16

L’abril del 1569, l’exèrcit morisc recompost i els seus seguidors, incloent-hi dones i canalla, va marxar cap a Ugíjar, amb Aben Humeya i els seus íntims al capdavant: entre aquests, cavalcava orgullós Hernando. La llarga columna estava encapçalada per una guàrdia d’arcabussers que duia el nou estendard vermell adoptat per Aben Humeya.

Seguien el rei i els seus lloctinents la cavalleria morisca i després la infanteria, que en aquesta ocasió havia estat disposada ordenadament, d’acord amb les tàctiques cristianes: repartida en esquadres comandades per capitans que portaven les seves pròpies banderes, les quals s’havien confeccionat en part durant l’espera a les coves de més amunt de Mecina, en tafetà o seda, de color blanc, groc o carmesí, amb llunes de plata o d’or al centre, serrells de seda o d’or o bé borles guarnides amb perletes. Però d’altres esquadres marxaven, arrogants, sota estendards i banderes antigues, recuperades de l’època en què els musulmans dominaven al-Andalús, com la de la gent de Mecina, de tafetà carmesí brodada amb or i amb un castell amb tres torres de plata al centre, o fins i tot alguna de robada als cristians, com l’estendard del Santíssim Sagrament d’Ugíjar, de domàs carmesí amb serrells de seda i or, on els moriscos havien brodat llunes de plata.

Tancaven la marxa, com era habitual, els bagatges i una multitud de gent inútil: dones, mainada, malalts i ancians.

Tots avançaven cap a Ugíjar al so de timbals i dolçaines, saludats amb entusiasme pels habitants dedicats al conreu de les terres per on transitaven, perquè aquella era l’ordre que havia donat el rei: no es podia prescindir de la feina del camp. Els cristians rebien subministraments de fora de Granada, però ells només disposaven dels seus propis recursos; la inesperada treva que els havia proporcionat la presa de possessió de Joan d’Àustria, que continuava embolicat en discussions a la ciutat, els brindava l’oportunitat de sembrar i recollir una nova anyada.

Hernando cavalcava dret, dominant el cavall negre rogenc, frenant-lo constantment perquè no passés al davant del grup de cavallers que el precedia, entre els quals hi havia Brahim, que s’havia convertit en company inseparable d’Aben Aboo, a qui van haver de folrar la muntura amb unes quantes capes de pell de xai perquè no li molestessin les cicatrius, si bé ni amb allò no podia evitar les ganyotes de dolor. Aben Aboo cavalcava al costat del seu cosí, el rei, i Brahim darrere seu.

Ni tan sols des de la muntura Hernando aconseguia albirar la rereguarda de l’exèrcit perquè l’hi impedien els grans caps monfís que cavalcaven darrere seu. Allà hi havia les dones, entre les quals, Aixa i Fàtima, i les mules, cuidades per Aquil i un vailet molt espavilat que es deia Iussuf, a qui Hernando havia conegut a les coves i li havia demanat que ajudés el seu germanastre. Com podia controlar Aquil tot sol la recula?

Ugíjar els va rebre engalanat i al so de música i de sambres. No era la població que havien conegut en fugir dels cristians. A l’església col·legiata es treballava a preu fet per reconvertir-la en mesquita. Les campanes, en què els moriscos abocaven el seu odi, estaven destruïdes al peu del campanar, i en el triangle que formaven les tres torres de defensa del lloc hi havia un soc que s’escampava pels carrers adjacents. Tot era color, aromes i bullícia, i gent nova, sobretot gent nova: barbarescos, corsaris i mercaders musulmans de l’altre costat de l’estret. La majoria anaven vestits de manera similar a la dels moriscos, alguns amb gel·labes, però el que veritablement va estranyar Hernando va ser l’aspecte de molts d’ells: n’hi havia de rossos i alts, de pell lletosa; d’altres de pèl de panotxa i ulls verds, i també s’hi podien veure negres lliberts. Tots es movien entre els barbarescos de pell colrada com si fossin de les seves tribus.

—Cristians renegats —li va dir el Gironcillo quan, encantat al davant d’un imponent albí caucàsic, Hernando va estar a punt de topar-hi.

L’albí li va somriure de manera estranya, com… com si el convidés a posar el peu a terra i anar-se’n amb ell. Es va girar, confós, cap al monfï.

