5

Tots els cristians de Juviles van quedar confinats a l’església sota la tutela de Hamid, que havia d’intentar que aposta-tessin i es convertissin a l’islam.

Brahim es va encaminar al nord, cap a la serra, on el Partal havia dit que aniria a fer alçar la gent. A les seves ordres va sortir un grup bigarrat format per mitja dotzena d’homes, uns d’armats amb les armes obtingudes de la companyia d’arcabussers de Càdiar, d’altres amb simples pals o fones d’espart. Al final del seguici hi anava Hernando, que controlava la recula de mules, a la qual s’havien afegit sis bons exemplars triats per Brahim dels que havien portat de Càdiar.

Hernando havia hagut de córrer darrere del cavall del seu padrastre.

Quan a l’església ningú no va gosar posar en dubte les paraules de l’alfaquí, Brahim va esperonar el seu animal, va fer mitja volta i va ordenar al noi que el seguís. Hernando ni tan sols s’havia pogut acomiadar de Hamid ni de la seva mare; això sí, els havia somrigut en passar-los pel costat. A la plaça de l’església l’esperaven homes i mules.

—Si perds un animal o una càrrega, t’arrencaré els ulls.

Aquelles van ser les úniques paraules que li va dirigir el seu padrastre abans d’iniciar la marxa.

D’aleshores ençà, el noi va tenir com a única preocupació la d’arriar les mules darrere de la muntura del seu padrastre i dels homes que el seguien a peu. Les mules de Juviles obeïen les ordres; en canvi, les requisades feien el que volien. Una, la més alta, se li va encarar amb les dents quan la va esperonar perquè tornés a la fila.

Hernando va fer un bot àgil i va evitar la queixalada, però quan va voler castigar l’animal, es va trobar amb les mans buides.

«Ja t’enxamparé», va maleir entre dents. La mula va continuar al seu aire mentre Hernando buscava pel voltant. «Un bastó faria el fet», va pensar. Les mules no eren beneites, però a aquella li calia una lliçó. No podia córrer el risc que el desobeïssin amb el seu padrastre per allà a prop, ja que seria ell qui acabaria rebent el càstig, de manera que va agafar un pedrot de bona mida i es va tornar a apropar a l’animal pel costat dret, amb el braç a l’esquena. En notar la presència del noi, la mula li va tornar a ensenyar les dents, però Hernando li va clavar un cop ben fort al morro amb la pedra. L’animal va sacsejar el cap i va deixar anar un potent bram. Hernando la va arriar amb suavitat i la mula va tornar, submisa, al seu lloc a la recula. En alçar la mirada, Hernando va coincidir amb la del seu padrastre que, girat dalt de la muntura, l’observava amb atenció, a l’aguait, com sempre, del més petit error que pogués cometre el noi per castigar-lo.

Van continuar pujant en direcció a Alcútar. Transitaven per una sendera estreta l’un darrere l’altre i encara no havien perdut de vista Juviles que l’eco d’una veu va reverberar per congostos, dotades i muntanyes.

Hernando es va aturar. Una esgarrifança li va recórrer l’esquena. Quantes vegades l’hi havia explicat Hamid! En la distància i tot, el noi va reconèixer el timbre de veu de l’alfaquí i el va percebre orgullós, alegre, vivaç, espurnejant; denotava la mateixa satisfacció que el dia en què li havia ensenyat l’espasa del Profeta.

—Veniu a l’oració! —van sentir que cridava Hamid, ben segur que des de la torre de l’església.

La crida va lliscar pels abruptes cingles, bo i topant contra les roques i embullant-se en la vegetació, fins a omplir tota la vall de Las Alpujarras, des de Sierra Nevada fins a la Contraviesa i d’allà, al cel mateix. Feia més de seixanta anys que en aquelles terres no ressonava la crida del muetzí!

El seguici es va aturar. Hernando va buscar el sol i es va posar ben dret per comprovar que la seva ombra feia el doble de la seva alçada: era el moment exacte.

