23

Maig de 1510

Misericòrdia, senyor. Concediu-nos misericòrdia, altesa, en nom de Sa Majestat, i perdó per les nostres culpes, que sabem que han estat greus. —Aquestes van ser les paraules que l’Habaquí, prostrat davant de Joan d’Àustria, va pronunciar en rendir-se—. Aquestes armes i bandera lliuro a Sa Majestat en nom d’Aben Aboo i de tots els insurrectes dels quals tinc els poders —va finalitzar en el moment en què Juan de Soto llançava la bandera a terra.

Abans que l’Habaquí entrés a la tenda, l’estendard vermell d’Aben Aboo amb el seu lema brodat, «No podia desitjar més ni acontentar-me amb menys», va ser lliurat a les companyies d’infanteria i cavalleria degudament formades al campament. Una llarga salva d’arcabusseria va acompanyar els crits de cavallers i soldats abans de les oracions dels sacerdots.

L’Habaquí va aconseguir del rei el perdó per a turcs i barbarescos, que quedarien en llibertat per tornar a les seves terres. Felip II va cedir perquè li urgia posar fi al conflicte per encapçalar la Santa Lliga proposada pel Papa, i també pel temor que l’arribada de la primavera proveís aliments als moriscos i així reprenguessin la rebel·lió.

Joan d’Àustria va nomenar comissaris i els va enviar de cap a cap de Las Alpujarras per obtenir la rendició total dels moriscos del regne de Granada. L’Habaquí es va encarregar del que va fer falta per embarcar els turcs i barbarescos als ports designats pel príncep, i per això, Felip II va disposar d’un gran nombre d’embarcacions de vela i de rems. La pacificació es va assenyalar per al dia de Sant Joan del 1570, data en què haurien d’haver partit tots els turcs i barbarescos de les terres de Granada.

El 15 de juny es comptabilitzaven trenta mil moriscos rendits.

L’Habaquí va aconseguir embarcar amb destinació a Alger gairebé tots els turcs i corsaris, però la majoria de barbarescos va decidir continuar lluitant.

Davant d’això, Aben Aboo va canviar de parer i es va retractar de la rendició: va assassinar l’Habaquí i es va tornar a fortificar a les serres al capdavant de prop de tres mil homes.

El novembre de 1570, Felip II va ordenar l’expulsió terres endins de tots els moriscos del regne de Granada. Els establerts a la plana, entre els quals Hernando, Brahim i les seves famílies, van quedar encomanats a Francisco de Zapata de Cisneros, senyor de Barajas i corregidor de Còrdova, que els havia de portar a l’esmentada ciutat i repartir-los després per terres de Castella i Galícia.

La plana de Granada estava formada per un gran nombre d’al-queries a la banda de ponent de la ciutat. Era una zona fèrtil, ja que disposava d’un ordenat i complex sistema de distribució d’aigua a través de sèquies construïdes en època romana, que posteriorment van desenvolupar i perfeccionar els musulmans. Després de la rendició de Granada davant dels Reis Catòlics, l’ancestral distribució de la terra en horts i petites parcel·les va prendre la forma dels cortijos: grans extensions de conreu propietats de nobles, principals cristians i ordes religiosos, com el dels cartoixans, que es van beneficiar de grans superfícies per dedicar al conreu extensiu de la vinya.

Allà, durant set mesos, van viure desplaçats milers de moriscos.

Enyoraven la fragositat de les muntanyes, dotades i barrancs de Las Alpujarras, en unes terres que s’estenien sense obstacles davant els seus ulls, conreades i vigilades pels cristians i transitades constantment per frares i sacerdots que els recriminaven els seus actes, fessin el que fessin.

Seguint les ordres del príncep, Hernando i Fàtima van contraure matrimoni cristià a l’església del Padul. El dia abans de la cerimònia, a l’interior del temple, els van examinar de la doctrina cristiana els mateixos sacerdots que els havien assetjat només d’arribar al poble, amb el sagristà Andrés present.

Hernando va superar l’examen sense dificultat.

—Ara tu —va indicar un dels sacerdots a Fàtima—, resa el parenostre.

La noia no va respondre. Al cap d’uns instants, els dos sacerdots i el sagristà van mostrar la seva impaciència.