—No te’n fiïs mai —li va dir el Gironcillo tan bon punt van deixar enrere l’albí—. Tenen uns costums força diferents dels nostres: els agraden els nois com tu. Els renegats són els autèntics amos d’Alger; es dediquen al cors i ens menyspreen. Tetuan és morisca; Salé, la Màmora i Vélez també, però Alger…

—No són turcs? —el va interrompre Hernando.

—No.

—Doncs…?

—A Alger, conviuen amb els renegats veritables geníssers turcs enviats pel soldà. —El Gironcillo es va alçar per damunt dels estreps i va clavar cop d’ull al soc—. No. Encara no han arribat. Quan siguin aquí els reconeixeràs. Els geníssers no depenen del beilerbei d’Alger, només del soldà, de qui reben ordres per mitjà dels seus agàs, els seus propis caps. Al seu dia, deu fer uns quaranta anys, Khayr al-Din, a qui els cristians anomenaven Barba-rossa, va sotmetre el seu regne a la Sublim Porta, al nostre soldà, el que ens ha d’ajudar en la lluita contra els cristians… Però no et pensis: el renegats que dominen Alger no són de confiança, sobretot per a nois atractius com tu. —Es va posar a riure—. No t’hi posis mai d’esquena!

La riallada del Gironcillo va posar fi a la conversa. Aben Humeya descavalcava i el va buscar amb la mirada; Hernando s’havia de fer càrrec dels cavalls. Entre el caos, va intentar albirar Fàtima i Aixa, però la rereguarda de la columna ni tan sols havia entrat al poble. Primer havia d’acomodar els cavalls; després tornaria a veure què passava amb les dones.

Tal com havia fet a Paterna amb les mules, Aben Humeya va disposar uns quants arcabussers de la seva guàrdia a les ordres d’Hernando. Més enllà dels atapeïts carrers de darrere de l’església d’Ugíjar, on la ciutat es començava a perdre en camps, va trobar una bona casa de dues plantes, gran i amb prou terra, degudament encerclada per una tanca baixa, per acomodar els cavalls del rei i dels caps monfís. Sens dubte, es tractava de l’habitatge d’alguna de les famílies cristianes assassinades durant la insurrecció; no tenia accés directe des del carrer, sinó que s’hi entrava per les terres que l’envoltaven.

—Desallotgeu la casa! —va cridar un dels soldats a la família morisca, que va sortir a la desbandada davant l’arribada del seguici.

Es tractava d’un matrimoni de mitjana edat: ella, grassa, com la majoria de matrones; ell potser encara més, amb un arcabús vell, que va abaixar en veure els soldats. Amb la parella van sortir set criatures d’edats diferents.

Hernando va notar en la dona l’habitual submissió de totes les morisques; una nena que no devia tenir més de dos anys s’amagava aferrada a les mitges enrotllades a les seves cames. Potser…, pensava ell, potser la presència d’aquella família amb tants fills canviaria l’ambient de la cova.

—Entens d’animals? —va preguntar Hernando a l’home, desitjós que digués que sí—. Si és així —va afegir en obtenir com a resposta una ganyota que va voler prendre com a assentiment—, tu i la teva família m’ajudareu amb els cavalls del rei i compartirem la casa.

Hernando va desembridar de pressa la dotzena d’animals que tenia a càrrec seu, amb el destorb dels intents d’ajuda dels tres nens. Tant li feia l’evident inexperiència amb els cavalls. Havia de trobar Aixa i Fàtima.

Amb la mateixa rapidesa va abandonar la casa. Ja donaria menjar als animals quan tornés. Però en passar el portal de ferro forjat que donava a aquell carrer sense empedrar i comprovar que l’exèrcit d’Aben Humeya s’estava escampant pel poble i començava a arribar fins allà, se’n va tornar.

—Tanqueu la porta i aposteu-vos-hi darrere —va ordenar als arcabussers—. Que no entri ningú en aquestes terres. Vigileu també els voltants. Són els cavalls del rei —els va recordar.

En el moment en què dos dels arcabussers obeïen les seves ordres, un compacte grup de soldats pretenia entrar a la casa amb les seves famílies.

—Són els cavalls del rei —els va advertir mentre els arcabussers s’afanyaven a tancar les portes darrere seu.

Havia de caminar contra corrent. La vila no podia acollir tots els moriscos que hi arribaven; els soldats i les seves famílies s’escampaven com una riuada cap als afores mentre ell mirava d’arribar al centre.