—No hi ha força ni poder sinó en Déu, excels i gran —va murmurar, afegint-se a les paraules de la resta. Aquella era la resposta que recitaven des de les seves cases cada dia, ja fos a la nit o al migdia, amb gran discreció, atents que cap cristià no la sentís des del carrer.

—Al·là és gran! —va cridar després Brahim, posant-se dret sobre els estreps i brandant l’arcabús per damunt del cap.

Hernando es va encongir, atemorit, davant de la figura i el despietat rostre del seu padrastre.

El seu crit va quedar emparat de seguida pel de tots els acompanyants.

Amb el mateix arcabús, Brahim va fer senyal de continuar. Un dels homes es va passar el revés de la mà pels ulls abans de posar-se a caminar.

Hernando el va sentir uns quants cops que ruflava i s’escurava la gola, com si intentés reprimir el plor, i va arriar les mules mentre el cant de Hamid li ressonava a les orelles.

La població d’Alcútar, situada a poc més d’una llegua de Juviles, els va rebre amb la mateixa gresca, els càntics, els balls i la festa de Juviles.

Després d’alçar en armes els moriscos del poble, el Partal i els seus monfís s’havien dirigit allà a prop, a Narila, el seu lloc d’origen, sense esperar l’arribada de Brahim.

Igual que tots els pobles de l’Alpujarra alta, Alcútar era un embull de carrerons que pujaven, baixaven i serpentejaven, tancats per casetes encalcinades, amb terrats plans. Brahim se’n va anar cap a l’església.

Davant de les portes del temple, hi havia congregat un grup d’entre quinze i vint cristians, estretament vigilat per moriscos armats amb bastons, que assetjaven els seus captius amb crits i patacades, com pastors amb les ovelles. Hernando va seguir la mirada de terror d’una nena amb uns cabells de color de palla que destacaven en el grup de cristians; davant de la façana de l’església, el cadàver assagetat del beneficiat del lloc era objecte d’escarni de tots els qui hi passaven pel costat, que li escopien o li clavaven puntades de peu. A tocar del beneficiat, agenollat, un jove amb la mà dreta tallada mirava d’aturar l’hemorràgia per la qual se li escapava la vida. La sang s’embassava a l’aiguaneu i la mà s’havia convertit en la joguina d’un gos que es divertia rosegant-la davant de l’atenta mirada d’unes criatures morisques.

—Comença a carregar el botí!

La veu de Brahim va sonar en el moment en què un dels nens, més agosarat que els altres, agafava la macabra joguina del gos i la llançava als peus del mutilat. El gos s’hi va acostar corrent, però, abans que hi pogués arribar, una dona va deixar anar una riallada, va escopir a l’home quan aquest li va mostrar el monyó i va trepitjar la mà perquè el gos s’hi pogués regalar.

Hernando va fer que no amb el cap i va seguir els homes cap a l’interior de l’església. La nena cristiana de cabells de color de palla, amarats per l’aiguaneu, continuava amb els ulls clavats en el cadàver del beneficiat.

Poc després, el noi sortia del temple carregat amb roba de seda brodada amb or i un parell de canelobres de plata, que es van sumar a la pila d’estris de tota mena que ja s’acumulava a les portes de l’església. Llavors es va aturar per agafar alguna peça d’abric procedent del saqueig de les cases cristianes. Des de dalt del cavall rogenc, Brahim hi va posar mala cara.

—Què vols, que em mori de fred? —es va defensar ell, abans que el seu padrastre el renyés.

Les alforges de les dotze mules eren plenes fins a dalt de tot quan el sol es va començar a pondre i es va dibuixar una orla rogenca per sobre dels cims que envoltaven Las Alpujarras. El cadàver dessagnat del manc jeia al damunt del beneficiat. El gos havia deixat de rosegar la mà. Els cristians continuaven inquiets, agrupats davant de l’església. La veu del muetzí va sonar enèrgica, els moriscos van estendre les robes de seda i lli damunt del fang i es van postrar.

