62

L’any 1600, Pedró de Granada Venegas va reclamar la presència d’Hernando a la seva ciutat. S’acostava el moment d’enviar l’evangeli de Bernabé al turc, ja que els ploms que recollien els escrits d’Hernando i que don Pedró, Luna i Castillo havien anat amagant des de l’aparició del primer a fi que els cristians els trobessin a les coves del mont Valparaíso, ara rebatejat pel poble com Sacromonte, havien aconseguit el primer objectiu.

Aquell any, l’arquebisbe don Pedró de Castro, fent cas omís de les veus que en clamaven la falsedat, i dels requeriments de Roma que aconsellaven prudència davant les troballes, va qualificar els ossos i les cendres trobats juntament amb els ploms de relíquies autèntiques. A la fi Granada disposava de les relíquies del seu patró, sant Cecili, i d’altres màrtirs que van acompanyar l’apòstol Santiago! A la fi Granada s’alliberava del jou de ciutat mora i s’equiparava a qualsevol de les seus més importants de la cristiandat d’Espanya! Granada era tan cristiana, tal vegada més, que Santiago, Toledo, Tarragona o Sevilla. Allà mateix, a la muntanya sagrada, havien patit martiri molts homes sants.

Però si bé l’arquebisbe de Castro tenia autoritat i legitimitat per declarar autèntiques les relíquies, no disposava de la mateixa capacitat per fer-ho amb els ploms i afirmar la veritat de la doctrina que contenien les làmines i els medallons; això era competència exclusiva de Roma, que va reclamar que se li trametessin, i a això es negava el prelat, que els retenia amb l’excusa de la complexitat de la seva traducció, encarregada precisament a Luna i Castillo.

Aquesta situació és la que va trobar Hernando a Granada: havien declarat que les relíquies eren autèntiques, mentre que els ploms que deien que justament aquelles eren les relíquies de tal o tal altre sant baró apostòlic encara s’estaven estudiant. Es clar que aquests problemes formals de competències no semblaven afectar gaire el fervorós poble granadí, ni tampoc el nou rei Felip III, coronat feia dos anys després de la mort lenta, agònica i dolorosa del seu pare, que es mostrava entusiasmat amb aquesta nova i cristianís-sima Granada.

Hernando va anar al Sacromonte acompanyat de don Pedró de Granada; tant Castillo com Luna van excusar-se de la visita. Els dos homes, a cavall, seguits d’un parell de lacais, van agafar el camí del Darro, van passar la porta de Guadix i van iniciar l’ascens a la muntanya sagrada per una sendera que s’iniciava en una de les sortides de les velles muralles que envoltaven l’Albaicín. Hernando no coneixia aquell camí. Feia tres anys que no anava a Granada, des del dia en què per fi els havia portat l’esperada transcripció de l’evangeli de Bernabé, que Luna i Castillo havien pogut estudiar bé. D’altra banda, el descobriment dels ploms havia desplaçat l’interès del capítol catedralici pels màrtirs de Las Alpujarras, de manera que havien deixat d’encarregar-li informes.

—Des que va aparèixer la primera làmina —va comentar don Pedró mentre pujaven—, s’han anat succeint els miracles i les aparicions. Bona part dels granadins, entre els quals, totes les monges d’un convent, han testificat davant l’arquebisbe haver vist i presenciat llums estranyes a la muntanya, i fins i tot processons etèries il-luminades per focs sagrats que es dirigien cap a les coves. T’ho imagines? Tot un convent de monges!

—Hernando va remenar el cap, gest que no va passar per alt don Pedró—.

No t’ho creus? —li va preguntar—. Doncs escolta: una nena esguerrada va resar a les coves i es va curar. La filla d’un oficial de la Cancelleria, prostrada al llit des de feia quatre anys, va ser portada en llitera fins a les coves i en va sortir pel seu propi peu; ho han testificat un munt de persones a l’expedient de qualificació de les relíquies. Fins el bisbe de Yucatàn va viatjar des de les índies per pregar als màrtirs la curació d’un herpes militaris que patia! Va oficiar missa i després va pastar terra de les coves amb aigua beneita, es va aplicar la pasta a l’herpes i es va curar a l’instant.

