al darrere, esperonant-los, hi anaven uns vaquers a cavall armats amb les llargues piques amb què els havien encalçat des del camp. A l’extrem del pont, malgrat ser tan d’hora, la festiva gent de la ciutat de Còrdova esperava els toros. Des d’allà, la tancada seguiria per la riba del Guadalquivir fins al carrer d’Arhonas, després pujaria fins al delToril, a tocar de la plaça de la Corredera, on tancarien els toros fins a la tarda.

El dia abans, l’oficial va advertir Hernando: —Ens calen fems. Demà hi haurà tancada i es faran córrer quinze toros. Tant en el recorregut del ramat com a les places a tocar de la Corredera, on hi hagi els cavalls dels nobles en podràs trobar.

—Els diumenges no s’ha de treballar.

—Es possible, però si no treballes demà, compta que tampoc no ho faràs dilluns. El mestre ja m’ha cridat l’atenció. Sí —va afegir de pressa davant l’actitud amenaçadora d’Hernando—, jo tampoc no ho faré si tu…

Bé, tu mateix! Si això és el que vols, tots dos perdrem la feina.

—Els criats dels nobles no m’ho deixaran fer.

—Jo els conec i hi seré. Et deixaran recollir els fems. Primer reculls els de la tancada.

I Hernando era allà, palplantat a l’extrem del pont romà, barrejat entre la gent, amb un gran cabàs d’espart a la mà, darrere d’una palissada construïda pel consistori per obligar els toros a girar i continuar la cursa a tota vora del riu, on s’amuntegaven els veïns que, en cas de destret, només es podien llançar a l’aigua. A l’embocadura del carrer d’Arhonas, a la riba, hi havien disposat una altra tanca perquè els toros agafessin aquell carrer. A partir d’allà, les confluències amb els altres carrers de l’Ajerquía, per on passava la tancada, també estaven protegides amb grans peces de fusta fins al carrer del Toril, on s’havia muntat una closa amb una única sortida: la plaça de la Corredera.

Hernando va notar el nerviosisme de la gent davant la remor de toros i vaquers al Campo de laVerdad.

—Ja arriben! Ja vénen! —se sentia que cridaven.

L’estrèpit dels animals en travessar l’antic pont de pedra es barrejava amb la cridòria. Una colla va saltar les tanques i va començar a córrer davant el ramat; d’altres preparaven dards per llançar contra els toros o velles capes per distreure’ls en la cursa. Hernando va veure com els braus li passaven per davant, darrere les vaques: bramaven, galopant a cegues, en grup, amb els vaquers al darrere. El revolt del pont al riu era brusc i en pendent pel desnivell entre l’edificació i la riba, cosa que va provocar que uns quants toros topessin contra la tanca de fusta. Un va caure i va lliscar per terra, mentre l’anaven trepitjant els que el seguien; un jove va mirar de llançar-li una capa al davant, però l’animal, amb una agilitat sorprenent, va fer un bot i li va clavar banyada a la cuixa, bo i alçant-lo per damunt de la testa. Hernando va veure com també banyegaven dos homes que corrien més endavant, però quan els toros es van girar per acarnissar-s’hi, es van trobar les piques dels vaquers clavades als costats, que els obligaven a continuar el recorregut.

Van ser tan sols uns instants de crits, curses, polseguera i un soroll eixordador, fins que toros, gent i cavalls van desaparèixer a la cantonada del carrer d’Arhonas. Hernando es va oblidar dels fems que havia de recollir i es va quedar absort en la gent que quedava enrere després del pas del ramat: el jove de la capa sagnava a raig per l’entrecuix, aferrat a una noia que, al seu costat, cridava desesperada; hi havia homes, dones i criatures que intentaven sortir del riu, on havien saltat al pas dels toros, i una successió de ferits, els uns drets, els altres coixejant o queixant-se i alguns d’estesos a la vora del Guadalquivir. Quan se’n va adonar, una colla de velles i nens ja s’havien llançat a recollir els fems trepitjats al llarg del camí. Va mirar el cabàs buit, fent que no amb el cap. Allà no aconseguiria ni una buina. Va saltar la tanca i es va acostar al jove ferit, ja envoltat per un grup considerable de dones, per si el podia ajudar.

—Fora d’aquí, moro! —li va etzibar una dona gran vestida de negre.