Intentava esquivar la multitud, però de tant en tant topava amb algun grup i es veia obligat a ficar-se entre la gent apinyada. On podia trobar les dones?

Les mules! Seria fàcil trobar les mules, fins i tot entre…

Hernando va tenir una forta topada amb un home.

—Cornuto!

El noi va rebre una empenta que el va fer anar a parar contra el grup que avançava en direcció contrària, i aquest, per la seva banda, també el va empènyer. L’allau de dones i homes es va aturar i es va obrir un petit espai enmig del carrer.

—Signore…

Hernando es va girar, atordit, cap a l’home que l’havia colpejat. En quin idioma parlava? «Et mataré», allò sí que ho va entendre, alhora que veia que un jove de cabells arrissats i barba espessa se li acostava armat amb una preciosa daga d’empunyadura enjoiada. El ros va deixar anar una altra tirallonga de paraules. No parlava en castellà, ni tampoc en àrab o en aljamia. Li va semblar que barrejava paraules de molts idiomes.

—Gos! —va exclamar l’home entre dents.

Allò també ho va entendre, però tenia pressa. Si Brahim trobava abans les dones, potser se les enduria a un altre lloc, cosa que significaria que les perdria de vista: ell havia de viure a prop dels cavalls del rei. Va procurar escapar-se i seguir el seu camí, però va xocar amb els homes que observaven la disputa. Algú el va empentar cap a l’espai que s’havia obert al voltant del ros. La gent mirava, encuriosida, per damunt dels caps i entre els cossos dels de davant. El ros, amb el braç estès, movia la daga davant seu, descrivint petits cercles, amenaçador. Hernando va comprovar que aquella era la seva única arma i va desembeinar l’alfange.

—Al·là és gran —va sentenciar en àrab. I va empunyar l’espasa amb totes dues mans, just pel centre del pit, enlaire, amb disposició de colpejar; s’aguantava ferm amb les cames obertes, tot ell en tensió.

Llavors, el ros li va mirar els ulls blaus.

Bello! —va exclamar de sobte, arrossegant dolçament les eles.

—Formós! —va sentir Hernando que deien a prop del ros. No va gosar desviar la mirada.

Entre els moriscos, n’hi va haver que van riure, d’altres que van xiular.

Bellisimo! —el ros va tornar a arrossegar les eles i després es va embrancar en una sonora i inintel·ligible conversa amb el seu company.

Hernando continuava quiet, amb l’alfange enlaire i el rostre enfurismat, però com s’havia d’abalançar sobre un home desarmat que no li prestava cap atenció? Aleshores el ros se’l va tornar a mirar, li va somriure i li va picar l’ullet abans de girar-se i obrir-se pas a manotades entre els espectadors, que s’afanyaven a apartar-se.

Bellisimo —va sentir que algun morisc repetia barroerament.

La sang li va pujar a doll fins a les galtes i va notar aquella calor impertinent just quan esclataven les rialles entre els reunits. Va abaixar l’alfange sense mirar ningú.

—Formós! —va fer, rient, un morisc a qui Hernando va empentar per sortir d’allà. Mentre esquivava gent, algú el va pessigar al cul.

Els va trobar amb les mules, aturats a l’entrada del poble, sense saber on anar. Els nens intentaven impedir que la recula s’afegís a alguna de les riuades de gent que corria al seu costat. Ni Aixa, ni Fàtima, ni tan sols els seus germanastres, no van poder amagar una expressió d’alleujament davant la rapidesa amb què Hernando es va fer càrrec de la situació: fins i tot les mules, començant per la Vella, va semblar que s’alegraven de sentir aquella veu coneguda, que les va començar a arriar a crits. Ningú no sabia res de Brahim.

Ja a la casa, Salah, l’obès morisc que l’ocupava juntament amb la seva nombrosa família els va rebre amb una deferència que s’acostava el servilisme. Hernando va pensar que algun arcabusser li devia haver parlat de les atencions que li dedicava el rei.

El morisc va traslladar la seva família a la planta baixa i va cedir als nouvinguts la de dalt, en una de les habitacions de la qual encara quedava un gran llit amb el que devia haver estat un magnífic dosser. Va explicar que havia venut la resta del mobiliari, però que abans, i això ho va jurar i perjurar amb vehemència, havia destrossat els tapissos i les imatges cristianes.