El roig del cel va esdevenir cendrós, un cop acabada l’oració de la posta del sol, i el Partal i els seus monfis es van presentar a Alcútar. Al grup de prop de trenta homes rudes —alguns a cavall, d’altres a peu, tots ben abrigats i armats amb ballestes, espases o arcabussos, a més de dagues al cinyell—, s’hi havien afegit alguns ganduls de Narila, la milícia urbana, que s’ocupaven de controlar la filera de cristians captius que havien portat de Narila a Alcútar. Semblava que als monfís no els feia res el fred ni l’aiguaneu que queia: xerraven i reien. Hernando va veure que al final del grup una recula de mules transportava el botí obtingut a Narila.

Els nous captius van passar a engrossir el ja nombrós grup de detinguts de davant de l’església. Els moriscos van anar tallant a cops qualsevol comunicació entre ells i al cap de poc va tornar a regnar el silenci, mentre les criatures morisques es bellugaven al voltant dels monfís, assenyalant-ne les dagues i els cavalls, i se sentien cofoies quan algun els acaronava el cap.

Brahim i l’algutzir d’Alcútar van donar la benvinguda al Partal i es van apartar per despatxar amb el monfï. Hernando va veure que el seu padrastre assenyalava cap a on era ell amb les mules carregades i que el Partal assentia. Després, aquest va fer un gest cap a les mules que transportaven el botí de Narila i va fer com si volgués cridar el traginer que les conduïa, però Brahim s’hi va negar de manera ostensible. Malgrat la distància i en la foscor trencada per les torxes, Hernando es va adonar que aquells dos homes discutien. Brahim gesticulava i remenava el cap: era evident que el tema de conversa era el nou traginer. Semblava que el Partal volia calmar els ànims i convèncer-lo d’alguna cosa. A la fi potser es van posar d’acord i el monfï va manar al traginer nou que se li acostés per donar-li instruccions.

El traginer de Narila va oferir la mà a Brahim, però aquest no l’hi va encaixar, més aviat se’l va mirar amb recel.

—Has entès bé quin és el teu lloc? —li va dir bruscament Brahim, mirant-se de reüll el Partal. El traginer de Narila va assentir amb el cap—.

La teva fama et precedeix: no vull tenir problemes amb tu, amb les teves mules o amb la teva manera de treballar. Confio que no t’ho hauré de recordar —va afegir com a conclusió.

Aquell home es deia Cecilio, però pels camins se’l coneixia com a Ubaid de Narila. Així es va presentar a Hernando, amb cert orgull, quan, seguint les indicacions de Brahim, va haver menat la seva recula fins on hi havia el noi.

—Jo em dic Hernando —va respondre el jove.

Ubaid va esperar un instant.

—Hernando? —es va limitar a repetir en veure que el noi no hi afegia res.

—Sí. Hernando i prou. —Ho va dir amb fermesa, desafiant Ubaid, un home uns quants anys més gran que ell i traginer d’ofici.

Ubaid va deixar anar una rialla sarcàstica i de seguida li va donar l’esquena per ocupar-se dels seus animals.

«Si sabés el meu malnom… —va pensar Hernando, mentre notava que se li encongia l’estómac—. Potser m’hauria de posar un nom musulmà».

Aquella nit es van dilapidar el gra i els aliments saquejats a les cases per celebrar la insurrecció de Las Alpujarras. Totes les taas, tots els llocs de moriscos s’afegien a la rebel·lió, afirmava el Partal, entusiasmat. Només quedava Granada!

Mentre els principals del poble atenien els monfis, i tancaven els cristians a l’església sota la vigilància de l’alfaquí del poble, que, com havia fet Hamid a Juviles, havia d’intentar que apostatessin, Hernando i Ubaid es van quedar al costat de les mules i el botí, refugiats a sota d’un cobert. Tot i així, les dones d’Alcútar no es van descuidar d’ells; al contrari, els van servir menjar en abundància. Hernando es va ben atipar; quan Ubaid va tenir l’estómac satisfet, també va mirar de satisfer el desig, i Hernando va veure com festejava totes les dones que corrien per allà. Alguna es va apropar al noi i se li va asseure al costat, fent-li la gara-gara, buscant contacte. Hernando s’acovardia, desviava la mirada i fins i tot s’apartava, i al final, les dones ho van deixar córrer.