—Aquest jove es morirà, si no és mort, ja —va acabar afirmant Hernando a Hamid després de la missa major, més enllà del cementiri, en presència de Fàtima i d’Aixa ben embarassada; Brahim, un pèl més lluny, xerrava amb uns altres moriscos.

—Sí. Molts hi moren…

—Quin plaer hi troben?

—La baralla, la lluita de l’home contra l’animal —va respondre Hamid.

Hernando, amb una ganyota, va estendre les mans en senyal d’incomprensió—. Nosaltres també ho vam fer —va objectar l’alfaquí—. A la cort de Granada, els jocs de toros es van fer famosos. Els Zegríes, els Gazules, els Benegas, els Gomeles, els Azarques i molts altres nobles es van distingir a l’hora d’esquivar i matar els toros. I això no és tot, mai cap alfaquí musulmà no va gosar prohibir aquelles festes, i en canvi, el Papa de Roma, sota pena d’exco-munió, sí que les ha prohibit als cristians. Qui mor als jocs de toros, ho fa en pecat mortal i els capellans que presenciïn les festes perden els hàbits.

Hernando va recordar aleshores l’exèrcit de sacerdots que sortia de les cases de la Ribera un cop havien passat els toros i corria entre els ferits de la tancada procurant la seva salvació entre sants olis i oracions.

—Si és així, per què els fan córrer? No són tan pietosos? Hamid va somriure.

—Espanya vol toros. Els nobles volen toros. El poble vol toros. Deu ser l’únic assumpte, a part del referent als diners, que enfronta el summe cristià rei Felip amb el papa Pius V.

Aquells nobles musulmans de què parlava Hamid, a Còrdova no eren altra cosa que el patriciat de la ciutat: els Aguayos, els Ho-ces, els Bocanegras i, per descomptat, els corresponents a la insigne casa dels Fernàndez de Còrdova i la seva branca, no menys il·lustre, d’Aguilar.

Còrdova era noble! Durant la conquesta, els cordovesos havien obtingut molts títols i mercès reials, i a les festes de toros, els nobles de la ciutat, abans d’enfrontar-se als animals, competien entre ells en luxe i pompa.

Després de dinar i abans que comencés la festa, als palaus dels nobles es van exhibir les quadrilles dels senyors, formades pel seu servei, luxosament vestit amb Uiurees del mateix color. Dins les quadrilles, de trenta, quaranta i fins a seixanta criats, n’hi havia dos que exercien la funció de lacais: eren els qui havien d’acompanyar el senyor a l’interior de la plaça.

La gent de Còrdova es va apostar davant el palau dels Fernàndez de Còrdova, a la costa del Bailío, davant el palau del marquès del Carpio, al carrer de Cabezas o al voltant de tants altres palaus i cases pairals, per contemplar i aplaudir la sortida dels nobles a cavall, acompanyats de les seves nombroses famílies i escortats per les quadrilles de criats, que portaven menjar, vi i butaques per als seus senyors.

La plaça de la Corredera havia estat preparada de manera adient per fer córrer els toros, que havien de saltar, d’un en un, per l’arcada i el passadís que anava fins al carrer del Toril, a la banda de llevant. Al costat septentrional, el més llarg de la plaça irregular, s’hi van disposar les tanques més enllà dels porxos de fusta de les cases que hi donaven, els balcons de les quals, guarnits per a l’ocasió amb tapissos i mantons, van ser arrendats pel consistori a nobles i rics mercaders que rivalitzaven en el luxe de les seves vestimentes. Entre aquests, movent-se amb discreció, vulnerant la butlla papal, hi havia sacerdots i membres del capítol catedralici. A la banda de migdia, recolzades en una paret blanca que el consistori havia fet aixecar per tancar la plaça, havien col·locat unes tribunes de fusta, on es va instal-lar el corregidor com a representant del rei i governador del cós, juntament amb altres nobles i cavallers. Al voltant de la resta de la plaça, i a dins també, ja que era molt àmplia, s’hi havien instal·lat unes palissades darrere les quals el públic es podia resguardar dels toros.