Salah era un astut comerciant que venia el que calgués, tant a musulmans com a cristians. A la guerra s’hi movien molts diners, per què s’havia d’esllomar ell, com solia dir, intentant fecundar les pedres a cops d’aixada com feien els habitants de Las Alpujarras en els seus pedregars inhòspits, si podia vendre el que aquests produïen?

Es feia fosc i Fàtima i Aixa van ajudar la dona de Salah, que preparava el sopar, bo i traient importància a les cinc boques més que tot d’una havia d’alimentar. Iussuf, el noi que els havia ajudat amb les mules, es va afegir de bon grat a aprofitar les comoditats que semblava oferir aquell habitatge.

Hernando el va acceptar de seguida que va veure que se les apanyava bé amb els animals. Poc ajut més podia esperar: els seus germanastres el defugien i no s’acostaven a les mules si ell hi era a prop, i els fills de Salah, tot i la bona disposició del seu pare, no en sabien res, d’animals.

Fàtima va portar llimonada als homes, que eren al porxo de la casa. Ho va fer sense cobrir-se amb el vel i va somriure a Hernando en donar-li la beguda. El noi va notar una punxada a l’estómac. El devia haver perdonat?

També va sentir que la seva mare xerrava i reia a la cuina. Brahim encara no havia aparegut. En el canvi de guàrdia, va ordenar a un dels arcabussers que esbrinés on parava el seu padrastre i li’n portés notícies. «El trobaràs amb Ibn Abbu», li va dir després el soldat, que havia preguntat pel traginer a un dels capitans del rei.

Abans de retirar-se, Fàtima va aguantar la mirada d’Hernando uns instants. Li tornava a somriure!

—Bona esposa —va apuntar llavors Salah, trencant l’encant del moment—. Silenciosa.

Hernando es va acostar el got a la boca per poder mirar de reüll el comerciant. Tot i que la nit es presentava freda, l’home suava. Li va contestar amb un murmuri inintel·ligible.

—Al·là us ha premiat amb un nen. Els meus dos primers fills van ser nenes —va continuar Salah.

L’interès del mercader el va molestar. Els podia fer fora d’allà… Però va tornar a sentir l’alegre xerrameca de la seva mare, encara a la cuina. Quant temps feia que no sentia riure la seva mare? Es clar que no tenia ganes de donar a Salah més explicacions sobre la situació de la seva família.

—Però després t’ha compensat amb quatre —va dir.

Salah estava a punt de contestar, però la crida a l’oració del muetzí va silenciar el soc i també la seva curiositat.

Van resar i després van sopar. El comerciant tenia un rebost ben proveït i tancat al soterrani: l’antic trull dels propietaris cristians, on també s’amuntegava una gran quantitat de mercaderies de tot tipus. Van acabar de sopar i Hernando va revisar els cavalls i les mules acompanyat de Iussuf.

Tots els animals pasturaven tranquil·lament: havien arrasat l’hort de la dona del mercader, que ho va haver de consentir després de girar-se cap al marit reclamant-li ajut amb la mirada. «Són els cavalls del rei», li havia contestat Salah, impotent, també amb un gest dels ulls, mirant-se tot seguit els arcabussers que muntaven guàrdia.

«Els caldrà ordi i farratge», pensava Hernando. En un parell de dies, aquells camps estarien esgotats, i el rei li havia ordenat que tingués els cavalls a punt en tot moment, de manera que no els podia pas portar a pasturar a altres indrets dels afores d’Ugíjar. Al matí hauria d’aconseguir prou aliment. Va donar per acabada la ronda i va disposar unes flassades al porxo per poder-se tapar.

—M’estimo més dormir aquí i ser a prop dels animals —es va excusar, avançant-se a la pregunta de Salah, a qui estranyava que el noi no dormís amb la seva esposa.

Iussuf es va quedar amb ell i van xerrar fins a caure rendits; el nen estava atent a la més petita observació d’Hernando. Els arcabussers de refresc dormisquejaven en els seus llocs de guàrdia i les dones i les criatures es van distribuir per les dues plantes; Aixa es va instal·lar al dormitori principal. Brahim continuava sense aparèixer. Tot i ser al porxo, Hernando va dormir tranquil per primer cop en molts dies: Fàtima li tornava a somriure.

