61

Don Martín Ulloa, fabricant d’agulles, jurat de Còrdova per herència del seu pare, es va negar a rebre’l. Una esclava morisca, grassa i vella, pretesament vestida de criada amb una roba que havia vist temps millors, li va transmetre el missatge del seu amo, primer amb displicència, després de manera impertinent i, finalment, fins i tot irada:

—Digues al teu senyor —va replicar Hernando, aixecant també la veu, conscient que algú escoltava a l’altre costat de la porta— que m’envia Angustias i altres companyes i amigues seves. M’has entès? Angustias! —va repetir en to alt i clar—. Li dius també que demà l’espero a casa meva per un negoci del seu interès. No li concediré cap altra oportunitat més abans d’anar a veure el corregidor o el bisbe. Visc a la casa d’aquí al costat, per si de cas no ho sap —va ironitzar.

Sol a la biblioteca, Hernando no podia deixar de pensar en tot allò: es volia casar amb Rafaela?

—Estàs sol! Necessites una dona al teu costat, que es cuidi de tu, que t’estimi i et doni la calidesa d’una família —li havia dit Miguel, cridant, el matí després de la trobada a les quadres, quan Hernando li va comentar que li sabia greu, però que havia de trobar una altra solució, ja que ell no estava disposat a contraure matrimoni; el que s’havia de fer, va afegir, era denunciar la situació dels expòsits a la justícia—. No te n’adones? —va continuar el noi—. Fa anys que vius reclòs entre els teus llibres i escrits. I els fills, no t’agradaria tenir fills que heretessin les teves propietats? Formar una nova família? Quants anys tens? Quaranta? Quaranta-un? Estàs envellint. Vols viure la vellesa tot sol? —Et tinc a tu.

—No. —Es va fer un enutjós silenci entre tots dos—. Ho he pensat molt. Si no et cases amb Rafaela, si no l’alliberes del convent, tornaré als carrers.

—No és just que m’amenacis així —va replicar Hernando, adoptant una actitud extremament seriosa.

—Sí, sí que és just —va insistir Miguel, mentre amb els llavis premuts negava amb el cap, conscient de la transcendència de les seves paraules—.

Et vaig dir que salvar aquesta noia era el meu únic objectiu. Déu sap que si jo pogués, si en tingués la més petita oportunitat, no recorreria a tu. Tu pots negar-te a contraure matrimoni, ho respecto. Però jo no podria continuar vivint aquí si no em prestes l’ajut que et demano.

—Però m’estàs demanant que em casi!

—I? Aquells a qui anomenes germans en la fe no volen saber res de tu.

Pretens buscar-te una altra cristiana? Què hi ha de mal, a casar-te amb Rafaela? Tindràs una bona dona que et servirà, t’atendrà i et donarà fills. Ets ric. Disposes d’una casa, de terres i cavalls. Per què no t’has de casar?

—Sóc musulmà, Miguel! —va protestar Hernando.

—I què! Còrdova és plena de matrimonis entre moriscos i cristianes.

Educa els teus fills en aquestes dues religions que pretens unir; per què, si no, tanta feina? En benefici d’aquells que et rebutgen i t’insulten? Cap a on vas? Quin és el teu futur? Casa’t amb Rafaela i sigues feliç.

«Sigues feliç». Aquelles dues simples paraules el van perseguir durant tot l’endemà abans que es decidís a trucar a la porta del jurat. Havia arribat mai a buscar la felicitat? Fàtima i les criatures l’hi havien proporcionat. Que lluny que eren aquells temps! Ja feia catorze anys que els havien assassinat a tots. I des de llavors? Estava sol. Va tornar a pensar en la tristesa que l’havia assaltat en el seu últim viatge a Granada, quan Estudiant menjotejava herba a la riba del Darro i ell es mirava el vessant on hi havia la vil·la d’Isabel. Miguel tenia raó. Per a qui tanta feina i tant d’esforç?