Des de la plaça de les Caíïas, on es van escampar els criats amb els cavalls de refresc dels qui havien de fer córrer els toros i els dels seus familiars, Hernando va sentir la cridòria de la gent quan els nobles a cavall, amb els dos lacais que els havien d’ajudar portant les llances, van fer l’entrada en comitiva, tots vestits a l’estil morisc, amb marlotes ajustades que els donaven llibertat de moviment, bonets i capellars penjats a l’espatlla esquerra, armats amb espases; cada noble portava els mateixos colors que els de les lliurees de les seves quadrilles i muntava a la geneta, a l’estil morisc, amb els estreps curts. L’oficial de la blanqueria va complir la seva paraula i el va esperar a la plaça de les Caíïas. Gràcies a ell, Hernando, carregat amb el seu gran cabàs d’espart, va aconseguir superar els algutzirs, que impedien que el poble es barregés amb els criats dels cavallers. Amb tot, no era l’únic que voltava per allà buscant fems.

Vuit cavallers es disposaven a fer córrer els toros aquella tarda de març.

Amb gest solemne, el corregidor va lliurar a l’algutzir de la plaça la clau de la porta de la sortida dels toros, en senyal que podia començar la festa; quatre dels cavallers van abandonar el cós mentre els altres quatre prenien posicions a l’interior. Els cavalls piafaven, bufaven i suaven. Es va fer el silenci a la Corredera quan l’algutzir va obrir la portalada de fustes amb què tancaven el carrer delToril, abans que esclatessin els víctors davant la cursa d’un gran toro negre que, fustigat pels picadors, va entrar a la plaça bramant.

L’animal va recórrer el recinte al galop, clavant banyades contra la palissada a mesura que la gent el cridava, tustava les fustes o li llançava dards. Després de l’ímpetu inicial, el toro va trotar i més d’un centenar de persones van saltar al cós i el van incitar amb capots; els més atrevits s’hi acostaven, i l’esquivaven amb violència de seguida que es regirava contra ells. N’hi va haver que no ho van aconseguir i van acabar banyegats, envestits o llançats enlaire. Mentre el poble es divertia, els quatre nobles es mantenien als seus llocs, retenint els cavalls, jutjant la bravesa de la bèstia, ponderant si en tenia prou per batre’s amb ells.

En un moment determinat, Diego López de Haro, cavaller de la casa del Carpio, vestit de verd, va fer un crit per incitar el toro. De seguida, un dels lacais que l’acompanyaven va córrer cap a la gent que mortificava l’animal i la va obligar a apartar-se. L’espai entre toro i genet es va aclarir i el noble va tornar a cridar:

—Toro!

El toro, enorme, es va girar cap al cavaller i tots dos es van observar des de la distància. La plaça, gairebé en silenci, estava pendent de la imminent envestida. En aquell precís moment, el segon lacai es va acostar a Diego amb una llança de freixe, curta i gruixuda, acabada en una afilada punta de ferro; a tres pams de la punta s’hi havien fet uns talls a la fusta i s’havien cobert de cera per facilitar que es trenqués en l’embat contra el toro. Els tres cavallers que quedaven es van acostar sense fer soroll per no distreure el toro, per si hi podien ajudar. El cavall del noble va anar saltant, nerviós, fins a quedar de costat davant el toro; tot d’una, els xiulets i les protestes van recórrer la plaça: l’encontre havia de ser frontal, cara a cara, sense ardits contraris a les regles de la cavalleria.

Però a Diego no li van fer falta reprovacions i ja esperonava el cavall perquè es tornés a col·locar de cara al toro. El lacai s’estava a tocar de l’estrep dret del seu senyor amb la llança alçada, perquè aquest només l’hagués d’agafar de seguida que el toro iniciés l’envestida.

Diego va tornar a incitar el toro mentre es tirava a l’esquena la capa verda que duia a l’espatlla. El verd brillant que onejava en mans del genet va cridar l’atenció del brau.

—Toro! Ei! Toro!

L’envestida no es va fer esperar i una taca negra es va abalançar sobre cavall i genet. Aleshores, Diego va agafar amb força la llança que sostenia el lacai i va prémer el colze contra el seu cos. El lacai va fugir just en l’instant en què el toro abastava el cavall. Diego va encertar amb la llança la creu de l’animal i l’hi va enfonsar un parell de pams abans que es trenqués i detingués la seva brutal carrera. L’espetec de la fusta va ser el senyal que va fer que la plaça esclatés en aclamacions, però el toro, tot i estar ferit de mort i sagnant a doll per la creu, va anar per envestir altre cop el cavall. Diego, però, ja havia desembeinat la seva pesant espasa bastarda i va assestar un cop precís a la testa de l’animal, just entre les banyes, que li va partir el crani. Aquell toro negre es va desplomar, mort.