—Què passa, vailet? Et fan por? —li va preguntar el seu company, a qui el menjar i la companyia femenina semblava que havien fet posar de més bon humor—. No has de tenir por, eh que no? —va dir, dirigint-se a una d’elles.

La dona es va posar a riure, mentre Hernando s’enrojolava. El traginer de Narila se’l mirava amb expressió maliciosa.

—O és que et fa por el que pugui dir el teu padrastre? —va insistir—.

No sembla que us entengueu gaire…

Hernando no va contestar.

—Home, tampoc no és estrany… —va prosseguir Ubaid. Els seus llavis van dibuixar un somriure de complicitat, que no va aconseguir embellir ni de bon tros aquell rostre brut i vulgar—. Tranquil, ara està ocupat fent-se l’important… però no trobes que tu i jo estem més a prop del que importa de debò?

En aquell moment, però, la dona que assetjava Ubaid en va reclamar l’atenció i aquest, després de llançar una mirada a Hernando que el noi no va acabar d’entendre, va enfonsar el cap entre els seus pits.

Ja negra nit, Ubaid va desaparèixer amb una dona. En veure com se n’anaven, Hernando va recordar els comentaris del sagristà de Juviles:

—Les cristianes noves, les morisques —li havia explicat en una de les moltes sessions d’adoctrinament a la sagristia de l’església—, gaudeixen de les pràctiques amoroses i s’esplaien sense mesura amb els seus marits… o amb els qui no ho són! Es clar que el matrimoni moro no és tal cosa: en realitat és un contracte que no té més transcendència que la compra d’una vaca o l’arrendament d’un camp. —El sagristà el tractava com si el noi fos un cristià vell, descendent de cristians sense tatxa, i no el fill d’una morisca—. Homes i dones es lliuren al vici de la carn, una cosa que repugna a Crist Nostre Senyor. Per això veuràs que totes són grasses, grasses i morenes, perquè la seva única pretensió és proporcionar plaer als seus homes, ficar-se al llit amb ells com gosses en zel i, en l’absència d’aquests, llançar-se a l’adulteri, pecar de gola i de peresa, i xafardejar tot el dia sense cap altre propòsit que entretenir-se fins que arribi l’hora de tornar-los a rebre amb els braços oberts.

«També hi ha cristianes grasses —havia estat temptat de replicar en aquella ocasió—, i algunes són molt més morenes que les morisques». Però havia callat, com feia sempre amb el sagristà.

El dia de Nadal va començar fred i assolellat a Sierra Nevada.

—Persisteixen en la seva fe —va anunciar l’alfaquí d’Alcútar al Partal i els moriscos congregats davant de l’església—. Si els parlo del veritable Déu i del Profeta, contesten resant les seves oracions, tots a l’uníson; si els amenaço amb maltractaments, s’encomanen a Crist. Els hem colpejat i, com més ho fem, més invoquen el seu Déu. Els traiem creus i medalles, però se’n burlen persignant-se.

—Ja cediran —va dir el Partal entre dents—. Ahir a la nit es va alçar Cuxurio de Bérchules. Ens hi esperen el Seniz i altres cabdills monfís —va afegir, adreçant-se a Brahim—. Pel que fa als cristians, els portarem a Cuxurio. Traieu-los de l’església.

Van expulsar de l’església prop de vuitanta persones amb crits, patacades i empentes. Entre els plors de les dones i les criatures, molts aixecaven la vista cap al cel i resaven en trobar-se davant de la turba que els esperava a fora; molts feien el senyal de la creu.

El Partal va esperar que els agrupessin i s’hi va acostar amb mirada escrutadora.

—Que Crist faci caure damunt teu…!

El monfï va silenciar l’amenaça del cristià amb un violent cop de culata del seu arcabús. L’home, prim, de mitjana edat, va caure agenollat amb la boca ensangonada. La que devia ser la seva esposa s’hi va acostar per ajudar-lo, però el Partal la va tirar a terra d’una mano-tada a la cara. Tot seguit, va entretancar els ulls fins que aquelles celles negres tan espesses es van fondre en una de sola. Tots els moriscos d’Alcútar presenciaven els fets.