A trenc d’alba, es va ocupar dels animals i va decidir presentar-se davant del rei per demanar-li diners per comprar farratge, però Aben Humeya no el va poder rebre. El rei s’havia instal·lat altra vegada a casa de Pedró López, escrivà major de Las Alpujarras, i rebia els caps d’una companyia de geníssers que acabaven d’arribar d’Alger: els dos-cents que el soldà havia ordenat al seu beilerbei que enviés a al-Andalús per acontentar, si no enganyar, els seus germans en la fe.

Hernando els va veure que tafanejaven per l’immens soc en què s’havia convertit Ugíjar. Tal com li havia dit el Gironcillo, era impossible no fixar-s’hi. Malgrat la gran quantitat de gent que s’apilava a la ciutat —entre mercaders, barbarescos, aventurers, moriscos i l’exèrcit d’Aben Humeya—, allà on hi havia els turcs, la gent s’apartava, atemorida. No portaven pas els bonets i les capes amb què Farax, que havia desaparegut a les serres, havia volgut disfressar els moriscos que havien intentat de fer rebel·lar l’Albaicín de Granada. Es cobrien amb uns grans turbants, la majoria, descolorits, amb uns serrells que gairebé fregaven el terra. També duien bombatxos, marlotes llargues i unes pràctiques sabatilles; molts lluïen uns bigotis llargs i fins. Però el que impressionava més era la quantitat d’armes que portaven al damunt: arcabussos de llargs canons, simi-tarres i dagues.

Havien desembarcat a la costa de prop de Las Alpujarras comandats per Dalí, ayabachi dels geníssers, un dels oficials de més alt rang després de l’agà, càrrec que elegien democràticament en el diwan els prop de dotze mil membres que hi havia establerts a Alger. Acompanyaven Dalí dos oficials geníssers: Caracax i Hosceni, i aleshores tots tres estaven reunits amb Aben Humeya.

Els geníssers s’havien creat com a milícia d’elit a les ordres del soldà i eren soldats fidels i invencibles. En reclutaven els membres de manera obligatòria entre els nens cristians majors de vuit anys que vivien en els amplis dominis europeus de l’imperi otomà, a raó d’un per cada quaranta cases. Després de la lleva, se’ls instruïa en la fe musulmana i se’ls entrenava com a soldats des d’aquesta tendra edat. Quan arribaven al rang de genísser, tenien una paga per a tota la vida i nombrosos privilegis respecte de la resta de la població. Tenien jurisdicció pròpia: cap genísser no podia ser jutjat i castigat, ni tan sols pel bei; depenien exclusivament del seu agà, que, en tot cas, els jutjava en secret.

Tot i així, els geníssers d’Alger ja no seguien el procediment de les lleves obligatòries entre els infants cristians de l’imperi otomà. Els que inicialment s’havien traslladat a Alger des de l’imperi van anar sent substituïts pels seus fills, per altres turcs, fins i tot per cristians renegats, però mai per àrabs o barbarescos. Els àrabs i els barbarescos tenien vedat l’accés a l’exèrcit d’elit; els geníssers constituïen una casta privilegiada. Es dedicaven al saqueig dels pobles de Barbaria i a Alger: segurs i confiats en el seu poder i en les prerrogatives de què gaudien, actuaven amb el menyspreu més absolut respecte de la resta d’habitants, robant i violant criatures i dones. Els geníssers eren intocables!

Aquells dos-cents homes que el soldà va ordenar al seu bei d’Alger que enviés per acontentar els moriscos, havien arribat a al-Andalus per lluitar, però allò no implicava la pèrdua dels seus privilegis. I Hernando ho va poder comprovar mentre esperava, a les portes de la casa de l’escrivà major, que l’arcabusser de la guàrdia d’Aben Humeya tornés amb la resposta del rei.

Mentrestant, mirava de vèncer la curiositat i d’evitar que la seva mirada seguís els geníssers que feien el dropo davant de l’edifici.

—Saps res de Brahim, el traginer? —va preguntar, com aquell qui res, a un dels arcabussers que hi havia a la porta—. Es el meu padrastre.

—Ahir a la nit —li va respondre l’altre— va sortir amb Ibn Abbu i una companyia d’homes cap a Poqueira. El rei ha nomenat el seu cosí algutzir de Poqueira, i Ibn Abbu, per la seva banda, ha nomenat lloctinent seu el teu padrastre.