Mentre el cavaller galopava per la plaça, clavant suaus palmella-des al coll del cavall, saludant i rebent els aplaudiments i els honors de la victòria, la gent es va llançar sobre el cadàver de l’animal, es va començar a barallar per aconseguir-ne la cua, els testicles o qualsevol part que en pogués tallar abans que continués la festa. Eren els tripaires, que després venien aquells menuts, principalment la preuada cua de toro, als hostalers de la Corredera.

Per mitjà dels crits i els silencis, Hernando intentava imaginar-se el desenvolupament de la festa des de la plaça de les Caíïas, on era en aquells moments; mai no havia vist un joc de toros, i la vegada que n’havia tingut un més a prop havia estat aquella ocasió en què l’animal li va saltar per sobre mentre protegia el cos de Fàtima. Què devia passar a la plaça? Amb aquella pregunta en ment es barallava pels fems amb altres homes que també en volien agafar. «Aquesta tarda no pots fallar —l’havia advertit l’oficial—. Si més no, n’has d’omplir el cabàs. Ens serviran per a la capa de dalt del pou». Tanmateix, es va adonar que tenia un avantatge sobre aquells altres que pugnaven amb ell pels fems: no li feien por els cavalls. Era diferent recollir fems del carrer un cop ja havien passat les cavalleries que quan l’animal acabava de defecar. A prop de la plaça, els cavalls estaven nerviosos: sabien el que passava; no era la primera vegada que s’enfrontaven als toros, a la ciutat o a les deveses, i es mostraven terriblement inquiets, remenant les potes, renillant. Els seus competidors no estaven acostumats a tractar els cavalls dels nobles, de raça, colèrics alguns, nerviosos altres, i de seguida que Hernando veia que un deixava anar els fems i que un home corria per agafar-los, ell feia el mateix, bruscament, espantant el cavall. Aleshores, els seus contrincants se solien apartar, temorosos, de les amenaçadores potes de l’animal i Hernando es llançava cap als fems. Els criats dels nobles, que feien de palafreners i es rellevaven entre la plaça de les Caíïas o la Corredera, segons que hi fos o no el seu senyor, van trobar en aquella competició un sistema d’entreteniment i l’avisaven en el moment en què algun dels cavalls defe-cava.

Quan la plaça va aplaudir l’entrada del setè toro, ell ja tenia aquell gran cabàs d’espart ple. Com que no disposava d’autorització per entrar a la blanqueria un diumenge, va fer arribar l’encàrrec a l’oficial, que va anar-li a buscar els fems.

—Tindrem temps d’omplir-ne un altre —li va dir l’home en recollir la senalla.

Hernando va deixar anar un esbufec quan l’oficial li va donar l’esquena i es va dirigir cap a la blanqueria, moment que ell va aprofitar per esmunyir-se entre les quadrilles fins a arribar a la porta d’accés dels cavallers, al costat de la paret blanca, a la banda meridional de la plaça, juntament amb un jove criat amb qui havia intercanviat algun somriure davant els ensurts i les caigudes provocades per les baralles pels fems. La festa transcorria sense incidents: cada noble mostrava amb més o menys encert el seu art de fer córrer els toros per a gaudi del poble. Hernando va arribar a estin-tolar-se a la palissada que feia de porta just en el moment en què un toro vermellenc envestia un cavaller muntat en un cavall negre rogenc, com el que en el seu dia li havia regalat Aben Humeya. Durant uns instants va notar entre les cames aquell dúctil cavall i es va tornar a sentir com un noble musulmà a Las Alpujarras, lliure a la serra, delerós de victòria… L’estrèpit que va ressonar a la plaça el va tornar a la realitat. El cavaller havia errat amb la llança, que va lliscar de la creu i es va clavar a la gropa del toro, on la ferida no era mortal. Immediatament, un altre noble es va acostar a distreure el toro fent giravoltar el cavall a fi d’apartar-lo del primer perquè no l’envestís. La segona llança, un cop es va haver recuperat el cavaller, va fer el fet perquè el toro caigués ferit de mort. El vuitè, un toro castany, es va limitar a trotar per la plaça, amb intenció de clavar alguna banyada, fugint de la gent que el fustigava. Un dels nobles el va incitar i el toro va córrer set o vuit passos abans d’aturar-se davant del cavaller i escapar-se. La gent va començar a xiular.