Fàtima continuava immersa en la seva desgràcia. Aquella mateixa nit, Brahim, a la vista d’Hernando, d’Aixa i de centenars de moriscos que s’amuntegaven a terra mirant de dormir, l’havia posseïda sense cap pudor, com si volgués demostrar a tots que continuava sent el seu amo. Hernando, rabiós, es va haver d’allunyar dels gemecs de plaer del seu padrastre. Se’n va anar a buscar aire i no va poder evitar que unes llàgrimes d’impotència li cremessin els ulls.

—No saps el parenostre? —va preguntar Andrés, reconcentrat.

Hernando la va empènyer suaument amb l’avantbraç i la noia va reaccionar. Va recitar amb veu tremolosa el parenostre i també l’avemaria, però va ser incapaç d’encertar el credo, la salve i els manaments.

Un dels sacerdots li va ordenar que cada divendres, durant tres anys, anés a la parròquia fins que aprengués correctament el catecisme; així ho va fer constar a la cèdula. Després, tal com era preceptiu, els van obligar a confessar-se.

—Res més? —va exclamar el capellà que confessava Fàtima quan aquesta va acabar la declaració dels seus pecats. Hernando, que esperava el seu torn, dret al costat del confessionari, es va encongir—. En Joan d’Àustria pot haver ordenat el vostre matrimoni, però l’enllaç no es durà a terme si no et confesses correctament i no et penedeixes dels teus pecats.

Què me’n dius, de l’adulteri? Vius en pecat! Les vostres esposalles mores no tenen validesa. I la rebel-lió?, digues! I els insults i blasfèmies, els assassinats i sacrilegis que has comès?

Fàtima quequejava.

—No et puc absoldre! No veig que tinguis penediment ni propòsit d’esmena.

La noia, agenollada, no va poder veure la ganyota de satisfacció del capellà a dins del confessionari, però Hernando sí que va copsar els somriures d’Andrés i de l’altre sacerdot, pendents de la confessió. D’on venien aquells somriures? Si no els casaven… La Inquisició! Vivien en pecat. Ni tan sols el príncep no podia aturar la Suprema.

—Confesso! —va cridar el noi, posant-se de genolls a terra—.

Confesso que visc en pecat i me’n penedeixo. Confesso que he presenciat el sacrilegi a les esglésies…

Fàtima va començar a repetir, mecànicament, les paraules d’Hernando.

Tots dos van confessar els mil pecats que els sacerdots volien sentir, se’n van penedir i van prometre que a partir d’aleshores viurien en la virtut cristiana. Aquella nit la van patir com a penitència a l’interior de l’església: Hernando resava en veu alta, intentant amagar amb les seves paraules l’obstinat silenci en què es mantenia Fàtima, agenollada al seu costat.

L’endemà al matí, amb l’única presència de Brahim, vigilant, amenaçador, i d’alguns cristians vells del poble, a qui havien cridat expressament per fer de testimonis, la parella va contraure matrimoni. Van tornar a combregar. Hernando va notar que Brahim es remenava, inquiet, davant la formalitat de la cerimònia i deixava que «la coca» se li desfés lentament a la boca. El casaven amb Fàtima! Tant hi feia el que passés després! Brahim tornaria a reclamar Fàtima i, dins de la comunitat morisca, ella continuaria sent la seva segona esposa, però el traginer no podia fer res aleshores, fora de controlar els seus impulsos davant la solemnitat amb què afrontaven el seu fingit matrimoni. El sacerdot els va declarar marit i muller, i Hernando, en silenci, va implorar l’ajuda d’Al·là.

El casament els va costar la mula. Hernando va tenir la temptació d’oposar-s’hi i al·legar que el preu màxim per a un casament era de dos rals per al capellà, mig per al sagristà i una ofrena humil, però no disposava de diners; només tenia aquella mula, que tampoc no era seva. L’última advertència que van rebre els acabats de casar abans d’abandonar el temple va ser que no havien de viure junts ni mantenir relacions durant els quaranta dies següents.