Un bisbe! I així ho ha testificat també. I hi ha moltes més curacions i miracles que explica la gent del Sacromonte.

—Don Pedró… —va començar a dir Hernando burleta.

—Observa —el va interrompre el noble. S’acostaven al punt del turó on hi havia les coves. Hernando va seguir la mà del seu company, que es movia en l’aire mirant d’abraçar tot el que es movia davant seu—. Aquest és el resultat de la teva feina.

Un bosc de més de mil creus s’elevava al voltant de la petita entrada a la mina on hi havia les coves, punt on s’amuntegaven els pelegrins entorn d’unes minúscules capelles i de les cases dels capellans. Tots dos van aturar els cavalls; el rogenc, que muntava Hernando, es movia inquiet. El morisc va passejar la mirada per aquell lloc i la va detenir en les creus i en els fidels agenollats a sota. Hi havia creus senzilles de fusta, però també de pedra finament cise-llada, altes, immenses, muntades sobre grans pedestals. «El resultat de la meva feina», va murmurar. Quan va ser a Granada per lliurar els primers ploms, va arribar a dubtar dels seus esforços, però la credulitat del poble era molt superior a qualsevol errada que pogués haver comès en els seus escrits.

—Es impressionant —va dir admirat, decantant el cap per veure l’extrem de la creu que s’alçava al seu costat, molt per sobre d’ell.

—La major part d’esglésies de la ciutat ha erigit creus —va explicar don Pedró acompanyant Hernando en la contemplació—. El mateix han fet els convents, el consistori, les juntes, els col·legis i les confraries: cerers, ferrers, teixidors, fusters, la Cancelleria i els notaris, en fi, totes. Pugen en processó amb les seves creus, escortats per guàrdies d’honor al so de pifres i timbals, entonant el te-dèum. S’organitzen constants romeries al Sacromonte.

Hernando va remenar el cap.

—No m’ho puc creure.

—Amb tot —va continuar Pedró—, sé que Castillo té autèntics problemes amb la traducció dels ploms.

A Hernando el va estranyar. Quins problemes podia tenir el traductor?

—L’arquebisbe controla personalment la seva feina —va explicar don Pedró— i en el moment en què alguna frase ambigua sembla inclinar-se cap a la doctrina musulmana, la corregeix segons els seus desitjós. Aquest home s’ha entestat a fer de Granada una ciutat més santa que la mateixa Roma.

Però al final, el dia en què el turc doni a conèixer l’evangeli, resplendirà la veritat: tots ells —va fer un gest assenyalant la gent— es veuran obligats a reconèixer els seus errors.

«El soldà?», es va plantejar Hernando.

—No crec que hàgim d’enviar aquest evangeli al turc —va dir tot seguit.

Pedró se’l va mirar sorprès—. No ho crec —va insistir—. Els turcs no han fet res per nosaltres…

—Pel que fa a l’evangeli —el va interrompre don Pedró—, no es tractaria tan sols de nosaltres, sinó de tota la comunitat musulmana.

El morisc va continuar parlant, com si no hagués sentit les paraules del noble:

—Fa anys que els turcs no aparellen cap armada per atacar els cristians a la Mediterrània; només s’ocupen dels seus problemes a Orient. Fins i tot es diu que aquesta tranquil·litat permetrà al nou rei d’Espanya d’atacar Alger, i que es prepara per fer-ho.

—Vas ser tu qui va parlar d’enviar-lo al turc!

—Sí —va reconèixer Hernando—. Però ara considero que hem de ser més cauts. Els ploms encara no s’han traduït, no és el que m’acabes de dir?