—Què passa? —va preguntar Hernando al jove criat.

—Es manyac —va respondre aquest sense desviar la vista del cós—.

Els cavallers no s’hi batran —va afegir.

I així va anar. Els quatre nobles que en aquell moment eren a la Corredera es van retirar amb solemnitat i van obligar a apartar-se els qui s’havien situat a la porta. La palissada es va tornar a tancar; en recuperar la seva posició, Hernando va observar que la plaça s’havia omplert de gent, fins i tot de gossos que perseguien i martiritzaven l’animal. De tots els capots que li van tirar al cap, un se li va enganxar a les banyes i li va tapar la vista, moment en què uns quants homes, amb dagues i navalles, es van abalançar sobre el toro i el van començar a coltellejar. D’altres se fi van llançar contra les potes per tallar-li els braons. Un d’ells, amb una dalla, va aconseguir fer una incisió al tendó de la pota esquerra de la bèstia i la va fer caure a terra. El van continuar acoltellant fins que el van matar.

No havien acabat de tallar-li la cua quan ja sortia a la plaça el brau següent: més aviat petit, però molt àgil, saltador, entrepelat.

—Fuig d’aquí, inútil!

Abstret en el toro, Hernando no es va adonar que tant el criat com els altres de la quadrilla s’havien apartat de la palissada. Va obeir i va deixar passar un noble gras, amb una marlota que estava a punt de rebentar-li a la panxa. Darrere seu, dos lacais, malcarats, i després tres nobles més que feien broma assenyalant el cavaller obès que tenien al davant.

—El comte d’Espiel —va murmurar el jove criat com si, tot i la cridòria i la distància, el comte el pogués sentir— no sap fer córrer els toros, però s’entesta a sortir una vegada i una altra a la plaça.

—Per què? —va preguntar Hernando amb el mateix to de veu.

—Orgull? Honor? —es va limitar a contestar el jove.

Només de trepitjar el cós, el lacai que no portava les llances per al comte va començar a cridar a la gent que deixés de molestar el brau i permetés l’enfrontament amb el seu senyor. Els cordovesos van obeir a contracor, van renunciar a la festa que els altres nobles els regalaven i fins i tot van evitar de xiular en el moment en què el comte d’Espiel incitava el toro i permetia que el cavall alleugerís el pas cap a l’esquerra per poder encarar més bé l’envestida. Hernando va observar els altres cavallers, que ja no somreien. N’hi havia un, vestit de morat, que feia que no amb el cap.

Malgrat l’avantatge obtingut amb la posició del cavall per rebre el toro, el comte va fallar i va colpejar amb la punta de la llança el morro de l’animal quan aquest va saltar abans d’arribar al cavall. La llança va sortir volant de la mà del noble. El comte va deixar anar una imprecació i va perdre un instant preciós per apartar el cavall del recorregut d’aquell toro, l’envestida del qual no va poder aturar.

Va clavar els esperons a les illades del cavall, però ja se li havia llançat al damunt i, en plena cursa, va tossar la panxa del cavall amb les seves dues imponents banyes. El comte va saltar enlaire i va anar rodolant per terra mentre el cavall quedava enfilat a les banyes del saltador, que després d’un parell de gambades va alçar el cap aguantant enlaire l’animal i li va esquinçar la panxa com si fos un parrac. Els renills de mort del cavall van retrunyir a la Corredera i van arribar al fons de tot d’aquells veïns que observaven l’espectacle. El toro va abaixar el cap; el cavall va caure a terra i el brau es va rabejar amb la seva presa, banyegant-lo un cop i un altre, arrossegant-lo per la plaça, destrossant-lo, encegat, sense fer cas dels genets que miraven de distreure’l. L’ímpetu del toro va portar el cavall fins a la palissada on hi havia Hernando. La sang el va esquitxar quan el toro va tornar a girar el cavall; els budells i els òrgans de l’animal van saltar enlaire.

Abans que Hernando se n’adonés, el comte d’Espiel es va plantar al costat del toro i del cadàver del cavall amb l’espasa a la mà.

—Toro! —va cridar, brandant l’arma, que aferrava amb totes dues mans.