A la plana de Granada, els moriscos vivien a la intempèrie i gairebé sense foc, ja que no podien fer servir la llenya dels fruiters que dominaven el paisatge. Van malbaratar tot el que havien pogut conservar fins aleshores per obtenir blat, i fins i tot l’aigua, que es repartia abundantment entre els conreus seguint estrictes regles ancestrals, es va convertir per a ells en un bé escàs. Desmanegats, vivien a centenars on trobaven un tros d’erm; les cases dels moriscos de la plana, expulsats abans de la seva arribada, estaven ocupades per cristians. Compartien les poques coses que tenien mentre esperaven l’anunciat èxode. Després del casament, Brahim va tornar a reclamar Fàtima. Després, ja a la plana, Hernando es va veure obligat a acompanyar-lo mentre recorrien aquells horts prohibits buscant alguna cosa per alimentar-se; Brahim vigilava constantment que el seu fillastre no es trobés amb Fàtima i quan, per una raó o altra, els dos joves coincidien, la noia el defugia.

—No hi insisteixis —li va aconsellar un dia la seva mare—. Ho fa per Humam… i per mi. Brahim mataria el menut si sabia que parla amb tu. L’ha amenaçada que ho farà! Em sap greu, fill.

Hernando es va refugiar en la comunió viscuda a l’església del Padul; en aquell instant en què es va sentir espòs de Fàtima, quina ironia, en una església cristiana! Potser algun dia…

A la plana, esperant la decisió del príncep, els moriscos van viure el desconsol per aquella derrota que aleshores, desarmats i sotmesos a les terres que havien estat seves, van percebre en tota la seva magnitud. A on els desterrarien? De què viurien? La preocupació pel seu futur en llunyans regnes hostils, dominats per uns cristians que no amagaven el seu odi pels vençuts, els torturava en tot moment. Si algú encara confiava en la revolta d’Aben Abbo, les notícies no convidaven a l’optimisme: el comanador major de Castella i el duc d’Arços combatien amb eficàcia les escasses forces del rei d’al-Andalus.

El primer dia de novembre, quan es refermava el mal temps i la subsistència es feia impossible per a aquell poble enfonsat en la misèria, Joan d’Àustria va ordenar a la fi la seva expulsió. Van donar l’ordre als moriscos de la plana de Granada que es reunissin al costat de l’Hospital Reial de Granada, en un camp ras extramurs. Envoltaven l’hospital la vella porta d’Elvira, que donava accés a l’Albaicín i a la medina musulmana, el convent de la Merced, l’església mudèjar de San Ildefonso i nombroses i grans hortes tancades.

Milers de moriscos es van acumular a l’esplanada, davant de l’Hospial Reial, custodiats pels soldats del corregidor Francisco de Zapata, a l’espera que els comptadors i escrivans disposats a l’interior els censessin i prenguessin escrupolosa nota dels seus llocs de destí.

El 5 de novembre, enmig d’una tempesta, estripats, famolencs i malalts, tres mil cinc-cents moriscos, entre els quals hi havia els Ruiz de Juviles, van abandonar Granada pel camí de la Cartoixa. Durant set dies van recórrer, escortats, les més de trenta llegües que separaven Granada de Còrdova, bo i acomodant les etapes del viatge al benestar del corregidor i els seus oficials, que buscaven la manera d’aturar-se als llocs on podien fer nit sense prescindir de llit i menjar.

Durant la primera etapa va caminar fins a Pinós, a la plana, a unes tres llegües de Granada. Francisco de Zapata es va acomodar al poble, però els moriscos van haver d’aguantar la nit sota la pluja, als afores, protegint-se els uns als altres. El repartiment de menjar va ser escàs. Els habitants es resistien a alimentar els qui havien infamat la cristiandat. A trenc d’alba van iniciar l’ascens a Moclín, indret on es dreçava una imponent fortalesa que protegia l’accés a la plana i a la ciutat de Granada. La distància que van recórrer va ser la mateixa que la primera jornada, però, en aquest cas, de pujada i notant com el fred de la serra els penetrava en la roba xopa per la pluja i els entrava fins als ossos. No podien quedar moriscos pel camí, de manera que es va obligar tots els homes hàbils a ajudar els malalts o fins i tot a traginar els cadàvers. No hi havia cap carro. Hernando, lluny de Fàtima i d’Aixa, que caminaven endavant, es va carregar a collibè en la pujada un vell desnerit, incapaç d’aguantar-se dret, amb una tos seca que a mesura que va anar passant el dia es va convertir en una ranera sorda que destrossava les orelles del noi. Va morir aquella mateixa nit, igual que setanta moriscos més. L’únic consol per als deportats va ser que, després de transportar els morts fins a la parada següent, la manca de baguls els permetia enterrar-los en terra verge.