—Don Pedró va assentir—. En les referències al Llibre Mut només es deia que el descobriment arribarà a través d’un rei dels àrabs; aleshores vaig pensar en el turc, sí, però cada cop s’allunya més de nosaltres. I hi ha més reis àrabs, tan importants o més que el soldà otomà: a Pèrsia regna Abbas I i a l’índia, Akbar, a qui anomenen el Gran. En aquelles terres hi ha jesuïtes, i m’he assabentat que Akbar, tot i ser musulmà convençut, és un rei conci-liador amb les religions d’aquells regnes. Potser hauria de ser ell, pel seu caràcter, qui hauria de donar a conèixer la doctrina de l’evangeli de Bernabé.

Don Pedró va sospesar les paraules que acabava de sentir.

—Podríem esperar que es traduïssin definitivament els ploms —va concedir—. Llavors decidirem a qui l’enviem.

Hernando feia el gest d’assentir quan un dels lacais va indicar al seu senyor que ja podien accedir a les coves. La gent va obrir un passadís davant l’arribada del senyor de Campotéjar i alcaid del Generalife. Un sacerdot els va acompanyar en la visita per la intricada mina, il·luminant amb una atxa els passadissos llargs, estrets i baixos que desembocaven a les diverses coves, de mides diferents. Van resar amb fingit fervor davant els altars erigits on havien aparegut les restes d’algun màrtir, dipositades ara en unes urnes de pedra. El sacerdot, un jove imbuït d’un exagerat misticisme, va anar explicant a l’acompanyant del respectat noble granadí el contingut de les làmines, mentre don Pedró observava de cua d’ull les reaccions d’Hernando, que se les sabia de memòria. Ell les havia creat!

—Els llibres i els tractats que s’han trobat, molt més complexos que les làmines que anunciaven el martiri dels sants, s’estan traduint —va semblar voler-se excusar el jove sacerdot quan van arribar a una petita cova rodona—. Per cert —va afegir davant d’un home que en aquell moment es posava dret per resar davant l’altar—, us presento un paisà vostre que és aquí de pas, el metge cordovès don Martín Fernàndez de Molina.

—Hernando Ruiz —es va presentar ell, encaixant la mà que li oferia el metge.

Després de saludar respectuosament el noble, don Martín es va afegir a la comitiva; van acabar junts la peregrinació per les coves i se’n van tornar cap a Granada. Hernando cavalcava al davant dels altres dos, amb pas tranquil, abstret en els seus pensaments, captivat davant de tot el que havia nascut dels set anys d’intens treball perquè els cristians rectifiquessin la consideració en què tenien la comunitat morisca. Aconseguirien el seu propòsit? De moment, la cristiandat semblava haver-se apoderat del lloc…

Després, en passar per la carretera del Darro, va desviar l’atenció cap on s’alçava la vil·la d’Isabel. Don Pedró havia evitat qualsevol comentari sobre ella. Què se’n devia haver fet? El va sorprendre comprovar que els seus records eren difusos. Dins seu, li va desitjar sort i va continuar el camí, el que un dia ella mateixa li va indicar que fes. Fins que no va veure que don Martín baixava del cavall a la Casa de los Tiros no va comprendre que s’havia perdut alguna conversa entre el metge i don Pedró.

—Dinarà amb nosaltres —li va explicar el noble mentre els lacais es feien càrrec dels cavalls—. Té molt d’interès a conèixer Miguel de Luna i Alonso del Castillo. Li he comentat que, a més de traductors, també són metges. Don Martín assegura que hi ha una epidèmia de pesta a Granada.

Durant el dinar a la Casa de los Tiros, don Martín va reconèixer que era a la ciutat en qualitat de comissionat pel consistori cordovès per investigar uns rumors de pesta. Totes les grans ciutats espanyoles es negaven a reconèixer oficialment l’epidèmia fins que els morts s’amuntegaven pels carrers. La declaració de la malaltia comportava l’aïllament immediat de la ciutat empestada i la paralització de qualsevol tracte comercial amb aquesta ciutat. Per això, en el moment en què sorgia la més petita sospita en algun lloc, els consistoris de les altres ciutats hi enviaven metges de confiança perquè comprovessin per si mateixos la veracitat dels rumors.

—El president de la Cancelleria —va explicar don Martín durant el dinar— m’ha autoritzat per investigar i m’ha comentat que és poca cosa, que la gent està sana.