Sigues feliç! Per què no? Rafaela semblava una bona persona. Miguel l’adorava. I si Miguel se n’anava? Si també l’abandonava el seu únic amic…

Què hi podia perdre, casant-s’hi? Es va imaginar amb mainada corrent per la casa, els crits i les rialles que li alegraven la feina que duia a terme a la biblioteca. Es va imaginar contemplant els seus jocs al pati, recolzat a la barana de la galeria, igual que feia amb Francisco i Inés. Catorze anys! El va sorprendre no sentir-se culpable per plantejar-se aquella possibilitat: Rafaela era tan diferent de Fàtima… Ningú no parlava d’amor; pocs matrimonis es contreien per amor. Tampoc de passió; només de la possibilitat de fugir d’aquella malenconiosa solitud que havia de reconèixer que molt sovint l’aclaparava. Després es va imaginar aquells altres fills i una indefinible sensació de calma es va apoderar d’ell.

—Què pretens, moro fastigós?

Don Martín d’Ulloa no es va esperar a l’endemà. Aquella mateixa nit es va presentar a casa d’Hernando, que el va rebre a la galeria, assegut al pati.

El jurat li va etzibar la pregunta inclinat damunt seu, sense acceptar la invitació de seure. Hernando es va fixar en l’espasa que li penjava del cinyell. Miguel escoltava darrere el portal de les cavallerisses.

—Seieu —el va convidar un cop més.

—A la cadira d’un moro? Jo no m’assec amb moros.

—En aquest cas, aparteu-vos uns quants passos d’aquest moro que tant us incomoda. —El jurat va accedir. Hernando va continuar assegut—.

Pretenc la mà de la vostra filla Rafaela.

Es tractava d’un home corpulent, carregat d’anys però amb un port superb. Els pocs cabells blancs que li quedaven i l’espessa barba blanquinosa van contrastar tot d’una amb la sufocació que li va envermellir el rostre. Don Martín va deixar anar algun insult inintel·ligible, després un parell de fortes riallades i va enfilar de nou els improperis.

Miguel, espantat, va treure el cap pel portal.

—La mà de la meva filla! Com goses esmentar el seu nom? Els teus bruts llavis taquen la seva honra…

—La vostra, d’honra —el va interrompre Hernando amenaçador—, és la que no es refarà mai més si el consistori s’assabenta de les vostres maniobres amb els nens expòsits. La vostra, la de la vostra esposa i la dels vostres fills. La dels vostres néts… —Martín va agafar l’arma—. Em preneu per imbècil, jurat? Aquí on sou, aquests moros que tant odieu van crear la més esplèndida de les cultures en aquesta mateixa ciutat, i això no va ser per casualitat. —Parlava tranquil·lament davant l’espasa mig desembeinada del jurat—. Ara mateix hi ha un escrit lacrat en mans d’un escrivà públic —va mentir— que relata amb detalls tot el que feu amb els expòsits, i inclou els noms de les criatures i de les persones que hi han intervingut. Si a mi em passava res, aquest escrit seria lliurat immediatament a les autoritats.

—Hernando va veure com l’home dubtava; part del tall de l’espasa brillava a fora de la funda—. Si em mateu, el vostre futur no val ni una blanca. Us recordeu d’una nena que es deia Elvira? —va continuar per demostrar-li la certesa i la importància de les seves amenaces. El jurat va fer que no un sol cop amb el cap—. Vós vau entregar aquesta nena acabada de néixer a una dida anomenada Juana Chueca. La tal Juana sí que la recordeu, oi? Elvira, per la seva banda, va ser lliurada per pidolar a Angustias. La nena va morir deu fer mig any, però als llibres de la confraria, no hi consta res.

—Això és problema del visitador —va argüir don Martín.

—I creieu que el visitador es carregarà tot sol la culpa? Tampoc no diran res les dones i les captaires sobre la vostra participació, sobre els diners que us porten a casa cada nit? —Va veure la indecisió reflectida en el rostre del jurat—. Teniu una filla de què us voleu desfer entregant-la a un convent sense cap dot. Val la pena arriscar el vostre honor i el de tota la vostra família per aquesta filla?

—Com és que coneixes la meva filla? —va preguntar el jurat, mirant-se’l amb suspicàcia—. Quan l’has vist?