Alguns, desesperats, van optar per la fugida, però el príncep havia disposat que el morisc que intentés escapar-se passaria a ser esclau del soldat que el detingués, cosa que va fer que la desaparició de qualsevol home, dona o criatura desencadenés una àvida cacera per part dels cristians, els quals després marcaven amb foc els seus nous esclaus, al front o a les galtes, mentre els udols de dolor corrien per les files dels deportats. Cap morisc no va aconseguir la llibertat.

De Moclín se’n van anar cap a Alcalà la Real, a tres llegües més, caminant pel cim de la serra. Hernando va haver de traginar una matrona coixa en substitució de l’ancià mort, i per fer-ho va necessitar l’ajut d’un altre noi de la seva edat. La nit anterior va notar que Fàtima estava preocupada per Humam, que tenia una tos que ella mirava d’apaivagar contra el seu pit.

A Alcalà la Real, als peus d’un puig coronat per una altra fortalesa, a l’interior emmurallat de la qual es construïa una imponent abadia a sobre d’una antiga mesquita, va ser on Aixa va anunciar al seu fill la mort d’Humam durant la marxa d’aquell dia: igual que li havia passat a l’ancià, la tos del petit s’havia anat convertint en una respiració sibilant i la criatura es va posar a tremolar de tal manera que la mateixa Fàtima va fer seus aquells tremolors entre sanglots i crits d’impotència. No van permetre que s’aturessin. Fàtima, destrossada, va demanar de genolls als cristians que l’ajudessin, que li permetessin parar un moment per fer que el nen prengués alguna cosa calenta, però van ignorar aquelles súpliques. Semblava que la soldadesca estigués més atenta a la possibilitat que aquella jove mare, bonica en el sofriment i tot, prengués la determinació desesperada de fugir per cuidar el seu fill; per Fàtima es podia obtenir un bon preu al mercat de Còrdova.

—Ningú no ens ha ajudat —somicava Aixa, recordant les mirades de compassió dels altres moriscos.

Van tirar endavant fins que a menys d’una llegua d’Alcalà, mare i fill van deixar de tremolar. La mateixa Aixa va haver de desenganxar el cadàver del nen dels engarrotats braços de la mare.

Com a espòs cristià de la noia, Hernando va comparèixer davant dels escrivans, que en van prendre nota i van certificar la defunció d’Humam; Fàtima no parlava. Després, al capvespre, Hernando, Brahim, Aixa i Fàtima es van apartar de l’assentament morisc i com tantes altres famílies musulmanes, vigilats de lluny pels soldats, van procedir a enterrar-lo. Aixa va rentar amb delicadesa el cadàver del petit amb l’aigua freda i cristal·lina que corria per una sèquia. Amagada entre la roba del nen va trobar la mà de Fàtima i la va guardar; no era pas el moment de tornar la joia a la jove. A Hernando li va semblar que sentia de boca de la seva mare aquelles cançons de bressol que tant recordava; Aixa les cantussejava en veu baixa, com quan el premiava a ell amb moments d’aquests. Brahim va cavar una tomba a prop d’allà. A Fàtima ja no li quedaven llàgrimes. No hi va haver alfaquí, ni oracions, ni llenç per embolicar l’infant. Brahim el va dipositar al sot mentre la mare, allà dreta, embogida, ni tan sols s’hi va acostar.

A partir d’Alcalà la Real, les etapes es van anar allargant. Van baixar fins als camps de Jaén. Brahim ajudava Fàtima, que es deixava arrossegar.

No parlava; semblava que no vivia. Hernando tenia mareig i calfreds cada vegada que entrellucava el cos inert de Fàtima penjant del seu padrastre. Al cap de tres jornades van arribar a Còrdova. Desmanegats, descalços, amb criatures i malalts a collibè, ordenats en fileres de cinc, flanquejats per sengles companyies d’ala-barders i arcabussers, van entrar a la ciutat al so de la música, entre la curiositat de la gent. Els soldats, en formació, anaven guarnits amb les seves millors gales.

De tres mil cinc-cents que havien sortit de Granada, només en van arribar tres mil. Cinc-cents cadàvers van sembrar la macabra ruta!

Era el 12 de novembre de 1570.