Luna i Castillo van deixar anar una exclamació.

—El consistori organitza festes i balls a les nits per distreure els ciutadans —va reconèixer aquest darrer—, però ja fa temps que s’han començat a prendre mesures contra la pesta.

—Ja ho sé, però no són mesures preventives, sinó pal·liatives —va afirmar el doctor Martín Fernàndez—. He vist les cadires amb tendals amb què treuen els empestats de la ciutat, i quadrilles de soldats que controlen els barris. He visitat l’hospital dels empestats i cap metge dels que hi treballen no parla de res més que de la pesta.

—No passarà gaire temps —va intervenir Miguel de Luna— abans no es vegin obligats a reconèixer oficialment l’epidèmia.

Hernando s’ho escoltava amb interès i cert estupor.

—No seria millor actuar de seguida? —va preguntar—. Què s’hi guanya, negant la realitat? Es el poble qui en surt perjudicat, i la pesta no distingeix entre senyors i vassalls. Què voleu dir amb això de mesures pal·liatives? Hi ha alguna manera de prevenir la malaltia?

—Són pal·liatives —li va respondre el metge cordovès— perquè només s’adopten davant dels empestats. Tradicionalment s’ha cregut que la pesta s’encomana a través de l’aire, encara que ara guanyen terreny algunes teories que mantenen que també es propaga per mitjà de la roba i el contacte personal. El més important és purificar l’aire i cremar herbes aromàtiques a tots els racons de la ciutat, però també cal procurar la neteja i afavorir la reclusió de la gent a casa seva en comptes de promoure festes i aglomeracions; ordenar l’aparedament de les cases on n’hi ha hagut algun cas i l’aïllament de qualsevol persona que en presenti símptomes, fins i tot dels seus familiars. Mentre no s’adoptin aquestes mesures, es deixa via lliure al contagi i a la veritable epidèmia.

—Però… —va mirar d’intervenir Hernando.

—I encara més important —el va interrompre el doctor Martín mentre Luna i Castillo assentien, segurs del que diria a continuació—, tancar la ciutat perquè l’epidèmia no s’estengui a altres llocs.

Al cap de poc va caure Granada i la pesta va arribar a Còrdova l’any següent, la primavera del 1601. Malgrat el contundent informe que el doctor Martín Fernàndez havia presentat sobre la negligent actuació de les autoritats granadines, el consistori de la ciutat califal va actuar exactament igual que el de l’Alhambra, i alhora que prohibia les vendes en subhasta i els tractes amb parracaires o treia a extramurs llits de malalts per cremar-los, els vuit metges municipals subscrivien una declaració segons la qual certificaven que Còrdova estava lliure de la pesta i de qualsevol altra malaltia contagiosa de consideració.

Hernando tenia dos fills preciosos, Juan, de quatre anys, i Rosa, de dos, a qui adorava, unes criatures que li havien canviat la vida. «Sigues feliç», recordava nit rere nit en observar-los mentre dormien. El terroritzava la idea de perdre altre cop la seva família i, només de tornar de Granada, es va proveir de tot per poder resistir tancat a casa seva els mesos que calgués.

Així que va tenir notícies que la pesta assolava la propera Écija, va fer avisar Miguel, que vivia a la masoveria amb els cavalls, que al principi va rebutjar la invitació al·legant que tenia molta feina, però finalment va haver de cedir quan Hernando el va anar a buscar i el va obligar a tornar amb ell a la casa de Còrdova, malgrat les seves protestes.

—Aquí hi ha molta feina —va insistir el tolit assenyalant eugues i poltres.

Hernando va fer que no amb el cap. Miguel havia fet una bona feina: feia anys que Volador havia mort i el noi s’havia mogut amb la picardia que el caracteritzava per trobar sementals amb què barrejar la sang. Per ordre reial, la cria de cavalls estava fiscalitzada pels corregidors dels llocs on hi havia les eugassades. Cap cavall andalús no podia traspassar el Tajo i ser venut en terres de Castella, i els cobriments de les eugues els havien de dur a terme uns bons sementals degudament enregistrats davant dels corregidors. Miguel havia aconseguit que els productes de les quadres d’Hernando es cotitzessin molt al mercat.