—No la conec, però n’he sentit a parlar. Som veïns, don Martín. Penseu en el tracte que us ofereixo: el meu silenci per aquesta filla que us molesta…

i la vostra paraula d’honor que abandonareu aquestes manipulacions amb les criatures. Us juro que n’estaré pendent! Sóc cristià nou, és cert, però col·laboro amb l’arquebisbat de Granada. Teniu. —Hernando li va lliurar la cèdula expedida per l’arquebisbat quan don Martín va embeinar l’espasa, però el jurat no sabia llegir, així és que l’hi va tornar després de clavar un cop d’ull al segell del capítol catedralici—. Teniu excusa davant dels vostres iguals. Sabeu que vaig ser protegit del duc de Monterreal…

—I que et van fer fora de palau —va remugar don Martín amb sorna.

—El duc mai no ho hauria fet —va respondre Hernando—. Em devia la vida. Penseu-vos-ho, don Martín. Però espero la vostra resposta demà al vespre a tot estirar. Altrament…

—M’estàs amenaçant? —Don Martín va fer un pas enrere, dubtós.

—Ara us n’adoneu? Ho faig des del moment en què heu entrat en aquesta casa —va respondre Hernando amb un somriure cínic.

—I si la meva filla no hi consent? —va murmurar entre dents el jurat.

—Pel vostre bé i el dels vostres fills, procureu que ho faci.

Hernando va posar fi a la conversa i amb precaució, sense donar-li l’esquena, va acompanyar el jurat fins a la porta. L’home caminava pensatiu i, un cop va ser a l’entrada, on va ensopegar, Hernando va tenir la convicció que havia guanyat. En tornar al pati, va trobar Miguel plantat davant la porta de les quadres. Les llàgrimes li regalimaven cara avall; amb les cames penjant i les mans agafades a les crosses, era incapaç d’eixugar-se-les i de contenir-les, és clar que tampoc no ho havia intentat. Era la primera vegada, va pensar aleshores Hernando, que veia plorar aquell noi.

Les noces es van celebrar al final d’abril d’aquell mateix any. Hernando va saber per Miguel que Rafaela, en una mostra d’intel-ligència, s’havia negat a acceptar la proposta del seu pare de contraure matrimoni amb un morisc.

«M’estimo més ingressar al convent!», li havia cridat ella. Si el jurat Martín temia pel seu honor i la seva posició social arran de la manipulació dels expòsits, la negativa de la seva filla encara el va exasperar més i, a crits, va imposar la seva voluntat.

Així, l’enllaç es va portar a terme sense festa i amb el mínim enrenou.

Sense la presència dels ofesos germans de la núvia i sense cap mena de dot.

Quan es va acabar la cerimònia i tornaven de l’església, Hernando va anar prenent consciència del pas que acabava de fer. Rafaela va entrar capmoixa a la que seria la seva nova casa, sense gosar obrir la boca. Un silenci tens es va apoderar de tots dos. Hernando la va observar: aquella nena tremolava…

Què faria amb una joveneta espantada, que tenia prop de vint-i-cinc anys menys que ell? Es va adonar amb sorpresa que ell també tenia una mica de por. Quant de temps feia que les seves trobades amoroses s’havien reduït a les joves del bordell? Deixant anar un sospir, la va acompanyar a un dormitori a part del seu. Rafaela hi va entrar, enrojolada, i va murmurar en veu baixa alguna cosa que ell no va arribar a entendre. Es va fixar en les mans de la seva esposa: tenia la pell esgarrapada per la força amb què se les havia fregat.

Després es va refugiar a la biblioteca.

L’endemà del casament, Miguel va anar a parlar amb ell. Amb la cara envermellída, quequejant li va anunciar la seva intenció d’abandonar la casa de Còrdova i d’instal·lar-se a la masoveria per, segons ell, vigilar Toribio, la dotzena d’eugues de cria de què disposaven llavors i els poltres que naixien.