Entre els cristians regnava el silenci.

—Despulleu-vos! —va ordenar després—. Que es despullin tots els homes i els nens de més de deu anys!

Els cristians es van mirar els uns als altres, amb la incredulitat dibuixada al rostre. Com es podien despullar davant de les seves dones, les seves veïnes i les seves filles? De l’interior del grup van sorgir protestes.

—Despulla’t! —va exigir el Partal a un ancià de barba esclaris-sada que tenia al davant, un pam per sota del monfï. L’home es va senyar com a resposta. El monfï va desembeinar a poc a poc l’espasa llarga i pesant i en va recolzar l’afilada punta al coll del cristià, damunt de la nou, fins que hi va fer brollar un filet de sang. Aleshores va insistir—: Obeeix!

L’ancià, desafiador, va deixar caure els braços als costats. El Partal li va enfonsar l’espasa al coll sense dubtar.

—Despulla’t —va dir al següent cristià, mentre li acostava l’espasa tacada de sang al coll. El cristià va empal·lidir i, en veure el vell que agonitzava al seu costat, es va començar a descordar la camisa—. Tots!

—va exigir el Partal.

Moltes de les dones van abaixar la mirada, d’altres van tapar els ulls de les seves filles. Els moriscos van esclatar en riallades.

Ubaid, que no s’havia perdut detall de l’escena, se’n va anar cap a les mules. Hernando el va seguir: s’havien de preparar per anar-se’n.

—Van carregades, pobrotes! —va exclamar el traginer amb ironia—. Vés a saber què porten aquí… És una sort que no se sàpiga: si per casualitat es perdés alguna cosa, ningú no se n’adonaria…

Hernando es va girar cap a ell, tot d’una esparverat. Què li havia volgut dir? Però Ubaid semblava que estava embrancat en la seva feina, com si les seves paraules no haguessin estat més que un comentari fet a l’atzar. Tot i així, gairebé sense pensar-s’ho, Hernando va sentir la seva resposta, amb una veu més ferma de l’habitual:

—No es perdrà res! És el botí del nostre poble.

Ni l’un ni l’altre no van dir ni una paraula més.

A la fi van abandonar Alcútar: Brahim, el Partal i els seus monfis encapçalaven la marxa. Darrere seu avançava una filera de més de quaranta cristians, nus i descalços, entumits del fred, amb les mans lligades a l’esquena. Tancaven la comitiva, sota la vigilància d’Hernando i d’Ubaid, dones capcotes, criatures de menys de deu anys i les prop de vint mules que traginaven el botí. Escampats entre la formació, els moriscos que havien decidit agafar les armes i afegir-se a la lluita, els ganduls, insultaven els cristians i els amenaçaven amb mil tortures terrorífiques si no renegaven de la seva fe i es convertien.

Si bé Cuxurio de Bérchules era a poc més d’un quart de llegua d’Alcútar, la duresa del camí aviat va ferir els peus descalços dels cristians i Hernando anava veient pedres tacades de sang. De cop, un va caure a terra: si s’havia de jutjar per les cames primes i l’entrecuix sense pèl, es tractava d’un nen no gaire gran. Els homes anaven tots lligats, de manera que cap no el va poder ajudar; les dones ho van intentar, però els ganduls els ho van impedir, alhora que clavaven puntades de peu al nen. Hernando va veure que la nena de cabells de color de palla se li llançava al damunt per protegir-lo.

—Deixeu-lo —va cridar, agenollada, tapant-li el cap amb els braços.

—Demana al teu Déu que l’aixequi —va cridar un.

—Renegueu de la vostra fe —li va etzibar un altre.

El grupet format pel que havia caigut, la nena i els quatre ganduls endarrerits, va fer aturar la mula que anava al capdavant de la recula.

—Què passa aquí? —Hernando va sentir la veu d’Ubaid darrere seu.

Hernando se’ls va acostar en el moment en què un dels moriscos s’afegia als crits del traginer.

—Si no tiren endavant, els haurem de matar!

Entre les cames dels ganduls va aconseguir veure el cos encongit del nen, va entreveure el seu rostre crispat i els ulls ben clucs. Les paraules li van sortir sense pensar-se-les.