Hernando sabia què era el que temia el seu amic, i va decidir mostrar-se més retret amb Rafaela mentre Miguel visqués amb ells. En tot aquell temps, els esposos havien conviscut de manera plàcida; es van anar coneixent a poc a poc. Hernando va trobar en ella una companya dolça i discreta; Rafaela, un home sol·lícit i amable, que mai no l’apressava, molt més cultivat que el seu pare i els seus germans. El naixement dels fills, d’altra banda, li havia proporcionat una felicitat completa. Rafaela, a qui la maternitat havia donat unes formes més arrodonides, havia resultat que era el que Miguel li havia predit: una bona esposa i una mare excel·lent.

Així doncs, es van mantenir tots tancats a la casa cordovesa, amb un foc d’herbes aromàtiques permanentment encès al pati. Només sortien per anar a missa els diumenges. Era llavors quan Hernando, malparlant en murmuris del fet que l’Església insistís a reunir la gent en misses o rogatives, comprovava esglaiat els efectes de la malaltia en la ciutat: botigues tancades, cap mena d’activitat econòmica; fogueres d’herbes davant els retaules i els altars dels carrers, les esglésies i els convents; cases marcades i tancades; carrers sencers, on s’havien produït nombrosos contagis, amb els accessos tapiats; famílies expulsades de la ciutat mentre portaven els seus parents malalts a l’hospital de Sant Llàtzer i cremaven les robes de tothom; dones encara sanes, en altre temps honestes, a les quals l’honor impedia que demanessin caritat pels carrers, oferien públicament el seu cos per guanyar diners per alimentar els seus marits i fills.

—Es absurd! —va dir Hernando a Miguel en un xiuxiueig un diumenge en què van topar amb una d’aquestes dones al carrer—. Es poden convertir en prostitutes, però en captaires no. Com poden acceptar els seus homes aquests diners?

—El seu honor —li va respondre el noi—. En aquesta època no funcionen les confraries que atenen els pobres vergonyants.

—En la religió vertadera —va apuntar Hernando, abaixant encara més el to—, rebre almoina no significa cap humiliació. La comunitat musulmana és solidària. Feu la pregària i doneu almoina, diu l’Alcorà.

Però no tan sols l’Església desafiava la malaltia amb les reunions dels seus fidels. El mateix consistori municipal, davant la tristesa del poble i desatenent tot consell, va organitzar uns jocs de toros a la plaça de la Corredera en el moment més dur de l’epidèmia. Ni Hernando ni Miguel no van poder veure com dos fills de Volador, que havien estat venuts al seu dia, esquivaven i incitaven els braus i aixecaven aclamacions per part d’un públic que, si bé momentàniament oblidava les penes, semblava incapaç de comprendre que l’aglomeració i el contacte dels uns amb els altres només servia per agreujar-les.

En aquells mesos de reclusió, Miguel, per la seva banda, es va abocar en les dues criatures. Evitava fins la possibilitat de mirar Rafaela, que es comportava amb prudència i reserva. Allà, en aquelles llargues nits de tedi, el tolit es refugiava en les seves històries i feia somriure el petit Juan amb els seus escarafalls.

—Per què no m’ensenyes a fer comptes? —va demanar un dia Miguel a Hernando, que vivia pràcticament enclaustrat a la biblioteca.

Els anys dedicats a l’escriptura dels ploms li havien despertat una set insaciable d’aprendre, que mirava d’apagar amb lectures dels temes més diversos, sempre amb un objectiu: trobar alguna cosa que servís per aconseguir la convivència pacífica de totes dues cultures. Els seus amics de Granada li van proporcionar, de bon grat, tots els llibres que tenien a l’abast i que li podien interessar.

Hernando va comprendre les raons que s’amagaven darrere d’aquella petició i s’hi va prestar; així doncs, Miguel, entre xifres, sumes i restes, també es va recloure durant el dia a la biblioteca. D’aquesta manera van anar superant la incomoditat que comportava el tancament mentre l’epidèmia delmava la població de Còrdova.