Tanmateix, tots dos sabien les veritables raons per què el jove havia decidit anar-se’n: s’apartava, deixava el camp lliure a Hernando i Rafaela. El seu senyor havia complert i s’havia casat; Miguel no volia que la seva presència a la casa pogués ser una barrera entre la nova parella.

No hi va haver manera de convèncer-lo, de manera que tant Hernando com la seva esposa van veure com se n’anava. Quan van tornar a entrar a casa, Hernando es va sentir estranyament sol. Va dinar amb Rafaela en un silenci tan sols interromput per frases de cortesia i se’n va tornar a la biblioteca. Des d’allà va sentir que Rafaela netejava les habitacions i trastejava per la casa; fins i tot li va semblar que taral·lejava alguna cançó, una cosa que de sobte ella mateixa interrompia, com si es penedís de fer soroll.

D’aquesta manera van anar passant les setmanes. Hernando es va acostumar a la presència de Rafaela, i ella s’anava sentint cada dia més còmoda a la seva nova llar. Anava al mercat amb Maria, cuinava per a ell, no el molestava mai durant les estones que passava tancat, ni li preguntava què feia. L’estiu havia posat una mica de color a les pàl·lides galtes de Rafaela, i aquells tímids i apagats cantussols van arribar a convertir-se en cançons que se sentien per tota la casa.

—Com és que aquest poltre porta un fre diferent del que em-boques a l’altre? —el va sorprendre ella un dia als estables abans que Hernando sortís a cavalcar.

Rafaela mai no havia entrat als estables mentre Hernando es preparava per muntar. La jove va assenyalar la col·lecció de ferros que penjaven a les parets.

En general, Hernando es mostrava eixut de paraules, però en aquella ocasió, sense adonar-se’n ni deixar d’embridar el poltre, es va trobar alliçonant la seva esposa.

—Depèn de la boca que tinguin —va respondre—. N’hi ha que la tenen negra, d’altres, blanca, i d’altres, vermella. Els millors són els que la tenen negra: és el més natural, com en aquest cas. —Hernando va fer un esforç per cinglar l’animal—. A aquests, els de la boca negra, se’ls ha de posar un fre corrent, suau, curt de tir i de brida… —Es va aturar un moment, d’esquena a Rafaela, però va continuar parlant—: Aquests frens han de tenir la part que entra a la boca gruixuda i entravessada… —Es va girar cap a la seva esposa—. I la barbada gruixuda i rodona —va acabar l’explicació, ja mirant-la directament.

Rafaela li va mostrar un dolç somriure.

—I per què t’interessa a tu tot això? —va preguntar ell.

Es van quedar uns moments l’un davant l’altra. Va ser Hernando qui, a la fi, va fer un pas endavant. La va agafar per les espatlles i la va besar als llavis, delicadament. Un estremiment va recórrer el cos de la noia.

Aquell mateix vespre, Hernando la va observar mentre sopaven. La jove estava animada i li va explicar una divertida història sobre una cosa que havia vist anant cap al mercat. Els seus llavis fins somreien, mostrant les dents blanques; tenia la veu dolça, ingènua. Hernando va quedar sorprès de veure com reia amb ella per primera vegada.

Després de sopar, tots dos van sortir al pati. Feia una nit estrellada i les roses abocaven en l’aire el seu fragant perfum. Tots dos van contemplar l’esclat del cel nocturn. Va ser aleshores quan ella li va preguntar en veu molt baixa:

—Que no vols tenir fills amb mi?

Hernando, sorprès, se la va mirar de dalt a baix.

—I tu, ho vols? —va preguntar per la seva banda.

Rafaela semblava haver esgotat el coratge amb la primera pregunta.

—Sí —va mussitar capbaixa.

En silenci van pujar al dormitori: la immensa timidesa de la jove semblava encomanadissa, i Hernando va actuar amb prudència, mirant de no fer-li mal. Va deixar de banda el plaer que buscava amb Fàtima i Isabel i es van acoblar a l’estil cristià, amb la noia prostrada al llit, sense mostrar el cos, vestida amb la camisa llarga, evitant el pecat.

Un any i mig després, la seva unió es va veure beneïda pel primer fill: un nen, a qui van posar Juan.