—Si els mateu, no podreu… podrem —es va corregir a l’instant— convertir-los a la fe vertadera.

Els quatre moriscos es van girar alhora. Tots eren força més grans que ell.

—Qui ets tu per dir res?

—Qui sou vosaltres per matar-los? —s’hi va enfrontar Hernando.

—Ocupa’t de les teves mules, noi…

Hernando el va interrompre després d’escopir a terra.

—Per què no li pregunteu a ell què és el que heu de fer? —va afegir, assenyalant l’ampla esquena del Partal, que s’allunyava davant d’ells—. No els hauria mort ja a Alcútar si ho hagués volgut?

Els quatre joves es van mirar entre ells i a la fi van decidir continuar el camí, tot i que abans van clavar algun altre cop de peu al nen. Amb l’ajuda de la nena, Hernando el va apartar de la sende-ra i va arriar les mules a l’espera de la Vella. Aguantat per les aixelles, penjat entre Hernando i la nena dels cabells de color de palla, el nen boquejava buscant aire. Ubaid observava l’escena sense dir res, com si sospesés la situació. El fillastre de Brahim tenia més coratge del que havia deduït a simple vista… En aquells moments, ajudava la nena a carregar el petit damunt de la Vella.

—Per què ho has fet? —li va preguntar—. Et podrien haver mort.

—És el meu germà —li va respondre ella, amb el rostre amarat de llàgrimes—. El meu únic germà. És molt bon nen —va afegir, com si reclamés clemència.

Es deia Isabel, li va dir després, mentre caminava al costat de la Vella, aguantant el seu germà, Gonzalico. Van parlar poc, però Hernando en va tenir prou per percebre el gran afecte que els unia.

La situació de Cuxurio de Bérchules era similar a la de tots els pobles insurrectes de Las Alpujarras: l’església saquejada i profanada, els moriscos celebrant-ho i els cristians d’allà, captius. Al poble els esperava una altra partida de monfis a les ordres de Lope el Seniz. Els monfis van decidir donar una altra oportunitat als cristians, però aquesta vegada, atesos els escassos resultats d’Alcútar, van donar instruccions als qui exercien d’alfaquís que amenacessin de maltractar, vexar i matar les seves dones si no es convertien a l’islam.

—És com un petit alfaquí —es va voler vantar Brahim davant del Partal i del Seniz en veure la curiosa estampa que formaven el seu fillastre i la Vella amb el nen a cavall i Isabel al seu costat—. Coneixeu Hamid de Juviles? —Tots dos van assentir. Qui no havia sentit a parlar del coix Hamid a Las Alpujarras?—. És el seu protegit. L’ha instruït en la veritable fe.

El Partal va mig aclucar els ulls per observar l’arribada d’Hernando, la mula i el nen. «La conversió d’un nen tan petit —va pensar— podria minar més la resistència d’aquells obstinats cristians que qualsevol amenaça».

—Acosta’t —va ordenar a Hernando—. Si és veritat el que assegura el teu padrastre, aquesta nit et quedaràs amb el petit cristià i aconseguiràs que renegui de la seva fe.

Però mentre els moriscos insurrectes es concentraven en la conversió forçosa dels cristians, la revolta de Las Alpujarras vivia el seu primer revés important. Aquella mateixa nit de Nadal, ni els moriscos de Granada, ni els de la plana no es van afegir a la insurrecció. Farax, el ric tintorer líder de la revolta, va entrar a l’Albaicín al capdavant de cent vuitanta monfís, als quals va disfressar de turcs per simular el desembarcament de tropes de reforç i poder recórrer d’aquesta manera el barri morisc granadí cridant a la rebel·lió. Mentre monfís i moriscos transitaven pels sinuosos carrerons, les escasses tropes cristianes restaven aquarterades a l’Alhambra. Això sí, les portes i les finestres de les cases morisques també eren tancades.

—Quants sou? —es va sentir que preguntaven a través de l’escletxa d’una finestra.

—Sis mil —va mentir Farax.

—Sou pocs i veniu aviat.

La finestra es va tancar.