—Quant s’hi estaran, a Poqueira? —li va preguntar després, aquesta vegada sense amagar l’entusiasme.

L’arcabusser va arronsar les espatlles.

Brahim se n’havia anat! Es va girar somrient cap al soc que s’obria davant de la casa en el moment en què passava un venedor amb un cabàs ple de panses a l’esquena. Un dels geníssers li’n va agafar un grapat. L’home es va girar i, sense pensar-s’hi, va clavar una empenta a qui li acabava de robar la humil mercaderia.

Tot va passar en un instant. Cap dels geníssers no va recriminar al venedor la insolència, però de cop i volta van agafar l’home entre uns quants: un li va estendre el braç i el que havia rebut l’empenta, amb un ràpid i eficaç cop de simitarra, li va tallar la mà a l’altura del canell, la qual va anar a parar al cabàs de les panses. L’home va sortir d’allà a puntades de peu i els geníssers van reprendre la conversa com si no hagués passat res; aquell era el càstig per a qui gosés tocar un dels soldats del soldà de la Sublim Porta.

Hernando va ser incapaç de reaccionar; es va quedar quiet, absort en la reguera de sang que deixava anar el venedor de panses, fins que es va desplomar uns passos enllà. Estava tan abstret que l’arcabusser de la guàrdia del rei li va haver de donar un cop a l’esquena.

—Segueix-me —li va dir quan a la fi va fixar la vista en ell.

Havien tornat a perfumar la casa amb mesc, però aleshores no el van portar en presència d’Aben Humeya. El guardià el va acompanyar a una estança del fons de la primera planta. La porta de fusta treballada estava protegida per dos arcabussers; el tresor que el rei no havia enviat a Alger devia ser allà a dins, va pensar Hernando davant de tanta cautela.

—Ets Ibn Hamid? —li van preguntar darrere seu. Hernando es va girar i va veure un morisc molt engalanat—. Ibn Umayya m’ha parlat de tu.

—L’home li va allargar la mà—. Sóc Mustafa Calderón, veí d’Ugíjar i conseller del rei.

Després de la salutació, Mustafa va buscar en un joc de claus que portava al cinyell i va obrir la porta.

—Aquí tens tot l’ordi que necessites per als cavalls —va afegir, convidant-lo a entrar amb la mà estesa.

Com podien tenir l’ordi allà? Allò no era cap graner. Sorprès, es va quedar aturat al pas de la porta.

Les rialles de Mustafa i dels tres arcabussers no van fer reaccionar Hernando: prop d’una dotzena de noies i nenes s’apinyaven allà dins, il·luminades per la llum que entrava a través d’una finestreta alta. Les noies se’l miraven, espantades, i intentaven amagar-se unes darrere de les altres, reculant fins al fons de l’habitació.

—El rei es vol reservar les joies i els diners que li queden —va explicar el conseller amb un ruflet—. Es més fàcil de transportar l’or que no pas les captives que li han donat com a pagament del cinquè… I les monedes no mengen! —es va tornar a posar a riure—. Tria la que vulguis i negocia-la al mercat. Amb el seu preu obtindràs el que necessitis, tot i que cada mes hauràs de venir a passar comptes amb mi. Jo no ho hauria fet així, però el rei hi ha insistit. També ha ordenat que si cavalques amb ell et compris roba adequada.

—Co… com haig de vendre una nena?

—Te la trauran dels dits, noi —el va interrompre el morisc—. Les dones cristianes són les més desitjades a Alger, una ciutat en poder de turcs i cristians renegats que no es volen casar amb musulmanes. Ni tan sols els turcs! Mira —va afegir posant-li una mà a l’espatlla—, un cristià captiu pot ser rescatat per aquests frares mercedaris i trinitaris que se’n van carregats de diners a Barbaria, però una dona, mai. Entre les poques lleis que regeixen la vida dels corsaris, n’hi ha una segons la qual està prohibit el rescat de les dones. Les adoren!

—Però… —va començar a dir Hernando, veient que les noies tremolaven i s’arraïmaven encara més entre elles.

—La que vulguis, vinga! —el va acuitar Mustafa—. Estem reunits amb els turcs i no puc perdre gaire temps.

Com podia vendre una nena? Què en sabia de…?

—No puc… —començava a protestar quan li van saltar a la vista els cabells de color de palla d’una nena tremolosa i bruta que tenia al davant. Una de les més grans l’acabava de desplaçar sense contemplacions—. Aquesta! —va exclamar de sobte, sense pensar res.