El jurat don Martín Ulloa va ser una de les seves víctimes. Els jurats de cada parròquia tenien l’obligació de controlar les cases, comprovar si hi vivia cap empestat i, en cas que fos així, enviar-lo a San Làzaro i expulsar les seves famílies de la ciutat. Don Martín es va presentar unes quantes vegades a casa d’Hernando i Rafaela, exigint al metge que l’acompanyava uns exàmens innecessaris i molt més exhaustius que aquells a què sotmetia els altres parroquians; ja no temia el morisc, feia temps d’allò dels expòsits, qui se’n preocuparia, ara, d’aquell assumpte? Don Martín no amagava les ànsies de trobar el més petit símptoma de la malaltia, fins i tot en la seva pròpia filla.

Hernando va quedar sorprès el dia en què, en comptes de presentar-se el jurat, ho va fer la seva muller, Catalina, acompanyada del germà petit de Rafaela.

—Deixa’ns entrar! —li va exigir la dona.

Hernando se la va mirar de dalt a baix: Catalina tremolava i es retorçava les mans amb el rostre contret.

—No. Tinc obligació de deixar entrar el vostre marit, no a vós.

—T’ordeno…!

—Avisaré la vostra filla —la va defugir Hernando, convençut que només una cosa greu podia portar aquella dona a humiliar-se i trucar a la porta de casa seva.

Des de l’entrada, Hernando i Miguel van sentir la conversa entre Rafaela i la seva mare.

—Ens faran fora de Còrdova —somicava Catalina després de comunicar a la seva filla la notícia que el seu pare havia contret la malaltia letal—. Què farem? A on anirem? La pesta assola la rodalia. Deixa’ns refugiar a casa teva. La nostra quedarà tancada. Així ningú no ho sabrà. El teu germà gran, Gil, serà el nou jurat de la parròquia, tal com li correspon.

Ell mantindrà el secret de la nostra estada aquí.

Hernando i Miguel van alçar el rostre i es van mirar sorpresos quan la veu de Rafaela va trencar el silenci.

—No ens has vingut a veure en tot aquest temps. Ni tan sols t’has molestat a conèixer els teus néts, mare.

La dona no va respondre. Rafaela va continuar parlant, amb veu ferma i clara.

—I ara vols viure amb nosaltres. No sé per què no te’n vas a casa de Gil.

Estic segura que hi estaries molt més a gust…

—Per tots els sants! —va insistir la dona en to brusc i colèric—. I això a què treu cap? T’ho estic demanant. Sóc la teva mare! Tingues misericòrdia.

—O potser ja ho has fet? —va prosseguir Rafaela, sense fer cas de les seves protestes. Catalina va callar—. I tant, mare. Em consta que només vindries a aquesta casa si no et quedés cap altre remei. Què passa, que el meu germà té por del contagi?

Catalina va balbucejar una resposta. Rafaela va elevar el to i va parlar amb fermesa.

—De debò et penses que posaré en perill la meva família?

—La teva família? —La dona va deixar anar un esbufec de menyspreu—. Un moro…

Rafaela va aixecar la veu a la seva mare, potser per primera vegada en tota la seva vida.

—Fora d’aquesta casa!

Hernando va sospirar, satisfet. A Miguel se li va escapar un somriure.

Després van veure passar Rafaela davant d’ells, caminant en silenci, amb el cap ben dret, en direcció al pati, mentre el somiqueig i les súpliques de la seva mare se sentien des del carrer.

El morisc i la seva família van superar la pesta. Catalina, igual que molts altres cordovesos, consumida i carregada d’ira contra Hernando i Rafaela, va tornar de seguida que la ciutat fou declarada lliure de l’epidèmia i es van obrir les seves tretze portes.

Mentre la gentada creuava aquestes portes per tornar a casa seva, Miguel es va afanyar a agafar el camí de tornada a la masoveria després d’un ràpid i vacil·lant comiat.

Més de sis mil persones havien mort durant l’epidèmia.