El toro va fer cas de l’envit i va aixecar el cap, xop de sang, cap al noble. En aquell moment aquest li va clavar un terrible cop al clatell. El bon acer toledà va tallar la meitat del gruixut coll del toro, que va caure, desplomat, al costat del cavall.

Es tractava d’un comte, d’un gran d’Espanya! Els aplaudiments de primer van ser moderats, tan sols procedents de la noblesa, els seus iguals, però quan el comte d’Espiel va tornar a alçar l’espasa ensangonada en senyal de victòria, van retrunyir a tota la Corredera.

—Un cavall! —va cridar llavors el comte a un dels lacais, mentre rebia, orgullós, l’aclamació del poble.

Hernando i els altres es van haver d’apartar altre cop i el lacai va córrer cap a la plaça de la Paja a buscar un altre cavall.

—Per què? —ve preguntar Hernando al criat.

—Els nobles —va respondre aquest— han d’abandonar la plaça a cavall. No ho poden fer a peu. Si el seu cavall es mor, els en porten un altre.

No és la primera vegada que li passa al comte —va dir en el precís instant en què tornava el lacai del comte estirant les regnes d’un semental castany molt alt.

—El meu cavall! —exigia el comte des del cós.

Hernando i el criat van ajudar a obrir del tot la palissada per deixar passar la nova muntura, però quan va veure el primer cavall i el toro, morts davant seu, quan va notar l’olor de la sang de l’immens bassal que els envoltava, es va encabritar, es va deixar anar del lacai i va quedar lliure entre el servei. Un criat va mirar d’agafar-lo altre cop, però l’animal estava enfollit, renillava amb violència, s’alçava, remenant les potes en l’aire, fregant els caps dels criats, i tot seguit deixava anar frenètiques coces. Dos homes van sortir volant amb aquells cops de pota que els havien tocat el pit i l’estómac i a un altre li va passar el mateix quan el cavall li va clavar un terrible cop de cap. El comte continuava exigint a crits el seu cavall, però l’espai a la palissada era mínim i la multitud de criats que miraven de controlar el semental no feien sinó acabar-lo d’enfollir. Alguns cavallers dels que feien córrer els toros es van acostar a l’entrada de la plaça, però no semblava que estiguessin gaire disposats a ajudar; un fins i tot va somriure en sentir els crits exasperats del comte d’Espiel.

En aquell moment, el semental, alçat sobre les potes del darrere, va començar a remenar les de davant en l’aire a tocar d’Hernando i el seu company. Hernando es va apartar de seguida amb la sola visió dels ulls fora de les òrbites i injectats en sang del cavall, sang igual que la que va brollar del rostre del jove criat que l’acompanyava quan l’animal li va copejar la cara amb una pota. Els faria miques! L’animal va fregar la terra, disposat a posar-se altre cop dret, i Hernando li va saltar al cap i li va tapar els ulls amb el seu cos fins a abastar-li una de les orelles, que li va mossegar amb força, mentre amb la mà li retorçava l’altra. Va notar a l’estómac la bafarada del renill de dolor del cavall, i quan la bèstia va abaixar el cap pel pes d’Hernando, aquest li va regirar el coll amb un gest brusc i violent i el va tirar a terra.

Ajagut, amb Hernando damunt el seu cap, que encara li tenia l’orella entre les dents, el cavall provava d’aixecar-se, però no ho va aconseguir perquè no podia doblegar el coll. Durant uns instants es va debatre amb totes les seves forces, fins que a poc a poc va anar cedint.

—Quiets! —va sentir que algú ordenava als criats del comte que anaven a buscar el cavall.

Va deixar de mossegar l’orella de l’animal, però no pas de retorçar-li l’altra. En un intent per apaivagar-lo, només se li va acudir recitar unes sures a cau d’orella de l’animal. Així es va quedar una bona estona, sense veure ningú, recitant sures, mentre el cavall tornava a compassar la respiració.

—Li taparé la cara amb un mantó, noi. —Era la mateixa veu que havia ordenat als criats que s’estiguessin quiets. Hernando només va aconseguir veure uns esperons de plata—. El posaré entre el teu cos i el seu cap. No permetis que s’aixequi.

Hernando va aguantar i va deixar espai perquè l’home dels esperons de plata introduís el mantó on havia dit. També va sentir que renegava en veu baixa mentre manipulava amb la manta:

—Fatxenda! No es mereix uns cavalls com els que té. —Hernando va encongir la panxa. Va notar que l’home feia lliscar la manta entre aquesta i el cap del semental—. Inútil! Gran d’Espanya! —va remugar abans d’acabar la tasca—. Ara —li va explicar— has de deixar que s’alci a poc a poc.