—Fet! —va sentenciar Mustafa—. Lligueu-la i lliure-l’hi —va ordenar als guardians, i de seguida es va retirar, apressat—. I recorda: t’espero d’aquí a un mes.

Hernando, però, ja no escoltava el conseller del rei. Tenia els ulls clavats en la seva captiva, en Isabel. Era la germana de Gonzalico. Què se’n devia haver fet, d’Ubaid?, va pensar en aquell moment, recordant com havia alçat el cor del nen abans de llançar-lo als peus d’aquella nena.

Al cap de poc es va tornar a trobar al carrer, observat per arcabussers i geníssers; duia a les mans la soga amb què els guardians havien lligat la nena de cabells de color de palla. Va quedar aturat, amb Isabel darrere seu, estranyat pels milers de reflexos que arrencava el sol en la gent i els colors.

Abans no s’hi havia fixat, per què ara aquell soc se li mostrava com un món nou?

—Què faràs amb aquesta preciositat, noi? —va sentir que li preguntaven, sorneguers.

Hernando no va respondre. Per què havia hagut d’acceptar aquell tracte? Què faria amb Isabel? Vendre-la? El record de la matança de Cuxurio i els precs d’Isabel se li barrejaven amb els milers de colors i amb les olors que flotaven en l’ambient. Com l’havia de vendre? Encara no havien fet prou mal a aquella nena? Quina culpa en tenia, ella? Per què l’havia triada, doncs? Ni tan sols ho havia rumiat! La soga es va tesar i Hernando es va girar cap a Isabel: un genísser la volia examinar i la nena es retorçava, espantada.

Va fer un pas cap al turc, però aleshores el va envair el record de la mà que havien tallat al venedor de panses. Isabel tornava a somicar, amb els ulls molt oberts, mirant-se’l, suplicant-li ajut, igual que havia fet a Cuxurio mentre Ubaid assassinava el seu germà Gonzalico. Isabel va topar d’esquena amb els arcabussers de guàrdia, que li van barrar el pas, i el genísser li va començar a grapejar aquells cabells daurats.

—Quiet! —va exclamar Hernando. Va deixar anar la soga i va desembeinar l’alfange.

Ni tan sols el va poder brandar. Amb una rapidesa sorprenent, el genísser va desenfundar la seva simitarra i, sense pausa, va colpejar amb violència l’alfange, que va sortir volant enlaire. Instintivament, el noi va sacsejar la mà unes quantes vegades mentre la resta de turcs esclafien de riure.

—Deixa estar la nena! —va exclamar malgrat tot.

El genísser va girar la cara cap a Hernando: amb una mà temptejava els incipients pits d’Isabel. Un impúdic somriure blanc es va afegir als milers d’esclats de colors del soc.

—Vull veure la mercaderia —va dir, marcant cada síl·laba. Hernando va dubtar uns instants.

—I jo els teus diners —va balbucejar—. Si no n’hi ha, aquí no s’examina res.

Alguns geníssers, com si es tractés d’un joc, van aclamar Hernando.

—Ben dit! —van exclamar entre riallades.

—Sí!

—Ensenya-li els teus diners…

En aquell moment, l’arcabusser que impedia la retirada d’Isabel, el mateix que havia acompanyat Hernando a dins la casa, va murmurar unes paraules al genísser a cau d’orella. El turc se’l va escoltar en silenci i va arrufar el nas.

—No val ni un ducat! —va remugar després de pensar-s’ho un moment, i va empènyer Isabel.

—Més de tres-cents, en pots fer d’aquesta, noi! —el va contradir un altre genísser.

Va tornar a agafar la soga i es va acostar al lloc on havia anat a parar l’alfange de Hamid, més enllà del grup de geníssers que encara reien a la seva salut, i va continuar endavant, estirant Isabel i esquivant turcs.

—Et servirà de ben poc, aquest vell alfange —va sentir que li cridaven a l’esquena quan s’ajupia a recollir-lo— si no aprens a empunyar-lo amb força.

El soc: els crits, la gentada, els colors i les aromes es van tornar a obrir davant d’Hernando. Va embeinar l’alfange i es va alçar. Què faria amb aquella nena?, va pensar mentre veia que alguns mercaders corrien cap a ell.