Primer doblegarà el coll per aixecar el cap i després estirarà les potes del davant per agafar impuls. —Hernando ja ho sabia—. Llavors li hauràs d’acabar de col·locar el mantó per sota de les barres perquè no se’n pugui desfer. Et veus capaç de fer-ho? T’hi atreveixes? —Sí.

—Ara —li va indicar l’home.

El semental, probablement esgotat, es va aixecar molt més a poc a poc del que esperava Hernando, de manera que no va tenir problemes per nuar-li el mantó per sota de les barres, tal com li havia dit l’home dels esperons. Ja dret, el cavall es va quedar quiet, cec. Hernando li va donar unes palmellades al coll, parlant-li per calmar-lo. Un dels criats del comte es disposava a agafar el cavall per la regna, però una mà l’hi va impedir.

—Ineptes. —Hernando es va girar cap a aquella veu coneguda. Tenia al costat Diego López de Haro, vint-i-quatre de Còrdova, cavallerís reial de Felip II—. Seríeu capaços —va afegir adreçant-se al criat— de tornar a fer encabritar aquest animal. Ni tan sols sabeu reconèixer un bon cavall, com el vostre… —Va callar, remenant el cap—. Només sabeu tractar amb ases i someres! Porta’l tu al comte, noi! —Hernando es va adonar que Diego escopia l’última paraula.

El que no va veure va ser que el cavallerís reial mig aclucava els ulls, recolzava la mà dreta a la barbeta i observava amb interès el que feia Hernando en entrar a la plaça: el semental encara sentiria l’olor de la sang. I així va ser. El cavall va fer gest de recular, però de seguida Hernando li va clavar estrebada a la brida i un fort cop de peu a la panxa. El semental tremolava, però va obeir i va entrar a la Corredera. Ja havia deixat enrere els cadàvers del cavall i el toro, mentre Diego assentia satisfet, seguint-lo, quan el comte d’Espiel, des d’on encara s’esperava, li va cridar:

—Com goses clavar coces al meu cavall? Val més que la teva vida!

Els dos lacais que atenien el noble a la plaça van córrer cap a Hernando. Un li va arrabassar la regna de la mà i l’altre va intentar agafar-lo pel braç.

—Atureu-lo! —va ordenar el comte d’Espiel.

La gent, després d’una llarga espera, va tornar a esclatar en crits.

Només de notar el contacte del lacai al braç, Hernando va atiar el semental, que va girar en rodó i va escombrar amb la gropa els lacais, moment que ell va aprofitar per escapolir-se. Va saltar per damunt del cadàver del toro i va arrencar a córrer cap a la plaça de la Paja. En passar per davant de Diego, aquest va fer un gest imperatiu als lacais amb qui havia estat parlant mentre contemplava com se les componia Hernando a la plaça. Els lacais van sortir a corre-cuita darrere el noi. Un algutzir dels que vigilaven la plaça de la Paja es va llançar damunt d’Hernando en veure que el perseguien dos lacais i va aconseguir aturar-lo. A una certa distància també miraven d’atrapar-lo uns criats del comte d’Espiel.

—Què…? —va començar a preguntar l’algutzir.

—Deixeu-lo! —va ordenar un dels lacais, arrencant la presa de les mans de l’algutzir.

—Deteniu aquests! —va afegir l’altre lacai assenyalant els criats del comte d’Espiel—. Pretenen assassinar-lo!

Amb la simple acusació n’hi va haver prou perquè els algutzirs que vigilaven plantessin cara als homes del comte, i també n’hi va haver prou perquè Hernando i els lacais de Diego es perdessin en direcció al Potro.

Mentrestant, el comte d’Espiel es passejava orgullós a cavall per la Corredera, entre els aplaudiments del públic.

—Retireu aquests cadàvers d’aquí —va ordenar Diego a tots els quadrillers que contemplaven l’escena des de la porta, assenyalant el toro i el cavall morts—. Altrament —va ironitzar amb veu baixa, adreçant-se a dos cavallers que tenia al costat—, aquest desgraciat serà incapaç d’abandonar la plaça i aquí se’ns hi farà fosc!